Christopher Paolini presenta ‘Llegat’ a Barcelona i no descarta continuar la saga

Christopher Paolini és pura energia, pur entusiasme. I és segurament aquesta forta determinació el que l’ha fet triomfar arreu amb la tetralogia El Llegat, que va començar amb Eragon, llibre que va escriure amb només quinze anys. Ara, amb 28, ja ha escrit les tres parts restants –Eldest, Brisingr i Llegat– consagrant-se com un dels autors de fantasia més estimats pel públic jove de tot el món.

Paolini va ser a Barcelona durant la diada de Sant Jordi per presentar el darrer volum de la saga, Llegat, publicat a finals de l’any passat. El periodista i escriptor Ricard Ruiz-Garzón va aprofitar l’ocasió per fer-li una entrevista oberta al públic a la Biblioteca Francesca Bonneimaison de Barcelona. Adria’s News també hi va ser.

Bibiana Ballbè, un mirall on reflectir-se

Apassionada de mena, entusiasta nata, optimista patològica, vitalista fins a més no poder, amb por que se li escapi pel temps de les mans i molt, molt, curiosa. Així és com es descriu la periodista Bibiana Ballbè, que va oferir ahir una conferència als alumnes de periodisme de la UAB, en el marc del 40è aniversari de la Facultat de Comunicació.

Són dos quarts d’una i Bibana Ballbè arriba a l’Aula Magna amb pas elegant, acompanyada pel degà de la Facultat, Josep Maria Català. Els murmuris cessen i tots els ulls de la sala es  claven en la seva persona, com si encara se’n fessin creus que tenien al davant una de les millors periodistes culturals del país. Però el silenci no triga a convertir-se amb una remor acompanyada d’algun xiulet i diversos crits de ‘Guapa!’. La periodista somriu als flashos de les desenes de càmeres que intenten capturar aquell instant únic. És un somriure encantador i molt contagiós. Ballbè s’asseu a la taula que hi ha preparada a dalt de l’escenari i es treu l’abric marró i també la jaqueta negra, generant una nova allau de xiulets i crits de ‘Guapa’. Només li queda una camisa blanca molt coqueta, però Ballbè deixa ben clar, sense deixar de somriure, que l’strip-tease s’acaba allí. El públic deixa anar un sospir de decepció, però els flashos continuen. Bibiana Ballbè es toca el cabell amb glamour. Té tot el públic embadalit; té tot el públic a la seva butxaca.

El degà descriu a Ballbè com un model a seguir, com “un mirall on reflectir-se”, afegeix, molt suspicaç. El seu discurs és curt, sense ànim de robar temps a la verdadera protagonista d’una conferència titulada: ‘Culturainment’: Una fórmula d’èxit.

Les tres claus de l’èxit: curiositat, constància i mirada pròpia

Culturainment: quan la cultura i l’entreteniment es fusionen

Ballbè és un cul inquiet, ha viatjat per tot el món, ha conegut a centenars d’artistes de primer nivell i sempre ha tingut ben clares les seves dues passions: la cultura i la televisió. És per això que agafant una mica d’aquí i una mica d’allà, ha desenvolupat una estratègia anomenada ‘Culturainment’, que combina la cultura i l’entreteniment. La periodista explica que és l’única manera de no convertir la cultura en quelcom elitista i que, en certa manera, pot resultar avorrit. “L’entreteniment per entreteniment és buit, però si t’entretens mentre estàs aprenent coses acabes sentint-te ple, perquè riure no és cap tonteria, encara que molts ho pensin”, explica Ballbè, Aquesta nova recepta comunicativa només és aplicable a la televisió, el millor format per tractar l’art segons la periodista ja que “si l’art no es veu, no és art”, comenta.

La comunicadora insisteix en apropar la cultura a tothom i admet que “a vegades, parlar de les obres d’art en si mateixes, pot resultar una mica complex per segons qui”. És per això que quan entrevista algú s’interessa més per la persona que per la seva obra, “per què l’única manera d’arribar a l’ànima d’algú és mitjançant preguntes personals; i només coneixent un artista es pot entendre la seva obra”.

“Una idea guardada és una idea morta”

Una periodista bestial

Xabier Arkotxa: “El periodista ha de ser desconfiat per definició”

Associated Press, Europa Press, Reuters i EFE són noms que se senten diàriament a les redaccions de tots els mitjans de comunicació. I és que les agències de notícies són la matèria primera del periodisme modern, esdevenint el pilar que sosté tota la professió. Però quina credibilitat tenen les agències de comunicació? El redactor de El Periódico i professor de la UAB Xavier Arkotxa s’ha encarregat de resoldre aquesta qüestió en una conferència destinada als estudiants de segon curs de periodisme marcada per la reflexió, el diàleg, les anècdotes i el debat.

“Les agències no neixen per donar suport als mitjans de comunicació, sinó per donar informació als inversors, als bancs i a les empreses”, va començar Xabier Arkotxa per contextualitzar els seus alumnes que, per la cara que posaven, rebien aquella informació com a nova. El periodista va seguir, assenyalant que si aquestes institucions van obrir-se al mercat de la comunicació, no va ser ni més ni menys que per treure’n un bon partit. “Les empreses periodístiques no podien tenir corresponsals arreu del món. I és aquí on entren en joc les agències”, va comunicar el conferenciant.

Arkotxa va explicar que les agències de notícies es van distribuir per tot el món, tenint  cadascuna el monopoli d’una regió diferent i, posteriorment, als anys seixanta, va emergir una nova onada d’agències, aquesta vegada locals. Tot i així, el periodista no es va mostrar satisfet amb la informació que oferien unes i altres. “Els grups globals de comunicació tenen un problema important: el seu discurs i línia editorial estan molt occidentalitzats.” El professor va exaltar aquest punt i va posar com a exemple els  habitants dels països del tercer món, que pateixen reben abans notícies que provenen de fonts internacionals que no pas de les del seu propi país.. “Ara bé”, va advertir Arkotxa, “Les agències locals i regionals tenen un altre problema, tan o més greu que les internacionals: no tenen gaire llibertat informativa ja que reben contínues pressions per part del govern i dels grups financers més influents”.

El periodista de El Periódico havia parlat dels problemes, era el moment d’oferir solucions. “La llengua és la nostra eina de treball i, per tant, l’ortografia és la nostra targeta de presentació”, va dir Arkotxa, que va expressar la desconfiança que li transmetia l’agència Europa Press, font de nombroses errades. “És evident que un mitjà perd credibilitat amb el mal domini de la llengua. La clau definitiva per elaborar continguts de qualitat i no perdre la nostra fiabilitat com a periodistes és tan senzilla com contrastar la informació que rebem”, va declarar Xabier Arkotxa. El conferenciant va precisar que en els temps que corren, el temps per redactar les peces periodístiques és escàs i que les presses molts cops forcen als periodistes a “copiar i enganxar” el que els arriba de les agències directament als seus articles. De tota manera, Arkotxa creu que “les agències són una bona base per començar a treballar, i l’Internet, el telèfon i una mirada crítica faran la resta”.

Un petit debat va tancar una conferència que va servir per tractar amb els futurs comunicadors un aspecte tan essencial a la vida del periodista com són les agències de comunicació, unes armes de doble fil ja que com bé va dir Arkotxa: “Les agències no són Déu, no són infalibles; tot el que ens donen ho hem de comprovar, però això sí, les necessitem, perquè arriben allà on el periodista no pot. Per això, el periodista ha de ser desconfiat per definició”.

Lídia Heredia: “Jo tampoc sé què voldré ser de gran”

La presentadora del programa Banda Ampla, Lídia Heredia

Cada any, a principis d’octubre, la Facultat deComunicació de la UAB celebra l’anomenada “Lliçó inaugural del curs acadèmic”. Ho poso entre cometes perquè, com bé diu el propi degà, Josep Maria Català, l’acte té més aviat una funció simbòlica que no pas una voluntat d’estrenar res ja que aquesta presentació sempre té lloc quan el curs ja porta en marxa unes quantes setmanes. Una altra de les característiques d’aquest acte, amb l’objectiu de motivar sobretot els futurs estudiants però sense ànim d’excloure els altres, és que sol tenir convidada una figura de renom dins del món de la comunicació. Enguany, l’afortunada va ser Lídia Heredia, l’actual presentadora del programa de debat de TV3, Banda Ampla.

Heredia va començar dient que quan li van proposar de presentar l’acte li va agafar un atac de pànic ja que no sabia si podria donar cap “lliçó” –paraula que no li agrada gaire –als futurs professionals dels mitjans de comunicació; per això va decidir que explicaria la seva experiència professional, donaria algun consell i compartiria les sensacions que havia tingut a mesura que s’anava fent un lloc en el món del periodisme.

“Em posa de mala llet que una persona amb un mòbil amb connexió a Internet es faci dir periodista”

“Recordo millor els meus primers dies a la Facultat que no pas el que m’hi va portar”, va explicar. “Al llarg de la meva vida he volgut ser de tot: des de veterinària a advocada passant per psicòloga. Però un dia em vaig parar a pensar què era el que veritablement m’agradava: el contacte amb la gent i explicar les coses quan passaven. Aleshores ho vaig tenir ben clar: havia de ser periodista”.

El soroll, l’enemic més perillós del periodisme

“Qui són?”, “Qui els representen?”, “Quines són les fonts que ens poden informar?”. Aquestes eren algunes de les qüestions que van donar el tret de sortida a la conferència que va oferir Miquel Àngel Escobar, un dels professors que imparteix l’assignatura de Mètodes, Tècniques, Fonts i Organització del Treball Periodístic a la Facultat de Comunicació de la  Universitat Autònoma de Barcelona.

Escobar, que estava substituint a un altre professor, Ramon Miravitllas, que per raons personals no va poder presentar l’acte, tal com estava programat, va voler posar a prova els estudiants del segon curs de periodisme preguntant-los com cobririen un esdeveniment del qual no tinguessin gaire o cap informació. “Quines fonts utilitzaríeu?”, els preguntava Escobar. Per tal de fomentar la participació de l’alumnat i guanyar-se la seva atenció, el professor va posar com exemple un cas real: el Moviment del 15-M, ben conegut per tots els presents.

“El primer que hauríeu de fer és anar al lloc dels fets amb una hipòtesi construïda i anar a entrevistar la persona idònia, és a dir, l’individu que consideréssiu més objectiu o neutre. Hauríeu de posar-li el micròfon al davant per tal que verifiqués o desmentís el vostre raonament”, va anunciar després d’escoltar les propostes de diversos estudiants. Escobar va exposar que no sempre la persona que va amb un altaveu i una pancarta, amb actitud reivindicativa, és el subjecte ideal, com molts podrien pensar. “Aquesta persona clarament tindrà uns interessos que estan lluny de l’objectivitat”, va remarcar.

El professor va continuar destacant el valor de les noves tecnologies i, especialment, el de les xarxes socials. “Tornant al cas del 15-M; Twitter i Facebook ja treien fum molt abans de la manifestació i és que en el món que vivim, s’ha d’estar a sobre de les xarxes socials per tal de portar un bon control de l’agenda previsible. D’aquesta manera, ens podrem estalviar molts problemes de falta de temps i podrem adquirir el background necessari per tal de fer la bona cobertura periodística d’un esdeveniment pròxim”.

Finalment, Escobar va voler remarcar la paraula soroll, per ell l’element més perillós del procés comunicatiu: “El soroll deforma i interfereix en el missatge i precisament en tot el que fa referència al fenomen dels “indignats”, el soroll va ser tan excessiu que, en la majoria de casos, va distorsionar la suposada objectivitat amb la qual s’haurien de presentar sempre les notícies”, va emfatitzar el comunicador.

La xerrada, que va començar amb retard i només va durar uns escassos trenta minuts, va servir perquè els estudiants (i futurs periodistes) entenguessin la importància de les fonts de comunicació i comprenguessin quines eren les claus per tractar la informació de la manera més adequada i eficaç.

Llàtzer Moix: “Patim una sobredosi de realitat”

Els periodistes i escriptors Imma Monsó, Llàtzer Moix, Ignacio Orovio, Plàcid Garcia-Planas i Màrius Carol

Quan veus a Imma Monsó, Plàcid Garcia-Planas, Llàtzer Moix i Màrius Carol, reunits al voltant d’una taula amb ganes de debatre, només pots pensar una cosa: “Això promet”. I és que aquests periodistes i escriptors de La Vanguardia van celebrar una taula rodona amb el lema “Periodisme i literatura”, en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Ignacio Orovio, també articulista del diari, va ser l’encarregat de moderar el debat i anar introduint nous temes.

Ignacio Orovio: Tot periodista és un escriptor frustrat?

Imma Monsó: Jo, més aviat diria que sóc una periodista frustrada. Escriure articles sempre ha estat un repte per mi, més que no pas escriure un llibre. La raó és ben senzilla: els periodistes tenim forces limitacions, entre les que destacaria les d’espai i les de temps. A més a més, la manera d’escriure també és diferent.

Màrius Carol: Si analitzem el periodisme i la literatura des d’un punt de vista històric, veuríem que durant els primers anys de vida de la premsa els escriptors acabaven introduint-se en el món del periodisme quan ara és completament al revés: molts dels professionals de la comunicació acabem per escriure algun que altre llibre.

Plàcid Garcia-Planas: És cert que hi ha una tensió palpable entre el que seria la informació i la literatura, però tal com deia Josep Pla: “Abans que la literatura de la imaginació, hi ha la literatura de l’observació”. I és per aquest motiu que, per mi, no hi ha literatura sense periodisme. Crec que Mario Vargas Llosa ho deixa ben clar amb la seva cèlebre frase: “La realidad és infinita”.

Llàtzer Moix: Jo no seria tan radical. Literatura i periodisme tenen finalitats diferents, però resultats semblants i, en certa manera, es complementen. Agafant el gèneres periodístics com a exemple, en trobarem uns en els que haurem de ser rigorosos i objectius, com és el cas de les notícies, però n’hi ha d’altres, com el reportatge o els gèneres d’opinió, ens els quals ens podrem permetre una forma d’escriure més literària.

M.C.: M’agradaria afegir que la separació entre literatura i periodisme és cada vegada més difosa ja que, actualment, ens interessen les històries humanes i aquestes, en certa manera, no són el millor exemple del periodisme clàssic.

I.O.: És pot fer periodisme amb un parell de paraules?

P.G-P.: Jo crec que sí perquè, en el fons, el periodisme és com la poesia, amb poques paraules es pot dir moltíssim. “Big Bang”. Aquests dos mots defineixen l’univers. Per tant, no necessàriament ens hem d’excedir en extensió per comunicar. Això sí, t’has d’aixecar amb una mica de gana

Imma Monsó: “Mai he conegut un escriptor que no parteixi de la realitat”

M.C.: Estic d’acord amb el Plàcid, en aquesta qüestió. A vegades, una paraula ha estat titular de La Vanguardia. És difícil trobar-la, però quan ho aconseguim, creiem que la nostra portada cridarà més l’atenció del públic perquè té més força, perquè té un valor afegit. Recordo un dia en què vam titular només amb la paraula “Provocació” i va ser un èxit.

P.G-P.: Ara bé, aquesta paraula s’ha d’acompanyar d’una bona imatge. La clau és que la imatge es pugui llegir i el text es pugui veure. I l’única manera d’aconseguir-ho és essent breu i concís.

I.M.: Aquest és el meu principal problema: restringir, reduir. Ara bé, a mi el periodisme m’ha servit molt per netejar els meus textos. És una disciplina que t’ajuda a sintetitzar les idees més importants.

I.O.: El periodisme es caracteritza per la immediatesa. Aquest principi es pot aplicar també a la literatura?

P.G-P.: Jo crec que no. En el periodisme és evident que la immediatesa és cabdal ja que hem de començar a escriure quan comencem a veure les coses: una anècdota o una frase poden ser el principi d’una història i aquesta història l’hem de tenir pensada abans d’arribar a l’ordinador, ha d’estar estructurada al nostre cap des del primer moment i és precisament això el que ens diferencia dels novel·listes.

Ll.M.: Evidentment, el periodisme ha funcionat sempre a contrarellotge i ara encara més, que hem d’actualitzar en tot moment els continguts d’Internet. A vegades, però, es donen casos extrems, com per exemple quan un periodista esportiu ha d’escriure la crònica del partit en menys de trenta minuts perquè ja es tanquen les edicions que sortiran el dia següent als quioscos.

I.M.: Potser els escriptors no compartirem algunes característiques com la immediatesa amb els periodistes però sí que compartim la nostra matèria primera que no és altra que la realitat. Després se li donarà la forma que voguem però mai he conegut un escriptor de ficció que no parteixi de la realitat.

Plàcid Garcia-Planas: “Un periodista és, abans que res, un escriptor”

Ll.M.: Però trobo que actualment patim una sobredosi de realitat. Els mitjans audiovisuals, i ara també els mitjans digitals, estan compartint amb l’audiència imatges i enregistraments de guerres cruentes i atrocitats diverses. Això ha generat una insensibilitat bèl·lica terrible. S’ha perdut aquell periodisme de Dickens, London, Hemingway o Capote, on les paraules eren suficients per descriure la realitat, sense necessitat d’atabalar-nos amb fotografies o vídeos d’ètica discutible.

I.O.: I ja per acabar, si volíeu afegir alguna cosa sobre la relació que uneix (o separa) el periodisme i la literatura...

M.C.: El periodisme et dona uns ingressos cada cop menors i cada cop tens menys temps per dedicar-te a la literatura. Ara bé, és molt difícil viure exclusivament de la literatura i només uns quants privilegiats poden dir tal cosa.

Ll.M.: Sí, el periodisme sempre ha estat el germà petit i la literatura la germana gran.

P.G-P.: Perquè el periodisme no escriu el que passa, sinó el que queda. Segons el meu parer, la literatura, a diferència de la poesia, no pot aprofundir tant com el periodisme en un tema concret.

I.M.: No estic d’acord. Tots els gèneres poden aprofundir de la mateixa manera.

M.C.: Com l’Imma, també penso que no és el gènere el que determina la profunditat d’un escrit. Ara bé, amb el periodisme has de pelar tant els missatges que a vegades tens por que el lector ho noti. Per tal d’ocultar-ho una mica, a vegades necessites que els personatges adquireixin vida pròpia.

P.G-P.: De totes maneres, el periodista és, abans que res, un escriptor i això, aquí sembla que no queda prou clar. En canvi a Anglaterra no tenen aquest problema, perquè la paraula writer es pot fer servir tant en un cas com en l’altre.

Carles Prats: "Crec en la televisió pública"

De parla ràpida i discurs apassionat, Carles Prats es defineix com un periodista amb una visió romàntica del món. I és que aquest periodista de TV3 va oferir ahir una xerrada a la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona en honor a les ja tradicionals jornades d’acollida que es programen cada setembre, a l’inici del curs, per donar la benvinguda als nous estudiants.

Ja des del primer moment, Prats va voler transmetre als futurs periodistes la gran motivació que sent per la seva professió. “Segurament haureu sentit que la de periodista, és una feina que no es troba en el seu millor moment i que no és de les més agraïdes, però jo crec que té moltes més cares positives que negatives: és una feina molt variada, que t’ajuda a entendre el per què de moltes coses, et permet conèixer gent molt interessant i sobretot té una important funció social”, va explicar amb entusiasme. I és aquesta funció social la que va ocupar la major part de la conferència, essent la llibertat de premsa el tema estrella. “Sense llibertat de premsa els ciutadans serien menys lliures”, assegurava. “I això es veu clarament amb Rússia, un país que aparentment tenia una democràcia als ulls de tothom, però que si rascaves una mica no trigaves a veure que no era del tot així ja que a la premsa pública, per exemple, no es parlava de l’oposició”.

Durant l’hora i escaig que va durar l’acte també es va posar un altre tema a debat: la dicotomia televisió pública – televisió privada, arran del traspàs del periodista Josep Cuní, expresentador d'Els Matins de TV3, a 8tv, del Grupo Godó. Prats, però, ho tenia clar: “Crec en la televisió pública ja que aquesta té el deure d’oferir a la societat un seguit de continguts que difícilment es podrien trobar en una televisió privada. Ara bé, hem de trobar el punt mig entre el que s’espera de nosaltres com a servei públic i els reclams de la societat.” Tot i així, el periodista de TV3 estava convençut que l’enfortiment d’una privada en català enriquiria el panorama mediàtic del país, causant només una reducció d’unes quantes dècimes en l’audiència de TV3, plenament consolidada. Aquest creixement de 8tv, segons Prats, no causarà altre efecte sobre la televisió pública de Catalunya que encoratjar-la a posar encara més esforç en el que està fent. “No hem de perdre el tren i per aquest mateix motiu el que hem de fer és innovar, familiaritzar-nos amb les noves tecnologies i ser periodistes multitasca”.

L’actual copresentador, juntament amb Núria Solé, dels Telenotícies Migdia de TV3, també va compartir part de les seves vivències professionals, tant en el plató de televisió, com quan va haver de treballar a l’estranger, des del 2002 fins al 2009, com a corresponsal a París i a Brussel·les, i va acabar la xerrada animant als alumnes de nou accés esforçar-se al màxim, no deixar córrer les seves aspiracions i prendre’s aquesta professió seriosament i amb molta il·lusió des del primer dia. Per això va acabar amb un consell: “Porteu sempre un llapis i una llibreta al damunt, sigueu periodistes 24 hores al dia ja des de primer. D’aquesta manera us sentireu i sereu un més de la professió”.

Carles Prats, copresentador dels TN Migdia de TV3

Els corresponsals i els enviats especials al punt de mira

Tunissians protestant contra Ben Ali

Els periodistes Xavier Mas de Xaxàs (LaVanguardia), Teresa Carreras (RNE, TVE) i Plàcid Garcia-Planas (LaVanguardia) van exposar ahir a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona la seva experiència com a corresponsals o enviats especials a diferents països del món.

Mas de Xaxàs va relatar les seves vivències com a enviat especial de La Vanguardia a Tunis durant 10 dies. El periodista va assegurar que no va tenir problemes per entrar al país com a tal. “Quan arribes, el primer que has de fer és entendre el que passa. Els lectors també ho volen i, per tant, el primer dia escrius una crònica d’ambient al carrer amb declaracions”.

Xavier Mas de Xaxàs

L’enviat especial de La Vanguardia va emfatitzar que la sort és molt important en aquesta professió ja que has de tenir un “instint especial”, una “mirada” que et porti als llocs de conflicte; en el cas de Tunis, als carrers on la gent s’estava manifestant, que confluïen a l’edifici del Ministeri d’Interior, on portaven els detinguts. “En situacions com aquesta, els fotògrafs són els qui ho passen pitjor, ja que han d’estar a primera línia de guerra i són un blanc fàcil”, va comentar per fer esment al cas real d’un fotògraf que va quedar greument ferit a causa dels gasos lacrimògens i les bales de goma.

“Internet i les xarxes, van tenir una importància crucial en l’enderrocament de la dictadura”, va afirmar Mas de Xaxàs referint-se al fet que gràcies a Facebook, els rebels van organitzar-se mitjançant identitats falses i van poder estar al corrent del que passava a temps real. “Va ser un mitjà de comunicació lliure enmig d’una dictadura”, va matisar.

Per la seva banda, Teresa Carreras va explicar als estudiants de periodisme com havia viscut els seus nou anys de corresponsalia a Brussel·les on, en determinades situacions, va actuar alhora com a enviada especial. “S’ha de donar confiança a l’enviat especial”, va anunciar rememorant una experiència personal on la direcció del mitjà va voler que anés a Salzburg des de la capital belga, sense gairebé adonar-se’n de la separació geogràfica que hi ha entre les dues ciutats. Mas de Xaxàs va afegir que la feina d’enviat especial és força dura ja que en poc temps has de contextualitzar-te i treballar durant llargues jornades. Per tant, arriba un moment on el “desgast” és notable.

“Un bon periodista i, encara més un corresponsal o un enviat especial, ha de saber escriure a tota pastilla i ser molt espavilat per saber què passa”, va explicar Plàcid Garcia-Planas volent deixar clar, també, que el periodista no és l’important, sinó la història que està explicant. “En aquesta professió has de saber què vols dir i saber dir-ho”.

Montserrat Rius: “El futur del periodisme és l’especialització”

La Presidenta de la Comissió de Formació del Col·legi de Periodistes de Catalunya va insistir que el periodista multiàrea, multimèdia i polivalent estalviaria molts diners a les empreses

Ramon Company, Pere-Oriol Costa, J.M. Pérez Tornero, Francesc triola i Montserrat Rius

Els estudiants de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona van participar ahir en una tertúlia que va tractar sobre el futur del periodisme i que serà retransmesa el proper divendres a les 20h en el magazine Tots x tots de COMRàdio.

El debat va comptar amb la presència de diferents professionals del món de la comunicació i tots ells van coincidir en què s’havia de reinventar la professió periodística per tal que recuperés el caràcter intel·lectual, cultural i crític que sempre l’havia caracteritzat. “Hem de ser creatius i experimentar”, va dir el director del Departament de Periodisme de la UAB, José Manuel Pérez Tornero.

Però els verdaders protagonistes de la tertúlia van ser els estudiants del grau de periodisme. El director general de la COM, Francesc Triola, els va animar a que fessin la modalitat de periodisme que volguessin i que lluitessin per ella. “Us vindran pressions des de dalt, però encara no les heu de veure. Primer heu d’aprendre l’ofici i intentar ser ètics, després ja sereu tossuts”, va explicar.

A la xerrada es va recalcar que el periodisme és una feina de formació contínua i que és fonamental els estudiants comencin a involucrar-se en la professió. Per aquest motiu la COM inaugurarà a partir del divendres 26 de novembre una nova secció del programa Tots x tots titulada El futur pren la paraula en la que els futurs comunicadors podran participar en una sèrie de debats per poder dir la seva i començar a intervenir de manera activa en la societat.

Es pot escoltar el programa del divendres 22 clicant aquí.

Lluís Pastor: “L’estil és el públic i no li hem de donar la informació desarticulada, sinó el ram sencer”

El periodista Lluís Pastor va realitzar ahir una conferència a la Universitat Autònoma de Barcelona que va tractar dels diferents recursos que es poden utilitzar per tal de transmetre la informació de la millor manera.  Pastor va emfatitzar que sempre s’ha de pensar en el públic.

Lluís Pastor durant la conferència ala UAB

Al llarg de la seva xerrada, Pastor va donar una sèrie de consells útils per a l’escriptura periodística. Per exemple, que els textos d’un bon comunicador  han de ser llegibles, molt clars i sense boira i haurien de ser capaços de poder canviar la mentalitat del lector i de provocar-li tota mena d’emocions.

El periodista va parlar de diversos elements i patrons de la comunicació inconscient que abunden en els mitjans de comunicació. Com a comiat, va dir als futurs periodistes que la majoria de vegades, el lector els faria poc cas i que per això era imprescindible que el primer paràgraf de les seves notícies (lead) fos impecable.