L'hivern del món: literatura i història agafades de la mà

L’hivern del món és una nova perspectiva de la Segona Guerra Mundial. Ken Follet, el mestre dels best-seller, podria haver caigut en la visió tòpica i tradicional del conflicte bèl·lic més explotat històrica i literàriament. Però, per primera vegada, un llibre permet veure més enllà de la guerra i el patiment que aquesta comporta.

A diferència de La caiguda dels gegants, la primera entrega de la trilogia The Century, L’hivern del món inclou menys escenes bèl·liques i més espai per a la vida a la rereguarda. El perfil dels personatges evoluciona a mesura que avança la guerra i les emocions esdevenen el principal protagonista d’una història basada en el drama i la foscor. Els personatges de La caiguda dels gegants cedeixen el protagonisme als seus fills, la majoria dels quals segueixen l’exemple dels seus progenitors. Altres però, resulten ser caricatures inverses dels seus pares. Amb tot, es mostren les qüestions més personals viscudes en una època convulsa i agitada. La Segona Guerra Mundial apareix com un conflicte més enllà dels camps de concentració –de fet, els camps tenen una presència mínima. La vida a les ciutats assetjades, com Londres i Berlín, agafa el relleu de la història, sense abandonar la política de Washington, els bombardejos de Pearl Harbor i la incertesa de Moscou.

La injustícia de la més profunda de les legalitats

El president del govern espanyol en un col·loqui ahir a Madrid

Darrerament, la mania dels polítics espanyols amb no fer res fora d’“allò legal” és malaltissa. Faria bé Mariano Rajoy, per destacar el personatge paradigmàtic, de fer una mica de retrospectiva i veure què era “legal” ara fa un segle. Potser quan veiés aspectes com l’esclavitud reconeguts com a legals i democràtics, canviaria el seu discurs.

Piano is my forte

No us perdeu el primer documental d'Adria's News: 'Piano is my forte' (Adrià Guxens, 2013). En ell hi trobareu el recorregut per la trajectòria musical de la jove pianista Meghrie Babikian. 

Lisa Tuttle: “I love the idea that people can fly!”

Si voleu llegir la traducció de l'entrevista al català, cliqueu aquí.

Lisa Tuttle (Houston, 1952) is among the most respected fiction writers of the moment, having published both short stories and novels. The topics she is more comfortable with are fantasy, horror and science fiction, but she says that ghost stories have been her first love. Adria’s News interviews this multiawarded writer at the Celsius 232 Festival in Avilés to discover why she decided to move from the United States to Scotland, how was working with the famous author George R.R. Martin in their co-written novel Windhaven and, above all, to know why she refused the Nebula Award for her short story ‘The Bone Flute’.

Lisa Tuttle: “M’encanta la idea que la gent pugui volar!”

If you want to read the interview in English (original version), click here.

Traducció de Nua  Watford

Lisa Tuttle (Houston, 1952) és una de les escriptores de ficció més respectades avui en dia. Ha publicat tant contes com novel·les. Els temes en els que se sol moure son el gènere fantàstic, el terror i la ciència ficció, però diu que les històries de fantasmes van ser el seu primer amor. Adrià’s News entrevista a aquesta multipremiada escriptora a Avilés, al Festival Celsius 232, per descobrir perquè va decidir mudar-se dels Estats Units a Escòcia, com va ser treballar amb el famós George R.R. Martin en la seva novel·la conjunta Windhaven i, sobretot, per saber perquè va refusar el premi Nebula pel seu conte The Bone Flute.

Jordi Rosàs: “Aquí la publicitat és un sector de pillos en un país de pillos”

Entrevista a càrrec d'Anna Guxens.

Em trobo davant d’un edifici en reformes. Després de pujar les escales espero una estona mentre sento com un home canta alegrement mentre frega el terra. És un lloc bonic, decorat amb colors alegres i pòsters de les campanyes realitzades per l’agència, entre les que destaca la del cèlebre anunci de Damm, Mediterràniament. És llavors quan apareix un dels cofundadors de l’empresa Villar-Rosàs, en Jordi Rosàs. Em saluda enèrgicament i passem a una sala gran que dóna a la Via Laietana. Seiem en un dels extrems d’una gran taula de reunions, i després que, amablement, m’ofereixi un cafè, comencem l’entrevista.

El gos ple hem llegiu a la Platga

El gos ple hem llegiu a la Platga.

Oi que un enunciat així ens fa mal a la vista? Les faltes són evidents i en múltiples plans lingüístics: l'ortografia és defectuosa; la concordança verbal, directament absurda; la puntuació, totalment desmanegada, i, molt més enllà d'això (segurament, molt més important): semànticament no té ni cap ni peus.

És molt fàcil exigir a altri i criticar per criticar. Tot i així, hauríem de tenir l'orgull i la dignitat d'aspirar a criticar bé: no només hem de tenir raó, sinó que ens hem de merèixer que ens la donin. Per a això, el mínim que ens hem de marcar, i que qualsevol que rebi el nostre missatge ens reclamarà, és que la nostra crítica sigui, si més no, coherent.

Vivim en una societat mediocre, d'això cada dia en tenim més proves. En un model de país (ah, que n'hi ha? –de país, de model?) on ens n'anem sortint de les coses, així, qui dia passa any empeny, i el que no es pugui fer avui ben fet ja ho corregirem demà, dir-la de l'alçada d'un campanar i quedar-se tan ample és el més habitual. Només cal veure fins a quin punt s'ha arribat a frivolitzar i a transformar en un tòpic el fet de demanar disculpes per part dels nostres estimats representants democràtics. Ara bé, que ells ho facin no ens dóna dret a posar-nos a la seva altura (rebaixar-nos, volia dir) i redactar queixes com la següent. Es tracta d'una carta al director publicada al Diari de Tarragona el dia 4 d'octubre, titulada "Centralisme barceloní":

Segle XIX, el segle d’or del cinema?

No sé si es deurà a la crisi econòmica, a la crisi política, a la crisi social o a la crisi mediambiental, però als cineastes no els hi agraden els dies en què ens ha tocat viure ja que no paren de fer pel·lícules que ens transporten a èpoques pretèrites o futures. De fet, sembla que l’any 2012 només està de moda per a films apocalíptics sobre desastres naturals. A part d’això, per poca cosa més. 

Algunes pel·lícules de ciència-ficció tenen lloc en un futur proper, altres en un futur llunyà, però poques s’aventuren a posar data als esdeveniments que estan narrant. Per contra, les pel·lícules que ens traslladen al passat són molt més concretes i detallistes, informant-nos ja no només de l’any en què té lloc l’acció dels fets, sinó també del mes i el dia, en la majoria de casos.

Si repassem la història del cinema veurem que cada segle té un parell o tres de pel·lícules més famoses, des de Cleopatra (1963) i Spartacus (1960), com a representants del segle I abans de Crist, a The Last of the Mohicans (1992) i Amadeus (1984), com a exemples de films ubicats al segle XVIII. Amb tot, actualment es pot percebre una tendència creixent en rodar pel·lícules basades en el segle XIX, potser degut a l’enorme material que ofereix aquesta centúria, mare de revolucions, guerres i nombroses obres d’art. I sembla ser que  el segle XIX serà enguany el paraigües de tot un munt d’estatuetes daurades que recauran sobre quatre dels films més esperats d’aquest hivern, l’acció dels quals s’engloba dins d’aquest període històric.