dissabte, 27 de febrer de 2016

Prediccions dels Oscars 2016

Opinió 




Ja queda ben poc pel diumenge dia 28 de febrer, o el que és el mateix: per la gran nit cinèfila en la que s’entregaran els Premis Oscar de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques dels Estats Units. Com és habitual, la present edició no ha estat absenta de polèmica, especialment en el que es refereix a la falta de diversitat ètnica en les nominacions per les quatre categories interpretatives i la de millor direcció, que va originar el cèlebre hashtag #Oscarsowhite. Per altra banda, també hi ha hagut absències sonades, com les nominacions de ‘Carol’ a millor pel·lícula i director; ‘The Hateful Eight’ o ‘Steve Jobs’ a millor guió (original i adaptat, respectivament); Jane Fonda i Kristen Stewart a millors actrius secundàries per ‘Youth’ i ‘Clouds of Sils Maria’ i Johnny Depp i Idris Elba a millors actors per ‘Black Mass’ i ‘Beasts of No Nation’, només per posar alguns exemples i alguna que altra injustícia, com les de nominar a Rooney Mara (‘Carol’) i Alicia Vikander (‘The Danish Girl’) a la categoria de millor actriu secundària en comptes de la de millor actriu principal, com va passar als Globus d’Or.
Dit això, les nominacions són les que són i per aquells que encara no hagin fet la porra d’enguany, a continuació tenen les prediccions cinèfiles d’un humil servidor (excepte pel que fa als curtmetratges, que no he tingut ocasió de veure).

divendres, 19 de febrer de 2016

Irlanda es “cola” als Oscars amb 'Room' i 'Brooklyn'

Opinió 


Si repassem la història recent dels premis Oscar de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències dels Estats Units descobrirem que en els darrers anys la categoria de Millor Pel·lícula és més un amalgama de films de tipus ben diferents que no pas un conjunt homogeni com havia estat anys enrere. Actualment, hi trobem des de grans produccions de directors consagrats a petits llargmetratges independents, com les recents ‘An education’, ‘Beasts of the Southern Wild’, ‘Dallas Buyers Club’, ‘Winter’s Bone’ o ‘Whiplash’.
Com era d’esperar, doncs, aquest any no ha estat pas diferent, ja que hi ha hagut dos films amb pressupostos no superiors als 10 milions d’euros que han aconseguit arribar al cim dels premis més famosos de la indústria del cinema. Estic parlant, és clar, de ‘Brooklyn’, de John Crowley, i ‘Room’, de Lenny Abrahamson, dues pel·lícules irlandeses que s’estrenen a casa nostra el proper divendres dia 26 de febrer. Ara bé, si deixem de banda els seus pressupostos modestos, la seva nacionalitat i que estan protagonitzades per dones, no tenen gaire més elements en comú.

divendres, 1 de gener de 2016

Crítica de 'Steve Jobs', de Danny Boyle

Opinió 
Michael Fassbender a Steve Jobs, de Danny Boyle.

Els biopics estan de moda, sobretot quan s’acosten els Oscars. Una figura emblemàtica sumada a un actor carismàtic sempre sol emportar-se com a mínim una estatueta daurada. Tot i això, sóc dels que pensen que, en conjunt, aquest gènere cinematogràfic –si és que se’n pot dir així– se situa en un terreny pantanós, ja que, si no es vigila prou, és fàcil caure en la mitificació o l’autocomplaença de la figura a la que es retrata, més encara si es tracta d’algú amb una imatge tan sòlida com la de Steve Jobs.
Fa un parell d’anys Joshua Michael Stern ja va intentar, sense gaire bons resultats, dedicar un film al pare del Mac, i ara ha estat el torn de Danny Boyle, que li ha pres el relleu amb l’objectiu d’aconseguir un producte més rodó. Recordem que David Fincher ja va superar amb èxit el repte de capturar l’essència d’un altre dels gurus informàtics actuals, com és el Mark Zuckerberg de La red social (2010) –amb tres Oscars inclosos–. Doncs cal dir que Boyle també ha superat el repte també amb nota, optant, encertadament, per allunyar-se tant del reeixit tram final de la carrera de Jobs, com del càncer que va acabar arravatant-li la vida l’any 2011. En comptes d’això, el director britànic decideix enfocar tot el film en els inicis de Jobs a Apple, quan la seva tenacitat i confiança en si mateix van acabar assegurant-li l’èxit que tant anhelava.

divendres, 27 de novembre de 2015

Crítica de "El caballero de los Siete Reinos", de George R.R. Martin

Opinió 



George R.R. Martin lo ha vuelto a hacer. Ha escrito un nuevo libro, humilde pero redondo, que demuestra que el mundo de Canción de Hielo y Fuego no sólo se sustenta por las guerras entre los Lannister y los Stark, ni siquiera por la ominosa amenaza de Los Otros o por el mágico renacer de los dragones. No. Poniente es mucho más que eso, como nos recuerda El caballero de los Siete Reinos, un libro que, como de costumbre, nos hace llegar el fiel escudero de Martin, la editorial Gigamesh.

Para quiénes se piensen que El caballero de los Siete Reinos sería lo equivalente a El Hobbit dentro del universo literario de Martin van muy equivocados pues, para empezar, el que nos ocupa no es un libro autoconclusivo, sino más bien un conjunto de relatos cortos con un mismo hilo común. Así, seguimos las peripecias de Ser Duncan “Dunk” el Alto y su escudero, Egg, dos personajes inexistentes en la saga original, ya que su historia empieza 90 años antes del inicio de Juego de Tronos.

divendres, 16 d’octubre de 2015

Crítica de 'Slow West', de John MacLean.

Opinió 

Michael Fassbender i Kodi Smit-McPhee a 'Slow West'.

Slow West és, sens dubte, una pel·lícula singular. Malgrat reunir bona part dels elements que configuren el western convencional, com els caçarecompenses, la set de venjança i un bodycount (en aquest cas, completament literal), el film sembla voler fugir de tota classe d’etiquetes per presentar-se com a una proposta fresca i diferent. Diferent tant pel que fa a les localitzacions –ara ja no estem ni al desert de Tabernas, ni al Monument Valley de Utah, sinó a una Nova Zelanda perfectament recognoscible des del boom d’El Senyor dels Anells–, com pel que fa a la banda sonora, que es configura a través d’una melodia per a cordes en pizzicato que s’apropa més a l’univers melancòlic de Wong Kar Wai que no pas a l’èpica del tàndem Leone-Morricone. I és clar, no podem pas oblidar de referir-nos a la fotografia, l’element més ‘indie’ de la pel·lícula, que aposta per plans poc contrastats de tons pastel, però amb un gran rang dinàmic que semblen voler convertir cada frame en una petita pintura.

diumenge, 4 d’octubre de 2015

Crítica de ‘Jack’, d’Edward Berger

Opinió 
Els joves actors Ivo Pietzcker i Georg Arms.

Sovint, quan se’ns pregunta quina és la funció que ha d’acomplir el cinema ens trobem amb dos tipus de respostes contraposades. Per a uns, el cinema és quelcom que ens ha d’ajudar a evadir-nos de la realitat; per a d'altres, tot el contrari, doncs defensen que el cinema hauria de fer que, precisament, ens capbusséssim de ple en la realitat i, a partir d’aquí, guiar-nos per mostrar-nos les costures més subtils d’aquest teixit en canvi permanent que s’anomena societat. Així, si seguim aquesta dicotomia podríem dir sense equivocar-nos que Jack pertany, sense cap mena de dubte, en aquesta darrera categoria.

El realitzador alemany Edward Berger filma amb nervi i gust l’odissea del Jack que dóna nom al film i el seu germà petit, Manuel, que hauran d’actuar i pensar com a adults si volen sobreviure en un Berlin inhòspit després que la seva mare desaparegui de la nit al dia sense deixar rastre. Però Jack no és un Ulisses, doncs el seu problema no acaba de ser el tornar a casa, sinó el com mantenir la moral alta a mesura que passa el temps i no sap res de la seva mare. Així, l’única sortida que veu possible és la de posar totes les seves forces en l’esperança de recuperar una llar i una família tan escapçades que gairebé semblen impossibles de reconstruir.

divendres, 2 d’octubre de 2015

Crítica de ‘Lejos de los hombres’, de David Oelhoffen

Opinió 
Els actors Reda Kateb i Viggo Mortensen.

“Per als francesos érem àrabs; per als àrabs érem francesos”. Aquesta frase que pronuncia Daru, el mestre protagonista que interpreta Viggo Mortensen, sintetitza perfectament l’essència de Loin des Hommes, el segon film del director gal David Oelhoffen, que va competir pel Lleó d’Or al Festival de Venècia de 2014 i que s’estrena ara als nostres cinemes. 

Daru va néixer a Algèria, però és fill de colons francesos, per la qual cosa és víctima d’una ambigüitat cultural que li portarà tota classe de problemes i malentesos. Com en Rick de Casablanca, Daru vol seguir vivint aliè a la incipient guerra (la que serà la Guerra per a la Independència d’Algèria), però no tardarà en ser arrossegat pel conflicte bèl·lic, descobrint que la seva veu poc importa a l’hora de decidir per a qui vol donar la cara. La seva pell és blanca i per a la majoria, això serà més que suficient per dictaminar el seu bàndol.

dijous, 17 de setembre de 2015

Crítica de 'Eden', de Mia Hansen-Løve

Opinió 

L’ambientació hipnòtica i esteticista i l’omnipresent banda sonora de música electrònica de ‘Eden’ són només el vistós embolcall d’un caramel que deixa un cert regust amarg. Amarg, com a mínim pel seu protagonista, un entregat Félix de Givry que interpreta magistralment el descens als inferns d’un antiheroi que lluita per tal que el seu talent brilli enmig de la foscor de les festes nocturnes. Amb tot, el personatge central gairebé no desprèn empatia, malgrat els seus constants fracassos, però el film tampoc la necessita. Al cap i a la fi, el cinema de Mia Hansen-Løve no acostuma a ser gens autocomplaent. Així, tot i que la història estigui lleugerament basada en la vida del seu germà Sven (també coautor del guió), no acabem de percebre que la pel·lícula sigui una crònica negra de les raves esbojarrades dels noranta o, com a mínim, no la rebem com el retrat d’una generació, sinó com una història que algú explica des d'una certa distància.