dijous, 17 juliol de 2014

Si Beethoven aixequés el cap…

Opinió 
Reportatge* d'Iris Baño, Adrià Guxens i Víctor Romero.


La música clàssica agrada o no agrada, però té tantes definicions com persones hi ha al món; segurament perquè és màgica, “és vida, és emoció i és sentiment, la unió de l’home amb el cosmos”, tal com expressa el músic i periodista  Fernando Argenta. Malauradament, la música clàssica encara és un estil minoritari per a la majoria del públic, especialment pel més jove. Ens disposem a investigar per què.

Un 28% de catalans escolten música clàssica de manera habitual, segons va registrar un estudi de consum i pràctiques culturals de la Generalitat de Catalunya el desembre de 2004. Aquest mateix estudi afirmava, també, que els joves són el col·lectiu que participa més activament en el consum cultural, situant-se per sobre de la mitjana europea. Però succeeix el mateix en el camp de la música clàssica? Els joves escolten més música clàssica que els adults? A peu de carrer, la realitat entra en contradicció amb les xifres ja que un experiment realitzat durant el mes de desembre a la ciutat de Tarragona va demostrar que els joves no tenen tendència a escoltar música clàssica de manera habitual.

La prova es va realitzar sobre vint persones d’edat, sexe i situació social diferent. Una primera pregunta els demanava si havien estudiat mai música. Els més joves van respondre que sí, a les escoles, mentre que els més grans no havien tingut aquest privilegi. Sorprenentment, però, era aquest últim col·lectiu, el que es considerava més coneixedor de la música clàssica, i n’escoltava més regularment. Tot i així, aquestes qüestions eren l’escalfament del que havia de ser la prova de foc, el detector de mentides que descobriria si realment totes aquelles persones tenien o no coneixements musicals.

En aquesta segona part de l’experiment se’ls va fer escoltar deu de les obres més famoses de la història de la música clàssica. Des de la Primavera de Vivaldi, a l’ària de la Reina de la Nit de Mozart, passant pel El Danubi Blau de Strauss o el Para Elisa de Beethoven. Els resultats van ser desastrosos ja que els enquestats amb prou feina coneixien un parell de les peces que van escoltar. Aleshores va ser el moment de fer-se diverses preguntes: per què totes aquelles persones no identificaven aquestes peces que són tan o més famoses que el Yesterday dels Beatles o el Bad Romance de Lady Gaga? I aquest dèficit de coneixement a què es devia? Era un problema de les institucions musicals del país, dels mitjans de comunicació, de les escoles o d’algun altre factor?

dissabte, 28 juny de 2014

"Ocho apellidos vascos": la pel·lícula tòpica que ha batut tots els rècords

Opinió 


Ocho Apellidos Vascos ho tenia tot per convertir-se en el fenomen de masses que ha acabat sent: un guió fàcil (de Borja Cobeaga i Diego San José) que té alguns gags bons, tres de les cares més conegudes del cinema espanyol (Clara Lago, Carmen Machi i Karra Elejalde) i una “simpàtica” polèmica: burxar en els tòpics dels andalusos i els bascos. Això ja feia que, com a mínim, dues de les regions més importants d’Espanya acudissin en massa a aquesta cita mogudes per la curiositat. El boca orella faria la resta.
 El director del film, Emilio Martínez-Lázaro ha tocat molts gèneres, des del thriller al drama, passant pel terror, però sembla que és amb la comèdia com millor connecta amb el seu públic. Pel·lícules com Los peores años de nuestra vida (1994) o El otro lado de la cama (2002) en són la prova. Ara, en la seva nova cinta, torna a utilitzar una fórmula clàssica d’aquest gènere, que consisteix en desenvolupar una història a partir d’una premissa que és, en si mateixa, difícil de creure, però que una vegada l’acceptes –si ho acabes fent–, pots gaudir de la pel·lícula amb normalitat. En aquest cas, l’equip ha portat aquest element massa lluny, ja que en un intent de mostrar-nos el màxim  d’estereotips dels bascos i els andalusos, han acabat convertint la seva pel·lícula en una mera caricatura on moments com quan Clara Lago surt de casa per la finestra amb el vestit de núvia posat o quan Elejalde llança tot el seu equipatge al mar “per un impuls” són, senzillament, inversemblants.

dijous, 19 juny de 2014

‘Filosofía de Hielo y Fuego’, un llibre tan afilat com la llengua de Tyrion Lannister

Opinió 


Sabíeu que Daenerys Targaryen té molts paral·lelismes amb Alexandre el Gran? Sabíeu que Eddard Stark presenta molts dels principis morals que Kant predicava? Sabíeu que podem entendre en Tyrion Lannister molt més fàcilment si coneixem què és l’hedonisme? I que l’actor que fa de Joffrey Baratheon (Jack Gleeson) s’assembla enormement a l’Emperador Calígula, un dels referents que l’escriptor de Joc de Trons, George R.R. Martin, va prendre per esculpir aquest mític personatge?
Aquestes són algunes de les claus i curiositats que podem descobrir quan llegim el llibre Filosofía de Hielo y Fuego, que recentment han publicat a Ediciones Invisibles els historiadors Bernat Roca i Francesc Vilaprinyó i el periodista David Canto.

dimecres, 11 juny de 2014

'Only Lovers Left Alive', una oda a l’art en majúscules

Opinió 
Tilda Swinton i Tom Hiddleston, dos vampirs lletraferits.

Cinema pur, música en vena i literatura en totes les llengües. Aquests són els ingredients d’Only Lovers Left Alive, el nou film de Jim Jarmusch (Night on Earth, Coffee and Cigarettes) que després de passar per Cannes i Sitges el 2013 (on es va emportar el Premi Especial del Jurat) arriba, finalment, a les nostres cartelleres. Si el de Jarmusch ja és per costum un cinema estèticament impecable i ple de subtileses, el present metratge és una oda a l’art en majúscules, amb un guió minimalista però que manté una discreta però efímera crítica a la societat de l’avui.
Els dos protagonistes són Adam i Eva, dos vampirs esnob lletraferits i melòmans –interpretats per una romàntica Tilda Swinton i un deprimit Tom Hiddleston– que, a través d’unes ulleres de sol vintage, veuen com el món s’està desintegrant a poc a poc; el món d’una societat que ja no és la seva i a la qual denominen “zombie”.

dimecres, 14 maig de 2014

Clàudia Pujol: “La feblesa del nostre país és el que ens costa a vegades d’anar tots a una”

Opinió 

Clàudia Pujol.                                                                                  Foto: Adrià Guxens


Clàudia Pujol es descriu com una persona inquieta i com algú que vol saber de tot. Potser per això, la seva trajectòria professional és llarga i passa per molts suports, des d’escriure novel·la negra a participar en grans publicacions catalanes, com Descobrir Catalunya o Cuina. Diu que la Garrotxa és el seu indret preferit i gaudeix amb el bon menjar, especialment amb un bon jabugo, un bon formatge i un bon vi. Ara ja fa diversos anys que es va posar al capdavant de la revista Sàpiens, la publicació d’història més llegida del país i la més llegida en català. Una revista atacada per alguns historiadors al principi però que ara s’ha convertit en un referent, també per ells. L’any passat va engegar la campanya d’El món ho ha de saber, que volia donar a conèixer el procés català a més de 10.000 personalitats d’arreu del món. Adria’s News entrevista a Clàudia Pujol un dia després que s’anunciï la famosa pregunta de la consulta catalana per parlar sobre la campanya, el procés i la revista.

diumenge, 27 abril de 2014

La muntanya de l'amor

Ubicació: Salvation Mountain, Niland, Califòrnia 92257, Estats Units d'Amèrica
Opinió 




No veiem cap cartell ni cap mena d’indicació. Només carretera. Quilòmetres i quilòmetres d’una llarga i recta carretera de la qual no es divisa l’horitzó. A banda i banda, el desert. I a tot arreu, la calor i la sequedat.
Ens dirigim al sud de Califòrnia, en un punt a prop de Calipatria i Slab City, a pocs quilometres de la frontera amb Mèxic, on enmig del desert s’alça imponent una obra d’art modern, alhora que una icona hippy: la Salvation Mountain.
S’ha fet molta literatura sobre aquesta muntanya i fins i tot ha estat el fons triat per a diversos videoclips i l’escenari d’alguna que altra pel·lícula, com l’aclamada Into the Wild (Sean Penn, 2007). És curiós com, per contra, poca gent coneix aquesta obra d’un veterà de la Guerra de Corea anomenat Leonard Knight, que es va plantar un dia al desert de Califòrnia amb uns bons cinquanta anys disposat a tornar a Déu l’amor i la joia que li havia concedit. “God is Love”, pregonava arreu. I aquesta mateixa frase era la que volia esculpir en una muntanya com no se n’havia vist mai cap. Un monument únic, de tots i per a tots. I aquell indret, que l’havia d’acompanyar al principi només una o dues setmanes, es va convertir ben aviat en la seva llar.
Seguim a la carretera sense més acompanyants que els cactus i algun que altre tren que circula en paral·lel a nosaltres, carregant desenes i desenes de contenidors, direcció a l’Oest Mitjà. Per algú provinent d’un lloc tan compacte com és Europa, és força xocant circular per paratges on la natura i l’home no han fet més que creuar un parell de paraules, sense tractes ni compromisos. Però per a en Don i l’Autumn allò és el pa de cada dia. Tots dos són nascuts a Califòrnia i, tot i que han trepitjat diverses vegades Los Angeles, San Francisco i San Diego, cap d’ells ha estat mai a la Muntanya.

dissabte, 29 març de 2014

Viatge a l’ombra més fosca de l’ésser humà

Opinió 


Els viatges sempre han estat una de les fonts d’inspiració més grans de la humanitat. No és pas casualitat que ja als orígens de la literatura destaqui una obra mestra com és l’Odissea, que no tracta d’altra cosa que dels viatges d’Ulisses, heroi grec que vol arribar a casa seva –Ítaca– després de la cruent Guerra de Troia. I precisament aquesta és l’essència del viatge: un origen, un destí i sobretot, una travessa. Uns ingredients que també que ens ofereix Joseph Conrad a la seva novel·la curta El cor de les tenebres, que narra la història d’un home que, com ja van fer els seus contemporanis Herman Melville i Robert Louis Stevenson, persegueix un tresor en un indret exòtic, misteriós i desconegut.
El protagonista és el capità Charles Marlow, qui mentre navega per les fosques aigües del riu Tàmesi recorda una expedició al cor del Congo a la recerca d’ivori. Al més pur estil d’un relat de viatges, el comandant Marlow narra les seves vivències als seus companys, una picada d’ullet de Conrad a la tradició oral, bressol d’incomptables històries immortals.

dijous, 27 febrer de 2014

Prediccions per als Oscars de 2014

Opinió 


Ja els tornem a tenir aquí. Aquest diumenge 2 de març s’entregaran els Premis de l’Acadèmia de Hollywood, coneguts també com a Premis Oscar, que honoren l’excel·lència dels “millors films de l’any” a través de les seves 24 categories.
Amb tota la humilitat que em pertoca, m’atreviria a dir que la collita d’aquest any no ha estat tan bona com la del 2012 i, tot i que ha donat pel·lícules que estan certament bé, diria que cap d’elles ha arribat a l’estatus d’obra mestra. Això vol dir que les prediccions són complicades, ja que tots els films es troben en un nivell similar. Cal destacar, també, que ja hi va haver sorpreses a les nominacions, quan pel·lícules com Inside Llewyn Davis (Joel i Ethan Coen), All is Lost (J.C. Chandor), Saving Mr. Banks (John Lee Hancock) o The Butler (Lee Daniels) no van resultar escollides per competir en les seccions més importants.
Tot seguit fem un repàs de les principals categories dels Oscars tot intentant que, mitjançant una breu reflexió de cadascuna d’elles, puguem acostar-nos al màxim al resultat dels premis.