divendres, 20 de setembre de 2019

2019: Una odissea a l’espai

Opinió 

Si parléssiu amb diverses persones i els hi preguntéssiu de què va Ad Astra (James Gray, 2019) molts us dirien que és un film de ciència ficció que pertany al subgènere  de l’aventura espacial. Altres us dirien que no; que és una pel·lícula existencial i reflexiva sobre la condició humana i els seus límits. I alguns, fins i tot comentarien que és una versió apòcrifa de la novel·la El cor de les tenebres, de Joseph Conrad. Doncs bé, podríem afirmar que Ad Astra és tot això i més. Una pel·lícula inclassificable que situa a James Gray com a una de les grans veus de la seva generació. 

El film comença presentant-nos a en Roy McBride (Brad Pitt), un astronauta de rostre impertorbable amb altes qualificacions i capacitats físiques i mentals. Amb tot, no tardem en descobrir que és algú que està trencat per dins, doncs viu amb un buit existencial d’ençà que va tallar amb la seva parella (Liv Tyler) i, molt especialment, des que el seu pare (Tomy Lee Jones), un reconegut astronauta, el va abandonar per emprendre un viatge als confins del Sistema Solar del que no va tornar. La seva és, doncs, una lluita per intentar tapar tots aquests forats vitals, encara que sigui amb pedaços. 

dissabte, 10 de novembre de 2018

Quan la còpia esdevé l’original

Opinió 
Quién te cantará, de Carlos Vermut (2018)

Després de tot el fenomen que va significar Magical Girl (2014), Carlos Vermut tenia a tota la seva base fan esperant el seu retorn al cinema, quelcom similar al que passa al seu nou film: Quién te cantará (2018). En ell s’anuncia el retorn als escenaris de la cantant Lila Cassen, qui ha estat apartada dels focus mediàtics durant deu anys. La diferència és que Cassen, interpretada per Najwa Nimri, ha perdut la memòria. És per això que la seva representant (Carme Elías) contracta a una fan que l’imita nit rere nit al karaoke on treballa (Eva Llorach) perquè l’ajudi a recordar qui és. 
Així, estem davant d’una pel·lícula que estableix una dialèctica entre l’original i la còpia, i que també explora el si és possible canviar. I aquí Vermut ha demostrat que sí que és possible fer-ho. Molts el comparaven amb Almodóvar per la seva proximitat al gènere del melodrama, tot i que aquí més que mai queda clar que el seu cinema és força més fosc i contemplatiu que el del manxec, que aposta per l’excés i unes paletes cromàtiques molt més saturades que la subtilesa de la gamma de color que utilitza Vermut.

dissabte, 11 d’agost de 2018

Animal Horror Movies per a tots els gustos!

Opinió 

The Meg (2018)

Quan arriba la calor del mes d’agost les sales de cinema s’omplen de propostes refrescants on el mar i la platja són alguns dels nexes en comú dels films de la cartellera. Molts d’ells són comèdies de riure fàcil o històries d’un amor efímer d’estiu. Amb tot, hi ha alguns títols que prefereixen subvertir la pau i la calma de les vacances i despertar els pitjors malsons de les profunditats abissals. The Meg, de Jon Turtletaub, és una d’aquestes pel·lícules.  
El film narra l’expedició d’un submergible a la Fossa de les Marianes que es queda avariat al fons de l’oceà. El que no saben els seus tripulants és que en el punt més profund del planeta habita el depredador marí més perillós de tots els temps: el Megalodó. 
És evident que The Megés només un altre exponent de la tendència que va iniciar la ja mítica Jaws (1975), el primer blockbusterestiuenc que va fer que ens ho penséssim dues vegades abans de capbussar-nos mar endins. Des de llavors, hi ha hagut nombroses cintes de taurons assassins que o bé causen el caos en comunitats costeres o bé neden en cercle al voltant de bots salvavides a la deriva. Aquest és el cas d’Open Water (2003), una història basada en fets reals que va ocórrer a Les Bahames. Un altre exemple, encara més recent, és The Shallows (2016), dirigida pel català Jaume Collet-Serra, on l’antagonista de la cinta no era altre que el temut tauró blanc. 

dijous, 5 de juliol de 2018

Pel·lícules sobre pel·lícules: l’altra cara de la moneda

Opinió 

Hitchcock dirigint a Janet Leigh a l'escena de la dutxa de Psycho (1960).

Podríem dir que el cinema és un art que es mira molt el melic. Si ens parem a pensar un moment, veurem que són moltes les pel·lícules que inclouen escenes en una sala de cinema, per no esmentar la ingent quantitat de ficcions metacinematogràfiques que coneixem, havent estat moltes de les quals, a més a més, premiadíssimes (La La LandThe ArtistArgo,...). Per tant, si hi ha hagut tanta producció de ficció no és d’estranyar que també hi hagi centenars de documentals sobre el setè art: alguns d’ells versen en torn a la figura d’algun actor o director famós; d’altres, sobre algun element històrico-social transversal que ha tingut un especial impacte en la indústria del cinema; i un últim grup se centra única i exclusivament en pel·lícules concretes, explicant-nos en profunditat alguna de les seves peculiaritats. 
El film que actua com a fil conductor en aquest article pertany en aquest darrer conjunt. Sota l’enigmàtic títol de 78/52 el director Alexandre O. Philippe dissecciona una de les escenes més mítiques de la història del cinema a través dels testimonis i comentaris de grans figures del setè art com poden ser Guillermo del Toro, Jamie Lee Curtis, Walter Murch o Danny Elfman. Si us dic que els números fan referència a la quantitat de plans i talls que té la seqüència imagino que ja estareu acotant més el film sobre el qual versa aquest documental. I si afegeixo que des que vau veure la pel·lícula el simple fet d’entrar a la dutxa s’ha convertit en un autèntic malson, ja haureu donat en el clau. Evidentment, 78/52tracta sobre Psycho (1960).

dimarts, 5 de juny de 2018

No tots els somnis es fan realitat

Opinió 
The Man Who Killed Don Quixote (2018), de Terry Gilliam

Terry Gilliam ha trigat més de 20 anys per aconseguir el seu somni: rodar i estrenar The Man Who Killed Don Quixote (2018), el seu peculiar homenatge al personatge més mític de l’obra de Cervantes. Podríem dir que és una pel·lícula maleïda, doncs es va intentar aixecar en diverses ocasions, sent la més cèlebre la de 1999, quan Johnny Depp interpretava a Sancho Panza i Jean Rochefort, qui va aprendre anglès només per a l’ocasió, a El Quixot. Tot va anar malament, en cinc dies es va anul·lar el rodatge a causa de vàries inundacions, problemes amb les localitzacions i, sobretot, arran d’una infecció de pròstata que va desenvolupar l’actor francès.  
Però juntament amb Terry Gilliam i la seva seu particular visió quixotesca tenim a un bon grapat de directors que van patir més o menys la mateixa (mala) sort a l’hora d’impulsar alguns dels seus projectes. Orson Welles va ser un dels damnificats. De fet, ell també va començar a rodar la seva pròpia versió del clàssic de Cervantes, però va morir abans de completar el film. Amb tot, el seu projecte més gran que va quedar sense realitzar va ser l’adaptació de Heart of Darkness, el llibre de Joseph Conrad que Coppola va reconvertir en Apocalypse Now (1979) més endavant. No deixa de ser curiós que Welles volia debutar com a director amb aquest film, però el fet que el pressupost s’inflés i superés la xifra d’un milió de dòlars, el doble del que s’havia estipulat per contracte, va fer que la producció es parés. Mai es va reprendre. 
Joseph Conrad no només no va veure traslladada a la gran pantalla la seva novel·la més famosa de les mans de Welles, sinó que també es va quedar sense una altra adaptació que podria haver estat genial. Parlo de com David Lean volia rodar la seva obra Nostromo. Malauradament, hi va haver problemes pressupostaris, disputes creatives, un perfeccionisme que sempre retardava el rodatge i la salut del director que cada cop era pitjor. Finalment, a sis setmanes de rodatge, Lean va morir i el projecte va quedar només en el record. 

dilluns, 7 de maig de 2018

El divorci no sempre és cosa de dos

Opinió 
Jusqu'à la garde, de Xavier Legrand (2017) 

L’any 2013 Xavier Legrand codirigia amb Alexandre Gavras el curtmetratge Avant que de tout perdre, la història aspra d’una mare que tem tant el seu marit que ha de fugir d’ell. Léa Drucker era aquesta mare, igual que també és la mare de la seva òpera prima: Jusqu’à la garde, un film que es va endur premis als festivals de Venècia i San Sebastián. A diferència del seu projecte anterior, bona part del focus d’aquesta pel·lícula recau en la figura del fill, víctima involuntària d’uns pares que no es poden ni veure i que demanen el divorci, si ve el jutge determina que tinguin la custòdia compartida.  
Però Jusqu’à la gardeno és pas una rara avis dins el panorama del cinema contemporani. Sense anar més lluny, el mateix any es va estrenar Loveless (2017), del rus Andrey Zvyagintsev, que explica com el fill d’un matrimoni que es troba enmig dels tràmits del divorci desapareix sobtadament, el que provoca que la parella hagi d’unir forces per trobar-lo. Qui també es troba enmig d’una batalla legal per la seva custòdia és la Maisie, la nena de només sis anys i pilar central del film What Maisie Knew (2012), que coprotagonitzen Julianne Moore i Steve Coogan. Finalment, amb la diferència que no es tracta de nens sinó d’adolescents, TheSquid and the Whale (2005) retrata les conseqüències d’un fracàs matrimonial i els efectes devastadors que la custòdia compartida pot tenir en els fills.

diumenge, 8 d’abril de 2018

Quan les imatges fixes comencen a moure’s

Opinió 
'The Human Flow' (2017), d'Ai Weiwei

Que el cinema és la unió de totes les arts ja ho sabem. És per això que, de tant en tant, algun artista consagrat en una disciplina diferent a l’audiovisual s’aventura a rodar una pel·lícula, trobant en aquest mitjà un nexe comú amb el seu camp on pot aferrar-se. És el cas del polèmic artista xinès Ai Weiwei, que va estrenar al passat Festival de Venècia la seva primera pel·lícula, The Human Flow (2017), que arriba ara a les sales de cinema.
Es tracta d’un documental que aborda el tema de les migracions massives des d’una aproximació principalment visual. Així, veiem habitants de 23 països diferents que, a causa de la gana, la guerra o altres factors, se senten obligats a deixar la seva llar per dirigir-se a indrets que creuen que els tractaran millor. És un film sobre marees humanes que arriba en el moment més oportú, tenint en compte la contemporaneïtat de la crisi dels refugiats a Europa. 
Sens dubte, la lluita i reivindicació social és una de les principals motivacions pels artistes que decideixen fer un pas endavant i saltar al format cinematogràfic, mitjançant el qual segurament podran obtenir una major projecció i arribar a més públic. Aquest és el cas de la iraniana Shirin Neshat, qui a Women Without Men(2009) va voler explicar el que va passar l’any 1953 al seu país, quan els anhels de tota una nació van ser aixafats pels poders estrangers, derivant a la Revolució Islàmica del 1979. 

dimarts, 6 de març de 2018

Quan l’esport femení trenca el gel per reivindicar-se

Opinió 
I, Tonya (2017), de Craig Gillespie.

Si hi ha un gènere que va estretament lligat a la temporada de premis cinematogràfics, aquest és el biopic. Sembla ser que no hi ha actor que es resisteixi al repte de posar-se a la pell d’una figura “extraordinària”. Que sigui la personificació d’algú conegut pel públic o d’un heroi anònim és indiferent, ja que el resultat acaba sent el mateix: una allau de premis i alabances de la crítica especialitzada a parts iguals. Recordem, si no, els Oscars que van rebre Meryl Streep per The Iron Lady (Lloyd, 2011), Philip Seymour Hoffman per Capote (Miller, 2005) o Julia Roberts per Erin Brockovich (Soderbergh, 2000), per només mencionar alguns exemples.
Aquest any, doncs, ha estat el torn de Margot Robbie, que ha volgut trepitjar fort i reivindicar-se com a una actriu de primera interpretant a la controvertida figura de Tonya Harding, la primera patinadora artística sobre gel estatunidenca que va aconseguir completar amb èxit un triple àxel, un dels salts més difícils d’aquest esport. La pel·lícula resultant és I, Tonya, de Craig Gillespie, una proposta més original que la majoria de biopics que estem acostumats a veure gràcies a un to desenfadat proper a la comèdia negra, l’ús del fals documental com a eina d’exposició narrativa i estilística, el trencament constant de la quarta paret i una estructura totalment fragmentada i no cronològica que no fa més que singularitzar la pel·lícula.