diumenge, 14 setembre de 2014

Sergi Casamitjana: El cine no és aristocràtic, però gairebé!

Opinió 
El director de l'ESCAC, Sergi Casamitjana.                     Foto: Adrià Guxens.


L’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) és l’únic centre de l’estat que ofereix estudis de cinema homologats a un grau universitari. Per tant, no és d’estranyar que el seu director, Sergi Casamitjana, descrigui el model de l’escola com a quelcom únic. “Nosaltres no només ensenyem cinema, sinó que manufacturem cinema”, comenta Casamitjana. Potser és per això que l’ESCAC no es troba a Barcelona, sinó a Terrassa, una ciutat amb una important indústria tèxtil durant la Revolució Industrial.

Entre costura i costura, l’ESCAC s’ha anat desplegant fins a convertir-se en un dels elements vertebradors de la indústria de cinema catalana i espanyola, i de les seves aules han sortit figures tan destacades com Kike Maíllo (Eva), Mar Coll (Tres dies amb la família), Dani de la Orden (Barcelona nit d’estiu), J.A. Bayona (El orfanato), Javier Ruiz Caldera (Tres bodas de más), Àlex Pastor (Los últimos días)... I aquests només són els directors, ja que l’ESCAC és sobretot coneguda per haver format a tècnics que poden fardar de tenir als seus prestatges més d’un Gaudí i d’un Goya.

Hem acordat 45 minuts d’entrevista a la mateixa seu de l’escola, a Terrassa, però quan arriba l’hora de la cita, en Sergi Casamitjana encara no hi és. Espero cinc minuts i pregunto a recepció, però em diuen que el director no ha arribat. Ja passen vint minuts de l’hora acordada i surto a fora de l’edifici. Per sorpresa meva, el veig assegut, en un banc, xerrant amb un company. En veure’m, es posa la mà al cap i es disculpa. Se n’havia oblidat. Però no perdem gens de temps. Pugem a la sala de professors gairebé corrent i m’ajuda a muntar l’equip de so mentre jo col·loco la càmera. En un moment ho tenim llest. Finalment seran només 15 minuts d’entrevista, ja que té una altra cita just després, però els aprofitem al màxim. Com si es tractés d’una pel·lícula que segueix fil per randa un pla de rodatge, acabo la nostra improvisada i intensa entrevista just a l’hora que hem acordat. Ni un minut més, ni un minut menys. En Sergi s’acomiada amb una nova disculpa i surt corrents de la sala per no fer tard a la seva pròxima trobada.

Adria’s News entrevista a Sergi Casamitjana, l’home que hi ha darrere de l’èxit de l’ESCAC, aquesta particular Masia del cinema de casa nostra que ja fa temps que s’erigeix com una de les potes més importants de la indústria audiovisual catalana i espanyola.

diumenge, 7 setembre de 2014

Pere Vall: “El cinema català sempre ha intentat existir”

Opinió 
Pere Vall, redactor en cap de Fotogramas.                           Foto: Adrià Guxens

Si qui llegeix aquesta entrevista pertany a la indústria del cinema català o és un cinèfil com déu mana, la presentació de Pere Vall resulta totalment innecessària. Però per respecte a la resta de lectors, diré que ell és un dels grans pilars de la Revista Fotogramas, la publicació de cinema de més èxit a l’estat espanyol, de la que és cap de redacció des de fa dècades. Aquest és el seu càrrec, però Pere Vall és molt més que això; és una enciclopèdia cinematogràfica amb una memòria tan gran que no només recorda els centenars i centenars de pel·lícules que ha vist i revist, sinó que fins i tot pot especificar-te, en la majoria de casos, en quin cinema barceloní les va veure.
Vall em rep a la redacció de Fotogramas de Barcelona, on hi pengen diverses fotografies d’actors i actrius del Hollywood clàssic –firmades per ells mateixos– entre els pòsters d’algunes de les millors portades d’aquesta revista històrica, que va néixer l’any 1946.
Quan veig a Pere Vall per primera vegada no puc evitar de fixar-me en la seva espessa barba, però no trigo gaire a saber per què no se l’afaita. “Hi ha més pel·lícules que necessiten extres barbuts del que t’imagines”. I és que la figuració és una de les seves altres passions, que li permet conèixer de primera mà els protagonistes de la nostra indústria i “fer-se una idea més completa de com es fa una pel·lícula abans de ser senzillament un espectador que s’asseu a una butaca i la veu”.
Adria’s News entrevista a Pere Vall, un periodista que estima tant el setè art i la seva feina que quan li pregunto quants dies de vacances té un treballador de Fotogramas no em sap contestar. “Quan no estic a la revista estic fent d’extra o mirant pel·lícules. Qui necessita vacances, així?”

diumenge, 31 agost de 2014

Carles Bosch: “No existirà cinema català si Televisió de Catalunya no torna a ser el motor audiovisual”

Opinió 
Carles Bosch, periodista i documentalista.                       Foto: Adrià Guxens

Carles Bosch (Barcelona, 1952) és un dels grans referents del periodisme català modern. Implicat des del principi en el naixement de Televisió de Catalunya i, molt en especial, en la creació del programa 30 minuts, Bosch ha voltat per desenes de països per donar les claus dels conflictes que han sacsejat el món des de llavors. Tot això utilitzant una eina, la del reportatge audiovisual, que ha anat masteritzant amb el temps. Però la seva vinculació amb el periodisme de qualitat sembla que no ha estat suficient per garantir la seva vinculació amb Televisió de Catalunya, ja que Bosch acaba de rebre un cop baix que l’ha deixat tocat. “A mi m’han fet mal”, comenta, referint-se a l’ERO que ha afectat a tots els majors de 61 anys de la televisió pública. A més a més, va ser una marxa que no el va deixar amb gens bon gust de boca, doncs el seu penúltim documental, que s’havia d’emetre en prime time, “el van censurar”.
Però la trajectòria de Carles Bosch no només ha brillat en el terreny del periodisme pur i dur, sinó que també ha triomfat en el terreny del llargmetratge. Per això quedo amb ell a Bausan Films, la productora que va ajudar-lo a tirar endavant el seu primer documental per a cinema: Balseros. Un debut, el seu, que arribar fins al cim de la indústria del cinema mundial en ser un dels cinc nominats a l’Oscar al millor documental l’any 2002. “El cinema documental serveix per explicar la possibilitat d’un món millor”, comenta Bosch, admetent que aquesta frase pot sonar una mica cursi. Aquest gènere, amb el que va repetir després a Setembres (2007) i Bicicleta, cullera poma (2010), on retratava com l’Alzheimer estava afectant la vida de l’expresident Pasqual Maragall, li ha donat moltes alegries, tot i que ara no descarta iniciar-se en el món de la ficció, ja que sempre ha tingut al coco una pel·lícula sobre la Guerra d’Iran.

Adria’s News parla amb Carles Bosch per conèixer què pensa sobre la Televisió de Catalunya actual, per saber com va viure l’experiència de trepitjar la catifa vermella dels Oscars i per descobrir com veu la indústria del cinema català.

diumenge, 24 agost de 2014

Albert Serra: “Em molesten els falsos autors i el fals cinema d'autor”

Opinió 
El cineasta Albert Serra.                                                    Foto: Adria's News

Més d’una vegada he sentit que algú qualifica l’obra d’Albert Serra (Banyoles, 1975) com una autèntica bogeria. Potser és per aquest motiu que no m’estranyo quan em diuen que la seu de la seva productora, Andergraun Films, on hem quedat per fer aquesta entrevista, es troba a la Plaça Narcís Oller de Barcelona.
Quan arribo, Albert Serra em rep de manera afable i cordial amb una encaixada de mà i em deixa triar si prefereixo tractar-lo de tu o de vostè. També m’indica que puc anar preparant-ho tot al pis de dalt mentre ell acaba d’enviar uns correus, però m’adverteix que no li agrada gens parlar d’ell mateix. Tot i així, veuré poc després que és una màquina de fer titulars.
Albert Serra comenta que no té gaire relació amb els cineastes d’aquest país i que els únics que respecta, de fet, són Pere Portabella i Adolfo Arrieta. En canvi, sí que considera que forma part de la indústria del cinema català. Guanyador del Gaudí l’any 2008 per El cant dels ocells, Serra és un dels pocs catalans vius que pot dir que ha triomfat en un festival de Classe A, ja que el seu film Història de la meva mort es va endur el Lleopard d’Or al Festival de Locarno 2013, tot i que avisa que els premis no li interessen gens.
En el moment que ens coneixem, Serra no duu posades les seves famoses ulleres de sol, però les recuperarà just abans de l’entrevista, que iniciem una vegada ha buidat el contingut d’una petita tassa de cafè d’un glop. Són les quatre de la tarda, i comencem a parlar a la mateixa hora que Congrés dels Diputats dóna el tret de sortida al debat sobre la consulta. Però a ell no li interessa la política; ni la política ni el futbol, ja que afirma que no ha vist mai ni cinc minuts d’un partit. Conversarem durant una llarga estona, en la qual em repreguntarà i em comentarà que faig preguntes massa generals. També divagarà sovint, però al final, compartirà amb Adria’s News la seva visió sobre el seu cinema, la seva persona i el seu futur.

diumenge, 17 agost de 2014

Neil Gaiman: “In the refugee camp I discovered every face was hiding a horror story”

Opinió 
                                                                                        Photo: Adrià Guxens

You can read the interview in Spanish here.

Neil Gaiman (Portchester, England, 1960) is one of the most important fantasy writers of the current scene, with many prestigious awards (Hugo, Bram Stoker, Nebula, and so on) endorsing him. Strongly influenced by Lewis Carroll’s work, and especially by his Alice in Wonderland, Gaiman has focused his career in fiction, although he might write something set in the modern China in a near future. Gaiman is not only a novelist; he has also developed original screenplays (MirrorMask), and has even written two episodes of the legendary series Doctor Who. His first professional contact with cinema was back in 1997, when he translated Princess Mononoke’s dialogues into English. His relationship with celluloid didn’t finish there; two of his most famous books, Stardust and Coraline, made it to the big screen during the last decade. Now, other novels such as American Gods and The Book of the Cemetery are about to be adapted too. Adria’s News drank a cup of tea with Neil Gaiman when he came to Barcelona in May.

Neil Gaiman: “En los campos de refugiados descubrí que cada cara escondía una historia de terror”

Opinió 

                                                                                          Foto: Adrià Guxens

Puede leer la entrevista en inglés (V.O.) aquí.
Traducción de Adrià Guxens.

Neil Gaiman (Portchester, Inglaterra, 1960) es, probablemente, uno de los escritores de fantasía más importantes del panorama actual. Los premios más prestigiosos de la literatura de género (Hugo, Bram Stoker, Nebula, y un largo etcétera) lo avalan. Totalmente influido por la obra de Lewis Carrol y, especialmente, por su Alicia en el País de las Maravillas, Gaiman ha centrado su carrera en la ficción, pero no descarta escribir en un futuro algo ambientado en la China actual. Sin embargo, Neil Gaiman no es únicamente escritor; también ha desarrollado guiones originales para cine, como el de La Máscara de Cristal, y hasta ha escrito dos episodios de la mítica serie Doctor Who, aunque su primer contacto profesional con el cine fue en 1997, cuando tradujo los diálogos de La Princesa Mononoke (Hayao Miyazaki, 1997) al inglés. Su relación con el celuloide no ha hecho más que crecer, ya que dos de sus libros más famosos, Stardust y Coraline, vieron la luz de la gran pantalla la pasada década y ahora, otras de sus obras, como El Libro del cementerio o American Gods, están a punto de ser adaptadas, también. Adria’s News toma un té con Neil Gaiman aprovechando su visita a Barcelona el pasado mes de mayo.

dissabte, 9 agost de 2014

Byron Bay: “Now we are ready to break some rules”

Opinió 
Byron Bay (D. Lybaert, S. Stuer, D. Maes and T. Verstappen). Photo: Isabel Val.


Tom Verstappen (21) could have been a great harmonica player. He admits he kept asking one to her mom when he was three years old, “even before speaking properly”. However, the fate made him follow another path, although not a very different one, since it was also related to music. He is the lead voice of Byron Bay, a Belgian band that has recently visited Barcelona. Being influenced by the old American songwriters, like Jackson Brown, the group has three other members: Dries Lybaert (21), the guitarist, David Maes (26), the keyboardist, and Sander Stuer (20), who plays the drums. Nearly all of them have a classical music background, despite moving soon to a more contemporary jazzy and poppy style. Adria’s News shares a beer with Byron Bay just before their last concert on their tour.

dimarts, 5 agost de 2014

Adria's News estrena en exclusiva el reportatge audiovisual 'Les botigues de la memòria'

Opinió 



Aquest reportatge repassa alguns dels comerços històrics de les Rambles de Barcelona que han sobreviscut a amenaces tals com el turisme massiu i les cadenes de botigues internacionals. Documental realitzat per Cristina Ciudad, Adrià Guxens, Patricia Jiménez, Alba Mora i Xènia Santigosa.