dissabte, 27 de desembre de 2014

Crítica de 'El somni d'una nit d'estiu' (TNC)

Opinió 


Joan Ollé comenta que no acaba de saber si la seva versió d’El somni d’una nit d’estiu, que es pot veure al TNC fins el 18 de gener, és una obra d’època o contemporània. I té tot el sentit del món, ja que si bé la seva mirada al text de Shakespeare conserva el rerefons atenès del palau del Duc Teseu i el món de les fades no deixa de ser un bosc, l’embolcall amb que ho presenta tot plegat deixa veure una clara influència de la cultura popular del darrer segle. D’aquesta manera hi trobem des de la Blancaneu fins a dues fades amb l’estètica dels personatges de Rocky Horror Picture Show, passant per un Oberon que sembla tret del món del Màgic d’Oz i un Puck amb la cara pintada de Joker.
Precisament, aquest follet entremaliat que treballa pel rei de les fades és un dels personatges més recordats de l’obra, que Ollé dota de molt més protagonisme en la seva versió que no pas té al llibret original. Potser perquè, al cap i a la fi és el nexe entre totes les històries d’amor i desamor; o potser perquè és el personatge que té més matisos, jugant sempre al límit del món dels humans i el de les fades. Amb tot, probablement la decisió neix del voler aprofitar el gran talent de l’actor Pau Vinyals, que dota de geni i histrionisme aquest personatge, ja de per si carismàtic. També està enorme Xicu Masó, el teixidor que acaba convertit en un burro i que captiva a Titània després que aquesta sigui presa d’un encanteri. Malauradament, però, Ollé, en voler esprémer massa el talent d’aquests dos grans còmics, acaba allargant massa algunes escenes, que perjudiquen el ritme global de la funció.
El somni d’una nit d’estiu és una obra plena de gent jove. A part de Vinyals, hi trobem unes encerades Claudia Benito i Laura Pujolàs en els papers d’Hèrmia i Helena, respectivament, i uns més regulars Albert Prat i Guillem Motos fent dels sempre enfrontats Lisandre i Demetri, aquí massa infantilitzats i exempts de la ironia que desprèn el text original. Amb tot, el més decebedor de tot és veure que alguns dels més reconeguts actors del país, com Lluís Marco o Mercè Aránega no aconsegueixen desprendre prou complicitat en els seus papers d’Oberon i Titània, a més a més d’una desaprofitada Victòria Pagès en el petit paper d’Hipòlita, promesa del Duc Teseu.

diumenge, 21 de desembre de 2014

Ferran Mascarell: “Estem fent pel·lícules amb un cost de producció massa baix”

Opinió 
 
El Conseller de Cultura, Ferran Mascarell.         Foto: Adrià Guxens.

“Les productores catalanes acostumen a fer inversions petites, molt vinculades amb l’estàndard de subvenció i poc pensades per aconseguir quotes de públic que siguin el coixí principal per recuperar aquells costos”. D’aquesta manera es podria resumir la visió que té el Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell, de la indústria del cinema catalana.
Quedem amb mesos d’antelació, però finalment acordem una cita al seu despatx, a prop de l’estàtua de Colom al final de Les Rambles de Barcelona. Em tracta de vostè, independentment de la meva edat o rang professional. El Conseller, que ocupa el càrrec des del desembre de 2010, es va trobar a les mans amb una Llei del Cinema que “era gairebé impossible d’aplicar, però estem refent”, obra del seu homòleg de l’època del Tripartit, Joan Manuel Tresserras. Amb tot, coincideix plenament amb ell quan afirma que “el que hauríem d’aconseguir és que el cinema català tingui més èxit a les sales”.
Adria’s News entrevista a Ferran Mascarell per parlar sobre l’estat de la indústria de cinema català, comentar la conjuntura actual de la cultura a Catalunya i projectar el futur d’un sector que és cada vegada més important.

diumenge, 14 de desembre de 2014

Dani de la Orden: “M’encanta la pirotècnia i el cinema blockbuster”

Opinió 
Dani de la Orden, director de Barcelona nit d'estiu. Foto: Adrià Guxens

Ni Jean-Luc Godard, ni Xavier Dolan, ni Sofia Coppola, ni Jim Jarmusch. El jove cineasta Dani de la Orden defuig de tot tipus de postureig i declara, sense titubejar, que Armaggedon i La Roca són les seves pel·lícules preferides. Doncs sí, el seu ídol és Michael Bay, tot i que també m’ensenya, orgullós, una fotografia que es va fer de (més) jove amb Quentin Tarantino quan aquest va assistir al Festival de Sitges, ja fa uns quants anys. De la Orden és una de les joves promeses que han sortit de l’ESCAC, una escola on va conèixer els companys de viatge de la que seria la seva òpera prima, Barcelona, nit d’estiu. “Imagina’t que tu estàs boig i et foten en un manicomi amb gent més boja que tu”, comenta sobre el seu pas pel centre, fent broma. Ara està rodant la segona part, Barcelona, nit de reis, que és, en les seves pròpies paraules, “més comèdia i més romàntica”.
Adria’s News entrevista a Dani de la Orden, un jove cineasta que afirma que no té “cap necessitat de marxar a fora” a buscar-se la vida per fer cinema. És una conversa on passem contínuament del català al castellà i que acaba amb una petita sorpresa per part seva, ja que m’ensenya, en exclusiva, el nou videoclip dels Amics de les Arts, que ell mateix va realitzar i editar.

diumenge, 7 de desembre de 2014

Marc Prades: “Nosaltres des d'Internet tornarem a portar la gent a les sales de cinema”

Opinió 
Marc Prades, co-fundador de Screenly.                          Foto: Adrià Guxens.

Marc Prades és el co-fundador de Screenly, una plataforma online que permet a qualsevol usuari fer projeccions a sales de cinema. “És a dir, dóna la volta a la piràmide i cedeix poder a l'espectador, que pot decidir quines pel·lícules vol veure, en quines condicions, com, quan i amb qui”, comenta Prades, que pretén amb aquesta nova eina vincular-se a les comunitats que treballen en el món del cinema “des de ja fa molt de temps”. A més, tot i que dependrà de les distribuïdores, intentaran que els films del seu incipient catàleg siguin en versió original subtitulada en català o castellà.
Adria’s News entrevista a l’emprenedor Marc Prades a la seu de Screenly o, més concretament, uns pisos més amunt, al terrat, on les campanes de totes les esglésies de Ciutat Vella participaran en la conversa tan bon punt siguin les sis de la tarda.

diumenge, 30 de novembre de 2014

Jaume Roures: “El cinema català anirà on es mereixi”

Opinió 
Jaume Roures, productor i soci fundador de Mediapro.    Foto: Adrià Guxens.


No cada dia un té la possibilitat d’entrevistar a un emprenedor i empresari tan important com Jaume Roures (Barcelona, 1950), creador del diari Público, impulsor de La Sexta i, per descomptat, soci fundador de Mediapro, des de la qual ha produït films tan coneguts com Los lunes al sol (2002), Salvador (2006) i Camino (2008).

Però el seu nom no fa pas gaires anys que va sonar amb força arran de la col·laboració amb un dels cineastes en actiu més alabats per la crítica i el públic: Woody Allen, amb qui va fer Midnight in Paris (2011), You Will Meet a Tall Dark Stranger (2010) i Vicky Cristina Barcelona (2008), l’estrena de la qual va ocasionar una gran polèmica a la ciutat comtal. “Som el país de l’autoodi”, comenta Roures, que no considera que aquest sigui un dels millors films de Woody Allen, malgrat que el cineasta el col·loqui en el seu top sis. De moment, el realitzador està lligat a una altra productora, però Roures espera que quan acabi puguin tornar a treballar plegats aprofitant la bona sintonia que van tenir i encara gaudeixen.

Adria’s News entrevista a Jaume Roures, un home que odia que es parli de manera pejorativa de les pel·lícules comercials, ja que considera que “hem de fer les pel·lícules perquè les vegi la gent, perquè si no, farem una cosa de la que nosaltres estarem molt contens, les nostres mares també, els tiets i els cosins, però no estarem acomplint amb l'objectiu de per què serveix una pel·lícula, sinó que estarem mirant-nos el melic a nosaltres mateixos”.

diumenge, 23 de novembre de 2014

Pere Portabella: “Aquesta entrevista no la faig”

Opinió 
El cineasta Pere Portabella al seu estudi.                         Foto: Adrià Guxens.

El 24 de març és el dia que em proposen per entrevistar a un dels cineastes més veterans de Catalunya, Pere Portabella (Figueras, 1929). Des de la seva productora, Films 59, ha produït a directors com Carlos Saura (Los Golfos), Marco Ferreri (El cochecito) o José Luis Guerín (Tren de sombras), però potser el seu èxit més sonat va ser Viridiana, de Luis Buñuel, film guanyador de la Palma d’Or de Cannes l’any 1961.
Aquest serà un dels temes de l’entrevista, en la qual també comentarem la filmografia de Portabella com a director (Vampir, cuadecuc, El pont de Varsòvia, El silenci abans de Bach, entre d’altres), li preguntaré pel rodatge d’Umbracle, on va comptar amb Christopher Lee com a protagonista, i arribarem, a l’últim tram de la conversa, al terreny polític, ja que Portabella va ser un gran militant antifranquista, a més a més de diputat al Parlament de Catalunya i senador entre els anys 1980-1984.
Aquest era el pla, un pla que no es durà mai a terme, ja que la mitja hora d’entrevista que havíem acordat no arribarà ni als cinc minuts de duració, finalitzant per pròpia petició de Pere Portabella.

diumenge, 16 de novembre de 2014

Nora Navas: “Què és més important, quin vestit et poses o com actues en una pel·lícula?”

Opinió 
 
L'actriu catalana Nora Navas.                             Foto: Adrià Guxens.


Quan entrevisto a Nora Navas (Barcelona, 1975) ja queden pocs dies perquè finalitzi l’obra que protagonitza al TNC, Doña Rosita la soltera. “És l’esprint final”, em diu. I és per això que ens citem al mateix teatre a mitja tarda, per tal de no cansar-la i pugui tenir una horeta lliure abans de la funció del vespre després de l’entrevista. 
Nora Navas és una actriu que ha confiat en els instints a l’hora de guiar-se per la vida. “He anat agafant d’aquí i d’allà el que m’agradava”, explica Navas, que ha passat per la carrera d’Humanitats, l’Institut del Teatre, l’escola Nancy Tuñón i que, fins i tot, va viure una temporada a Buenos Aires. Aquesta recerca contínua que li ha permès decidir cada moment quin camí vol seguir també és el mètode que ha fet servir a l’hora de triar els guions als quals ha volgut participar. “Sempre hi ha d’haver alguna cosa estranya a la història i que el personatge em cridi l’atenció”, comenta.
Recentment, hem vist a Navas a pel·lícules de gran èxit, com Pa Negre o Tots volem el millor per a ella, on ha brodat interpretacions que li han valgut més d’un premi. Curiosament, es tracta de dues pel·lícules catalanes, però l’any vinent s’estrenarà amb Gracia Querejeta a Felices 140, un film en el qual compartirà cartell amb Maribel Verdú i Eduard Fernández, entre d’altres. “Ja tenia ganes de dir a Madrid que també sé fer pel·lícules en castellà”, bromeja Navas, que creu que aquesta pot ser una bona porta d’entrada al cinema espanyol.
Adria’s News entrevista a una de les actrius del moment per esbrinar què en pensa del cinema català, per descobrir com aconsegueix les seves reeixides interpretacions i per conèixer la raó per la qual no té intenció de marxar a provar sort a Hollywood.

diumenge, 9 de novembre de 2014

Susanna Jiménez: “No crec que la llengua sigui un factor d’èxit o fracàs en una pel·lícula”

Opinió 
Susanna Jiménez, cap de coproduccions de TV3.           Foto: Adrià Guxens

“En l’últim any no hem participat en cap pel·lícula com a coproductors, sinó que només hem fet compra de drets d’antena”. Així de contundent es mostra la responsable de coproduccions de TV3, Susanna Jiménez, quan li pregunto per les retallades pressupostàries que han afectat durant els últims anys a Televisió de Catalunya. Pel·lícules com Bicicleta, cullera, poma, Tres dies amb la família, La plaga o Pa Negre són alguns dels seus grans èxits, tot i que recentment TV3 també ha apostat molt fort pel format de les TV-Movies, que, com comenta Jiménez, acostumen a girar a l’entorn “d’un context històric, d’un biopic, d’un retrat d’una època o d’una novel·la”.
Adria’s News entrevista a Susanna Jiménez per parlar de llengua, de subvencions i de coproduccions per poder, així, fer una radiografia d’un dels motors audiovisuals més importants del país.

diumenge, 2 de novembre de 2014

Àngel Comas: “Aviat no hi haurà càmeres de cinema”

Opinió 
L'historiador i crític de cinema Àngel Comas. Foto: Adrià Guxens.

En un principi aquesta entrevista amb l’historiador i crític de cinema Àngel Comas s’havia de fer a Sant Cugat, però finalment la canviem d’ubicació i ens trobem a Valldoreix, tot pensant que allí gaudirem d’una major tranquil·litat. Gran error. De fet, és l’entrevista que més vegades he interromput per la presència de motos, cotxes i gossos. Sobretot gossos, que amb els seus lladrucs impossibiliten una captació neta d’àudio i fan inintel·ligible la nostra conversa cinèfila. A més, fregant a la hipèrbole i el surrealisme, a mitja entrevista ens interromp un personatge que sembla ben bé sortit d’una pel·lícula de Woody Allen. “Què hi feu aquí amb una càmera? Sou de la televisió, oi?”. Però ni la meva negativa evita que ens tracti amb desconfiança i males puces. “Per què heu triat el meu carrer, doncs?” Em disposo a respondre-li un “perquè és tranquil”, però m’aturo, adonant-me de com d’absurda sonaria aquesta frase enmig de la simfonia de gemecs canins que ens envolta. Com aquell qui té preparat un discurs, aquell senyor gran ens explica que “el seu carrer” havia estat una carretera que donava a una riera i a un molí (d’aquí el nom de Calle del Molino). De fet, fins i tot assegura que és el carrer més antic de Valldoreix. Dit això, s’esfuma, com si fos el vell samarità d’una pel·lícula de fantasia que estem protagonitzant sense adonar-nos, com si fóssim en Jim Carrey a The Truman Show.
Adria’s News entrevista a l’historiador i crític de cinema Àngel Comas per conèixer més a fons la realitat de la indústria del cinema de Catalunya i per descobrir quins són els elements que han fet entrar el setè art en una crisi d’infraestructura i de públic.

diumenge, 26 d’octubre de 2014

Camilo Tarrazón: “Si tanquen tants cinemes és perquè hi aneu molt poc i pirategeu molt, punyeteros!”

Opinió 
Camilo Tarrazón, president del Gremi d'Empresaris de Cine de Catalunya. Foto: A. Guxens

Arribo a la seu del Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya una mica abans de la meva cita amb el seu president, Camilo Tarrazón. Tot just entrar, la seva secretària m’avisa que la seva darrera reunió s’ha endarrerit una mica, així que aprofito aquests vint minuts que se’m regalen per preparar la càmera i el micròfon amb tranquil·litat. Un cop està tot llest, m’assec en una de les cadires de la gran sala on celebrarem l’entrevista, que compta amb una enorme taula rodona al centre. M’adono que és un indret força acollidor i, sense cap dubte, cinèfil, tal com mostren els diversos pòsters que pengen de les parets i la presència de les revistes cinematogràfiques més importants de l’estat espanyol.
Quan arriba el senyor Tarrazón em saluda jovialment i es pren una aspirina pel refredat, abans no s’asseu al lloc que li he preparat. Serà una entrevista molt llarga (s’allargarà fins a les dues hores i mitja), doncs s’abordaran temes que han estat darrerament en el punt de mira dels mitjans i la societat: el tancament de sales, els costos de la digitalització, l’IVA cultural i el preu de les entrades de cinema... Amb tot, Camilo Tarrazón respon amb seguretat, argumentant molt les seves respostes que, sovint, acompanyarà d’exemples per convertir allò més tècnic en quelcom més assequible.
Adria’s News entrevista a Camilo Tarrazón, un home que no està gens d’acord amb la Llei del Cinema de Catalunya, que pensa que el cinema en versió original trigarà a massificar-se, i que diu “no saber què és el cinema català”.

diumenge, 19 d’octubre de 2014

Mar Coll: “Encara som analfabets en el llenguatge audiovisual i l’educació va molt endarrerida”

Opinió 

La cineasta Mar Coll.                                                      Foto: Adrià Guxens.


Mar Coll (Barcelona, 1981) és una altra cineasta sortida d’aquesta gran escola de cinema que és l’ESCAC, que ha format a directors com J.A. Bayona, Kike Maíllo, Roser Aguilar o Dani de la Orden. “De tarannà tiro més cap a la conciliació que cap a la revolta, tot i que crec que és important tenir un grau de consciència i de no conformar-se amb tot”, comenta Coll. Potser per aquest motiu no s’ha sumat a la tendència general del centre vers el cinema de gènere i ha seguit una ruta molt més personal, tot i que en cap moment considera que les seves pel·lícules “siguin especialment rares”.

La primera d’elles, Tres dies amb la família (2009), li va valer tres premis Gaudí i un Goya, mentre que la segona i darrera, de moment, Tots volem el millor per a ella (2013), també li ha portat alegries en forma de bones crítiques i més guardons. En tots dos casos es nota la influència del cinema gal en l’imaginari d’aquesta directora formada al Liceu Francès, interessada, sobretot, per personatges que no se senten còmodes en el que hauria de ser el seu hàbitat natural. Aquesta aproximació a la narrativa li ha valgut constantment l’etiqueta de “madura”, tot i que Coll explica que “mai m’he considerat especialment madura en relació als meus amics i als meus companys”.

Adria’s News entrevista a Mar Coll per comentar els seus dos films, per aprofundir sobre el seu mètode de treball amb el guió i els actors i per descobrir com algú tan jove veu el futur de la indústria del cinema català.

diumenge, 12 d’octubre de 2014

Arnau Bataller: “A vegades, la partida per a la música no arriba ni al 2% del pressupost”

Opinió 
El compositor Arnau Bataller.                                          Foto: Adrià Guxens


Arnau Bataller (Alzira, València, 1977) és afortunat, i ho sap. Malgrat la crisi és un dels compositors més actius de la indústria audiovisual catalana, per la qual ha escrit la música de pel·lícules com Herois (2010), Lo Mejor de Eva (2012) o REC 4: Apocalipsis (2014), a més a més de la de diverses sèries de televisió (Polseres Vermelles) i TV Movies (Ermessenda). La de compositor, és la seva feina principal, però la compagina amb la docència a l’ESMUC i un projecte particular, Música para tu corto, que intenta posar en contacte a directors i compositors que estan començant.
Bataller es mostra satisfet d’haver pogut estudiar a la prestigiosa Thornton School of Music de la University of Southern California (USC), les aules de la qual han donat grans figures de la composició de bandes sonores com Basil Poledouris (Conan), James Horner (Titanic), Jerry Goldsmith (Mulan) o James Newton Howard (Soy Leyenda). Allí va poder gravar als estudis de la Paramount, on va aprendre l’ofici. Tot i així, en acabar la carrera va tornar a Catalunya, i creu que no es va equivocar. “Això no implica que no puga voler tornar ara a marxar, però amb una experiència i un bagatge amb el qual puc intentar optar ja a fer pel·lícules directament”, comenta.
Adria’s News entrevista a Arnau Bataller al seu estudi de Barcelona, on està acabant de composar la banda sonora de la pel·lícula Perdona si te llamo amor.

diumenge, 5 d’octubre de 2014

Àngel Sala: “La ciència ficció ha estat un gènere molt poc apreciat pels productors espanyols”

Opinió 
 
Àngel Sala, director del Festival de Sitges.             Foto: Adrià Guxens.

Quentin Tarantino, David Cronenberg, Anthony Hopkins, David Lynch o Guillermo del Toro són només alguns dels noms dels personatges il·lustres que han passejat per la catifa vermella del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya en el transcurs dels seus 47 anys de vida. Això vol dir que només en queden tres perquè compleixi el seu 50è aniversari, una data assenyalada en la que s’espera que desfili per Sitges alguna de les grans figures del fantàstic contemporani. Si serà Tim Burton, Christopher Nolan, James Cameron o Steven Spielberg és encara un misteri.
Qui ha estat la cara més visible d’aquest certamen, el més important a nivell de cinema de gènere a Europa i un dels capdavanters al món, és Àngel Sala, que porta més de deu anys exercint com a director. “Volia portar el festival cap al fantàstic, però cap a un fantàstic molt obert”, explica, considerant que no només cal projectar les típiques pel·lícules de monstres i naus espacials. La seva etapa com a director ha coincidit amb la crisi econòmica i Sala reconeix que “portem massa anys treballant en condicions difícils”, tot i que segueixen endavant perquè, cada vegada més, “els festivals s’estan convertint en una xarxa de distribució indirecta”, ja que intenten resoldre la manca de distribució convencional d’aquest país, la qual considera un “infern”.
Adria’s News pregunta a Àngel Sala quina ha estat la seva pel·lícula de terror, fantasia i ciència ficció preferida el darrer any i conversa amb ell per aprofundir en la història del Festival de Sitges, una cita cinèfila imprescindible pels amants del bon cinema de gènere.

diumenge, 28 de setembre de 2014

Esteve Riambau: “No hem d'esperar que algú premiï una pel·lícula per reivindicar el seu valor artístic”

Opinió 
Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya.   Foto: Adrià Guxens.

Esteve Riambau (Barcelona, 1955) és crític i historiador de cinema, ha realitzat dos documentals (La doble vida del faquir i Màscares), que va coescriure i codirigir amb la també cineasta Elisabet Cabeza, i des de l’any 2010 també exerceix com a director de la Filmoteca de Catalunya. El seu bagatge porta a Adria’s News a voler-lo entrevistar per entendre el context del cinema al nostre país, per preguntar-li què s’hauria de fer per salvar l’exhibició cinematogràfica i per conèixer com veu el futur del setè art.

diumenge, 21 de setembre de 2014

Neus Ballús: “Mai a la vida he vist una pel·lícula de terror”

Opinió 
 
La cineasta Neus Ballús.                                                   Foto: Adrià Guxens

Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980) ha estat un dels noms que més ha sonat als cercles de cinema aquest any. La seva òpera prima, La plaga, una pel·lícula amb una vessant documental que retrata Gallecs, un nucli rural del Vallès Oriental, a través de cinc personatges ben diferents, li ha valgut importants guardons, entre els que destaquen quatre premis Gaudí (inclòs el de Millor Pel·lícula) i una nominació als Premis Goya. Amb tot, l’èxit del seu debut a la direcció va començar un any abans a Berlín i no va ser fins al Festival de Màlaga que va començar a recollir reconeixements a Catalunya i Espanya.
Però Neus Ballús és humil i modesta, i segueix tocant ben de peus a terra. “És la primera pel·lícula, així que encara tinc molt a aprendre”, comenta. Com és d’esperar, els premis li han fet molta il·lusió, però el gran moment de satisfacció va arribar “quan vam acabar la pel·lícula”, recorda Ballús, qui solia ser l’única dona a les competicions internacionals, sempre acompanyada de directors.
Adria’s News entrevista a Neus Ballús a la seva productora, el Kinògraf, pocs dies després de la cerimònia dels Premis Goya. Amb ella repassem l’èxit de La plaga, comentem la situació actual de la indústria del cinema al país i ens interessem pel seu pròxim projecte, que tindrà el turisme com a eix central, ja que tractarà “sobre com els europeus viatgem als països del sud”.

diumenge, 14 de setembre de 2014

Sergi Casamitjana: El cine no és aristocràtic, però gairebé!

Opinió 
El director de l'ESCAC, Sergi Casamitjana.                     Foto: Adrià Guxens.


L’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) és l’únic centre de l’estat que ofereix estudis de cinema homologats a un grau universitari. Per tant, no és d’estranyar que el seu director, Sergi Casamitjana, descrigui el model de l’escola com a quelcom únic. “Nosaltres no només ensenyem cinema, sinó que manufacturem cinema”, comenta Casamitjana. Potser és per això que l’ESCAC no es troba a Barcelona, sinó a Terrassa, una ciutat amb una important indústria tèxtil durant la Revolució Industrial.

Entre costura i costura, l’ESCAC s’ha anat desplegant fins a convertir-se en un dels elements vertebradors de la indústria de cinema catalana i espanyola, i de les seves aules han sortit figures tan destacades com Kike Maíllo (Eva), Mar Coll (Tres dies amb la família), Dani de la Orden (Barcelona nit d’estiu), J.A. Bayona (El orfanato), Javier Ruiz Caldera (Tres bodas de más), Àlex Pastor (Los últimos días)... I aquests només són els directors, ja que l’ESCAC és sobretot coneguda per haver format a tècnics que poden fardar de tenir als seus prestatges més d’un Gaudí i d’un Goya.

Hem acordat 45 minuts d’entrevista a la mateixa seu de l’escola, a Terrassa, però quan arriba l’hora de la cita, en Sergi Casamitjana encara no hi és. Espero cinc minuts i pregunto a recepció, però em diuen que el director no ha arribat. Ja passen vint minuts de l’hora acordada i surto a fora de l’edifici. Per sorpresa meva, el veig assegut, en un banc, xerrant amb un company. En veure’m, es posa la mà al cap i es disculpa. Se n’havia oblidat. Però no perdem gens de temps. Pugem a la sala de professors gairebé corrent i m’ajuda a muntar l’equip de so mentre jo col·loco la càmera. En un moment ho tenim llest. Finalment seran només 15 minuts d’entrevista, ja que té una altra cita just després, però els aprofitem al màxim. Com si es tractés d’una pel·lícula que segueix fil per randa un pla de rodatge, acabo la nostra improvisada i intensa entrevista just a l’hora que hem acordat. Ni un minut més, ni un minut menys. En Sergi s’acomiada amb una nova disculpa i surt corrents de la sala per no fer tard a la seva pròxima trobada.

Adria’s News entrevista a Sergi Casamitjana, l’home que hi ha darrere de l’èxit de l’ESCAC, aquesta particular Masia del cinema de casa nostra que ja fa temps que s’erigeix com una de les potes més importants de la indústria audiovisual catalana i espanyola.

diumenge, 7 de setembre de 2014

Pere Vall: “El cinema català sempre ha intentat existir”

Opinió 
Pere Vall, redactor en cap de Fotogramas.                           Foto: Adrià Guxens

Si qui llegeix aquesta entrevista pertany a la indústria del cinema català o és un cinèfil com déu mana, la presentació de Pere Vall resulta totalment innecessària. Però per respecte a la resta de lectors, diré que ell és un dels grans pilars de la Revista Fotogramas, la publicació de cinema de més èxit a l’estat espanyol, de la que és cap de redacció des de fa dècades. Aquest és el seu càrrec, però Pere Vall és molt més que això; és una enciclopèdia cinematogràfica amb una memòria tan gran que no només recorda els centenars i centenars de pel·lícules que ha vist i revist, sinó que fins i tot pot especificar-te, en la majoria de casos, en quin cinema barceloní les va veure.
Vall em rep a la redacció de Fotogramas de Barcelona, on hi pengen diverses fotografies d’actors i actrius del Hollywood clàssic –firmades per ells mateixos– entre els pòsters d’algunes de les millors portades d’aquesta revista històrica, que va néixer l’any 1946.
Quan veig a Pere Vall per primera vegada no puc evitar de fixar-me en la seva espessa barba, però no trigo gaire a saber per què no se l’afaita. “Hi ha més pel·lícules que necessiten extres barbuts del que t’imagines”. I és que la figuració és una de les seves altres passions, que li permet conèixer de primera mà els protagonistes de la nostra indústria i “fer-se una idea més completa de com es fa una pel·lícula abans de ser senzillament un espectador que s’asseu a una butaca i la veu”.
Adria’s News entrevista a Pere Vall, un periodista que estima tant el setè art i la seva feina que quan li pregunto quants dies de vacances té un treballador de Fotogramas no em sap contestar. “Quan no estic a la revista estic fent d’extra o mirant pel·lícules. Qui necessita vacances, així?”

diumenge, 31 d’agost de 2014

Carles Bosch: “No existirà cinema català si Televisió de Catalunya no torna a ser el motor audiovisual”

Opinió 
Carles Bosch, periodista i documentalista.                       Foto: Adrià Guxens

Carles Bosch (Barcelona, 1952) és un dels grans referents del periodisme català modern. Implicat des del principi en el naixement de Televisió de Catalunya i, molt en especial, en la creació del programa 30 minuts, Bosch ha voltat per desenes de països per donar les claus dels conflictes que han sacsejat el món des de llavors. Tot això utilitzant una eina, la del reportatge audiovisual, que ha anat masteritzant amb el temps. Però la seva vinculació amb el periodisme de qualitat sembla que no ha estat suficient per garantir la seva vinculació amb Televisió de Catalunya, ja que Bosch acaba de rebre un cop baix que l’ha deixat tocat. “A mi m’han fet mal”, comenta, referint-se a l’ERO que ha afectat a tots els majors de 61 anys de la televisió pública. A més a més, va ser una marxa que no el va deixar amb gens bon gust de boca, doncs el seu penúltim documental, que s’havia d’emetre en prime time, “el van censurar”.
Però la trajectòria de Carles Bosch no només ha brillat en el terreny del periodisme pur i dur, sinó que també ha triomfat en el terreny del llargmetratge. Per això quedo amb ell a Bausan Films, la productora que va ajudar-lo a tirar endavant el seu primer documental per a cinema: Balseros. Un debut, el seu, que arribar fins al cim de la indústria del cinema mundial en ser un dels cinc nominats a l’Oscar al millor documental l’any 2002. “El cinema documental serveix per explicar la possibilitat d’un món millor”, comenta Bosch, admetent que aquesta frase pot sonar una mica cursi. Aquest gènere, amb el que va repetir després a Setembres (2007) i Bicicleta, cullera poma (2010), on retratava com l’Alzheimer estava afectant la vida de l’expresident Pasqual Maragall, li ha donat moltes alegries, tot i que ara no descarta iniciar-se en el món de la ficció, ja que sempre ha tingut al coco una pel·lícula sobre la Guerra d’Iran.

Adria’s News parla amb Carles Bosch per conèixer què pensa sobre la Televisió de Catalunya actual, per saber com va viure l’experiència de trepitjar la catifa vermella dels Oscars i per descobrir com veu la indústria del cinema català.

diumenge, 24 d’agost de 2014

Albert Serra: “Em molesten els falsos autors i el fals cinema d'autor”

Opinió 
El cineasta Albert Serra.                                                    Foto: Adria's News

Més d’una vegada he sentit que algú qualifica l’obra d’Albert Serra (Banyoles, 1975) com una autèntica bogeria. Potser és per aquest motiu que no m’estranyo quan em diuen que la seu de la seva productora, Andergraun Films, on hem quedat per fer aquesta entrevista, es troba a la Plaça Narcís Oller de Barcelona.
Quan arribo, Albert Serra em rep de manera afable i cordial amb una encaixada de mà i em deixa triar si prefereixo tractar-lo de tu o de vostè. També m’indica que puc anar preparant-ho tot al pis de dalt mentre ell acaba d’enviar uns correus, però m’adverteix que no li agrada gens parlar d’ell mateix. Tot i així, veuré poc després que és una màquina de fer titulars.
Albert Serra comenta que no té gaire relació amb els cineastes d’aquest país i que els únics que respecta, de fet, són Pere Portabella i Adolfo Arrieta. En canvi, sí que considera que forma part de la indústria del cinema català. Guanyador del Gaudí l’any 2008 per El cant dels ocells, Serra és un dels pocs catalans vius que pot dir que ha triomfat en un festival de Classe A, ja que el seu film Història de la meva mort es va endur el Lleopard d’Or al Festival de Locarno 2013, tot i que avisa que els premis no li interessen gens.
En el moment que ens coneixem, Serra no duu posades les seves famoses ulleres de sol, però les recuperarà just abans de l’entrevista, que iniciem una vegada ha buidat el contingut d’una petita tassa de cafè d’un glop. Són les quatre de la tarda, i comencem a parlar a la mateixa hora que Congrés dels Diputats dóna el tret de sortida al debat sobre la consulta. Però a ell no li interessa la política; ni la política ni el futbol, ja que afirma que no ha vist mai ni cinc minuts d’un partit. Conversarem durant una llarga estona, en la qual em repreguntarà i em comentarà que faig preguntes massa generals. També divagarà sovint, però al final, compartirà amb Adria’s News la seva visió sobre el seu cinema, la seva persona i el seu futur.

diumenge, 17 d’agost de 2014

Neil Gaiman: “In the refugee camp I discovered every face was hiding a horror story”

Opinió 
                                                                                        Photo: Adrià Guxens

You can read the interview in Spanish here.

Neil Gaiman (Portchester, England, 1960) is one of the most important fantasy writers of the current scene, with many prestigious awards (Hugo, Bram Stoker, Nebula, and so on) endorsing him. Strongly influenced by Lewis Carroll’s work, and especially by his Alice in Wonderland, Gaiman has focused his career in fiction, although he might write something set in the modern China in a near future. Gaiman is not only a novelist; he has also developed original screenplays (MirrorMask), and has even written two episodes of the legendary series Doctor Who. His first professional contact with cinema was back in 1997, when he translated Princess Mononoke’s dialogues into English. His relationship with celluloid didn’t finish there; two of his most famous books, Stardust and Coraline, made it to the big screen during the last decade. Now, other novels such as American Gods and The Book of the Cemetery are about to be adapted too. Adria’s News drank a cup of tea with Neil Gaiman when he came to Barcelona in May.

Neil Gaiman: “En los campos de refugiados descubrí que cada cara escondía una historia de terror”

Opinió 

                                                                                          Foto: Adrià Guxens

Puede leer la entrevista en inglés (V.O.) aquí.
Traducción de Adrià Guxens.

Neil Gaiman (Portchester, Inglaterra, 1960) es, probablemente, uno de los escritores de fantasía más importantes del panorama actual. Los premios más prestigiosos de la literatura de género (Hugo, Bram Stoker, Nebula, y un largo etcétera) lo avalan. Totalmente influido por la obra de Lewis Carrol y, especialmente, por su Alicia en el País de las Maravillas, Gaiman ha centrado su carrera en la ficción, pero no descarta escribir en un futuro algo ambientado en la China actual. Sin embargo, Neil Gaiman no es únicamente escritor; también ha desarrollado guiones originales para cine, como el de La Máscara de Cristal, y hasta ha escrito dos episodios de la mítica serie Doctor Who, aunque su primer contacto profesional con el cine fue en 1997, cuando tradujo los diálogos de La Princesa Mononoke (Hayao Miyazaki, 1997) al inglés. Su relación con el celuloide no ha hecho más que crecer, ya que dos de sus libros más famosos, Stardust y Coraline, vieron la luz de la gran pantalla la pasada década y ahora, otras de sus obras, como El Libro del cementerio o American Gods, están a punto de ser adaptadas, también. Adria’s News toma un té con Neil Gaiman aprovechando su visita a Barcelona el pasado mes de mayo.

dissabte, 9 d’agost de 2014

Byron Bay: “Now we are ready to break some rules”

Opinió 
Byron Bay (D. Lybaert, S. Stuer, D. Maes and T. Verstappen). Photo: Isabel Val.


Tom Verstappen (21) could have been a great harmonica player. He admits he kept asking one to her mom when he was three years old, “even before speaking properly”. However, the fate made him follow another path, although not a very different one, since it was also related to music. He is the lead voice of Byron Bay, a Belgian band that has recently visited Barcelona. Being influenced by the old American songwriters, like Jackson Brown, the group has three other members: Dries Lybaert (21), the guitarist, David Maes (26), the keyboardist, and Sander Stuer (20), who plays the drums. Nearly all of them have a classical music background, despite moving soon to a more contemporary jazzy and poppy style. Adria’s News shares a beer with Byron Bay just before their last concert on their tour.

dimarts, 5 d’agost de 2014

Adria's News estrena en exclusiva el reportatge audiovisual 'Les botigues de la memòria'

Opinió 



Aquest reportatge repassa alguns dels comerços històrics de les Rambles de Barcelona que han sobreviscut a amenaces tals com el turisme massiu i les cadenes de botigues internacionals. Documental realitzat per Cristina Ciudad, Adrià Guxens, Patricia Jiménez, Alba Mora i Xènia Santigosa.


dijous, 17 de juliol de 2014

Si Beethoven aixequés el cap…

Opinió 
Reportatge* d'Iris Baño, Adrià Guxens i Víctor Romero.


La música clàssica agrada o no agrada, però té tantes definicions com persones hi ha al món; segurament perquè és màgica, “és vida, és emoció i és sentiment, la unió de l’home amb el cosmos”, tal com expressa el músic i periodista  Fernando Argenta. Malauradament, la música clàssica encara és un estil minoritari per a la majoria del públic, especialment pel més jove. Ens disposem a investigar per què.

Un 28% de catalans escolten música clàssica de manera habitual, segons va registrar un estudi de consum i pràctiques culturals de la Generalitat de Catalunya el desembre de 2004. Aquest mateix estudi afirmava, també, que els joves són el col·lectiu que participa més activament en el consum cultural, situant-se per sobre de la mitjana europea. Però succeeix el mateix en el camp de la música clàssica? Els joves escolten més música clàssica que els adults? A peu de carrer, la realitat entra en contradicció amb les xifres ja que un experiment realitzat durant el mes de desembre a la ciutat de Tarragona va demostrar que els joves no tenen tendència a escoltar música clàssica de manera habitual.

La prova es va realitzar sobre vint persones d’edat, sexe i situació social diferent. Una primera pregunta els demanava si havien estudiat mai música. Els més joves van respondre que sí, a les escoles, mentre que els més grans no havien tingut aquest privilegi. Sorprenentment, però, era aquest últim col·lectiu, el que es considerava més coneixedor de la música clàssica, i n’escoltava més regularment. Tot i així, aquestes qüestions eren l’escalfament del que havia de ser la prova de foc, el detector de mentides que descobriria si realment totes aquelles persones tenien o no coneixements musicals.

En aquesta segona part de l’experiment se’ls va fer escoltar deu de les obres més famoses de la història de la música clàssica. Des de la Primavera de Vivaldi, a l’ària de la Reina de la Nit de Mozart, passant pel El Danubi Blau de Strauss o el Para Elisa de Beethoven. Els resultats van ser desastrosos ja que els enquestats amb prou feina coneixien un parell de les peces que van escoltar. Aleshores va ser el moment de fer-se diverses preguntes: per què totes aquelles persones no identificaven aquestes peces que són tan o més famoses que el Yesterday dels Beatles o el Bad Romance de Lady Gaga? I aquest dèficit de coneixement a què es devia? Era un problema de les institucions musicals del país, dels mitjans de comunicació, de les escoles o d’algun altre factor?

dissabte, 28 de juny de 2014

"Ocho apellidos vascos": la pel·lícula tòpica que ha batut tots els rècords

Opinió 


Ocho Apellidos Vascos ho tenia tot per convertir-se en el fenomen de masses que ha acabat sent: un guió fàcil (de Borja Cobeaga i Diego San José) que té alguns gags bons, tres de les cares més conegudes del cinema espanyol (Clara Lago, Carmen Machi i Karra Elejalde) i una “simpàtica” polèmica: burxar en els tòpics dels andalusos i els bascos. Això ja feia que, com a mínim, dues de les regions més importants d’Espanya acudissin en massa a aquesta cita mogudes per la curiositat. El boca orella faria la resta.
 El director del film, Emilio Martínez-Lázaro ha tocat molts gèneres, des del thriller al drama, passant pel terror, però sembla que és amb la comèdia com millor connecta amb el seu públic. Pel·lícules com Los peores años de nuestra vida (1994) o El otro lado de la cama (2002) en són la prova. Ara, en la seva nova cinta, torna a utilitzar una fórmula clàssica d’aquest gènere, que consisteix en desenvolupar una història a partir d’una premissa que és, en si mateixa, difícil de creure, però que una vegada l’acceptes –si ho acabes fent–, pots gaudir de la pel·lícula amb normalitat. En aquest cas, l’equip ha portat aquest element massa lluny, ja que en un intent de mostrar-nos el màxim  d’estereotips dels bascos i els andalusos, han acabat convertint la seva pel·lícula en una mera caricatura on moments com quan Clara Lago surt de casa per la finestra amb el vestit de núvia posat o quan Elejalde llança tot el seu equipatge al mar “per un impuls” són, senzillament, inversemblants.

dijous, 19 de juny de 2014

‘Filosofía de Hielo y Fuego’, un llibre tan afilat com la llengua de Tyrion Lannister

Opinió 


Sabíeu que Daenerys Targaryen té molts paral·lelismes amb Alexandre el Gran? Sabíeu que Eddard Stark presenta molts dels principis morals que Kant predicava? Sabíeu que podem entendre en Tyrion Lannister molt més fàcilment si coneixem què és l’hedonisme? I que l’actor que fa de Joffrey Baratheon (Jack Gleeson) s’assembla enormement a l’Emperador Calígula, un dels referents que l’escriptor de Joc de Trons, George R.R. Martin, va prendre per esculpir aquest mític personatge?
Aquestes són algunes de les claus i curiositats que podem descobrir quan llegim el llibre Filosofía de Hielo y Fuego, que recentment han publicat a Ediciones Invisibles els historiadors Bernat Roca i Francesc Vilaprinyó i el periodista David Canto.

dimecres, 11 de juny de 2014

'Only Lovers Left Alive', una oda a l’art en majúscules

Opinió 
Tilda Swinton i Tom Hiddleston, dos vampirs lletraferits.

Cinema pur, música en vena i literatura en totes les llengües. Aquests són els ingredients d’Only Lovers Left Alive, el nou film de Jim Jarmusch (Night on Earth, Coffee and Cigarettes) que després de passar per Cannes i Sitges el 2013 (on es va emportar el Premi Especial del Jurat) arriba, finalment, a les nostres cartelleres. Si el de Jarmusch ja és per costum un cinema estèticament impecable i ple de subtileses, el present metratge és una oda a l’art en majúscules, amb un guió minimalista però que manté una discreta però efímera crítica a la societat de l’avui.
Els dos protagonistes són Adam i Eva, dos vampirs esnob lletraferits i melòmans –interpretats per una romàntica Tilda Swinton i un deprimit Tom Hiddleston– que, a través d’unes ulleres de sol vintage, veuen com el món s’està desintegrant a poc a poc; el món d’una societat que ja no és la seva i a la qual denominen “zombie”.

dimecres, 14 de maig de 2014

Clàudia Pujol: “La feblesa del nostre país és el que ens costa a vegades d’anar tots a una”

Opinió 

Clàudia Pujol.                                                                                  Foto: Adrià Guxens


Clàudia Pujol es descriu com una persona inquieta i com algú que vol saber de tot. Potser per això, la seva trajectòria professional és llarga i passa per molts suports, des d’escriure novel·la negra a participar en grans publicacions catalanes, com Descobrir Catalunya o Cuina. Diu que la Garrotxa és el seu indret preferit i gaudeix amb el bon menjar, especialment amb un bon jabugo, un bon formatge i un bon vi. Ara ja fa diversos anys que es va posar al capdavant de la revista Sàpiens, la publicació d’història més llegida del país i la més llegida en català. Una revista atacada per alguns historiadors al principi però que ara s’ha convertit en un referent, també per ells. L’any passat va engegar la campanya d’El món ho ha de saber, que volia donar a conèixer el procés català a més de 10.000 personalitats d’arreu del món. Adria’s News entrevista a Clàudia Pujol un dia després que s’anunciï la famosa pregunta de la consulta catalana per parlar sobre la campanya, el procés i la revista.

diumenge, 27 d’abril de 2014

La muntanya de l'amor

Ubicació: Salvation Mountain, Niland, Califòrnia 92257, Estats Units d'Amèrica
Opinió 




No veiem cap cartell ni cap mena d’indicació. Només carretera. Quilòmetres i quilòmetres d’una llarga i recta carretera de la qual no es divisa l’horitzó. A banda i banda, el desert. I a tot arreu, la calor i la sequedat.
Ens dirigim al sud de Califòrnia, en un punt a prop de Calipatria i Slab City, a pocs quilometres de la frontera amb Mèxic, on enmig del desert s’alça imponent una obra d’art modern, alhora que una icona hippy: la Salvation Mountain.
S’ha fet molta literatura sobre aquesta muntanya i fins i tot ha estat el fons triat per a diversos videoclips i l’escenari d’alguna que altra pel·lícula, com l’aclamada Into the Wild (Sean Penn, 2007). És curiós com, per contra, poca gent coneix aquesta obra d’un veterà de la Guerra de Corea anomenat Leonard Knight, que es va plantar un dia al desert de Califòrnia amb uns bons cinquanta anys disposat a tornar a Déu l’amor i la joia que li havia concedit. “God is Love”, pregonava arreu. I aquesta mateixa frase era la que volia esculpir en una muntanya com no se n’havia vist mai cap. Un monument únic, de tots i per a tots. I aquell indret, que l’havia d’acompanyar al principi només una o dues setmanes, es va convertir ben aviat en la seva llar.
Seguim a la carretera sense més acompanyants que els cactus i algun que altre tren que circula en paral·lel a nosaltres, carregant desenes i desenes de contenidors, direcció a l’Oest Mitjà. Per algú provinent d’un lloc tan compacte com és Europa, és força xocant circular per paratges on la natura i l’home no han fet més que creuar un parell de paraules, sense tractes ni compromisos. Però per a en Don i l’Autumn allò és el pa de cada dia. Tots dos són nascuts a Califòrnia i, tot i que han trepitjat diverses vegades Los Angeles, San Francisco i San Diego, cap d’ells ha estat mai a la Muntanya.

dissabte, 29 de març de 2014

Viatge a l’ombra més fosca de l’ésser humà

Opinió 


Els viatges sempre han estat una de les fonts d’inspiració més grans de la humanitat. No és pas casualitat que ja als orígens de la literatura destaqui una obra mestra com és l’Odissea, que no tracta d’altra cosa que dels viatges d’Ulisses, heroi grec que vol arribar a casa seva –Ítaca– després de la cruent Guerra de Troia. I precisament aquesta és l’essència del viatge: un origen, un destí i sobretot, una travessa. Uns ingredients que també que ens ofereix Joseph Conrad a la seva novel·la curta El cor de les tenebres, que narra la història d’un home que, com ja van fer els seus contemporanis Herman Melville i Robert Louis Stevenson, persegueix un tresor en un indret exòtic, misteriós i desconegut.
El protagonista és el capità Charles Marlow, qui mentre navega per les fosques aigües del riu Tàmesi recorda una expedició al cor del Congo a la recerca d’ivori. Al més pur estil d’un relat de viatges, el comandant Marlow narra les seves vivències als seus companys, una picada d’ullet de Conrad a la tradició oral, bressol d’incomptables històries immortals.

dijous, 27 de febrer de 2014

Prediccions per als Oscars de 2014

Opinió 


Ja els tornem a tenir aquí. Aquest diumenge 2 de març s’entregaran els Premis de l’Acadèmia de Hollywood, coneguts també com a Premis Oscar, que honoren l’excel·lència dels “millors films de l’any” a través de les seves 24 categories.
Amb tota la humilitat que em pertoca, m’atreviria a dir que la collita d’aquest any no ha estat tan bona com la del 2012 i, tot i que ha donat pel·lícules que estan certament bé, diria que cap d’elles ha arribat a l’estatus d’obra mestra. Això vol dir que les prediccions són complicades, ja que tots els films es troben en un nivell similar. Cal destacar, també, que ja hi va haver sorpreses a les nominacions, quan pel·lícules com Inside Llewyn Davis (Joel i Ethan Coen), All is Lost (J.C. Chandor), Saving Mr. Banks (John Lee Hancock) o The Butler (Lee Daniels) no van resultar escollides per competir en les seccions més importants.
Tot seguit fem un repàs de les principals categories dels Oscars tot intentant que, mitjançant una breu reflexió de cadascuna d’elles, puguem acostar-nos al màxim al resultat dels premis.