dissabte, 10 de febrer de 2018

Lucrecia Martel colonitza les sales amb 'Zama'

Opinió 
Zama (2017), de Lucrecia Martel

Han passat deu anys des que Lucrecia Martel va estrenar la seva anterior pel·lícula, La mujer sin cabeza (2008). És per això que la recent estrena del seu nou treball, Zama, ha acaparat tots els focus, tot i que la cineasta argentina ha volgut treure ferro a la situació: “No hi ha ningú que esperi les meves pel·lícules, per sort per a tothom. I tampoc crec que Zama sigui el meu retorn, perquè mai me n’he anat. Tot aquest temps he estat fent el que faig sempre: tractar d’entendre el món, la nostra atzarosa, minúscula i poderosa existència, intentant estimar i que m’estimin, com fa tothom. Les idees que funden el desig de fer una pel·lícula, és a dir, de fer públic un procés íntim, a vegades necessiten temps. No és més que això”.
Zama és una pel·lícula sensorial; una pel·lícula més concebuda a partir del so que de la imatge, tot i que, com és habitual en el cinema de Martel, els enquadraments fixes i la seva particular manera de composar fan que la fotografia també brilli amb força. Es podrien dir moltes coses de Zama, però en aquest article em vull centrar en el viatge que fa el seu protagonista, Don Diego de Zama. Ell és un oficial espanyol que espera contínuament el seu trasllat, però aquest no arriba mai. Aquesta actitud plena d’esperança fa que no vulgui establir lligams amb la gent de la seva colònia, amb qui mai ha intentat entroncar amistat perquè imagina que està a punt d’anar-se’n. El que desconeix, però, és que tots aquells de qui depèn per tornar s’han oblidat d’ell. Finalment, despullat de la seva identitat, Don Diego de Zama s’embarca en una aventura impossible que el durà a l’autodestrucció.

dimecres, 3 de gener de 2018

Quan el desastre et converteix en llegenda

Opinió 
The Disaster Artist (2017), de James Franco

Els festivals de cinema de classe A són famosos per programar els darrers films dels grans autors (amb majúscules) del cinema internacional; cineastes que acostumen a reflexionar profundament sobre la vida, les relacions humanes i els difícils temps que ens ha tocat viure a través de docu-ficcions, thrillers nihilistes, drames socials molt crus o comèdies negres amb finals desoladors. Per això que una pel·lícula tan gamberra com The Disaster Artist (2017), de James Franco, no només es fes un lloc a la selecció oficial del Festival de San Sebastià, sinó que s’emportés la Concha de Oro, va ser un fet, com a mínim, sorprenent.
Però què és The Disaster Artist? És un biopic en clau còmica, si no paròdica, de la que es considera que és la pitjor pel·lícula de la història: The Room (2003), dirigida per Tommy Wiseau, un home de qui se sap ben poca cosa, doncs l’indret on va néixer, la seva edat i d’on va treure tants diners per finançar el seu projecte (es calcula que uns sis milions d’euros) segueixen sent un misteri. La de Franco és una pel·lícula que combina a parts iguals moments eminentment metacinematrogràfics (la recreació de moltes escenes del film original) i d’altres fora del set (les relacions d’amor-odi de l’excèntric director amb el seu equip i “amics”).
Tot això remet directament a una altra pel·lícula d’una altra figura que li disputa a Wiseau el títol del director més pèssim de la història: Ed Wood, de qui Tim Burton va fer un biopic homònim l’any 1994. Són films on la comèdia és tan gran i tan afilada que es pot dir que ratlla la paròdia, un gènere que des de l’establiment de l’era postmoderna ha estat molt present tant a la petita com a la gran pantalla.

dilluns, 18 de desembre de 2017

Sobre Star Wars Episode VIII (amb spoilers)

Opinió 


Com sempre que veig una pel·lícula de Star Wars no em puc estar de fer els meus comentaris. AMB SPOILERS, això sí. Aquí van: 

En primer lloc he de dir que si ve vaig criticar molt l'episodi VII per ser una còpia de l'episodi IV, estic content que l'episodi VIII hagi proposat quelcom més original i arriscat. I per això m'ha agradat més que el VII, on gairebé només hi havia nostàlgia i auto-homenatge. Amb tot, penso que la nova entrega de Star Wars és irregular. 

En primer lloc, pel que fa a la durada. És un film massa llarg. I això li cobra factura en dos sentits, per mi. Primer al principi, on se'ns mostra una llarga seqüència d'acció amb personatges terciaris que ens són una mica igual i que, esperant a veure algun dels protagonistes, et deixen bastant fred. A més, tota la primera hora de film se'm va fer molt avorrida. No em despertava cap interès. I després al final. O als finals, ja que la pel·lícula té MASSA finals. Arriba un moment on dius prou. També li juga en contra que el triple clímax de batalles creuades (Kylo-Rey, Phasma, fugida de la Resistència) sigui "tan aviat", ja que per mi és el millor de la pel·lícula, i tot el que ve després ja no arribarà a aquest nivell i em sobra. És massa tard per seguir amb una altra aventura al planeta nou. S'hauria d'haver acabat allà. 

dijous, 30 de novembre de 2017

El cinema fantàstic de l’est es mira al mirall

Opinió 

Jupiter's Moon, de Kornél Mundruczó

No hi ha dubte que el cinema fantàstic és, com qualsevol gènere cinematogràfic, un immens oceà ple peixos. Alguns són més grans i d’altres més petits, però entre ells també s’amaga alguna que altra perla de difícil accés que, a primer cop d’ull, passa inadvertida per tot aquell que es vulgui submergir en les seves aigües. Això és especialment cert dins de l’univers de tot aquell cinema d’autor que té una pàtina fantàstica, doncs hi ha certes cinematografies, com l’asiàtica (amb noms propis que van des de Kaneto Shindo a Hayao Miyazaki, passant per Apichatpong Weerasethakul) o la del Nord d’Europa (recordem a Sjöström, Dreyer, Bergman, von Trier o Alfredson) que eclipsen alguns títols certament importants provinents d’altres parts del món.

És per això que en aquest article vull donar una mica de llum al cinema fantàstic més autoral provinent de l’Europa de l’Est, tant per recordar les aportacions d’alguns dels seus grans mestres, com per descobrir alguns dels seus cineastes contemporanis.

dijous, 2 de novembre de 2017

No totes les històries de fantasmes són pel·lícules de por

Opinió 

A Ghost Story, de David Lowery

Va passar pel Festival de Sitges dividint opinions, però es va alçar amb el premi a la Millor Fotografia del Jurat Oficial i el de Millor Pel·lícula que dóna el Jurat Jove; és una cinta el protagonista de la qual és un fantasma, però no és un film de terror; Casey Affleck n’és l’actor principal, però gairebé mai li veiem la cara, doncs roman oculta sota una tela blanca. Parlo, és clar, de A Ghost Story (2017), la minimalista pel·lícula del director David Lowery que s’erigeix com una de les propostes més interessants de l’any.
Podríem dir que A Ghost Story és una pel·lícula poètica, plena de sensibilitat. Una rara avis que mescla el cinema indie nord americà amb la cultura del videoclip d’autor. D’aquí aquest estrany format quadrat amb les vores arrodonides i la rellevant presència de no només música orquestral, sinó també cançons com la genial I Get Overwhelmed, de Dark Rooms.

dissabte, 30 de setembre de 2017

Pel·lícules de tots colors

Opinió 
Victoria and Abdul (2017)

Stephen Frears sembla estar convertint-se en el cronista de la família reial britànica. L’any 2006 va dirigir l’aclamada The Queen, on Helen Mirren interpretava a la Reina Elisabet II, i ara ha volgut retratar a Victoria and Abdul un episodi de la vida de la reina a la que fa referència el títol, amb Judi Dench en el paper de la monarca. No deixa de ser curiós que Dench guanyés el seu únic Oscar l’any 1998 per Shakespeare in Love, on precisament també es va posar a la pell d’una reina, en aquell cas d’Elisabet I.

Però en aquest article no parlarem de sang reial ni de la història de les monarques d’Anglaterra. Ens volem centrar en un altre aspecte del film de Frears, que és la relació d’amistat entre Victòria i Abdul, qui va passar de simple servent a ser a un dels confidents més apreciats per la Reina en els seus últims anys de vida. Però què tenia d’especial aquesta relació? Doncs que Abdul era musulmà, un tret que no era gaire ben vist al cercle de la noblesa britànica de finals de segle XIX. Així doncs, en aquest article repassarem algunes de les relacions interracials més belles del setè art.

divendres, 8 de setembre de 2017

No n’hi ha dos sense tres

Opinió 

L'amant double, de François Ozon



No hi ha dubte que L’amant double, la darrera pel·lícula del director François Ozon, es pot considerar un film d’autor, doncs hi veiem representades totes les seves obsessions: té una dona com a protagonista, hi participen joves promeses del cinema gal, però també estrelles consagrades, l’erotisme hi juga un paper fonamental, hi ha forces elements de suspens i un final en certa manera ambigu.

En resum, és un còctel llaminer no exempt de virtuts, però amb uns quants defectes, així que podem dir moltes coses d’aquest llargmetratge, però no que és una obra rodona. Amb tot, si furguem fins a la medul·la i obviem les capes més llampants, el que ens queda és, bàsicament, la història d’un triangle amorós. En aquest article recordarem alguns dels triangles amorosos més famosos de la història del cinema recent i no tan recent.

diumenge, 13 d’agost de 2017

La mort com a punt de partida del drama

Opinió 
Réparer les vivants (2016), de Katell Quillévéré


Probablement és una de les pel·lícules que passaran més desapercebudes de la temporada estiuenca, però no per això és menys interessant que hits com Spider-man: Homecoming o Atomic Blonde, ben al contrari. Parlo d’un petit film francès titulat Réparer les vivants, dirigit per Katell Quillévéré i que compta amb les muses de Xavier Dolan i Roman Polanski, Anne Dorval i Emmanuelle Seigner, respectivament, com a protagonistes.

Aquest és, sens dubte, un film delicat que llança a l’espectador diverses qüestions bioètiques. Al cap i a la fi, la pel·lícula arrenca amb un accident que deixa la vida d’un jove penjant d’un fil. Serà llavors quan els seus pares hauran de decidir si donen o no el seu cor a una pacient que, d’altra manera, morirà aviat per una malformació cardíaca.

Réparer les vivants forma part d’una llarga tradició dramatúrgica que consisteix en iniciar un relat amb una mort, sovint violenta. Aquest fet és per si sol prou potent per generar un conflicte entre la resta de personatges i donar el tret de sortida, així, a la trama de la història. Recuperem, doncs, algunes pel·lícules que utilitzen aquesta mateixa tècnica.