diumenge, 7 d’agost de 2016

'Escuadrón suicida': Molt soroll per no res

Opinió 
'Escuadrón suicida', de David Ayer

Quan una pel·lícula és un producte planificat tan al detall com un film d’estudi de Hollywood, és normal que els referents, els homenatges i fins i tot la còpia passin per davant de l’originalitat i imposin quelcom tan característic de l’era postmoderna com és l’artificialitat. Però si la pel·lícula en qüestió és, a més a més, un film de superherois, la cosa es dispara. Difícilment es prendran riscos, si bé s’intentarà dotar el producte en qüestió d’una certa singularitat per tal de distingir-lo de les desenes de llargmetratges d’aquest tipus que l’han precedit.
Fa dos anys Marvel ho va aconseguir amb la refrescant ‘Guardianes de la galaxia’ i enguany el seu gran rival, DC, ha intentat aconseguir una victòria similar amb ‘Escuadrón suicida’, dirigit per David Ayer, que s’acaba d’estrenar a casa nostra. Amb tot, els resultats són ben diferents. Públic i crítica van acceptar amb gust el còctel desenfadat i enginyós de la primera, mentre que el to políticament incorrecte i l’estètica psicodèlica del segon film s’han quedat a mig camí per culpa de les píndoles dramàtiques (sobredimensionades, evidentment) que ens volen fer empassar i que no lliguen gens amb el concepte global de la pel·lícula. De fet, la pel·lícula gairebé no aconsegueix ni entretenir, ja que l’espectador té la sensació de que ja ha vist un film semblant moltes vegades.

diumenge, 24 de juliol de 2016

Green Room o la pervivència d’un vell terror

Opinió 
Green Room (Saulnier, 2015)

Vivim en una època on els discursos xenòfobs, l’homofòbia i la poca tolerància a la diversitat en general estan capitalitzant bona part de les notícies que ens arriben cada dia. A vegades, aquestes actituds deplorables s’escolen en algun que altre míting polític; d’altres, es materialitzen en forma d’atacs violents que poden o no, haver-se cobrat víctimes mortals. Amb aquest panorama sembla perfectament comprensible que diversos cineastes hagin volgut posar fil a l’agulla per intentar retratar l’origen d’aquestes actituds recriminables i posar, així, el seu granet de sorra en l’eterna lluita per construir una societat més justa, plural i respectuosa.
Per aconseguir-ho, veiem com molts directors utilitzen la història com a eina de denúncia principal i viatgen fins al Tercer Reich de Hitler o la Guerra de Secessió dels Estats Units per mostrar els orígens d’aquestes actituds que volen condemnar. Penso en pel·lícules tan recents i premiades com Der Untergang (Hirschbiegel, 2004) o 12 Years a Slave (McQueen, 2013). Amb tot, hi ha un altre grup de cineastes, probablement més valent que l’anterior, que decideix fugir de subterfugis i paral·lelismes per atacar el conflicte d’una manera més directa, sense tapar-se els ulls, per tal de mirar de fit a fit el nostre present sense por. Un present on hi conviuen certes comunitats d’ideologies dubtoses que estan disposades a atemptar contra totes aquestes llibertats que tants anys hem trigat a aconseguir.

dimecres, 8 de juny de 2016

El mal que amaguen els boscos d'Estats Units

Opinió 
'The Witch' (Robert Eggers, 2015)

Ja fa força temps que el cinema mainstream s’interessa pel terror, probablement perquè és un gènere barat de produir i que sol recuperar fàcilment la inversió a taquilla. El problema és que aquesta estandardització no ha fet més que instaurar en el públic generalista una visió extremadament limitada del que és el cinema de terror, reduint-lo o bé a les pel·lícules de sang i fetge (gore) o bé a aquells films l’única intensió dels quals és generar tensió i ensurts cada cinc minuts (screamers).
És per això que cada vegada costa més trobar films de terror genuïns, que es desmarquin de tots els clixés i estereotips que s’han anat adjudicant a aquest gènere que tradicionalment havia estat pioner i innovador, tant a nivell formal com a nivell narratiu. Així doncs, encara es produeixen films de terror arriscats, que segueixin la pauta de les pel·lícules de sèrie B americanes o el giallo italià, per posar només un parell d’exemples? Afortunadament, la resposta és positiva. Aquest tipus de films no ha desaparegut, senzillament has de saber on buscar.

dissabte, 14 de maig de 2016

Crítica social sí, humor negre també!

Opinió 


'La noche que mi madre mató a mi padre (París, 2016)
La crisi econòmica, la corrupció política i la fractura social dels darrers anys han constituït el brou de cultiu perfecte perquè aflorin a casa nostra dos tipus de films: per una banda aquelles pel·lícules socials que denuncien certes situacions que han arribat a un límit, com les recents Techo y comida (Juan Miguel del Castillo, 2015) o Hermosa juventud (Jaime Rosales, 2014); però per altra banda, també tenim diverses comèdies negres que pretenen posar el dit a la llaga i remoure consciències, com fan Murieron por encima de sus posibilidades (Isaki Lacuesta, 2014) o El rei borni (Marc Crehuet, 2016).
La pel·lícula que ens ocupa, La noche que mi madre mató a mi padre (Inés París, 2016), també és una comèdia negra, però sorprenentment es desmarca de tot allò que aquest subgènere ha cultivat en els darrers anys, ja que en comptes d’utilitzar la comèdia com a arma llancívola contra determinats sectors de la societat, es limita a  oferir una bona història, aixecada per bones interpretacions, sense més pretensions que les d’oferir entreteniment intel·ligent. I sembla ser que ha connectat molt bé amb l’audiència, doncs el film d’Inés París es va alçar, ni més ni menys, que amb el premi del públic del darrer Festival de Málaga.

dissabte, 27 de febrer de 2016

Prediccions dels Oscars 2016

Opinió 




Ja queda ben poc pel diumenge dia 28 de febrer, o el que és el mateix: per la gran nit cinèfila en la que s’entregaran els Premis Oscar de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques dels Estats Units. Com és habitual, la present edició no ha estat absenta de polèmica, especialment en el que es refereix a la falta de diversitat ètnica en les nominacions per les quatre categories interpretatives i la de millor direcció, que va originar el cèlebre hashtag #Oscarsowhite. Per altra banda, també hi ha hagut absències sonades, com les nominacions de ‘Carol’ a millor pel·lícula i director; ‘The Hateful Eight’ o ‘Steve Jobs’ a millor guió (original i adaptat, respectivament); Jane Fonda i Kristen Stewart a millors actrius secundàries per ‘Youth’ i ‘Clouds of Sils Maria’ i Johnny Depp i Idris Elba a millors actors per ‘Black Mass’ i ‘Beasts of No Nation’, només per posar alguns exemples i alguna que altra injustícia, com les de nominar a Rooney Mara (‘Carol’) i Alicia Vikander (‘The Danish Girl’) a la categoria de millor actriu secundària en comptes de la de millor actriu principal, com va passar als Globus d’Or.
Dit això, les nominacions són les que són i per aquells que encara no hagin fet la porra d’enguany, a continuació tenen les prediccions cinèfiles d’un humil servidor (excepte pel que fa als curtmetratges, que no he tingut ocasió de veure).

divendres, 19 de febrer de 2016

Irlanda es “cola” als Oscars amb 'Room' i 'Brooklyn'

Opinió 


Si repassem la història recent dels premis Oscar de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències dels Estats Units descobrirem que en els darrers anys la categoria de Millor Pel·lícula és més un amalgama de films de tipus ben diferents que no pas un conjunt homogeni com havia estat anys enrere. Actualment, hi trobem des de grans produccions de directors consagrats a petits llargmetratges independents, com les recents ‘An education’, ‘Beasts of the Southern Wild’, ‘Dallas Buyers Club’, ‘Winter’s Bone’ o ‘Whiplash’.
Com era d’esperar, doncs, aquest any no ha estat pas diferent, ja que hi ha hagut dos films amb pressupostos no superiors als 10 milions d’euros que han aconseguit arribar al cim dels premis més famosos de la indústria del cinema. Estic parlant, és clar, de ‘Brooklyn’, de John Crowley, i ‘Room’, de Lenny Abrahamson, dues pel·lícules irlandeses que s’estrenen a casa nostra el proper divendres dia 26 de febrer. Ara bé, si deixem de banda els seus pressupostos modestos, la seva nacionalitat i que estan protagonitzades per dones, no tenen gaire més elements en comú.

divendres, 1 de gener de 2016

Crítica de 'Steve Jobs', de Danny Boyle

Opinió 
Michael Fassbender a Steve Jobs, de Danny Boyle.

Els biopics estan de moda, sobretot quan s’acosten els Oscars. Una figura emblemàtica sumada a un actor carismàtic sempre sol emportar-se com a mínim una estatueta daurada. Tot i això, sóc dels que pensen que, en conjunt, aquest gènere cinematogràfic –si és que se’n pot dir així– se situa en un terreny pantanós, ja que, si no es vigila prou, és fàcil caure en la mitificació o l’autocomplaença de la figura a la que es retrata, més encara si es tracta d’algú amb una imatge tan sòlida com la de Steve Jobs.
Fa un parell d’anys Joshua Michael Stern ja va intentar, sense gaire bons resultats, dedicar un film al pare del Mac, i ara ha estat el torn de Danny Boyle, que li ha pres el relleu amb l’objectiu d’aconseguir un producte més rodó. Recordem que David Fincher ja va superar amb èxit el repte de capturar l’essència d’un altre dels gurus informàtics actuals, com és el Mark Zuckerberg de La red social (2010) –amb tres Oscars inclosos–. Doncs cal dir que Boyle també ha superat el repte també amb nota, optant, encertadament, per allunyar-se tant del reeixit tram final de la carrera de Jobs, com del càncer que va acabar arravatant-li la vida l’any 2011. En comptes d’això, el director britànic decideix enfocar tot el film en els inicis de Jobs a Apple, quan la seva tenacitat i confiança en si mateix van acabar assegurant-li l’èxit que tant anhelava.

divendres, 27 de novembre de 2015

Crítica de "El caballero de los Siete Reinos", de George R.R. Martin

Opinió 



George R.R. Martin lo ha vuelto a hacer. Ha escrito un nuevo libro, humilde pero redondo, que demuestra que el mundo de Canción de Hielo y Fuego no sólo se sustenta por las guerras entre los Lannister y los Stark, ni siquiera por la ominosa amenaza de Los Otros o por el mágico renacer de los dragones. No. Poniente es mucho más que eso, como nos recuerda El caballero de los Siete Reinos, un libro que, como de costumbre, nos hace llegar el fiel escudero de Martin, la editorial Gigamesh.

Para quiénes se piensen que El caballero de los Siete Reinos sería lo equivalente a El Hobbit dentro del universo literario de Martin van muy equivocados pues, para empezar, el que nos ocupa no es un libro autoconclusivo, sino más bien un conjunto de relatos cortos con un mismo hilo común. Así, seguimos las peripecias de Ser Duncan “Dunk” el Alto y su escudero, Egg, dos personajes inexistentes en la saga original, ya que su historia empieza 90 años antes del inicio de Juego de Tronos.