dissabte, 30 de setembre de 2017

Pel·lícules de tots colors

Opinió 
Victoria and Abdul (2017)

Stephen Frears sembla estar convertint-se en el cronista de la família reial britànica. L’any 2006 va dirigir l’aclamada The Queen, on Helen Mirren interpretava a la Reina Elisabet II, i ara ha volgut retratar a Victoria and Abdul un episodi de la vida de la reina a la que fa referència el títol, amb Judi Dench en el paper de la monarca. No deixa de ser curiós que Dench guanyés el seu únic Oscar l’any 1998 per Shakespeare in Love, on precisament també es va posar a la pell d’una reina, en aquell cas d’Elisabet I.

Però en aquest article no parlarem de sang reial ni de la història de les monarques d’Anglaterra. Ens volem centrar en un altre aspecte del film de Frears, que és la relació d’amistat entre Victòria i Abdul, qui va passar de simple servent a ser a un dels confidents més apreciats per la Reina en els seus últims anys de vida. Però què tenia d’especial aquesta relació? Doncs que Abdul era musulmà, un tret que no era gaire ben vist al cercle de la noblesa britànica de finals de segle XIX. Així doncs, en aquest article repassarem algunes de les relacions interracials més belles del setè art.

divendres, 8 de setembre de 2017

No n’hi ha dos sense tres

Opinió 

L'amant double, de François Ozon



No hi ha dubte que L’amant double, la darrera pel·lícula del director François Ozon, es pot considerar un film d’autor, doncs hi veiem representades totes les seves obsessions: té una dona com a protagonista, hi participen joves promeses del cinema gal, però també estrelles consagrades, l’erotisme hi juga un paper fonamental, hi ha forces elements de suspens i un final en certa manera ambigu.

En resum, és un còctel llaminer no exempt de virtuts, però amb uns quants defectes, així que podem dir moltes coses d’aquest llargmetratge, però no que és una obra rodona. Amb tot, si furguem fins a la medul·la i obviem les capes més llampants, el que ens queda és, bàsicament, la història d’un triangle amorós. En aquest article recordarem alguns dels triangles amorosos més famosos de la història del cinema recent i no tan recent.

diumenge, 13 d’agost de 2017

La mort com a punt de partida del drama

Opinió 
Réparer les vivants (2016), de Katell Quillévéré


Probablement és una de les pel·lícules que passaran més desapercebudes de la temporada estiuenca, però no per això és menys interessant que hits com Spider-man: Homecoming o Atomic Blonde, ben al contrari. Parlo d’un petit film francès titulat Réparer les vivants, dirigit per Katell Quillévéré i que compta amb les muses de Xavier Dolan i Roman Polanski, Anne Dorval i Emmanuelle Seigner, respectivament, com a protagonistes.

Aquest és, sens dubte, un film delicat que llança a l’espectador diverses qüestions bioètiques. Al cap i a la fi, la pel·lícula arrenca amb un accident que deixa la vida d’un jove penjant d’un fil. Serà llavors quan els seus pares hauran de decidir si donen o no el seu cor a una pacient que, d’altra manera, morirà aviat per una malformació cardíaca.

Réparer les vivants forma part d’una llarga tradició dramatúrgica que consisteix en iniciar un relat amb una mort, sovint violenta. Aquest fet és per si sol prou potent per generar un conflicte entre la resta de personatges i donar el tret de sortida, així, a la trama de la història. Recuperem, doncs, algunes pel·lícules que utilitzen aquesta mateixa tècnica.

diumenge, 23 de juliol de 2017

Quan els cineastes filmen trilogies sense saber-ho

Opinió 

In the Mood for Love (2000), de Wong Kar-wai

Quan algú parla de trilogies al cinema, el més probable és que li vinguin al cap sèries de films populars com poden ser Star Wars, Indiana Jones o Back to the Future. En altres paraules, franquícies cinematogràfiques que, si ve poden estar dirigides per cineastes amb un estil personal inconfusible, s’emmarquen en el si de la indústria de Hollywood i ben sovint han estat dissenyades per rebentar la taquilla.

Els títols que he esmentat a dalt es van estrenar als anys 70s i 80s, però la moda de les trilogies segueix avui més viva que mai, com demostren les franquícies de The Lord of the Rings, The Dark Knight o The Planet of the Apes, una saga que ha culminat aquesta setmana amb l’estrena del tercer i darrer capítol de la sèrie, War for the Planet of the Apes, que, com els dos films que el precedeixen, ha estat alabat per la crítica.

Dit això, crec que no és necessari donar volada a les trilogies mainstream, doncs ja són ben conegudes per tots lectors. El que em proposo en aquest article és rescatar vàries trilogies dins del cinema d’autor, moltes de les quals han estat batejades com a tals a posteriori, un cop concloses, doncs es tracta d’històries que sovint tenen diferents protagonistes i no van ser concebudes d’origen com un tríptic, com sí passa a algunes sèries autorals com poden ser els Three Colours  de Krzysztof Kieslowski o a la “Before” Trilogy de Richard Linklater. Amb tot, els títols que mencionaré es poden relacionar entre ells fàcilment, ja que o bé tracten un tema en comú o bé comparteixen la mateixa mirada.

divendres, 30 de juny de 2017

L'estiu com a nou punt de partida vital

Opinió 

Estiu 1993, de Carla Simón.


No cada dia veiem un debut al llargmetratge tan brillant com el d'Estiu 1993, de Carla Simón, Premi a la Millor Òpera Prima i Gran Premi de la Generació KPlus al Festival de Berlin i al Millor Film al Festival de Málaga. I si tenim en compte que es tracta d'una producció catalana i en català, rodada amb molt pocs recursos, el mèrit és encara més gran. 

Partint de vivències personals, Simón explica la història de la Frida, una nena de sis anys que comença una nova vida amb els seus tiets després de la mort de la seva mare a causa de la SIDA. La gelosia de la seva cosina –ara germanastra–, més petita que ella, la mala relació amb la seva tieta –ara madrastra– i el difícil procés d'integració amb la resta de nens del poble de La Garrotxa on van a estiuejar seran alguns dels elements que dificultaran l'assimilació d'una nova realitat que encara no ha acabat d'acceptar.

dilluns, 5 de juny de 2017

Lady Macbeth, un drama d’època que trenca tots els esquemes

Opinió 

Lady Macbeth (2016), de William Oldroyd.

Amb un títol com Lady Macbeth i veient alguna de les imatges promocionals de la pel·lícula, qualsevol podria esperar que l’òpera prima de William Oldroyd no fos més que un altre drama d’època que se sumaria a la llarga llista de films sortits de la BBC que estem tan avesats –i avorrits– de veure. En certa manera, comparteix molts dels ingredients amb ells: hi trobem lords, ladies, mossos de quadra, criades, cotilles, vestits de gala, sopars plens d’aliments exquisits i una casa senyorial que acull tot tipus d’intrigues. Amb tot, si Lady Macbeth se surt del cànon és perquè compta amb la mirada incisiva d’Oldroyd, que utilitza certes dosis d’humor negre i una aproximació que gairebé frega el gènere del terror i que fa que la seva obra es converteixi en quelcom inclassificable.

En aquest article intentaré separar el gra de la palla esmentant alguns dels films d’època que brillen enmig del cúmul de pel·lícules i TV-Movies sense cap mena d’interès. Tanmateix, acabaré referint-me a alguns títols que, com Lady Macbeth, subverteixen la convenció i ens ofereixen una proposta molt més lúcida i singular.

dijous, 27 d’abril de 2017

El cinema no oblida Stefan Zweig

Opinió 

Stefan Zweig: Farewell to Europe (Maria Schrader, 2017).

Malgrat que Stefan Zweig fos un dels més grans escriptors europeus de principis de segle XX, podríem dir que com a societat hem valorat molt poc la seva carrera literària, que ha quedat completament desdibuixada pel pas del temps. En aquest article intentaré projectar una mica de llum sobre la seva figura en un viatge que recorrerà bona part de les adaptacions de la seva obra a la gran pantalla al llarg dels anys.
De fet, no deixa de ser significatiu que enguany faci 75 anys de la seva mort, una efemèride que coincideix amb l’estrena a les nostres cartelleres de la pel·lícula Stefan Zweig: Farewell to Europe, de la realitzadora alemanya Maria Schrader. Es tracta d’un film que recorre els passos de Zweig (interpretat per un inspirat Josef Hader) un cop aquest va abandonar la seva Viena natal l’any 1934, després de l’ascens al poder de Hitler.
Però comencem pel principi. El fet que, com he dit, l’obra de Stefan Zweig fos altament popular i aclamada durant la primera meitat del segle XX fa que no sigui gens estrany que ja des del cinema mut hi hagi hagut cineastes interessats en traslladar les seves històries a la gran pantalla. Curiosament, totes elles de producció alemanya. Em refereixo a noms com El ardiente secreto (Gliese, 1923), La casa al borde del mar (Kaufmann, 1924), Silenciosa acusación (Steinhoff, 1928) i Narkose (Abel, 1929), la primera versió cinematogràfica que es coneix de la que segurament és la seva obra més popular: Carta d’una desconeguda, un drama romàntic que aquí va comptar amb la presència de Renée Heribel i Jack Trevor com a parella protagonista.

dissabte, 8 d’abril de 2017

Els nous talents de l’animació japonesa tenen nom i cognom

Opinió 
'Your Name', de Makoto Shinkai.

Aquesta setmana s’estrena a casa nostra Your Name (2016), el darrer film de Makoto Shinkai, que ha fet història a les cartelleres del Japó. Ni El viaje de Chihiro (2001) ni Titànic (1997) van aconseguir recaptar els 36.30 bilions de iens que s’ha endut aquesta cinta d’animació sobre dos joves que, sense cap explicació aparent, un dia desperten amb els cossos intercanviats. És el tret de sortida d’una història d’amor que versa sobre la lluita que emprendran aquestes dues ànimes bessones per trobar-se i poder, així, conèixer-se personalment.
Per tant, queda clar que el cinema d’animació japonès és molt més ampli que les obres que surten del, per altra banda meravellós, Studio Ghibli. Així, aprofitaré aquest article per destacar els noms d’alguns dels grans cineastes nipons que han desenvolupat les seves carreres dins el món del llargmetratge d’animació, deixant de banda el bast oceà que configuren les sèries de televisió japoneses, que donarien per un altre article.