divendres, 2 de desembre de 2016

Maren Ade: “After ‘Toni Erdmann’ I think I will never need therapy in my life anymore!”

Opinió 
Maren Ade at the European Parliament. Photo: Matthijs van der Veer

També podeu llegir l'entrevista traduïda al català aquí

Maren Ade (Karlsruhe, Germany, 1976) talks with us at Strasbourg with a gracious smile, still not believing the good reception her third film, Toni Erdmann, is having everywhere. Winner of the critic’s prize at Cannes and San Sebastián film festivals, it now has been awarded the LUX Film Prize.


The LUX Prize is a great ambassador for European movies. However, on the other hand, it is a bit sad that we need awards like this to promote our own cinema in order to face the Hollywood invasion in our own countries. Which do you think is the main problem European cinema has to reach audiences?
I think that its biggest issue is to reach a younger audience because of the time they tend to spend nowadays in their laptop. That’s a sad thing, and that’s why I think it’s really important to preserve cinema in its original form: as a place where you can watch a film with other people. Toni Erdmann was really a good example of that, because you could feel a different experience when the cinema was full.

So what would you do the get this young generation back to the movies?
Actually, after the first two weeks Toni Erdmann had been playing at the theatres, I thought it would have been a good idea to make the entrance free or cheaper to people under 25 for the first month. This may had helped young people to rediscover cinema in its original form. When my parents were younger, they went to the cinema every day because they could rely on its program, but this doesn’t exist anymore and cinemas are not those very special places they used to be.

Maren Ade: “Després de 'Toni Erdmann' crec que no necessitaré fer teràpia mai més!”

Opinió 
Maren Ade al Parlament Europeu. Foto: Matthijs van der Veer

També podeu llegir l'entrevista en anglès (v.o.) aquí.

Maren Ade (Karlsruhe, Alemanya, 1976) ens rep a Estrasburg amb un somriure cordial, però encara sense creure’s la bona ratxa per la que està passant la seva tercera pel·lícula, Toni Erdmann. Guanyadora dels premis de la crítica a Cannes i San Sebastián, acaba d’endur-se el Premi Lux que atorga el Parlament Europeu.


El Premi LUX és un gran ambaixador del cinema europeu. Tot i així, no deixa de ser una mica trist que necessitem premis com aquest per promoure i protegir el nostre cinema davant la invasió de Hollywood...
És cert, i crec que el més complicat és arribar als més joves, especialment per tot el temps que passen avui en dia davant de l’ordinador. És trist, sí, i per això crec que és molt important de preservar el cinema en la seva forma original: com a lloc comú on pots mirar una pel·lícula amb altra gent. I Toni Erdmann és un molt bon exemple de tot això, ja que senties la diferència quan el cinema estava ple i quan no.

Llavors, què creu que s’hauria de fer per dur a les sales la generació més jove?
Mira, quan Toni Erdmann ja portava dues setmanes en cartellera vaig pensar que hauria estat una bona idea oferir l’entrada gratuïta o a un preu molt reduït a tots els joves de menys de 25 anys durant el primer mes. Això els hauria ajudat a redescobrir el cinema en la seva forma original. Quan els meus pares eren joves, anaven al cinema cada dia perquè podien fiar-se de la programació, però això ja no passa perquè els cinemes han deixat de ser els temples tan especials que havien estat en el passat.

dijous, 10 de novembre de 2016

Policies i assassins en sèrie amb denominació d’origen espanyola

Opinió 
 

Després de rodar diversos curtmetratges, sèries de televisió i co-dirigir amb Peris Romano el film 8 vidas (2008), Rodrigo Sorogoyen va sorprendre amb Stockholm (2013), la seva singular òpera prima en solitari, que es va emportar un Goya i diversos premis al Festival de Málaga. Amb el seu nou film, Que Dios nos perdone (2016), aquest cineasta sortit de l’ECAM no ha fet més que reafirmar-se com un dels noms a seguir dins la nova generació de directors del cinema espanyol contemporani.

Si ens centrem en aquesta pel·lícula veurem que la podem emmarcar dins d’una tendència que ha estat triomfant a les nostres pantalles en els darrers cinc anys: el que podríem anomenar a grosso modo thriller espanyol. De fet, només cal mirar a la cartellera d’aquest mes per trobar-nos amb ni més ni menys que tres films que poden encaixar perfectament en aquesta etiqueta: el mencionat film de Sorogoyen; Tarde para la ira (2016), de Raúl Arévalo; i El hombre de las mil caras (2016), d’Alberto Rodríguez. De fet, va ser precisament aquest últim cineasta qui va portar el gènere a la seva cúspide de popularitat amb la reeixida La isla mínima (2014). Arribats a aquest punt ens hem de preguntar: és aquest un fenomen aïllat a Espanya? I, com és de suposar, la resposta és que no.

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Quan la imaginació truca a la porta

Opinió 
 

J.A. Bayona acaba d’estrenar amb magnífics resultats de crítica i públic Un monstre em ve  veure, el film que tanca la seva personal trilogia sobre la relació mare-fill. El director barceloní ja va sorprendre l’any 2007 amb L’orfenat, una de les millors òperes primes espanyoles de la darrera dècada, apadrinada pel gran Guillermo del Toro. Amb tot, i malgrat l’èxit, Bayona va tardar cinc anys a estrenar una nova pel·lícula. Va ser L’impossible (2012), una producció molt més gran i que comptava per primera vegada amb repartiment internacional. Si posem el focus en el seu darrer treball, no és difícil de veure que Un monstre em ve a veure segueix el llegat de la seva predecessora; un últim projecte personal abans que el director es llenci de cap a l’univers dels blockbusters amb Jurassic World II.

Dit això, podria utilitzar aquesta màquina del temps per rescatar films i referències que, com el propi cine de Jota, es basin en la relació materno-filial, encarnada en els tres films per Belén Rueda i Roger Príncep; Naomi Watts i Tom Holland; i Felicity Jones i Lewis MacDowgall, respectivament. Tot i així, sabent que molts altres mitjans ja hauran fet un exercici similar, penso que és més interessant centrar-se en el gènere al qual pertany Un monstre em ve a veure que, en certa manera, fusiona el terror de L’orfenat i el drama de L’impossible, que convergeixen en un emotiu drama fantàstic.

dimarts, 13 de setembre de 2016

Cinc perles del Festival de Venècia

Opinió 

“Ha estat una de les pitjors edicions, però el palmarès difícilment podria ser millor.” Frases com aquesta no es van deixar de sentir a la sala de premsa després de que el president del jurat del darrer Festival de Venècia, Sam Mendes, llegís el passat dissabte la llista dels guardonats. The Woman Who Left, del filipí Lav Díaz, es va endur el Lleó d’Or, tot i que la resta de premis es van repartir gairebé íntegrament per a títols americans, ja fossin dels Estats Units (Jackie, Nocturnal Animals, The Bad Batch, La La Land) o de Llatinoamèrica (El ciudadano il·lustre, La región salvaje).
Aquest va ser el meu primer any a la Biennale, on vaig tenir l’honor d’exercir de jurat a la secció Giornate degli autori - Venice Days, juntament amb 27 altres joves, cadascun provinent d’un país de la Unió Europea. Van ser dues setmanes plenes de tallers, conferències, panells, festes, discussions i, és clar, sobretot pel·lícules. Dels 33 títols que vaig tenir la sort de veure, us deixo aquí cinc perles que espero que arribin a les sales de cinema catalanes, ja que, per un motiu o per un altre, són films que destaquen per la seva singularitat.

diumenge, 7 d’agost de 2016

'Escuadrón suicida': Molt soroll per no res

Opinió 
'Escuadrón suicida', de David Ayer

Quan una pel·lícula és un producte planificat tan al detall com un film d’estudi de Hollywood, és normal que els referents, els homenatges i fins i tot la còpia passin per davant de l’originalitat i imposin quelcom tan característic de l’era postmoderna com és l’artificialitat. Però si la pel·lícula en qüestió és, a més a més, un film de superherois, la cosa es dispara. Difícilment es prendran riscos, si bé s’intentarà dotar el producte en qüestió d’una certa singularitat per tal de distingir-lo de les desenes de llargmetratges d’aquest tipus que l’han precedit.
Fa dos anys Marvel ho va aconseguir amb la refrescant ‘Guardianes de la galaxia’ i enguany el seu gran rival, DC, ha intentat aconseguir una victòria similar amb ‘Escuadrón suicida’, dirigit per David Ayer, que s’acaba d’estrenar a casa nostra. Amb tot, els resultats són ben diferents. Públic i crítica van acceptar amb gust el còctel desenfadat i enginyós de la primera, mentre que el to políticament incorrecte i l’estètica psicodèlica del segon film s’han quedat a mig camí per culpa de les píndoles dramàtiques (sobredimensionades, evidentment) que ens volen fer empassar i que no lliguen gens amb el concepte global de la pel·lícula. De fet, la pel·lícula gairebé no aconsegueix ni entretenir, ja que l’espectador té la sensació de que ja ha vist un film semblant moltes vegades.

diumenge, 24 de juliol de 2016

'Green Room' o la pervivència d’un vell terror

Opinió 
Green Room (Saulnier, 2015)

Vivim en una època on els discursos xenòfobs, l’homofòbia i la poca tolerància a la diversitat en general estan capitalitzant bona part de les notícies que ens arriben cada dia. A vegades, aquestes actituds deplorables s’escolen en algun que altre míting polític; d’altres, es materialitzen en forma d’atacs violents que poden o no, haver-se cobrat víctimes mortals. Amb aquest panorama sembla perfectament comprensible que diversos cineastes hagin volgut posar fil a l’agulla per intentar retratar l’origen d’aquestes actituds recriminables i posar, així, el seu granet de sorra en l’eterna lluita per construir una societat més justa, plural i respectuosa.
Per aconseguir-ho, veiem com molts directors utilitzen la història com a eina de denúncia principal i viatgen fins al Tercer Reich de Hitler o la Guerra de Secessió dels Estats Units per mostrar els orígens d’aquestes actituds que volen condemnar. Penso en pel·lícules tan recents i premiades com Der Untergang (Hirschbiegel, 2004) o 12 Years a Slave (McQueen, 2013). Amb tot, hi ha un altre grup de cineastes, probablement més valent que l’anterior, que decideix fugir de subterfugis i paral·lelismes per atacar el conflicte d’una manera més directa, sense tapar-se els ulls, per tal de mirar de fit a fit el nostre present sense por. Un present on hi conviuen certes comunitats d’ideologies dubtoses que estan disposades a atemptar contra totes aquestes llibertats que tants anys hem trigat a aconseguir.

dimecres, 8 de juny de 2016

El mal que amaguen els boscos d'Estats Units

Opinió 
'The Witch' (Robert Eggers, 2015)

Ja fa força temps que el cinema mainstream s’interessa pel terror, probablement perquè és un gènere barat de produir i que sol recuperar fàcilment la inversió a taquilla. El problema és que aquesta estandardització no ha fet més que instaurar en el públic generalista una visió extremadament limitada del que és el cinema de terror, reduint-lo o bé a les pel·lícules de sang i fetge (gore) o bé a aquells films l’única intensió dels quals és generar tensió i ensurts cada cinc minuts (screamers).
És per això que cada vegada costa més trobar films de terror genuïns, que es desmarquin de tots els clixés i estereotips que s’han anat adjudicant a aquest gènere que tradicionalment havia estat pioner i innovador, tant a nivell formal com a nivell narratiu. Així doncs, encara es produeixen films de terror arriscats, que segueixin la pauta de les pel·lícules de sèrie B americanes o el giallo italià, per posar només un parell d’exemples? Afortunadament, la resposta és positiva. Aquest tipus de films no ha desaparegut, senzillament has de saber on buscar.