dijous, 27 d’abril de 2017

El cinema no oblida Stefan Zweig

Opinió 

Stefan Zweig: Farewell to Europe (Maria Schrader, 2017).

Malgrat que Stefan Zweig fos un dels més grans escriptors europeus de principis de segle XX, podríem dir que com a societat hem valorat molt poc la seva carrera literària, que ha quedat completament desdibuixada pel pas del temps. En aquest article intentaré projectar una mica de llum sobre la seva figura en un viatge que recorrerà bona part de les adaptacions de la seva obra a la gran pantalla al llarg dels anys.
De fet, no deixa de ser significatiu que enguany faci 75 anys de la seva mort, una efemèride que coincideix amb l’estrena a les nostres cartelleres de la pel·lícula Stefan Zweig: Farewell to Europe, de la realitzadora alemanya Maria Schrader. Es tracta d’un film que recorre els passos de Zweig (interpretat per un inspirat Josef Hader) un cop aquest va abandonar la seva Viena natal l’any 1934, després de l’ascens al poder de Hitler.
Però comencem pel principi. El fet que, com he dit, l’obra de Stefan Zweig fos altament popular i aclamada durant la primera meitat del segle XX fa que no sigui gens estrany que ja des del cinema mut hi hagi hagut cineastes interessats en traslladar les seves històries a la gran pantalla. Curiosament, totes elles de producció alemanya. Em refereixo a noms com El ardiente secreto (Gliese, 1923), La casa al borde del mar (Kaufmann, 1924), Silenciosa acusación (Steinhoff, 1928) i Narkose (Abel, 1929), la primera versió cinematogràfica que es coneix de la que segurament és la seva obra més popular: Carta d’una desconeguda, un drama romàntic que aquí va comptar amb la presència de Renée Heribel i Jack Trevor com a parella protagonista.

dissabte, 8 d’abril de 2017

Els nous talents de l’animació japonesa tenen nom i cognom

Opinió 
'Your Name', de Makoto Shinkai.

Aquesta setmana s’estrena a casa nostra Your Name (2016), el darrer film de Makoto Shinkai, que ha fet història a les cartelleres del Japó. Ni El viaje de Chihiro (2001) ni Titànic (1997) van aconseguir recaptar els 36.30 bilions de iens que s’ha endut aquesta cinta d’animació sobre dos joves que, sense cap explicació aparent, un dia desperten amb els cossos intercanviats. És el tret de sortida d’una història d’amor que versa sobre la lluita que emprendran aquestes dues ànimes bessones per trobar-se i poder, així, conèixer-se personalment.
Per tant, queda clar que el cinema d’animació japonès és molt més ampli que les obres que surten del, per altra banda meravellós, Studio Ghibli. Així, aprofitaré aquest article per destacar els noms d’alguns dels grans cineastes nipons que han desenvolupat les seves carreres dins el món del llargmetratge d’animació, deixant de banda el bast oceà que configuren les sèries de televisió japoneses, que donarien per un altre article.

diumenge, 5 de març de 2017

Quan el talent s’esgota...

Opinió 

'La Gran Muralla', el darrer film de Zhang Yimou.

No entraré en l’etern debat de si el talent és nat o s’aprèn, però del que sí n’estic segur és que aquest va evolucionant, com es pot veure estudiant la filmografia de qualsevol director. De fet, són molt pocs els cineastes que s’han mantingut sempre a dalt de tot, oferint-nos una vegada rere una altra grans pel·lícules. El més normal és patir alguna trompada de tant en tant, per tornar al bon cabal després.
Amb tot, hi ha una sèrie de noms que en el darrer tram de les seves carreres han estat gairebé incapaços de delitar-nos amb joies com havien fet quan es van donar a conèixer. Directors que, o bé per diners han acceptat projectes equivocats, o bé que s’han esforçat massa en mantenir-se fidels al seu estil, quedant-se encallats en quelcom ensopit que denota més avorriment que frescor.
Dic tot això perquè Zhang Yimou, que ara estrena La gran muralla, és un d’aquests cineastes. Al principi de la seva carrera ens va sorprendre amb autèntiques meravelles, com La linterna roja (1991), ¡Vivir! (1994) o El camino a casa (1999), i poc després es va reinventar rodant films de wuxia molt més comercials i internacionals, però no per això més dolents, com són Hero (2002) o La casa de les dagues voladores (2004). A partir de llavors, la seva carrera va començar a estancar-se. Sí que és cert que encara va realitzar algun que altre film interessant, com La maldición e la flor dorada (2006) o Amor bajo el espino blanco (2010), però eren cintes que no aportaven res de nou, sinó una sèrie d’ingredients que ja havíem vist en produccions més antigues. A més a més, no podem obviar que Yimou va realitzar durant els 2000s diversos films terribles, com Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos (2009), o la pròpia La gran muralla, que ha fet que els crítics posin el crit al cel.

dijous, 2 de febrer de 2017

Silenci, es roda una pel·lícula d’animació!

Opinió 

La tortuga roja (2016), de Michel Dudok de Wit.

Actualment, quan es parla de pel·lícules mudes o de films sense diàleg (la diferència rau en si hi ha so sincronitzat o no, independentment de si els actors tenen text), la gent acompanya aquests termes d’adjectius tals com “avorrit”, “antic” o “teatral”. Prejudicis que ràpidament queden desmentits amb la presència de films tan actuals, interessants i cinematogràfics, com La tortuga roja (2016), de Michel Dudok de Wit, una cinta coproduïda per Studio Ghibli que després de passar pels festivals de Cannes i San Sebastián, acaba de ser nominada a l’Oscar al Millor Film d’Animació.

I és que La Tortuga Roja no necessita diàlegs. En té prou amb una història senzilla –un nàufrag que arriba a una illa deserta i passa la resta de la seva vida allí–, un gran disseny sonor i una excel·lent banda sonora de la mà de Laurent Perez del Mar. Però és aquest un cas aïllat? És difícil de trobar bones pel·lícules d’animació sense diàlegs? La resposta és un clar i rotund NO. És més, hi ha una gran tradició d’elaborar films de dibuixos on els personatges o bé no parlen o bé ho fan utilitzant tan sols sons o paraules inintel·ligibles que només serveixen per fer-nos entendre el seu estat anímic.

Aquesta pràctica ja va ser molt habitual al passat, on molts curtmetratges de la Disney clàssica eren configurats segons quest patró. Amb tot, en aquest article vull esmentar diversos títols recents que demostren que la indústria d’animació contemporània segueix creient en el poder de narrar sense necessitat de paraules.

dimecres, 18 de gener de 2017

‘Frantz’, l’amor en temps de guerra

Opinió 

Frantz (François Ozon, 2016)

L’amor, l’amistat, el rancor i el perdó són alguns dels temes que explora el director francès François Ozon en el seu darrer film, Frantz, que no va entusiasmar ni a la crítica ni al públic del darrer Festival de Venècia. Però a mi sí, i força. De fet, va ser una de les millors pel·lícules que vaig veure a la Mostra, per una senzilla raó: tots els matisos i capes que té. Ja al principi del film se’ns presenta un misteri: un jove francès que deixa flors a la tomba d’un soldat alemany en un petit poble germànic. Allà coneixerà la promesa del difunt, un encontre que serà el germen d’aquesta història senzilla a nivell narratiu, però complicada a nivell emocional, que Ozon desgrana amb subtilesa a poc a poc, respectant sempre l’enginy de l’espectador. Filmada en un bellíssim blanc i negre pel director de fotografia Pascal Marti, és impressionant com la figura absent d’un soldat caigut s’acaba convertint en coprotagonista involuntària del metratge.

Frantz és un drama romàntic, però amb un teló de fons molt concret, el de la Primera Guerra Mundial. Arribats aquí m’agradaria destacar diverses pel·lícules que també se sustenten per l’amor prohibit entre dos bàndols enfrontats. I si parlem de conflictes bèl·lics, és evident que hem de parlar del que més s’ha tractat al cinema: la Segona Guerra Mundial. Aquest és el cas de Suite francesa (S. Dibb, 2014), on una Michelle Williams que encarna a una jove gala que espera el retorn del seu marit s’acaba enamorant d’un soldat nazi interpretat per Matthias Schoenaerts.

dissabte, 17 de desembre de 2016

‘The Handmaiden’: un haiku ple de lucidesa i erotisme

Opinió 
'The Handmaiden', de Park Chan-wook.

Park Chan-wook no dirigia un film a la seva Corea del Sud natal des que va estrenar Thirst l’any 2009. Així, no és gens d’estranyar que després de rodar diversos curtmetratges i tenir un breu idil·li amb els Estats Units l’any 2013, del que va néixer Stoker, els seus fans més fervorosos esperessin amb candeletes el seu nou treball: The Handmaiden, un film certament singular, ja que barreja elements molt diversos.

En primer que hem de dir és que The Handmaiden és una pel·lícula d’època, ja que els fets passen durant l’ocupació japonesa de Corea, quelcom que no deixa de ser curiós si tenim en compte que el film es basa en una novel·la de Sarah Waters que originalment té lloc a Anglaterra. Per tant, que la pel·lícula hagi arribat a bon port encara té més mèrit, donada la dificultat d’adaptar la trama i l’atmosfera de la història a l’Orient Llunyà. Un altre fet que crida l’atenció és la seva peculiar estructura, que divideix la història en diversos capítols, quelcom que denota que l’ombra de Rashomon (Akira Kurosawa, 1950) segueix ben vigent. També cal parar-se un moment a parlar del gènere al qual pertany The Handmaiden, doncs neix d’una curiosa barreja que balla entre el drama, el romanç, el thriller i l’erotisme. Finalment, no ens podem oblidar d’un dels pilars que sostenen el film: les relacions amoroses i, concretament, les relacions lèsbiques, que són el motiu d’aquest article.

divendres, 2 de desembre de 2016

Maren Ade: “After ‘Toni Erdmann’ I think I will never need therapy in my life anymore!”

Opinió 
Maren Ade at the European Parliament. Photo: Matthijs van der Veer

També podeu llegir l'entrevista traduïda al català aquí

Maren Ade (Karlsruhe, Germany, 1976) talks with us at Strasbourg with a gracious smile, still not believing the good reception her third film, Toni Erdmann, is having everywhere. Winner of the critic’s prize at Cannes and San Sebastián film festivals, it now has been awarded the LUX Film Prize.


The LUX Prize is a great ambassador for European movies. However, on the other hand, it is a bit sad that we need awards like this to promote our own cinema in order to face the Hollywood invasion in our own countries. Which do you think is the main problem European cinema has to reach audiences?
I think that its biggest issue is to reach a younger audience because of the time they tend to spend nowadays in their laptop. That’s a sad thing, and that’s why I think it’s really important to preserve cinema in its original form: as a place where you can watch a film with other people. Toni Erdmann was really a good example of that, because you could feel a different experience when the cinema was full.

So what would you do the get this young generation back to the movies?
Actually, after the first two weeks Toni Erdmann had been playing at the theatres, I thought it would have been a good idea to make the entrance free or cheaper to people under 25 for the first month. This may had helped young people to rediscover cinema in its original form. When my parents were younger, they went to the cinema every day because they could rely on its program, but this doesn’t exist anymore and cinemas are not those very special places they used to be.

Maren Ade: “Després de 'Toni Erdmann' crec que no necessitaré fer teràpia mai més!”

Opinió 
Maren Ade al Parlament Europeu. Foto: Matthijs van der Veer

També podeu llegir l'entrevista en anglès (v.o.) aquí.

Maren Ade (Karlsruhe, Alemanya, 1976) ens rep a Estrasburg amb un somriure cordial, però encara sense creure’s la bona ratxa per la que està passant la seva tercera pel·lícula, Toni Erdmann. Guanyadora dels premis de la crítica a Cannes i San Sebastián, acaba d’endur-se el Premi Lux que atorga el Parlament Europeu.


El Premi LUX és un gran ambaixador del cinema europeu. Tot i així, no deixa de ser una mica trist que necessitem premis com aquest per promoure i protegir el nostre cinema davant la invasió de Hollywood...
És cert, i crec que el més complicat és arribar als més joves, especialment per tot el temps que passen avui en dia davant de l’ordinador. És trist, sí, i per això crec que és molt important de preservar el cinema en la seva forma original: com a lloc comú on pots mirar una pel·lícula amb altra gent. I Toni Erdmann és un molt bon exemple de tot això, ja que senties la diferència quan el cinema estava ple i quan no.

Llavors, què creu que s’hauria de fer per dur a les sales la generació més jove?
Mira, quan Toni Erdmann ja portava dues setmanes en cartellera vaig pensar que hauria estat una bona idea oferir l’entrada gratuïta o a un preu molt reduït a tots els joves de menys de 25 anys durant el primer mes. Això els hauria ajudat a redescobrir el cinema en la seva forma original. Quan els meus pares eren joves, anaven al cinema cada dia perquè podien fiar-se de la programació, però això ja no passa perquè els cinemes han deixat de ser els temples tan especials que havien estat en el passat.