Entrevista feta conjuntament amb Iris Baño, Mireia Biel, Cristina Ciudad, Alba Mora i Xènia Santigosa
Lídia Heredia no té Twitter ni Facebook, però
està al capdavant del Banda Ampla, el programa de debat ciutadà que s’emet cada
dijous a TV3; un programa que la mateixa Lídia defineix com “una petita mini-xarxa
social de 90 persones”. És per això que parlem amb aquesta cèlebre periodista
sobre les noves tecnologies i les plataformes digitals emergents, pocs mesos
després d’inaugurar l’any acadèmic 2011-2012 de la Facultat de Comunicació de la Universitat
Autònoma de Barcelona.
Com va sorgir la idea del Banda Ampla?
El Banda Ampla
sorgeix d’una petició de la direcció de TV3 ja que feia molt temps que no hi
havia a la graella un debat de participació ciutadana. És a dir, TV3 no buscava
una tertúlia d’experts, sinó una tertúlia molt més oberta a tothom. En certa
manera, es volia recuperar la tradició que
havien deixat en Joaquim Maria Puyal, en Josep Cuní i en Ramon Pellicer.
Quan de temps es triga a preparar un programa?
Tota una setmana.
Nosaltres treballem de dimecres per dijous següent. Al principi ens costava més
ja que treballàvem a 15 o 20 dies vista. Això passa perquè és un programa nou,
que no té referents directes i, amb el
pas dels programes, veus que necessites coses que no havies previst i altres coses
que havies planejat no funcionen. Per tant, els primers mesos són de reajustos.
Per altra banda, si preparem un tema per dijous següent però durant el cap de
setmana passa alguna cosa rellevant, solem canviar el tema excepcionalment i preparem
el programa de dilluns a dijous.
Com escullen els temes del programa?
Tenim el calendari
d’actualitat, que seguim molt de reüll perquè tampoc volem que ens marqui excessivament
ja que no tots els temes que són notícia tenen les possibilitats d’obrir un
debat. El que fem és estirar el fil de les notícies per trobar el tema de
reflexió i muntar el programa. D’una banda, per tant, hi ha l’agenda
d’actualitat i els imprevistos i de l’altra, els temes que treballem des d’aquí.
A vegades també tinc capritxos de fer algun tema en concret, però que de
seguida, si ens hi posem i no funciona, l’abandono. El problema és que la idea
t’ha d’aguantar 90 minuts i no totes les idees valen per això. Després hi ha el
que proposa la gent. És el cas d’un malalt de bipolar de Tarragona que ja havia
trucat feia un any i que ara li fem el programa dedicat. És a dir, no responem
de seguida als temes del ciutadà, però sempre ho acabem tenint en compte.
Distribueixen els debats d’alguna manera
especial?
Un cert equilibri
l’hem de mantenir. Però a vegades, mantenir temes de caire molt vital, sense que
estiguin lligats necessàriament a l’actualitat... mirem que no se’ns empalmin
més de dos, ho distribuïm una mica. A més, com que som una redacció molt
periodística, el cos ens demana connectar amb l’actualitat, que després no vol
dir que agradi més, ja que moltes vegades són aquests debats atemporals els que
crien més a la població. És a dir, volem un equilibri sense obsessionar-nos.
Què és el que més li agrada del Banda Ampla?
A mi m’agrada que
cada setmana toquem realitat. A mi m’agrada molt estar al carrer com a
periodista i com que fa molts anys que no hi sóc. I amb el Banda Ampla
no vaig al carrer, però el carrer ve al plató i que hi hagi 90 persones al
paltó cada setmana és fantàstic. A més a més, intentem buscar la realitat, no
ho fem pas per a treure les conclusions que a nosaltres ens agradarien, que és
una temptació molt gran quan fas un debat. Nosaltres en això som molt honestos
i sempre els dic a la gent que el programa està a les seves mans. Jo sé més o
menys què pensa cada persona i ells poden dir el que vulguin. És com una mini-xarxa
social de 90 minuts i 90 persones, com si tothom pogués fer un SMS verbal. I
això m’agrada. Cadascú és responsable del que dirà i si a vegades et quedes
estupefacte amb un comentari, no hi pots fer res; és el que hi ha. Podem fer
veure que no hi és, podem tapar-nos els ulls, podem pensar que vivim en un
altre país, però, escolta’m, això és el que hi ha i, per tant, en aquest
sentit, la utilitat del programa és que detecti realitat, no que ens pinti les
coses de color de rosa. A vegades, em diu algú: “Al programa hi ha parlat molta
gent castellana”, però és que en aquest país hi ha més gent que parla el
castellà i nosaltres no busquem equitat, sinó realitat.
I el que menys li agrada?
No em molesta res,
però al tractar-se d’un programa en directe, de 90 minuts, no saps si realment
anirà com penses i quan acabes sempre canviaries alguna cosa.
“El Twitter és molt irreflexiu, si te’l creus al peu de la
lletra estàs mort”
Recorda alguna anècdota?
Home ens han passat
coses, però jo trobo que, per l’arriscat que és el programa, ens en podrien
haver passat moltes més. Portem 80 programes amb 90 persones amb un micròfon al
davant, en directe, i no entenc com no ens ha passat alguna cosa més grossa. La
gent, en general, dóna una lliçó: és molt educada. I allò que us deia: Què dirà
la gent del carrer? Doncs coses amb molt de sentit comú. Els ciutadans
s’expliquen com s’expliquen, no són professionals dels mitjans. Però sempre
recordaré l’anècdota de ‘la pollastrera’, que segurament heu vist, però coses
així desagradables no n’han passat. Un dia, algú s’ha esverat una mica, però
molt poc.
