diumenge, 26 octubre de 2014

Camilo Tarrazón: “Si tanquen tants cinemes és perquè hi aneu molt poc i pirategeu molt, punyeteros!”

Opinió 
Camilo Tarrazón, president del Gremi d'Empresaris de Cine de Catalunya. Foto: A. Guxens

Arribo a la seu del Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya una mica abans de la meva cita amb el seu president, Camilo Tarrazón. Tot just entrar, la seva secretària m’avisa que la seva darrera reunió s’ha endarrerit una mica, així que aprofito aquests vint minuts que se’m regalen per preparar la càmera i el micròfon amb tranquil·litat. Un cop està tot llest, m’assec en una de les cadires de la gran sala on celebrarem l’entrevista, que compta amb una enorme taula rodona al centre. M’adono que és un indret força acollidor i, sense cap dubte, cinèfil, tal com mostren els diversos pòsters que pengen de les parets i la presència de les revistes cinematogràfiques més importants de l’estat espanyol.
Quan arriba el senyor Tarrazón em saluda jovialment i es pren una aspirina pel refredat, abans no s’asseu al lloc que li he preparat. Serà una entrevista molt llarga (s’allargarà fins a les dues hores i mitja), doncs s’abordaran temes que han estat darrerament en el punt de mira dels mitjans i la societat: el tancament de sales, els costos de la digitalització, l’IVA cultural i el preu de les entrades de cinema... Amb tot, Camilo Tarrazón respon amb seguretat, argumentant molt les seves respostes que, sovint, acompanyarà d’exemples per convertir allò més tècnic en quelcom més assequible.
Adria’s News entrevista a Camilo Tarrazón, un home que no està gens d’acord amb la Llei del Cinema de Catalunya, que pensa que el cinema en versió original trigarà a massificar-se, i que diu “no saber què és el cinema català”.

diumenge, 19 octubre de 2014

Mar Coll: “Encara som analfabets en el llenguatge audiovisual i l’educació va molt endarrerida”

Opinió 

La cineasta Mar Coll.                                                      Foto: Adrià Guxens.


Mar Coll (Barcelona, 1981) és una altra cineasta sortida d’aquesta gran escola de cinema que és l’ESCAC, que ha format a directors com J.A. Bayona, Kike Maíllo, Roser Aguilar o Dani de la Orden. “De tarannà tiro més cap a la conciliació que cap a la revolta, tot i que crec que és important tenir un grau de consciència i de no conformar-se amb tot”, comenta Coll. Potser per aquest motiu no s’ha sumat a la tendència general del centre vers el cinema de gènere i ha seguit una ruta molt més personal, tot i que en cap moment considera que les seves pel·lícules “siguin especialment rares”.

La primera d’elles, Tres dies amb la família (2009), li va valer tres premis Gaudí i un Goya, mentre que la segona i darrera, de moment, Tots volem el millor per a ella (2013), també li ha portat alegries en forma de bones crítiques i més guardons. En tots dos casos es nota la influència del cinema gal en l’imaginari d’aquesta directora formada al Liceu Francès, interessada, sobretot, per personatges que no se senten còmodes en el que hauria de ser el seu hàbitat natural. Aquesta aproximació a la narrativa li ha valgut constantment l’etiqueta de “madura”, tot i que Coll explica que “mai m’he considerat especialment madura en relació als meus amics i als meus companys”.

Adria’s News entrevista a Mar Coll per comentar els seus dos films, per aprofundir sobre el seu mètode de treball amb el guió i els actors i per descobrir com algú tan jove veu el futur de la indústria del cinema català.

diumenge, 12 octubre de 2014

Arnau Bataller: “A vegades, la partida per a la música no arriba ni al 2% del pressupost”

Opinió 
El compositor Arnau Bataller.                                          Foto: Adrià Guxens


Arnau Bataller (Alzira, València, 1977) és afortunat, i ho sap. Malgrat la crisi és un dels compositors més actius de la indústria audiovisual catalana, per la qual ha escrit la música de pel·lícules com Herois (2010), Lo Mejor de Eva (2012) o REC 4: Apocalipsis (2014), a més a més de la de diverses sèries de televisió (Polseres Vermelles) i TV Movies (Ermessenda). La de compositor, és la seva feina principal, però la compagina amb la docència a l’ESMUC i un projecte particular, Música para tu corto, que intenta posar en contacte a directors i compositors que estan començant.
Bataller es mostra satisfet d’haver pogut estudiar a la prestigiosa Thornton School of Music de la University of Southern California (USC), les aules de la qual han donat grans figures de la composició de bandes sonores com Basil Poledouris (Conan), James Horner (Titanic), Jerry Goldsmith (Mulan) o James Newton Howard (Soy Leyenda). Allí va poder gravar als estudis de la Paramount, on va aprendre l’ofici. Tot i així, en acabar la carrera va tornar a Catalunya, i creu que no es va equivocar. “Això no implica que no puga voler tornar ara a marxar, però amb una experiència i un bagatge amb el qual puc intentar optar ja a fer pel·lícules directament”, comenta.
Adria’s News entrevista a Arnau Bataller al seu estudi de Barcelona, on està acabant de composar la banda sonora de la pel·lícula Perdona si te llamo amor.

diumenge, 5 octubre de 2014

Àngel Sala: “La ciència ficció ha estat un gènere molt poc apreciat pels productors espanyols”

Opinió 
 
Àngel Sala, director del Festival de Sitges.             Foto: Adrià Guxens.

Quentin Tarantino, David Cronenberg, Anthony Hopkins, David Lynch o Guillermo del Toro són només alguns dels noms dels personatges il·lustres que han passejat per la catifa vermella del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya en el transcurs dels seus 47 anys de vida. Això vol dir que només en queden tres perquè compleixi el seu 50è aniversari, una data assenyalada en la que s’espera que desfili per Sitges alguna de les grans figures del fantàstic contemporani. Si serà Tim Burton, Christopher Nolan, James Cameron o Steven Spielberg és encara un misteri.
Qui ha estat la cara més visible d’aquest certamen, el més important a nivell de cinema de gènere a Europa i un dels capdavanters al món, és Àngel Sala, que porta més de deu anys exercint com a director. “Volia portar el festival cap al fantàstic, però cap a un fantàstic molt obert”, explica, considerant que no només cal projectar les típiques pel·lícules de monstres i naus espacials. La seva etapa com a director ha coincidit amb la crisi econòmica i Sala reconeix que “portem massa anys treballant en condicions difícils”, tot i que segueixen endavant perquè, cada vegada més, “els festivals s’estan convertint en una xarxa de distribució indirecta”, ja que intenten resoldre la manca de distribució convencional d’aquest país, la qual considera un “infern”.
Adria’s News pregunta a Àngel Sala quina ha estat la seva pel·lícula de terror, fantasia i ciència ficció preferida el darrer any i conversa amb ell per aprofundir en la història del Festival de Sitges, una cita cinèfila imprescindible pels amants del bon cinema de gènere.

diumenge, 28 setembre de 2014

Esteve Riambau: “No hem d'esperar que algú premiï una pel·lícula per reivindicar el seu valor artístic”

Opinió 
Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya.   Foto: Adrià Guxens.

Esteve Riambau (Barcelona, 1955) és crític i historiador de cinema, ha realitzat dos documentals (La doble vida del faquir i Màscares), que va coescriure i codirigir amb la també cineasta Elisabet Cabeza, i des de l’any 2010 també exerceix com a director de la Filmoteca de Catalunya. El seu bagatge porta a Adria’s News a voler-lo entrevistar per entendre el context del cinema al nostre país, per preguntar-li què s’hauria de fer per salvar l’exhibició cinematogràfica i per conèixer com veu el futur del setè art.

diumenge, 21 setembre de 2014

Neus Ballús: “Mai a la vida he vist una pel·lícula de terror”

Opinió 
 
La cineasta Neus Ballús.                                                   Foto: Adrià Guxens

Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980) ha estat un dels noms que més ha sonat als cercles de cinema aquest any. La seva òpera prima, La plaga, una pel·lícula amb una vessant documental que retrata Gallecs, un nucli rural del Vallès Oriental, a través de cinc personatges ben diferents, li ha valgut importants guardons, entre els que destaquen quatre premis Gaudí (inclòs el de Millor Pel·lícula) i una nominació als Premis Goya. Amb tot, l’èxit del seu debut a la direcció va començar un any abans a Berlín i no va ser fins al Festival de Màlaga que va començar a recollir reconeixements a Catalunya i Espanya.
Però Neus Ballús és humil i modesta, i segueix tocant ben de peus a terra. “És la primera pel·lícula, així que encara tinc molt a aprendre”, comenta. Com és d’esperar, els premis li han fet molta il·lusió, però el gran moment de satisfacció va arribar “quan vam acabar la pel·lícula”, recorda Ballús, qui solia ser l’única dona a les competicions internacionals, sempre acompanyada de directors.
Adria’s News entrevista a Neus Ballús a la seva productora, el Kinògraf, pocs dies després de la cerimònia dels Premis Goya. Amb ella repassem l’èxit de La plaga, comentem la situació actual de la indústria del cinema al país i ens interessem pel seu pròxim projecte, que tindrà el turisme com a eix central, ja que tractarà “sobre com els europeus viatgem als països del sud”.

diumenge, 14 setembre de 2014

Sergi Casamitjana: El cine no és aristocràtic, però gairebé!

Opinió 
El director de l'ESCAC, Sergi Casamitjana.                     Foto: Adrià Guxens.


L’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) és l’únic centre de l’estat que ofereix estudis de cinema homologats a un grau universitari. Per tant, no és d’estranyar que el seu director, Sergi Casamitjana, descrigui el model de l’escola com a quelcom únic. “Nosaltres no només ensenyem cinema, sinó que manufacturem cinema”, comenta Casamitjana. Potser és per això que l’ESCAC no es troba a Barcelona, sinó a Terrassa, una ciutat amb una important indústria tèxtil durant la Revolució Industrial.

Entre costura i costura, l’ESCAC s’ha anat desplegant fins a convertir-se en un dels elements vertebradors de la indústria de cinema catalana i espanyola, i de les seves aules han sortit figures tan destacades com Kike Maíllo (Eva), Mar Coll (Tres dies amb la família), Dani de la Orden (Barcelona nit d’estiu), J.A. Bayona (El orfanato), Javier Ruiz Caldera (Tres bodas de más), Àlex Pastor (Los últimos días)... I aquests només són els directors, ja que l’ESCAC és sobretot coneguda per haver format a tècnics que poden fardar de tenir als seus prestatges més d’un Gaudí i d’un Goya.

Hem acordat 45 minuts d’entrevista a la mateixa seu de l’escola, a Terrassa, però quan arriba l’hora de la cita, en Sergi Casamitjana encara no hi és. Espero cinc minuts i pregunto a recepció, però em diuen que el director no ha arribat. Ja passen vint minuts de l’hora acordada i surto a fora de l’edifici. Per sorpresa meva, el veig assegut, en un banc, xerrant amb un company. En veure’m, es posa la mà al cap i es disculpa. Se n’havia oblidat. Però no perdem gens de temps. Pugem a la sala de professors gairebé corrent i m’ajuda a muntar l’equip de so mentre jo col·loco la càmera. En un moment ho tenim llest. Finalment seran només 15 minuts d’entrevista, ja que té una altra cita just després, però els aprofitem al màxim. Com si es tractés d’una pel·lícula que segueix fil per randa un pla de rodatge, acabo la nostra improvisada i intensa entrevista just a l’hora que hem acordat. Ni un minut més, ni un minut menys. En Sergi s’acomiada amb una nova disculpa i surt corrents de la sala per no fer tard a la seva pròxima trobada.

Adria’s News entrevista a Sergi Casamitjana, l’home que hi ha darrere de l’èxit de l’ESCAC, aquesta particular Masia del cinema de casa nostra que ja fa temps que s’erigeix com una de les potes més importants de la indústria audiovisual catalana i espanyola.

diumenge, 7 setembre de 2014

Pere Vall: “El cinema català sempre ha intentat existir”

Opinió 
Pere Vall, redactor en cap de Fotogramas.                           Foto: Adrià Guxens

Si qui llegeix aquesta entrevista pertany a la indústria del cinema català o és un cinèfil com déu mana, la presentació de Pere Vall resulta totalment innecessària. Però per respecte a la resta de lectors, diré que ell és un dels grans pilars de la Revista Fotogramas, la publicació de cinema de més èxit a l’estat espanyol, de la que és cap de redacció des de fa dècades. Aquest és el seu càrrec, però Pere Vall és molt més que això; és una enciclopèdia cinematogràfica amb una memòria tan gran que no només recorda els centenars i centenars de pel·lícules que ha vist i revist, sinó que fins i tot pot especificar-te, en la majoria de casos, en quin cinema barceloní les va veure.
Vall em rep a la redacció de Fotogramas de Barcelona, on hi pengen diverses fotografies d’actors i actrius del Hollywood clàssic –firmades per ells mateixos– entre els pòsters d’algunes de les millors portades d’aquesta revista històrica, que va néixer l’any 1946.
Quan veig a Pere Vall per primera vegada no puc evitar de fixar-me en la seva espessa barba, però no trigo gaire a saber per què no se l’afaita. “Hi ha més pel·lícules que necessiten extres barbuts del que t’imagines”. I és que la figuració és una de les seves altres passions, que li permet conèixer de primera mà els protagonistes de la nostra indústria i “fer-se una idea més completa de com es fa una pel·lícula abans de ser senzillament un espectador que s’asseu a una butaca i la veu”.
Adria’s News entrevista a Pere Vall, un periodista que estima tant el setè art i la seva feina que quan li pregunto quants dies de vacances té un treballador de Fotogramas no em sap contestar. “Quan no estic a la revista estic fent d’extra o mirant pel·lícules. Qui necessita vacances, així?”