 |
| Michael Fassbender a Steve Jobs, de Danny Boyle. |
Els
biopics estan de moda, sobretot quan s’acosten els Oscars. Una figura
emblemàtica sumada a un actor carismàtic sempre sol emportar-se com a mínim una
estatueta daurada. Tot i això, sóc dels que pensen que, en conjunt, aquest
gènere cinematogràfic –si és que se’n pot dir així– se situa en un terreny
pantanós, ja que, si no es vigila prou, és fàcil caure en la mitificació o
l’autocomplaença de la figura a la que es retrata, més encara si es tracta
d’algú amb una imatge tan sòlida com la de Steve
Jobs.
Fa un
parell d’anys Joshua Michael Stern ja va intentar, sense gaire bons resultats,
dedicar un film al pare del Mac, i ara ha estat el torn de Danny Boyle, que li ha pres el relleu amb l’objectiu d’aconseguir
un producte més rodó. Recordem que David Fincher ja va superar amb èxit el
repte de capturar l’essència d’un altre dels gurus informàtics actuals, com és
el Mark Zuckerberg de La red social
(2010) –amb tres Oscars inclosos–. Doncs cal dir que Boyle també ha superat el
repte també amb nota, optant, encertadament, per allunyar-se tant del reeixit tram
final de la carrera de Jobs, com del càncer que va acabar arravatant-li la vida
l’any 2011. En comptes d’això, el director britànic decideix enfocar tot el
film en els inicis de Jobs a Apple, quan la seva tenacitat i confiança en si
mateix van acabar assegurant-li l’èxit que tant anhelava.
