diumenge, 5 d’octubre del 2014

Àngel Sala: “La ciència ficció ha estat un gènere molt poc apreciat pels productors espanyols”

 
Àngel Sala, director del Festival de Sitges.             Foto: Adrià Guxens.

Quentin Tarantino, David Cronenberg, Anthony Hopkins, David Lynch o Guillermo del Toro són només alguns dels noms dels personatges il·lustres que han passejat per la catifa vermella del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya en el transcurs dels seus 47 anys de vida. Això vol dir que només en queden tres perquè compleixi el seu 50è aniversari, una data assenyalada en la que s’espera que desfili per Sitges alguna de les grans figures del fantàstic contemporani. Si serà Tim Burton, Christopher Nolan, James Cameron o Steven Spielberg és encara un misteri.
Qui ha estat la cara més visible d’aquest certamen, el més important a nivell de cinema de gènere a Europa i un dels capdavanters al món, és Àngel Sala, que porta més de deu anys exercint com a director. “Volia portar el festival cap al fantàstic, però cap a un fantàstic molt obert”, explica, considerant que no només cal projectar les típiques pel·lícules de monstres i naus espacials. La seva etapa com a director ha coincidit amb la crisi econòmica i Sala reconeix que “portem massa anys treballant en condicions difícils”, tot i que segueixen endavant perquè, cada vegada més, “els festivals s’estan convertint en una xarxa de distribució indirecta”, ja que intenten resoldre la manca de distribució convencional d’aquest país, la qual considera un “infern”.
Adria’s News pregunta a Àngel Sala quina ha estat la seva pel·lícula de terror, fantasia i ciència ficció preferida el darrer any i conversa amb ell per aprofundir en la història del Festival de Sitges, una cita cinèfila imprescindible pels amants del bon cinema de gènere.


Tenim bon fantàstic a Catalunya?
Sí. Tenim fantàstic a Catalunya molt establert i molt consolidat perquè també tenim una estructura de producció i de creació de talent sòlida. Les escoles de cinema de Catalunya, l’ESCAC i d’altres, han donat moltíssim talent. Cada any tenim un nou autor que està molt ficat en el fantàstic i que li agrada. I jo crec que una de les claus de l’èxit en el cinema espanyol dels últims anys és la potència del cinema fantàstic que ha sorgit a Catalunya, amb empreses al darrere com Filmax o Rodar y rodar, que són una sèrie de gent que ha apostat clarament per un gènere ampli, que no és tampoc talibà del fantàstic, sinó que està obert a un públic molt generalitzat. I d’aquí neixen pel·lícules com El Orfanato (J.A. Bayona, 2007).

Clar, El Orfanato va ser una pel·lícula molt acceptada, però creus que encara hi ha prejudicis vers el fantàstic, un gènere que s’ha tendit a associar amb la figura del friki?
Cada cop menys, afortunadament, però sí que encara hi ha una mena de prejudici al fantàstic. A vegades la gent li té una mica de por i opta per un fantàstic una mica encobert. “Això és un drama amb connotacions fantàstiques”, diuen, o “això és una comèdia amb toc fantàstic...” Però, en general, la situació és molt millor que la de fa vint anys. Abans jo recordo que quan posaves una pel·lícula catalana al festival, era una mica la mania, i ara les pel·lícules catalanes són les més esperades del festival. Nosaltres portem, pràcticament, deu o dotze anys, des del 2002, amb dos anys d’excepció, inaugurant amb una pel·lícula d’aquí. Això vol dir que, primer, l’hem trobat. Abans era difícil trobar una pel·lícula que es projectés al Festival de Sitges en categoria d’inauguració perquè havia de tenir nivell i era una aposta per tal que aquesta pel·lícula tingués repercussió durant i després del festival. I tenim exemples com El Orfanato, El cuerpo (Oriol Paulo, 2012), Los ojos de Julia (Guillem Morales, 2010), Eva (Kike Maíllo, 2011)..., totes elles amb molt de recorregut a posteriori, a més a més d’haver recaptat forces calers.

Reconeixement “És molt maco que una persona que a nivell general no és massa coneguda, a Sitges és una estrella”

Creus que agrada més el terror, la fantasia o la ciència ficció?
Jo crec que, en aquest moment i històricament, Catalunya ha estat més territori del terror, ja que, en aquest país, la ciència ficció costa molt a nivell de producció. Això és així i, a més, la ciència ficció ha estat un gènere molt poc apreciat pels productors espanyols. Probablement, perquè es considera que el cinema de ciència ficció és molt car de produir. Ara s’està demostrant que no. S’està fent cinema de ciència ficció de baixa intensitat, però que està donant pel·lícules increïbles, no? Tenim Upstream Color (Shane Carruth, 2013), Moon (Duncan Jones, 2009), Primer (Shane Carruth, 2004), pel·lícules de ciència ficció però de pressupost pràcticament low cost. Moon seria la més cara, que ha costat cinc milions de dòlars, però això per als americans és res... I a nosaltres ens costa. Al públic li costa una mica agafar una pel·lícula de ciència ficció espanyola o catalana. La raó és complicada. Molts diuen que nosaltres tenim arrelada una tradició més gòtica, tant a Espanya, com a Itàlia, que també li passa això i que té un llenguatge més proper al terror que a la ciència ficció. Tot lo tecnològic i el futur sembla que no ens ha interessat mai massa, quan, en canvi, hi ha una tradició literària a Catalunya molt interessant de literatura de ciència ficció. De fet, tenim importants editorials afincades a Catalunya que han apostat pel gènere a nivell de llibre.

Suposo que estàs pensant en Gigamesh...
Exactament. Una de les editorials més importants d’Europa està aquí a Barcelona. I és estrany, no? Aquí tenim l’exemple d’Eva, que era una bona pel·lícula però que tampoc va acabar de funcionar bé, a pesar que va tenir molt bones crítiques, i a pesar de tenir un recorregut internacional molt bo, però aquí dintre l’estat la percepció era estranya.

Abans deies que la majoria de pel·lícules que han inaugurat el Festival de Sitges han estat, darrerament, catalanes o espanyoles. Teniu, però, alguna mena de quota d’introduir títols de casa nostra a la programació?
Bé, nosaltres intentem que el Festival de Sitges sigui una plataforma de l’estat en general, però per a Catalunya molt en particular. Amb tot, tenim la sort de que molta productora que s’ha dedicat al fantàstic és catalana. Per això nosaltres sempre hem intentat apostar per la pel·lícula de producció catalana a la inauguració, encara que sigui en català, en castellà, en anglès, o en el que sigui.

Cinema de gènere “A vegades la gent li té una mica de por i opta per un fantàstic una mica encobert”

Clar, a Catalunya el gran festival és el de Sitges. Teniu la sensació que es menja una mica massa els altres?
Bé, evidentment, Sitges és el festival que pel pressupost, repercussió i història, és el més gran i s’ha fet un espai molt important als festivals de tota Europa. Jo crec que és el més important a nivell de fantàstic d’Europa i probablement del món, en competició amb els nord-americans, però també tenim una política molt estreta de col·laboració amb els altres festivals dintre del territori del català. Nosaltres donem suport i tenim molt clar que és important crear una xarxa de festivals més petits, però que agafin tot el teixit geogràfic de Catalunya. I el cinema fantàstic, especialment aquell que és més d’autor, no acostuma a arribar als pobles i la tasca que estan fent festivals com Molins o Cardedeu, que estan agrupats en una associació que sempre té presència al nostre festival, és magnífica. I jo crec que Sitges no se’ls menja, però sí que els dona suport a nivell logístic i de promoció.

Les estadístiques diuen que les sales estan rebent cada vegada menys espectadors. En quina posició queden els festivals, entesos com una finestra alternativa d’exhibició de pel·lícules?
Jo crec que la missió dels festivals ha mutat molt, i el tema de la distribució és molt complicat, i més en aquest país. Aquest país és un infern per a la distribució, ja que s'ha convertit d'un país que era absolutament cinèfil i que tenia moltíssimes sales i on arribaven moltíssimes pel·lícules a un país on no s'estrena pràcticament res. I quan dic pràcticament res, és que ni tan sols ho fan les pel·lícules americanes independents. Per exemple, hi ha una pel·lícula, jo crec que una de les millors de l'any passat, que és Under the Skin, de Jonathan Glazer, aquí no té distribuïdora en aquest moment [l’entrevista va tenir lloc la darrera setmana de març de 2013].

Aleshores, podríem dir que els festivals cada vegada més estan adquirint la funció de xarxa de distribució...
Clar, jo crec que els festivals s’estan convertint en una xarxa de distribució una mica indirecta i és bo que nosaltres posem la pel·lícula i que després la passi un festival més petit en alguna població o un cineclub. Llocs petits que estan fent una bona tasca de programació de pel·lícules que difícilment es poden veure, i ja no dic en petits pobles, sinó a Lleida, Tarragona o Girona... Jo crec que els festivals en aquest moment són essencials.

Localisme “Abans, quan posaves una pel·lícula catalana al festival era una mica la mania, i ara són les més esperades”

Ara que parles de les capitals de província crec que és curiós que Sitges no estigui a Barcelona. Per què es va triar un municipi relativament petit en comptes d’una ciutat més coneguda internacionalment?
Jo crec que Sitges és una població molt especial dintre del que és el mediterrani català, ja que és una població que ha conservat l'esperit modernista dintre del casc antic. Tampoc és una població que ha crescut desmesuradament i té una màgia i un caliu en els seus carrers, que fa que qualsevol activitat en aquest lloc sigui com una mena d'illa envoltada pel Garraf. És un lloc especial, ja sigui pel Carnaval o pel Festival de Sitges. A més, a la gent li agrada vindre a Sitges a fer una paella, a mirar la posta de sol o a veure pel·lícules, i si són de gènere fantàstic, millor. Penso que els festivals a vegades funcionen molt bé en llocs petits, com Cannes o el Lido de Venècia, que no són molt més grans que Sitges. Així la gent es troba i no està dispersa per un lloc massa gran.

Un secret de l’èxit d’un festival és la seva seu, però un altre imagino que és l’especialització. I Sitges no pot ser un exemple més clar...
Sí, jo crec que és molt important. Els festivals generalistes ja els coneixem i són incontestables. Aquí a l'estat espanyol està el Festival de San Sebastián, que és de categoria dic A, al nivell del de Berlín, Toronto, Cannes o Venècia, però crec que per la resta de festivals el bo és l'especialització, ja no temàtica, sinó que tinguin molt clar el seu objectiu i una personalitat. La té el Festival de Sevilla, la té el Festival D’Autor, la té Sitges, i nosaltres amb el cinema de gènere ho tenim molt fàcil, ja que les xifres de Box Office ho avalen, ja siguin les de les pel·lícules de ciència ficció, de súper herois, de fantasia heroica o les pel·lícules de terror.

Distribució “Hem passat de ser un país absolutament cinèfil a ser un país on no s'estrena pràcticament res”

Ja fa més de deu anys que estàs al darrere del festival. Què és el que ha caracteritzat la teva etapa com a director?
Bé, jo crec que quan em vaig postular com a director vaig comunicar molt clarament als organismes que fan el festival possible que jo volia portar el certamen cap al fantàstic, però cap a un fantàstic molt obert. És a dir, estic en contra d'un concepte fonamentalista del fantàstic en el qual solament es projecten pel·lícules de monstres, o naus espacials. Jo crec que el fantàstic ha evolucionat moltíssim i ha fagocitat altres gèneres. En aquest moment estic parlant de gèneres cinematogràfics hipermoderns que són híbrids no? Una pel·lícula dels Coen és una pel·lícula fantàstica, de cine negre i una comèdia, al mateix temps. És a dir, en aquest moment no podem plantejar un festival que sigui exclusivament d’allò que consideràvem fantàstic abans, tot i que és evident que no posarem Ocho apellidos vascos (Emilio Martínez-Lázaro, 2014) o un drama meravellós, com pot ser El discurso del rey (Tom Hooper, 2010).

Però tampoc m'imagino un Harry Potter...
No, Harry Potter podria estar perquè és fantasia. A més, hem obert des de fa dos anys una secció que és Sitges Family i que funciona molt bé. Però la hibridació que et deia es veu en films que han estat aquí, com Melancholía (Lars Von Trier, 2011), El caballo de Turín (Béla Tarr, 2011) o guanyadores del festival com Holy Motors (Leos Carax, 2011), que no són pel·lícules del gènere com la gent es pensa que són, tot i que són totalment imaginàries.

Fas autocrítica dels anys que has estat al capdavant del festival?
Evidentment. Quan s’acaba el festival penso en totes les coses que no hem fet o que hem fet malament. Perquè moltes vegades cap a fora tot sembla que ha anat molt bé, però cap a dintre veus el que ha fallat. Però és que en aquest festival és molt difícil fer-ho absolutament bé, com tu voldries, per la manca d'infraestructures. Tenim pocs cinemes, cinemes que són meravellosos, com el Prado o el Retiro, però que són molt antics i de vegades es queden una mica curts. Per altra banda, hi ha cinemes com l’Auditori que és meravellós, però que està molt sobreexplotat perquè acumula el gruix de la programació. És a dir, Sitges seria Nova York amb dos cinemes més i això passaria si tinguéssim més ales i més infraestructura.

Oscar “Si Gravity hagués guanyat l’Oscar a la Millor Pel·lícula, hagués sigut el reconeixement definitiu de la ciència ficció”

Unes infraestructures que han quedat retallades, m’imagino, com tota la cultura. Com heu encarat la crisi?
Doncs l’hem encarat amb molta valentia, i repeteixo que cap a dintre s'ha notat molt. Aquests últims tres anys han estat molt difícils, i de vegades tens la sensació de que no arribes, però després també tens la satisfacció que el festival ha patit poc. És a dir, sí que alguna coseta s'ha pogut notar, però ha patit poc, ja que la sensació de la gent és que no s'ha notat massa un canvi en la qualitat de l'oferta, ni a nivell quantitatiu, ja que hem pogut salvar molt el tema estrenyent els pressupostos. Espero que tot vagi millorant i torni una mica a la normalitat perquè ja portem masses anys treballant en condicions difícils...

Has pensat quants anys més et quedaràs al darrere del festival?
De moment he signat per dos anys més, però això depèn de la situació personal meva. A mi m'agrada treballar en els llocs si hi estic a gust. Si m'avorreixo o estic cansat, jo mateix plantejaria un canvi i també marxaria si no obtinguéssim bons resultats ja que aquí hi ha uns senyors que posen els diners, ja siguin les institucions, els sponsors i el patronat, i ells tenen la paraula sobre si em proposen continuar. Així que hi ha una part que tinc a la meva mà i una altra part en la gent que són els encarregats de fer possible aquesta festa.

Una de les novetats recents és que el curtmetratge guanyador quedarà preseleccionat als Oscars. Quins canvis suposa això per Sitges?
Home suposo que vindrà una allau increïble de títols, i ja en tenim molts perquè ens arriben moltíssims curtmetratges. És un festival que sempre ha donat molta importància al curtmetratge, tant en oficial, com en animació o en altres seccions. És un festival amb molta quantitat de curt –pràcticament és un festival de curts dintre d'un altre festival– però ara crec que serà més important perquè donarà una possibilitat, encara que sigui petita, de que un curtmetratge de gènere estigui present als Oscars, ja que, a vegades, per una manca de la selecció final, tots els curtmetratges s’assemblen molt.

Fantàstic “Estic en contra d'un concepte fonamentalista en el qual només es projecten pel·lícules de monstres o de naus espacials”

Cal tenir en compte que dos dels tres curtmetratges guanyadors de l’edició passada eren de gènere, i la pel·lícula que ha guanyat més premis, Gravity (Alfonso Cuarón, 2013), també ho és. Sembla, doncs, que els premis més importants de tots estan començant a donar valor al gènere...
Si hagués guanyat a millor pel·lícula Gravity ja hagués sigut el reconeixement definitiu de la ciència ficció, però a poc a poc jo crec que ho aconseguirem. Ja des dels 90 el gènere ha guanyat pes a Hollywood. Deies Gravity, però també hi ha hagut Avatar (James Cameron 2009) o El Senyor dels Anells (Peter Jackson, 2001-2003), i  fins i tot El silenci dels anyells (Jonathan Demme, 1991), que és un thriller, clarament amb continguts de terror suau. Semblava impossible que una pel·lícula així pogués guanyar els Oscars però va aconseguir els premis més importants, quan en una pel·lícula de gènere els actors mai acostumen a guanyar.

A Sitges heu comptat amb la presència de figures internacionals de primera línia. Com us ho feu per aconseguir-les?
Això és complicat per tot el tema d’agendes, els viatges són complicats i cars... Això és la part més complicada, agafar la persona que tu vols, que estigui aquí, que tingui temps i que, a més, no costi una barbaritat dins del pressupost que tenim. Amb tot, sí que ha vingut gent important i sempre tenim un parell de grans personatges, A més, sempre he dit que és molt maco que una persona que a nivell general no és massa coneguda, a Sitges és una estrella. Recordo el moment en que va vindre Darren Aronofsky a presentar The Fountain (2006), que havia fet dues pel·lícules, el públic el va rebre a l’auditoria amb incansables aplaudiments i de peu. I ell deia: “Això és per a mi?” Això passa a Sitges, i no només amb Tarantino o amb Jodie Foster, que també són molt coneguts. Passa amb Aronofsky o amb directors coreans d'aquests que ens agraden molt, com Kim Ji-Woon o Park Chan-Wook, que han quedat al·lucinats amb la rebuda que han tingut a Sitges, molt millor que la que han tingut a Cannes, a Venècia o Berlín, amb gent aplaudint i demanant-los autògrafs. Com veritables estrelles de Hollywood.

I qui teniu que se us resisteix a venir, tot i que us agradaria que vingués?
Qui sempre ha sigut molt complicat, i el conec personalment, és John Carpenter, un director que viatja molt poc i que no li agrada sortir d'Estats Units. És un americà tradicional i en les seves pel·lícules es pot veure que és un tipus complicat. Després tenim a gent com Tim Burton o James Cameron que ens agradaria molt, o en Christopher Nolan. Evidentment, si podem pujar més alt, anem a Steven Spielberg, però ho intentarem en els propers anys. Evidentment, de cara al 50 aniversari, que és d'aquí a quatre anys intentarem que alguna d'aquestes grans figures estiguin presents.  

Amb qui sembla que teniu molt bona relació és amb l’ESCAC...
Molt bona, crec jo. L’ESCAC és una de les grans joies de Catalunya, ja que ha fet una tasca i una tasca de la que hem vist els resultats, no? L’ESCAC ha donat al cinema català moltíssimes alegries, i per això, des de l’any passat, l'escola inclús va tancar per donar la possibilitat als alumnes de vindre al festival com a activitat acadèmica. I a nosaltres ens interessa molt la vessant acadèmica del festival, i l’acord amb l’ESCAC permet als estudiants conèixer a gent interessant i veure pel·lícules d’una manera més econòmica, a més a més de participar a les activitats paral·leles, que n'hi ha moltes. A més, la gent jove dóna una atmosfera especial al festival, ja que dota d’entusiasme les sessions, i això es nota.

Infraestructura “Sitges seria Nova York amb dos cinemes més”

També fas crítica de cinema, però la crítica fa més mal o més bé al cinema?
Jo crec que la crítica està en un moment de molt de debat. Però per sort tenim diverses de les grans revistes d’Espanya a Barcelona, com Fotogramas, Dirigido por, Imágenes, etc. I ara que el cinema s'està fent tan metalingüístic, la crítica interessa molt sobretot per la gent que comença, que necessita referents d'anàlisi del cinema des d'un punt de vista referencial i d’informació. A vegades, la informació a Internet, a Twitter o a Facebook és moltíssima, però està molt mal canalitzada. I jo crec que la gran missió dels periodistes i els crítics és donar forma a aquesta informació perquè jo que també sóc professor sé que la gent jove no sap escollir, i això és un problema. Algú ha d’assessorar a tota aquesta gent que té accés al cinema a través de les sales, la televisió, el DVD, el Blu-Ray i moltes altres possibilitats, legals i il·legals. I dic il·legals en el sentit de descarregar d'Internet. A més, tenim una història del cinema que cada vegada és més gran i més global, ja que abans es parlava del cinema nord-americà i l’europeu, i ara es parla de l’asiàtic, l'africà, el llatinoamericà... Les possibilitats són infinites, pràcticament.

Però sí que és veritat que hi ha crítics que es pensen que són gairebé més importants que la pel·lícula que comenten...
És veritat que continua havent uns crítics estrella, tant a nivell internacional com nacional. I tenim exemples positius, com el de Jonathan Rosenbaum, tot i que a mi no m'agrada aquest punt d'exhibicionisme absolutament incontestable. I a Espanya tenim a Carlos Boyero, no? Són gent mediàtica que va molt bé als mitjans de comunicació com a punt de connexió amb els seus lectors, ja que és molt difícil parlar de cultura i de cinema als diaris. Aleshores, es necessiten aquestes figures que van més enllà del fenomen cinematogràfic, que són personalitats polèmiques que creen molta discrepància en els lectors per tenir un punt de connexió en les xarxes socials.

I aquests crítics a vegades parlen de pel·lícules que encara no s’han estrenat aquí, especialment quan es tracta de les cròniques de festivals internacionals.
Bé, hi ha descàrregues legals i després n’hi ha de no legals, i la il·legalitat està en penjar aquests continguts íntegres, i no en descarregar-los. Són dos temes diferents.

Llavors, quina reforma s'hauria de fer?
És que hi ha una manca tan increïble de distribució que, evidentment, molta gent només té accés a certes pel·lícules i a certs autors. Això és un problema, ja que hi ha gent que té una possibilitat econòmica per comprar les coses a Amazon o a Internet de manera legal, però hi ha gent que no té aquesta possibilitat, i vol veure pel·lícules igualment. Abans les podia veure en un cinema al costat de casa, i ara és impossible. Hi ha pel·lícules de gent importantíssima, com David Gordon Green, que gairebé no s’han pogut veure a Espanya, i que, en canvi, amb una descàrrega inclús et donen els subtítols en català o en espanyol. És una temptació, no?

TV “Estaria bé veure sagues galàctiques que no s'han pogut passar al cinema perquè són massa llargues convertides en sèries”

I per què descarreguem tant, doncs?
Perquè cada vegada ens importa consumir més ràpidament, ser els primers en veure-ho tot. Volem dir: “Jo ho he vist primer”. Això està passant molt a la televisió, on la gent veu els capítols just després de que s’emeti en un canal de pagament. Doncs això és molt de la cultura actual instaurada per les xarxes socials. Això implica també, de vegades, que has vist tot el més nou i no has vist lo clàssic. Pots haver vist tot True Detective i no El séptimo sello, de Bergman... I això no sé si és bo, tot i que ara reconec que semblo una mica un abuelo cebollita...

El cinema ha de tenir alguna funció concreta?
Jo crec que el cinema m'ha donat moltíssims bases de reflexió, encara que sigui des de l’entreteniment. A vegades necessitem aquesta evasió, el dir: “Jo necessito veure lo últim del Capitán América”. Després, una de les pel·lícules que més m'ha fet pensar darrerament és Her, de Spike Jonze, un film al que continuo donant-hi voltes quasi tots els dies des que l'he vist perquè em fa pensar en el món que estic i el que vindrà. I jo crec que la funció principal del cinema és fomentar l'autoreflexió, i que aquesta generi debats que pots contrarestar. Jo crec que estem una mica orfes de diàleg, últimament perquè poca possibilitat de parlar de lo que t’ha dit la pel·lícula si la consumeix a casa amb l’ordenador. Que potser ho tuiteges, sí, però és un acte una mica solitari.

Existeix el cinema català?
Sí que existeix, i diria que més que el cinema català, la indústria del cinema català. A més, últimament hem tingut exemples que consoliden aquesta indústria i aquests autors, que no només han aconseguit fer un cinema català que sigui important a dintre de les fronteres catalanes, sinó també un cinema català que parli al món de lo que és  Catalunya, que hagin trencat la barrera històrica de fer un cine local. I ja no parlo en concret del cinema fantàstic, sinó de films com Pa Negre (Agustí Villaronga, 2010), que han funcionat molt bé a fora, fins i tot tenint com a llengua el català i tenint una visió molt catalana d’un fet com la Guerra Civil.

Convidats “Jo no he vist una persona que parli més de cinema que Quentin Tarantino”

Pa Negre realment va ser un cas excepcional que gairebé va arribar als Oscar. Lo Imposible (J.A. Bayona, 2012) hi va arribar amb una nominació i Albert Serra va triomfar a Locarno. Estem parlant d'una Edat d'Or del cinema català?
Home, una Edat d'Or no ho sé, però sí que és una bona època de cinema en català. Hem passat de fer productes interessants però molt limitats a fer productes industrialment i mediàticament molt poderosos, des del punt més autoral als grans  productes internacionals, com REC, una franquícia de terror catalana que ha sigut acceptada universalment i que pràcticament ha posat de moda un cert tipus de fer cinema de terror que ha sigut molt imitat a fora.

Tens alguna anècdota curiosa del festival?
Moltes. Recordo converses fins a les vuit de la matinada amb Quentin Tarantino, que és una persona que crec que no dorm mai quan ve al festival, i ja no és per sortir de farra, no, parlant, parlant, parlant, parlant... Jo no he vist una persona que parli més de cinema que Quentin Tarantino; és un monstre del cinema. Després, va venir un personatge que ara precisament ens ha deixat, que és Dino de Laurentiis, un dels productors mítics de Hollywood i d'Europa. Quan va vindre a presentar El dragón rojo (Brett Ratner, 2002), una de les últimes pel·lícules de la saga d’Hannibal Lecter, recordo que de sopar amb Anthony Hopkins i Ralph Fiennes estava entestat que havíem de menjar paella i no va deixar triar plat a ningú. I va dir: “No, no. Aquí es menja paella” I va el tio i ell mateix reparteix la paella a tots els comensals. Aquell sopar va ser un luxe.

Per acabar et demano que em diguis una pel·lícula de ciència ficció, una de fantasia i una de terror d’aquest 2013.
D’estrenades el 2013 a Catalunya i Espanya, per a mi, de terror, evidentment The Lords of Salem, de Rob Zombie, que va ser una pel·lícula bastant mal distribuïda i que no ha vist molta gent però que em sembla la millor pel·lícula de terror que he vist pràcticament en els últims anys. De ciència ficció, tot i que no s'ha estrenat, Under the Skin, de Jonathan Glazer. És una pura meravella. I de fantasia, bé, és un gènere que no dóna gaires pel·lícules, però diré El Hobbit: La desolación de Smaug, de Peter Jackson, tot i que tampoc en sóc molt fan. És a dir, m'agrada més la segona, sobretot la part final de la pel·lícula, però és un gènere que dóna molt pocs títols, tant de sèrie A com de B. Jo diria que de fantasia heroica em quedaria amb la tercera temporada de Juego de Tronos, i crec que aquesta tendència que ara comença de passar sagues a la televisió s’hauria de traslladar a la ciència ficció. Estaria molt bé veure sagues galàctiques de space opera que no s'han pogut passar al cinema perquè són massa llargues convertides en sèries de televisió. A veure si es fa.


Projecció “Crec que una de les claus de l’èxit del cinema espanyol dels últims anys és la potència del fantàstic sorgit a Catalunya”


  Cicle de cinema català
  1. ALBERT SERRA, cineasta guanyador del Festival de Locarno 2013. (Català)
  2. ÀLEX GORINA, presentador del programa Sala 33, del Canal 33 (Català)
  3. ÀNGEL COMAS, historiador i crític de cinema (Català)
  4. ÀNGEL SALA, director del Festival de Sitges (Català)
  5. ARNAU BATALLER, compositor de bandes sonores (Català)
  6. CARLES BOSCH, periodista, documentalista i director de Balseros, film pel qual va estar nominat a l'Oscar. (Català)
  7. CAMILO TARRAZÓN, president del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya (Català)
  8. DANI DE LA ORDEN, director de Barcelona, nit d'estiu (Català)
  9. ESTEVE RIAMBAU, historiador i crític de cinema i director de la Filmoteca de Catalunya (Català)
  10. FERRAN MASCARELL, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Català)
  11. JAUME FIGUERAS, presentador del programa Cinema 3, del Canal 33 (Català)
  12. JAUME ROURES, soci fundador de Mediapro (Català)
  13. MAR COLL, directora de Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella (Català)
  14. MARC PRADES, co-fundador de Screenly (Català)
  15. NEUS BALLÚS, directora de cinema i guanyadora dels Premis Gaudí 2013 amb La plaga (Català)
  16. NORA NAVAS, actriu a Pa Negre i Tots volem el millor per a ella (Català)
  17. PERE PORTABELLA, cineasta i polític (Català)
  18. PERE VALL, redactor en cap de la revista Fotogramas (Català)
  19. SERGI CASAMITJANA, director de l'ESCAC (Català)
  20. SUSANNA JIMÉNEZ, cap de coproduccions de TV3 (Català)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada