‘The Handmaiden’: un haiku ple de lucidesa i erotisme

'The Handmaiden', de Park Chan-wook.

Park Chan-wook no dirigia un film a la seva Corea del Sud natal des que va estrenar Thirst l’any 2009. Així, no és gens d’estranyar que després de rodar diversos curtmetratges i tenir un breu idil·li amb els Estats Units l’any 2013, del que va néixer Stoker, els seus fans més fervorosos esperessin amb candeletes el seu nou treball: The Handmaiden, un film certament singular, ja que barreja elements molt diversos.

En primer que hem de dir és que The Handmaiden és una pel·lícula d’època, ja que els fets passen durant l’ocupació japonesa de Corea, quelcom que no deixa de ser curiós si tenim en compte que el film es basa en una novel·la de Sarah Waters que originalment té lloc a Anglaterra. Per tant, que la pel·lícula hagi arribat a bon port encara té més mèrit, donada la dificultat d’adaptar la trama i l’atmosfera de la història a l’Orient Llunyà. Un altre fet que crida l’atenció és la seva peculiar estructura, que divideix la història en diversos capítols, quelcom que denota que l’ombra de Rashomon (Akira Kurosawa, 1950) segueix ben vigent. També cal parar-se un moment a parlar del gènere al qual pertany The Handmaiden, doncs neix d’una curiosa barreja que balla entre el drama, el romanç, el thriller i l’erotisme. Finalment, no ens podem oblidar d’un dels pilars que sostenen el film: les relacions amoroses i, concretament, les relacions lèsbiques, que són el motiu d’aquest article.

Maren Ade: “After ‘Toni Erdmann’ I think I will never need therapy in my life anymore!”

Maren Ade at the European Parliament. Photo: Matthijs van der Veer

També podeu llegir l'entrevista traduïda al català aquí. 

Maren Ade (Karlsruhe, Germany, 1976) talks with us at Strasbourg with a gracious smile, still not believing the good reception her third film, Toni Erdmann, is having everywhere. Winner of the critic’s prize at Cannes and San Sebastián film festivals, it now has been awarded the LUX Film Prize.

The LUX Prize is a great ambassador for European movies. However, on the other hand, it is a bit sad that we need awards like this to promote our own cinema in order to face the Hollywood invasion in our own countries. Which do you think is the main problem European cinema has to reach audiences?

I think that its biggest issue is to reach a younger audience because of the time they tend to spend nowadays in their laptop. That’s a sad thing, and that’s why I think it’s really important to preserve cinema in its original form: as a place where you can watch a film with other people. Toni Erdmann was really a good example of that, because you could feel a different experience when the cinema was full.

So what would you do the get this young generation back to the movies?

Actually, after the first two weeks Toni Erdmann had been playing at the theatres, I thought it would have been a good idea to make the entrance free or cheaper to people under 25 for the first month. This may had helped young people to rediscover cinema in its original form. When my parents were younger, they went to the cinema every day because they could rely on its program, but this doesn’t exist anymore and cinemas are not those very special places they used to be.

Maren Ade: “Després de 'Toni Erdmann' crec que no necessitaré fer teràpia mai més!”

Maren Ade al Parlament Europeu. Foto: Matthijs van der Veer

També podeu llegir l'entrevista en anglès (v.o.) aquí.

Maren Ade (Karlsruhe, Alemanya, 1976) ens rep a Estrasburg amb un somriure cordial, però encara sense creure’s la bona ratxa per la que està passant la seva tercera pel·lícula, Toni Erdmann. Guanyadora dels premis de la crítica a Cannes i San Sebastián, acaba d’endur-se el Premi Lux que atorga el Parlament Europeu.

El Premi LUX és un gran ambaixador del cinema europeu. Tot i així, no deixa de ser una mica trist que necessitem premis com aquest per promoure i protegir el nostre cinema davant la invasió de Hollywood...

És cert, i crec que el més complicat és arribar als més joves, especialment per tot el temps que passen avui en dia davant de l’ordinador. És trist, sí, i per això crec que és molt important de preservar el cinema en la seva forma original: com a lloc comú on pots mirar una pel·lícula amb altra gent. I Toni Erdmann és un molt bon exemple de tot això, ja que senties la diferència quan el cinema estava ple i quan no.

Llavors, què creu que s’hauria de fer per dur a les sales la generació més jove?

Mira, quan Toni Erdmann ja portava dues setmanes en cartellera vaig pensar que hauria estat una bona idea oferir l’entrada gratuïta o a un preu molt reduït a tots els joves de menys de 25 anys durant el primer mes. Això els hauria ajudat a redescobrir el cinema en la seva forma original. Quan els meus pares eren joves, anaven al cinema cada dia perquè podien fiar-se de la programació, però això ja no passa perquè els cinemes han deixat de ser els temples tan especials que havien estat en el passat.

Policies i assassins en sèrie amb denominació d’origen espanyola

 

Després de rodar diversos curtmetratges, sèries de televisió i co-dirigir amb Peris Romano el film 8 vidas (2008), Rodrigo Sorogoyen va sorprendre amb Stockholm (2013), la seva singular òpera prima en solitari, que es va emportar un Goya i diversos premis al Festival de Málaga. Amb el seu nou film, Que Dios nos perdone (2016), aquest cineasta sortit de l’ECAM no ha fet més que reafirmar-se com un dels noms a seguir dins la nova generació de directors del cinema espanyol contemporani.

Si ens centrem en aquesta pel·lícula veurem que la podem emmarcar dins d’una tendència que ha estat triomfant a les nostres pantalles en els darrers cinc anys: el que podríem anomenar a grosso modo thriller espanyol. De fet, només cal mirar a la cartellera d’aquest mes per trobar-nos amb ni més ni menys que tres films que poden encaixar perfectament en aquesta etiqueta: el mencionat film de Sorogoyen; Tarde para la ira (2016), de Raúl Arévalo; i El hombre de las mil caras (2016), d’Alberto Rodríguez. De fet, va ser precisament aquest últim cineasta qui va portar el gènere a la seva cúspide de popularitat amb la reeixida La isla mínima (2014). Arribats a aquest punt ens hem de preguntar: és aquest un fenomen aïllat a Espanya? I, com és de suposar, la resposta és que no.

Quan la imaginació truca a la porta

 

J.A. Bayona acaba d’estrenar amb magnífics resultats de crítica i públic Un monstre em ve  veure, el film que tanca la seva personal trilogia sobre la relació mare-fill. El director barceloní ja va sorprendre l’any 2007 amb L’orfenat, una de les millors òperes primes espanyoles de la darrera dècada, apadrinada pel gran Guillermo del Toro. Amb tot, i malgrat l’èxit, Bayona va tardar cinc anys a estrenar una nova pel·lícula. Va ser L’impossible (2012), una producció molt més gran i que comptava per primera vegada amb repartiment internacional. Si posem el focus en el seu darrer treball, no és difícil de veure que Un monstre em ve a veure segueix el llegat de la seva predecessora; un últim projecte personal abans que el director es llenci de cap a l’univers dels blockbusters amb Jurassic World II.

Dit això, podria utilitzar aquesta màquina del temps per rescatar films i referències que, com el propi cine de Jota, es basin en la relació materno-filial, encarnada en els tres films per Belén Rueda i Roger Príncep; Naomi Watts i Tom Holland; i Felicity Jones i Lewis MacDowgall, respectivament. Tot i així, sabent que molts altres mitjans ja hauran fet un exercici similar, penso que és més interessant centrar-se en el gènere al qual pertany Un monstre em ve a veure que, en certa manera, fusiona el terror de L’orfenat i el drama de L’impossible, que convergeixen en un emotiu drama fantàstic.

Cinc perles del Festival de Venècia

“Ha estat una de les pitjors edicions, però el palmarès difícilment podria ser millor.” Frases com aquesta no es van deixar de sentir a la sala de premsa després de que el president del jurat del darrer Festival de Venècia, Sam Mendes, llegís el passat dissabte la llista dels guardonats. The Woman Who Left, del filipí Lav Díaz, es va endur el Lleó d’Or, tot i que la resta de premis es van repartir gairebé íntegrament per a títols americans, ja fossin dels Estats Units (Jackie, Nocturnal Animals, The Bad Batch, La La Land) o de Llatinoamèrica (El ciudadano il·lustre, La región salvaje).

Aquest va ser el meu primer any a la Biennale, on vaig tenir l’honor d’exercir de jurat a la secció Giornate degli autori - Venice Days, juntament amb 27 altres joves, cadascun provinent d’un país de la Unió Europea. Van ser dues setmanes plenes de tallers, conferències, panells, festes, discussions i, és clar, sobretot pel·lícules. Dels 33 títols que vaig tenir la sort de veure, us deixo aquí cinc perles que espero que arribin a les sales de cinema catalanes, ja que, per un motiu o per un altre, són films que destaquen per la seva singularitat.

'Escuadrón suicida': Molt soroll per no res

'Escuadrón suicida', de David Ayer

Quan una pel·lícula és un producte planificat tan al detall com un film d’estudi de Hollywood, és normal que els referents, els homenatges i fins i tot la còpia passin per davant de l’originalitat i imposin quelcom tan característic de l’era postmoderna com és l’artificialitat. Però si la pel·lícula en qüestió és, a més a més, un film de superherois, la cosa es dispara. Difícilment es prendran riscos, si bé s’intentarà dotar el producte en qüestió d’una certa singularitat per tal de distingir-lo de les desenes de llargmetratges d’aquest tipus que l’han precedit.

Fa dos anys Marvel ho va aconseguir amb la refrescant ‘Guardianes de la galaxia’ i enguany el seu gran rival, DC, ha intentat aconseguir una victòria similar amb ‘Escuadrón suicida’, dirigit per David Ayer, que s’acaba d’estrenar a casa nostra. Amb tot, els resultats són ben diferents. Públic i crítica van acceptar amb gust el còctel desenfadat i enginyós de la primera, mentre que el to políticament incorrecte i l’estètica psicodèlica del segon film s’han quedat a mig camí per culpa de les píndoles dramàtiques (sobredimensionades, evidentment) que ens volen fer empassar i que no lliguen gens amb el concepte global de la pel·lícula. De fet, la pel·lícula gairebé no aconsegueix ni entretenir, ja que l’espectador té la sensació de que ja ha vist un film semblant moltes vegades.

'Green Room' o la pervivència d’un vell terror

Green Room (Saulnier, 2015)

Vivim en una època on els discursos xenòfobs, l’homofòbia i la poca tolerància a la diversitat en general estan capitalitzant bona part de les notícies que ens arriben cada dia. A vegades, aquestes actituds deplorables s’escolen en algun que altre míting polític; d’altres, es materialitzen en forma d’atacs violents que poden o no, haver-se cobrat víctimes mortals. Amb aquest panorama sembla perfectament comprensible que diversos cineastes hagin volgut posar fil a l’agulla per intentar retratar l’origen d’aquestes actituds recriminables i posar, així, el seu granet de sorra en l’eterna lluita per construir una societat més justa, plural i respectuosa.

Per aconseguir-ho, veiem com molts directors utilitzen la història com a eina de denúncia principal i viatgen fins al Tercer Reich de Hitler o la Guerra de Secessió dels Estats Units per mostrar els orígens d’aquestes actituds que volen condemnar. Penso en pel·lícules tan recents i premiades com Der Untergang (Hirschbiegel, 2004) o 12 Years a Slave (McQueen, 2013). Amb tot, hi ha un altre grup de cineastes, probablement més valent que l’anterior, que decideix fugir de subterfugis i paral·lelismes per atacar el conflicte d’una manera més directa, sense tapar-se els ulls, per tal de mirar de fit a fit el nostre present sense por. Un present on hi conviuen certes comunitats d’ideologies dubtoses que estan disposades a atemptar contra totes aquestes llibertats que tants anys hem trigat a aconseguir.

El mal que amaguen els boscos d'Estats Units

'The Witch' (Robert Eggers, 2015)

Ja fa força temps que el cinema mainstream s’interessa pel terror, probablement perquè és un gènere barat de produir i que sol recuperar fàcilment la inversió a taquilla. El problema és que aquesta estandardització no ha fet més que instaurar en el públic generalista una visió extremadament limitada del que és el cinema de terror, reduint-lo o bé a les pel·lícules de sang i fetge (gore) o bé a aquells films l’única intensió dels quals és generar tensió i ensurts cada cinc minuts (screamers).

És per això que cada vegada costa més trobar films de terror genuïns, que es desmarquin de tots els clixés i estereotips que s’han anat adjudicant a aquest gènere que tradicionalment havia estat pioner i innovador, tant a nivell formal com a nivell narratiu. Així doncs, encara es produeixen films de terror arriscats, que segueixin la pauta de les pel·lícules de sèrie B americanes o el giallo italià, per posar només un parell d’exemples? Afortunadament, la resposta és positiva. Aquest tipus de films no ha desaparegut, senzillament has de saber on buscar.

Crítica social sí, humor negre també!

'La noche que mi madre mató a mi padre (París, 2016)

La crisi econòmica, la corrupció política i la fractura social dels darrers anys han constituït el brou de cultiu perfecte perquè aflorin a casa nostra dos tipus de films: per una banda aquelles pel·lícules socials que denuncien certes situacions que han arribat a un límit, com les recents Techo y comida (Juan Miguel del Castillo, 2015) o Hermosa juventud (Jaime Rosales, 2014); però per altra banda, també tenim diverses comèdies negres que pretenen posar el dit a la llaga i remoure consciències, com fan Murieron por encima de sus posibilidades (Isaki Lacuesta, 2014) o El rei borni (Marc Crehuet, 2016).

La pel·lícula que ens ocupa, La noche que mi madre mató a mi padre (Inés París, 2016), també és una comèdia negra, però sorprenentment es desmarca de tot allò que aquest subgènere ha cultivat en els darrers anys, ja que en comptes d’utilitzar la comèdia com a arma llancívola contra determinats sectors de la societat, es limita a  oferir una bona història, aixecada per bones interpretacions, sense més pretensions que les d’oferir entreteniment intel·ligent. I sembla ser que ha connectat molt bé amb l’audiència, doncs el film d’Inés París es va alçar, ni més ni menys, que amb el premi del públic del darrer Festival de Málaga.

Prediccions dels Oscars 2016

Ja queda ben poc pel diumenge dia 28 de febrer, o el que és el mateix: per la gran nit cinèfila en la que s’entregaran els Premis Oscar de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques dels Estats Units. Com és habitual, la present edició no ha estat absenta de polèmica, especialment en el que es refereix a la falta de diversitat ètnica en les nominacions per les quatre categories interpretatives i la de millor direcció, que va originar el cèlebre hashtag #Oscarsowhite. Per altra banda, també hi ha hagut absències sonades, com les nominacions de ‘Carol’ a millor pel·lícula i director; ‘The Hateful Eight’ o ‘Steve Jobs’ a millor guió (original i adaptat, respectivament); Jane Fonda i Kristen Stewart a millors actrius secundàries per ‘Youth’ i ‘Clouds of Sils Maria’ i Johnny Depp i Idris Elba a millors actors per ‘Black Mass’ i ‘Beasts of No Nation’, només per posar alguns exemples i alguna que altra injustícia, com les de nominar a Rooney Mara (‘Carol’) i Alicia Vikander (‘The Danish Girl’) a la categoria de millor actriu secundària en comptes de la de millor actriu principal, com va passar als Globus d’Or.

Dit això, les nominacions són les que són i per aquells que encara no hagin fet la porra d’enguany, a continuació tenen les prediccions cinèfiles d’un humil servidor (excepte pel que fa als curtmetratges, que no he tingut ocasió de veure).

Irlanda es “cola” als Oscars amb 'Room' i 'Brooklyn'

Si repassem la història recent dels premis Oscar de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències dels Estats Units descobrirem que en els darrers anys la categoria de Millor Pel·lícula és més un amalgama de films de tipus ben diferents que no pas un conjunt homogeni com havia estat anys enrere. Actualment, hi trobem des de grans produccions de directors consagrats a petits llargmetratges independents, com les recents ‘An education’, ‘Beasts of the Southern Wild’, ‘Dallas Buyers Club’, ‘Winter’s Bone’ o ‘Whiplash’.

Com era d’esperar, doncs, aquest any no ha estat pas diferent, ja que hi ha hagut dos films amb pressupostos no superiors als 10 milions d’euros que han aconseguit arribar al cim dels premis més famosos de la indústria del cinema. Estic parlant, és clar, de ‘Brooklyn’, de John Crowley, i ‘Room’, de Lenny Abrahamson, dues pel·lícules irlandeses que s’estrenen a casa nostra el proper divendres dia 26 de febrer. Ara bé, si deixem de banda els seus pressupostos modestos, la seva nacionalitat i que estan protagonitzades per dones, no tenen gaire més elements en comú.

Crítica de 'Steve Jobs', de Danny Boyle

Michael Fassbender a Steve Jobs, de Danny Boyle.

Els biopics estan de moda, sobretot quan s’acosten els Oscars. Una figura emblemàtica sumada a un actor carismàtic sempre sol emportar-se com a mínim una estatueta daurada. Tot i això, sóc dels que pensen que, en conjunt, aquest gènere cinematogràfic –si és que se’n pot dir així– se situa en un terreny pantanós, ja que, si no es vigila prou, és fàcil caure en la mitificació o l’autocomplaença de la figura a la que es retrata, més encara si es tracta d’algú amb una imatge tan sòlida com la de Steve Jobs.

Fa un parell d’anys Joshua Michael Stern ja va intentar, sense gaire bons resultats, dedicar un film al pare del Mac, i ara ha estat el torn de Danny Boyle, que li ha pres el relleu amb l’objectiu d’aconseguir un producte més rodó. Recordem que David Fincher ja va superar amb èxit el repte de capturar l’essència d’un altre dels gurus informàtics actuals, com és el Mark Zuckerberg de La red social (2010) –amb tres Oscars inclosos–. Doncs cal dir que Boyle també ha superat el repte també amb nota, optant, encertadament, per allunyar-se tant del reeixit tram final de la carrera de Jobs, com del càncer que va acabar arravatant-li la vida l’any 2011. En comptes d’això, el director britànic decideix enfocar tot el film en els inicis de Jobs a Apple, quan la seva tenacitat i confiança en si mateix van acabar assegurant-li l’èxit que tant anhelava.