divendres, 1 de gener de 2016

Crítica de 'Steve Jobs', de Danny Boyle

Opinió 
Michael Fassbender a Steve Jobs, de Danny Boyle.

Els biopics estan de moda, sobretot quan s’acosten els Oscars. Una figura emblemàtica sumada a un actor carismàtic sempre sol emportar-se com a mínim una estatueta daurada. Tot i això, sóc dels que pensen que, en conjunt, aquest gènere cinematogràfic –si és que se’n pot dir així– se situa en un terreny pantanós, ja que, si no es vigila prou, és fàcil caure en la mitificació o l’autocomplaença de la figura a la que es retrata, més encara si es tracta d’algú amb una imatge tan sòlida com la de Steve Jobs.
Fa un parell d’anys Joshua Michael Stern ja va intentar, sense gaire bons resultats, dedicar un film al pare del Mac, i ara ha estat el torn de Danny Boyle, que li ha pres el relleu amb l’objectiu d’aconseguir un producte més rodó. Recordem que David Fincher ja va superar amb èxit el repte de capturar l’essència d’un altre dels gurus informàtics actuals, com és el Mark Zuckerberg de La red social (2010) –amb tres Oscars inclosos–. Doncs cal dir que Boyle també ha superat el repte també amb nota, optant, encertadament, per allunyar-se tant del reeixit tram final de la carrera de Jobs, com del càncer que va acabar arravatant-li la vida l’any 2011. En comptes d’això, el director britànic decideix enfocar tot el film en els inicis de Jobs a Apple, quan la seva tenacitat i confiança en si mateix van acabar assegurant-li l’èxit que tant anhelava.

divendres, 27 de novembre de 2015

Crítica de "El caballero de los Siete Reinos", de George R.R. Martin

Opinió 



George R.R. Martin lo ha vuelto a hacer. Ha escrito un nuevo libro, humilde pero redondo, que demuestra que el mundo de Canción de Hielo y Fuego no sólo se sustenta por las guerras entre los Lannister y los Stark, ni siquiera por la ominosa amenaza de Los Otros o por el mágico renacer de los dragones. No. Poniente es mucho más que eso, como nos recuerda El caballero de los Siete Reinos, un libro que, como de costumbre, nos hace llegar el fiel escudero de Martin, la editorial Gigamesh.

Para quiénes se piensen que El caballero de los Siete Reinos sería lo equivalente a El Hobbit dentro del universo literario de Martin van muy equivocados pues, para empezar, el que nos ocupa no es un libro autoconclusivo, sino más bien un conjunto de relatos cortos con un mismo hilo común. Así, seguimos las peripecias de Ser Duncan “Dunk” el Alto y su escudero, Egg, dos personajes inexistentes en la saga original, ya que su historia empieza 90 años antes del inicio de Juego de Tronos.

divendres, 16 d’octubre de 2015

Crítica de 'Slow West', de John MacLean.

Opinió 

Michael Fassbender i Kodi Smit-McPhee a 'Slow West'.

Slow West és, sens dubte, una pel·lícula singular. Malgrat reunir bona part dels elements que configuren el western convencional, com els caçarecompenses, la set de venjança i un bodycount (en aquest cas, completament literal), el film sembla voler fugir de tota classe d’etiquetes per presentar-se com a una proposta fresca i diferent. Diferent tant pel que fa a les localitzacions –ara ja no estem ni al desert de Tabernas, ni al Monument Valley de Utah, sinó a una Nova Zelanda perfectament recognoscible des del boom d’El Senyor dels Anells–, com pel que fa a la banda sonora, que es configura a través d’una melodia per a cordes en pizzicato que s’apropa més a l’univers melancòlic de Wong Kar Wai que no pas a l’èpica del tàndem Leone-Morricone. I és clar, no podem pas oblidar de referir-nos a la fotografia, l’element més ‘indie’ de la pel·lícula, que aposta per plans poc contrastats de tons pastel, però amb un gran rang dinàmic que semblen voler convertir cada frame en una petita pintura.

diumenge, 4 d’octubre de 2015

Crítica de ‘Jack’, d’Edward Berger

Opinió 
Els joves actors Ivo Pietzcker i Georg Arms.

Sovint, quan se’ns pregunta quina és la funció que ha d’acomplir el cinema ens trobem amb dos tipus de respostes contraposades. Per a uns, el cinema és quelcom que ens ha d’ajudar a evadir-nos de la realitat; per a d'altres, tot el contrari, doncs defensen que el cinema hauria de fer que, precisament, ens capbusséssim de ple en la realitat i, a partir d’aquí, guiar-nos per mostrar-nos les costures més subtils d’aquest teixit en canvi permanent que s’anomena societat. Així, si seguim aquesta dicotomia podríem dir sense equivocar-nos que Jack pertany, sense cap mena de dubte, en aquesta darrera categoria.

El realitzador alemany Edward Berger filma amb nervi i gust l’odissea del Jack que dóna nom al film i el seu germà petit, Manuel, que hauran d’actuar i pensar com a adults si volen sobreviure en un Berlin inhòspit després que la seva mare desaparegui de la nit al dia sense deixar rastre. Però Jack no és un Ulisses, doncs el seu problema no acaba de ser el tornar a casa, sinó el com mantenir la moral alta a mesura que passa el temps i no sap res de la seva mare. Així, l’única sortida que veu possible és la de posar totes les seves forces en l’esperança de recuperar una llar i una família tan escapçades que gairebé semblen impossibles de reconstruir.

divendres, 2 d’octubre de 2015

Crítica de ‘Lejos de los hombres’, de David Oelhoffen

Opinió 
Els actors Reda Kateb i Viggo Mortensen.

“Per als francesos érem àrabs; per als àrabs érem francesos”. Aquesta frase que pronuncia Daru, el mestre protagonista que interpreta Viggo Mortensen, sintetitza perfectament l’essència de Loin des Hommes, el segon film del director gal David Oelhoffen, que va competir pel Lleó d’Or al Festival de Venècia de 2014 i que s’estrena ara als nostres cinemes. 

Daru va néixer a Algèria, però és fill de colons francesos, per la qual cosa és víctima d’una ambigüitat cultural que li portarà tota classe de problemes i malentesos. Com en Rick de Casablanca, Daru vol seguir vivint aliè a la incipient guerra (la que serà la Guerra per a la Independència d’Algèria), però no tardarà en ser arrossegat pel conflicte bèl·lic, descobrint que la seva veu poc importa a l’hora de decidir per a qui vol donar la cara. La seva pell és blanca i per a la majoria, això serà més que suficient per dictaminar el seu bàndol.

dijous, 17 de setembre de 2015

Crítica de 'Eden', de Mia Hansen-Løve

Opinió 

L’ambientació hipnòtica i esteticista i l’omnipresent banda sonora de música electrònica de ‘Eden’ són només el vistós embolcall d’un caramel que deixa un cert regust amarg. Amarg, com a mínim pel seu protagonista, un entregat Félix de Givry que interpreta magistralment el descens als inferns d’un antiheroi que lluita per tal que el seu talent brilli enmig de la foscor de les festes nocturnes. Amb tot, el personatge central gairebé no desprèn empatia, malgrat els seus constants fracassos, però el film tampoc la necessita. Al cap i a la fi, el cinema de Mia Hansen-Løve no acostuma a ser gens autocomplaent. Així, tot i que la història estigui lleugerament basada en la vida del seu germà Sven (també coautor del guió), no acabem de percebre que la pel·lícula sigui una crònica negra de les raves esbojarrades dels noranta o, com a mínim, no la rebem com el retrat d’una generació, sinó com una història que algú explica des d'una certa distància.

dimarts, 1 de setembre de 2015

Elio & Linda: “George R.R. Martin often says he feels that we know Westeros better than he does”

Opinió 
Elio & Linda.                                                                 Photo: Anna Guxens

“I don’t think it has just been a day in 18 years where we haven’t even mentioned A Song of Ice and Fire in some way!”. These are words of Linda Antonsson, one of the heads of the couple behind the most important webpage about this gigantic universe writer George R.R. Martin had been developing since 1996: www.westeros.org. With her husband, Elio M. García Jr, she has now written The World of Ice and Fire, a beautiful coffee table book that follows the recent history of the Seven Kingdoms and beyond with lots of attention-grabbing information and marvelous illustrations.
“We looked at actual medieval history because we were interested in how people viewed history back then, since they were still figuring it out”, they say. That’s the reason they invented the figure of Maester Yandel, which allows them to have an imperfect text that makes the book more interesting and realistic. Elio confesses he has developed Yandel’s whole story and he would love him to appear as the last A Dream of Spring point of view of. “He could write in his book: ‘And the winter came forever and ever’”.
For sure, A Song of Ice and Fire has changed the face of fantasy, turning it into “something adults can read without being ashamed or thinking of it as kid’s stuff”. And the TV show has definitely helped in that way. Thus, Elio & Linda are grateful to HBO because thanks to them there are more people willing to read the books. They even gave more exposure to their webpage, as the couple explains. “Despite Westeros is a term used in the Free Cities to describe the Seven Kingdoms, they are using it in the series all the time”. However, there are also things of the show that piss them off, like the fact a lot of people is now blame George for things HBO does that are not in the books or the fact the series will finish the story before the books, something that will be “very hard” for the fans.
Adria’s News takes advantage of their visit to Barcelona and thinks Gigamesh bookstore is the perfect setting to interview these two big fantasy fans who not only didn’t get to know each other in a Lord of the Rings online game, but who also got married the day A World of Ice and Fire came out. Adria’s News talks with Elio & Linda to get to know how they achieved building up the big community behind Westeros.org, to discuss how much Martin is a descendant of Tolkien and especially, to ask for their thoughts about the future of the books and their legacy.

diumenge, 24 de maig de 2015

Brandon Sanderson: “Nothing awesome has happened without imagination”

Opinió 
 
Brandon Sanderson.                                        Photo: Anna Guxens.

Si quereis leer la entrevista traducida en castellano lo podéis hacer aquí.
If we had to describe Brandon Sanderson (Nebraska, 1975) with a word, this would be prolific. He isn’t forty years old yet but he has already written several sagas, namely Mistborn, Reckoners, Alcatraz and Stormlight Archive, although most of them remain still unfinished. “I started writing standalones, but they were secretly a big long epic”, confesses Sanderson. Moreover, it is very easy to see he takes his work very seriously since he uses every instant to write something, either if it is in a plane or between interviews. In fact, we find him with a little notebook in his hand, lest he can progress in his work before we get to the appointment.

Despite knowing Sanderson for his big Mistborn epic, he tells us he started working on The Stormlight Archive back when he was a teenager and he actually doesn’t know yet for which saga he will be remembered by. However, Sanderson hasn’t only delighted us with his genuine work, since he had the immense privilege to conclude Robert Jordan’s Wheel of Time when he passed away in 2007. “When they offered me the assignment I was stunned, amazed and horrified, all at the same time”, says Sanderson, although he quickly adds that putting the full stop to the saga was a little bittersweet since he felt he would like to keep writing about Jordan’s world and characters.

Adria’s News interviews Brandon Sanderson, one of the biggest fantasy writers of our time who is also a big superhero fan (preferring DC over Marvel). His wish, seeing his work turned into videogames.