diumenge, 24 agost de 2014

Albert Serra: “Em molesten els falsos autors i el fals cinema d'autor”

Opinió 
El cineasta Albert Serra.                                                    Foto: Adria's News

Més d’una vegada he sentit que algú qualifica l’obra d’Albert Serra (Banyoles, 1975) com una autèntica bogeria. Potser és per aquest motiu que no m’estranyo quan em diuen que la seu de la seva productora, Andergraun Films, on hem quedat per fer aquesta entrevista, es troba a la Plaça Narcís Oller de Barcelona.
Quan arribo, Albert Serra em rep de manera afable i cordial amb una encaixada de mà i em deixa triar si prefereixo tractar-lo de tu o de vostè. També m’indica que puc anar preparant-ho tot al pis de dalt mentre ell acaba d’enviar uns correus, però m’adverteix que no li agrada gens parlar d’ell mateix. Tot i així, veuré poc després que és una màquina de fer titulars.
Albert Serra comenta que no té gaire relació amb els cineastes d’aquest país i que els únics que respecta, de fet, són Pere Portabella i Adolfo Arrieta. En canvi, sí que considera que forma part de la indústria del cinema català. Guanyador del Gaudí l’any 2008 per El cant dels ocells, Serra és un dels pocs catalans vius que pot dir que ha triomfat en un festival de Classe A, ja que el seu film Història de la meva mort es va endur el Lleopard d’Or al Festival de Locarno 2013, tot i que avisa que els premis no li interessen gens.
En el moment que ens coneixem, Serra no duu posades les seves famoses ulleres de sol, però les recuperarà just abans de l’entrevista, que iniciem una vegada ha buidat el contingut d’una petita tassa de cafè d’un glop. Són les quatre de la tarda, i comencem a parlar a la mateixa hora que Congrés dels Diputats dóna el tret de sortida al debat sobre la consulta. Però a ell no li interessa la política; ni la política ni el futbol, ja que afirma que no ha vist mai ni cinc minuts d’un partit. Conversarem durant una llarga estona, en la qual em repreguntarà i em comentarà que faig preguntes massa generals. També divagarà sovint, però al final, compartirà amb Adria’s News la seva visió sobre el seu cinema, la seva persona i el seu futur.

diumenge, 17 agost de 2014

Neil Gaiman: “In the refugee camp I discovered every face was hiding a horror story”

Opinió 
                                                                                        Photo: Adrià Guxens

You can read the interview in Spanish here.

Neil Gaiman (Portchester, England, 1960) is one of the most important fantasy writers of the current scene, with many prestigious awards (Hugo, Bram Stoker, Nebula, and so on) endorsing him. Strongly influenced by Lewis Carroll’s work, and especially by his Alice in Wonderland, Gaiman has focused his career in fiction, although he might write something set in the modern China in a near future. Gaiman is not only a novelist; he has also developed original screenplays (MirrorMask), and has even written two episodes of the legendary series Doctor Who. His first professional contact with cinema was back in 1997, when he translated Princess Mononoke’s dialogues into English. His relationship with celluloid didn’t finish there; two of his most famous books, Stardust and Coraline, made it to the big screen during the last decade. Now, other novels such as American Gods and The Book of the Cemetery are about to be adapted too. Adria’s News drank a cup of tea with Neil Gaiman when he came to Barcelona in May.

Neil Gaiman: “En los campos de refugiados descubrí que cada cara escondía una historia de terror”

Opinió 

                                                                                          Foto: Adrià Guxens

Puede leer la entrevista en inglés (V.O.) aquí.
Traducción de Adrià Guxens.

Neil Gaiman (Portchester, Inglaterra, 1960) es, probablemente, uno de los escritores de fantasía más importantes del panorama actual. Los premios más prestigiosos de la literatura de género (Hugo, Bram Stoker, Nebula, y un largo etcétera) lo avalan. Totalmente influido por la obra de Lewis Carrol y, especialmente, por su Alicia en el País de las Maravillas, Gaiman ha centrado su carrera en la ficción, pero no descarta escribir en un futuro algo ambientado en la China actual. Sin embargo, Neil Gaiman no es únicamente escritor; también ha desarrollado guiones originales para cine, como el de La Máscara de Cristal, y hasta ha escrito dos episodios de la mítica serie Doctor Who, aunque su primer contacto profesional con el cine fue en 1997, cuando tradujo los diálogos de La Princesa Mononoke (Hayao Miyazaki, 1997) al inglés. Su relación con el celuloide no ha hecho más que crecer, ya que dos de sus libros más famosos, Stardust y Coraline, vieron la luz de la gran pantalla la pasada década y ahora, otras de sus obras, como El Libro del cementerio o American Gods, están a punto de ser adaptadas, también. Adria’s News toma un té con Neil Gaiman aprovechando su visita a Barcelona el pasado mes de mayo.

dissabte, 9 agost de 2014

Byron Bay: “Now we are ready to break some rules”

Opinió 
Byron Bay (D. Lybaert, S. Stuer, D. Maes and T. Verstappen). Photo: Isabel Val.


Tom Verstappen (21) could have been a great harmonica player. He admits he kept asking one to her mom when he was three years old, “even before speaking properly”. However, the fate made him follow another path, although not a very different one, since it was also related to music. He is the lead voice of Byron Bay, a Belgian band that has recently visited Barcelona. Being influenced by the old American songwriters, like Jackson Brown, the group has three other members: Dries Lybaert (21), the guitarist, David Maes (26), the keyboardist, and Sander Stuer (20), who plays the drums. Nearly all of them have a classical music background, despite moving soon to a more contemporary jazzy and poppy style. Adria’s News shares a beer with Byron Bay just before their last concert on their tour.

dimarts, 5 agost de 2014

Adria's News estrena en exclusiva el reportatge audiovisual 'Les botigues de la memòria'

Opinió 



Aquest reportatge repassa alguns dels comerços històrics de les Rambles de Barcelona que han sobreviscut a amenaces tals com el turisme massiu i les cadenes de botigues internacionals. Documental realitzat per Cristina Ciudad, Adrià Guxens, Patricia Jiménez, Alba Mora i Xènia Santigosa.


dijous, 17 juliol de 2014

Si Beethoven aixequés el cap…

Opinió 
Reportatge* d'Iris Baño, Adrià Guxens i Víctor Romero.


La música clàssica agrada o no agrada, però té tantes definicions com persones hi ha al món; segurament perquè és màgica, “és vida, és emoció i és sentiment, la unió de l’home amb el cosmos”, tal com expressa el músic i periodista  Fernando Argenta. Malauradament, la música clàssica encara és un estil minoritari per a la majoria del públic, especialment pel més jove. Ens disposem a investigar per què.

Un 28% de catalans escolten música clàssica de manera habitual, segons va registrar un estudi de consum i pràctiques culturals de la Generalitat de Catalunya el desembre de 2004. Aquest mateix estudi afirmava, també, que els joves són el col·lectiu que participa més activament en el consum cultural, situant-se per sobre de la mitjana europea. Però succeeix el mateix en el camp de la música clàssica? Els joves escolten més música clàssica que els adults? A peu de carrer, la realitat entra en contradicció amb les xifres ja que un experiment realitzat durant el mes de desembre a la ciutat de Tarragona va demostrar que els joves no tenen tendència a escoltar música clàssica de manera habitual.

La prova es va realitzar sobre vint persones d’edat, sexe i situació social diferent. Una primera pregunta els demanava si havien estudiat mai música. Els més joves van respondre que sí, a les escoles, mentre que els més grans no havien tingut aquest privilegi. Sorprenentment, però, era aquest últim col·lectiu, el que es considerava més coneixedor de la música clàssica, i n’escoltava més regularment. Tot i així, aquestes qüestions eren l’escalfament del que havia de ser la prova de foc, el detector de mentides que descobriria si realment totes aquelles persones tenien o no coneixements musicals.

En aquesta segona part de l’experiment se’ls va fer escoltar deu de les obres més famoses de la història de la música clàssica. Des de la Primavera de Vivaldi, a l’ària de la Reina de la Nit de Mozart, passant pel El Danubi Blau de Strauss o el Para Elisa de Beethoven. Els resultats van ser desastrosos ja que els enquestats amb prou feina coneixien un parell de les peces que van escoltar. Aleshores va ser el moment de fer-se diverses preguntes: per què totes aquelles persones no identificaven aquestes peces que són tan o més famoses que el Yesterday dels Beatles o el Bad Romance de Lady Gaga? I aquest dèficit de coneixement a què es devia? Era un problema de les institucions musicals del país, dels mitjans de comunicació, de les escoles o d’algun altre factor?

dissabte, 28 juny de 2014

"Ocho apellidos vascos": la pel·lícula tòpica que ha batut tots els rècords

Opinió 


Ocho Apellidos Vascos ho tenia tot per convertir-se en el fenomen de masses que ha acabat sent: un guió fàcil (de Borja Cobeaga i Diego San José) que té alguns gags bons, tres de les cares més conegudes del cinema espanyol (Clara Lago, Carmen Machi i Karra Elejalde) i una “simpàtica” polèmica: burxar en els tòpics dels andalusos i els bascos. Això ja feia que, com a mínim, dues de les regions més importants d’Espanya acudissin en massa a aquesta cita mogudes per la curiositat. El boca orella faria la resta.
 El director del film, Emilio Martínez-Lázaro ha tocat molts gèneres, des del thriller al drama, passant pel terror, però sembla que és amb la comèdia com millor connecta amb el seu públic. Pel·lícules com Los peores años de nuestra vida (1994) o El otro lado de la cama (2002) en són la prova. Ara, en la seva nova cinta, torna a utilitzar una fórmula clàssica d’aquest gènere, que consisteix en desenvolupar una història a partir d’una premissa que és, en si mateixa, difícil de creure, però que una vegada l’acceptes –si ho acabes fent–, pots gaudir de la pel·lícula amb normalitat. En aquest cas, l’equip ha portat aquest element massa lluny, ja que en un intent de mostrar-nos el màxim  d’estereotips dels bascos i els andalusos, han acabat convertint la seva pel·lícula en una mera caricatura on moments com quan Clara Lago surt de casa per la finestra amb el vestit de núvia posat o quan Elejalde llança tot el seu equipatge al mar “per un impuls” són, senzillament, inversemblants.

dijous, 19 juny de 2014

‘Filosofía de Hielo y Fuego’, un llibre tan afilat com la llengua de Tyrion Lannister

Opinió 


Sabíeu que Daenerys Targaryen té molts paral·lelismes amb Alexandre el Gran? Sabíeu que Eddard Stark presenta molts dels principis morals que Kant predicava? Sabíeu que podem entendre en Tyrion Lannister molt més fàcilment si coneixem què és l’hedonisme? I que l’actor que fa de Joffrey Baratheon (Jack Gleeson) s’assembla enormement a l’Emperador Calígula, un dels referents que l’escriptor de Joc de Trons, George R.R. Martin, va prendre per esculpir aquest mític personatge?
Aquestes són algunes de les claus i curiositats que podem descobrir quan llegim el llibre Filosofía de Hielo y Fuego, que recentment han publicat a Ediciones Invisibles els historiadors Bernat Roca i Francesc Vilaprinyó i el periodista David Canto.