diumenge, 7 d’octubre de 2012

George R.R. Martin: “Intentar satisfer a tothom és un error terrible”

Opinió 



If you want to read the interview in English (original version), click here.
Si queréis leer la traducción al castellano lo podéis hacer aquí.

Traducció d'Adrià Guxens


A aquestes alçades presentar a George R.R. Martin sembla totalment innecessari, fins i tot ridícul, ja que no només és un dels grans escriptors del moment, sinó un dels grans mestres de la literatura fantàstica de tots els temps. “Una bona història no passa de moda”, diu Martin, i és evident que la saga Cançó de Gel i de Foc serà un dels referents de la ficció del segle XXI; per això va posar les dues ‘R’ (de Raymond i Richard) entre el seu nom i cognom: “per ser diferent dels altres”.
En aquests moments George R.R. Martin està enfeinat escrivint el sisè volum de la saga, que es dirà The Winds of Winter. “Ja he escrit 400 pàgines del sisè volum I espero que es publiqui el 2014 encara que sóc realment dolent per a les previsions”. A més a més, la prestigiosa cadena nord-americana HBO està preparant la que serà la tercera temporada televisiva de la saga, on Martin, com de costum, serà el guionista d’un dels capítols, que s’anomenarà ‘Autumn Storms’.
Adria’s News entrevista l’escriptor més cèlebre del moment en el marc del Festival Celsius 232 d’Avilés i descobreix un George R.R. Martin proper i irònic que parla amb gran entusiasme sobre la història i els personatges que li han fet tocar el cel. I sí, en Tyrion Lannister és el seu personatge preferit.


Quan entro a la sala on he estat citat em trobo un home gran amb una gorra, uns tirants, unes ulleres i una exuberant barba blanca. Està assegut en una butaca a la que s’aferra com si fos el mateix Tron de Ferro i al costat hi té una tauleta de fusta amb una beguda. Per la meva decepció no és ni Daurat del Verger ni cervesa especiada amb clau, sinó una Coca-Cola Light. Em saluda amablement i creuem unes paraules abans de començar l’entrevista. Se’l veu afable i cordial. Amb el temps me n’adono que també és irònic i proper. Es nota que li agrada parlar de la seva obra, però alhora es nota que ja n’ha parlat amb molta altra gent. Alterna frases extenses i enrevessades amb llargues pauses i frases deixades a l’aire. Agraeix les preguntes poc habituals i cita nombroses referències històriques. Amb tot, controla molt el que diu, no fos cas que se li escapés alguna de les claus que ha deixat obertes als llibres. Ara bé, no té pèls a la llengua per afirmar rotundament que “ningú està segur als llibres”.

Bona tarda, senyor Martin.
Bona tarda.
Intentaré fer tota l’entrevista en anglès, així que disculpi’m pel meu accent dornès...
Està bé així [Riu].
Em penso que a Espanya és com una estrella de rock. Milers de persones l’estan esperant a tot arreu. El Bruce Springsteen hauria d’estar gelós...
[Riu]. No ho sé, no ho sé. La meva dona és a Dublín en aquests moments i va veure en Bruce ahir a la nit. I crec que ell també té els seus fans.
Senyor Martin, vostè sempre porta aquestes característiques ulleres, la gorra, els tirants i una exuberant barba blanca. És per alguna raó en particular?
[Riu] No! Però sempre m’han agradat els barrets... Tinc molts barrets però quan viatjo intento anar amb aquesta mena de gorres a l’estil de venedor grec perquè no tenen res a la part posterior. Pels seients d’avió, si m’estirés amb un barret de cowboy o qualsevol altre tipus amb un suport dur al darrere me l’hauria de treure per estar còmode. Però a casa duc un tipus de barret diferent. Amb tot, ara m’he convertit amb algú altament indentificat amb aquesta gorra. Si me la trec ningú no em reconeixeria. [Es treu la gorra i me l’ensenya] No m’hauries reconegut mai. Qui sóc? [Riu] I el mateix amb les ulleres. Si me les trec... Uau, superman! [Riu].
Per què va decidir incloure la doble ‘r’ al seu nom artístic?
Bé, la primera ‘r’ és pel nom del meu pare, Raymond, i la segona és per Richy, un nom que va arribar amb la confirmació. I sí, abans que m’ho preguntis, vaig créixer com a catòlic practicant, tot i que no he practicat durant molt de temps. A més, jo volia la doble ‘r’ al meu nom artístic perquè George Martin és un nom molt comú i hi ha altres George Martin famosos. Per tant, vaig decidir de posar la doble ‘r’ per ser diferent de la resta.
És força sospitós... Tolkien també era R.R. Tolkien...
[Riu] Quan vaig llegir a Tolkien per primera vegada devia tenir uns dotze anys o així i em va impressionar tant que no em canso de rellegir-lo. De fet, vaig planejar d’enviar-li una carta quan era un nen, però finalment no ho vaig fer i em penedeixo enormement de no haver-ho fet, més encara després de saber que Tolkien solia llegir gairebé totes les cartes que rebia. Però Tolkien no va ser una influència directa a l’hora d’escriure Cançó de Gel i de Foc, malgrat que els meus llibres formen part del cànon de fantasia que Tolkien va millorar. És a dir, la fantasia és molt antiga. La podem trobar a la Il·líada o al Poema de Gilgamesh, però Tolkien la va convertir en quelcom modern i Cançó de Gel i de Foc comparteix algunes d’aquestes característiques, però no totes. Per exemple, jo intento oferir una fantasia bruta, molt més crua que la de Tolkien.

Gènere “La ciència-ficció va ser el meu primer amor, fins i tot abans que la fantasia”



JOC DE TRONS, UN CLÀSSIC MODERN: “Tolkien no va ser una influència directa quan vaig decidir d’escriure Cançó de Gel i de Foc

Foto: Adrià Guxens

Parlem de la seva saga, doncs. Cançó de Gel i de Foc és un fenomen que agafa diverses generacions. Jo no havia ni nascut quan va tenir la idea d’escriure aquest conjunt de llibres i ara sóc un seguidor més de la seva obra.
Sí, sé que sóc una mica lent escrivint... [Riu].
Aleshores, com pot mantenir tanta gent interessada, havent de satisfer un ventall d’edats tan ampli?
Bé, crec que una bona història no passa mai de moda, i això ho veig a les meves firmes de llibres; veig una gran varietat de gent que hi acudeix de totes les parts del món per aconseguir que els hi signi els meus llibres: gent gran, gent jove... Vénen nens molt joves, d’uns deu o onze anys, potser massa joves pel meu parer, però vénen igualment, compren els llibres i acaben aconseguint l’autògraf. Veig gent de raça blanca, de raça negra, moltes dones, probablement més dones que homes, més o menys 55%-45%... Per tot això estic molt agraït de tenir una audiència que no té restriccions generacionals, racials o de gènere.
Vostè és molt aclamat per utilitzar la tècnica del punt de vista amb gran destresa. Parli’m una mica sobre aquest mètode.
Sóc un fort creient d’explicar les històries utilitzant un nombre limitat de punts de vista en tercera persona. Sí que és cert que durant la meva carrera he utilitzat altres tècniques, com la de la primera persona o la del narrador omniscient, però ara odio el punt de vista omniscient; estem sols a l’univers. Sentim el que sentim i estem molt limitats. Si un avió s’estavellés darrere teu jo ho veuria però tu no. Aquesta és la manera que percebem el món i jo el que vull és posar els meus lectors dins dels personatges.
Però hi ha molts personatges, als seus llibres...
 Tot i així, en el cas de Cançó de Gel i de Foc, tinc una història èpica; és tan gran com la història de la Segona Guerra Mundial. Si escrivís sobre ella, quin punt de vista hauria d’escollir? Podria escollir el punt de vista d’un jove soldat americà que és enviat a Alemanya, però llavors no sabria què està passant al Pacífic o en els cercles de poder... Aleshores també podria escollir el punt de vista de Churchill però llavors només donaria informació d’un bàndol i hauria d’escollir, també, el punt de vista de Hitler, i t’asseguro que em sentiria d’allò més estrany.
Quan ens posem dins dels seus personatges podem veure què pensen i no tenim la sensació que són simplement bons o dolents...
No. Els meus personatges no són blancs o negres, com el típic clixé de la fantasia. No tinc el típic bàndol blanc, format per gent molt bona, i el bàndol dolent, composat per gent lletja i dolenta que només vesteix roba negra. Sempre he estat molt impressionat per Homer i la seva Il·líada, especialment per l’escena de l’enfrontament entre Aquil·les i Hèctor. Qui és l’heroi i qui és el dolent? Aquest és el poder de la història i jo volia una cosa similar pels meus llibres. L’heroi d’un bàndol és el dolent de l’altre.
Acostuma a escriure els capítols d’una manera cronològica?
No escric els capítols en l’ordre que els llegeixes, no. Cada un dels personatges que tenen punt de vista tenen una parla i un vocabulari determinat. És difícil per mi canviar d’un a un altre, per això tendeixo a escriure dos, tres o quatre capítols seguits del mateix personatge. Aleshores paro perquè he anat massa lluny o perquè ja no sé què ha de venir després. Per mi, canviar d’un capítol d’en Tyrion a un capítol de la Daenerys, per posar un exemple, és esgotador. Demana molt de mi.

Tècnica “Odio el punt de vista omniscient perquè cap de nosaltres té un punt de vista omniscient; estem sols a l’univers”


>Hi ha determinades expressions que acostuma a repetir molt. Frases com “Un Lannister sempre paga els seus deutes” i “Ales negres, paraules negres” són utilitzades freqüentment a les seves novel·les. Per què vol emfatitzar tant aquest punt?
És una pregunta interessant... Hi ha certes frases, com “Un Lannister sempre paga els seus deutes”, que no és el lema dels Lannister, que es repeteixen molt. Forces d’aquestes dites no són ni tan sols  els lemes de les Grans Cases de Ponent, sinó simplement dites populars; sé que alguns dels meus lectors es molesten perquè les repeteixi tant, però ho faig intencionadament. També m’agrada que el Jaime recordi sempre la frase que el Tyrion li va dir sobre la Cersei, que és: “Ella ha estat follant amb en Lancel, amb l’Osmund Kettleblack i fins i tot pot ser que es follés el Noi Lluna”. Vaig aprendre aquesta tècnica de l’Stephen King i m’agrada molt.
Recordes com vas decidir el punt d’inici de la història? Em refereixo a que Joc de Trons comença, més o menys, amb la mort de Jon Arryn. Tot i així, tenia construïda una gran història prèvia, com la Rebel·lió d’en Robert...
[Riu] Sincerament no recordo perquè vaig decidir començar en aquest punt; probablement no va ser una decisió conscient. Vull dir, tu t’asseus per escriure i esperes... la història simplement et ve i tu segueixes el que necessita. Per mi, la història va començar amb els llops huarg a la neu i aquest va ser el primer capítol que vaig escriure; després vaig escriure el segon capítol i el pròleg, que va abans que tot això, va ser escrit posteriorment. Per tant, la primera escena que vaig escriure va ser la de la neu. Tot comença a partir d’allà.
i agradaria canviar alguna cosa dels primers llibres?
Sí, suposo...
Com ara què?
Ahm... Espera... Que què m’agradaria canviar? Bé, m’agradaria canviar l’escena on en Tyrion Lannister és presentat per primera vegada; l’escena on en Tyrion salta des del capdamunt d’una porta; no és versemblant. Per aquell llavors tenia poques referències sobre la gent de la seva condició i va ser després quan vaig començar a conèixer més detalls de les seves limitacions físiques. Per això, aquesta és una de les coses que canviaria.
Des del quart volum de la saga ha estat encobrint alguns capítols amb noms en clau com ara ‘El Profeta’ o ‘La Filla del Kràken’. Per què ho fa?
Bé... [Pensa una bona estona amb un somriure enigmàtic] No sé si tu coneixes en Gene Wolfe, un dels millors escriptors de fantasia i de ciència ficció, en la meva opinió. Doncs bé, la seva obra està farcida d’enigmes i claus ocultes que et fan parar molta atenció en tot el que està dient. Recordo un dia que li vaig preguntar: “Per què utilitza això? Hi ha una raó més profunda al darrere? I ell no em deia res al principi. Es limitava a somriure irònicament i dir-me: “Què creus que significa, això?”, i aleshores li vaig comentar les meves teories i em va respondre: “Interessant...” [Riu]. Això és tot el que trauràs de mi, però t’he de dir que no és cap accident [Riu].

Futur “Quan finalitzi la saga seré jutjat per a qualitat dels llibres, no per la velocitat en què els he escrit”


PREDINT EL FUTUR: “Crec que la majoria dels meus lectores estaran satisfets amb el final”

Foto: Adrià Guxens

Tant en el quart com en el cinquè llibre va distribuir els capítols d’una manera geogràfica. Per què va decidir fer-ho d’aquesta manera?
El que jo pretenia el al principi era escriure el quart i el cinquè llibre alhora, situant l’acció cinc anys després del final del tercer llibre. Amb tot, aquest salt en el temps no funcionava correctament amb tots els personatges i vaig haver de descartar tota la feina feta per començar de nou des de zero. Aleshores vaig començar simplement uns minuts després de Tempesta d’Espases i com que vaig veure que tenia moltes coses per explicar als meus lectors vaig decidir de dividir la història; i vaig decidir de dividir-la geogràficament en comptes de cronològicament perquè seria millor per mantenir la continuïtat de l’acció per a determinats personatges. Tot i així admeto que vaig tenir molts problemes de coordinació.
Amb tot, al final del cinquè llibre la història de tots els personatges torna a trobar-se de nou. Es mantindrà unida al sisè llibre o la tornarà a dividir?
No, al sisè llibre vull ajuntar les línies argumentals de nou. Així doncs, afortunadament, tornaran a unir-se i tu, com passava als primers llibres, podràs llegir capítols de tots els personatges.
Cada títol de la saga Cançó de Gel i de Foc el formen tres paraules. És això una referència al fet que el drac ha de tenir tres caps?
No, de fet no. El que volia, simplement, era buscar un patró per tal que la gent identifiqués tots els llibres com a un tot. Al principi la saga estava plantejada com una trilogia, amb els títols Joc de Trons, Dansa amb Dracs i Vents d’Hivern... I finalment, després de força temps he pogut publicar Dansa amb Dracs [Riu]. Pensava que mai arribaria aquest moment, de tenir aquest volum escrit... I ara estic totalment entregat a escriure Vents d’Hivern.

Internet “Si tu ho canvies tot per una teoria d’Internet les pistes que has deixat ja no tenen sentit”

Quantes pàgines ha escrit de Vents d’Hivern?
Ja tinc escrites 400 pàgines. Tot i així, d’aquestes 400 pàgines només n’hi ha 200 que estan finalitzades realment perquè encara he de revisar les altres 200 pàgines, que estan en brut i les he de treballar molt més. Però tingues al cap que el darrer llibre, Dansa amb Dracs, tenia 1.500 pàgines de manuscrit i aquest serà més o menys igual de llarg, per la qual cosa tinc molta feina per endavant. Espero que un cop acabi aquest tour per Espanya pugui tornar a casa per escriure com si estigués posseït. Però el sisè volum no serà publicat el 2012 ni el 2013. Desitjo enormement poder-lo publicar l’any 2014 però sóc realment dolent amb les prediccions, com deus saber. I després hi ha un altre factor: quan acabi la saga seré jutjat per la qualitat dels llibres, no per la velocitat en què els escric.
Ha dit en nombroses ocasions que Cançó de Gel i de Foc està basada, en part, en la Guerra de les Dues Roses, en la qual els Lancasters, que tenien el símbol d’una rosa vermella, com els Lannister, lluitaven contra la família de York, amb una rosa de color blanc d’emblema, com l’escut dels Stark,. Podem esperar que la seva saga acabi d’una manera similar a aquest enfrontament bèl·lic?
No pots comptar-hi, no. Els Lancaster i els York van lluitar fins a l’extinció fins que va arribar la nissaga dels Tudor. Però els Tudor eren realment una nova dinastia; no eren Lancasters.
Sap, però, com acabarà la història?
Sí. Per mi, escriure un llibre és com un llarg viatge, i com qualsevol sortida, sé el punt on començaré i el punt on vull arribar. També conec una mica la ruta, sobretot algunes ciutats per les que pretenc passar i fins i tot alguns monuments que vull visitar. El que no sé, però, és on soparé la primera nit o quines cançons sonaran a la ràdio. Aquests detalls els descobreixo quan escric el llibre i aquesta és la principal raó per la qual vaig tan a poc a poc: perquè de vegades he de tornar sobre els meus passos per canviar petits detalls.
El seu darrer llibre, s’havia d’anomenar, primer, Temps de Llops...
Temps de Llops va ser un títol primerenc. Finalment es dirà Somni de Primavera.
Però aquest nom és nou. Primer va pensar de titular-lo Temps de Llops.
Sí, però era merament un títol de treball. Vaig decidir d’utilitzar Somni de Primavera.
És per alguna raó especial? L’altre títol era massa revelador sobre les seves intencions, potser?
No. Simplement crec que Somni de Primavera és un títol millor.

Fòrums “Per cada teoria correcta d’Internet hi ha 1.000 teories incorrectes”

Harry Potter i el Calze de Foc va arravatar-li el Premi Hugo l’any en què Tempesta d’Espases hi estava nominat. Què en pensa de J.K. Rowling i la seva saga?
Bé... [Canvia el seu to habitual per un altre molt més lúgubre] M’hauria agradat vèncer-la, què puc dir! Hauria desitjat guanyar aquest premi, que no crec que importi gaire a Rowling. De fet, ella no va acudir a recollir el premi, ni tan sols va enviar-hi ningú per què ho fes en nom seu, cosa que em resulta bastant molesta. Amb tot, penso que ella ha fet una feina molt bona per a la fantasia i molts dels meus lectors han passat abans per Harry Potter; molts són joves que ara han crescut, però que van començar a llegir  fantasia gràcies a ella. La J.K. Rowling ha portat tota una generació sencera al nostre sector i per això sí que l’aplaudeixo.
Era Tempesta d’Espases el seu llibre favorit?
[Pensa].
És el meu...
És probablement el més potent de la saga fins a dia d’avui, però per altra banda és una mica artificial parlar d’això perquè jo ho veig tot com un sol llibre i no cinc, tot i que ha estat publicat en cinc volums. Jo intento atorgar a cada llibre quelcom que l’identifiqui, però realment és una sola història, és Cançó de Gel i de Foc, igual que El Senyor dels Anells és El Senyor dels Anells. La seva divisió en tres volums, en el cas de Tolkien, va ser purament artificial; el mateix passa amb la meva obra. Dir que Tempesta d’Espases és el millor llibre és com dir: “M’agraden aquests 20 capítols més que la resta del llibre”. Bé... potser sí, però, tot i així, tu tens un únic llibre. La història, en el meu cas, s’ha de jutjar en la seva totalitat: introducció, nus i desenllaç. Ja veurem què en pensa la gent quan arribi al final...
Sap que aquest final no agradarà a tothom, oi?
Sé que decebré alguns dels meus fans, per suposat, sobretot aquells que estan fent teories sobre qui es quedarà finalment el tron: qui viurà, qui morirà... alguns fins i tot s’imaginen com quedaran algunes parelles romàntiques. Però ja vaig viure aquest fenomen amb Festí de Corbs i ara ho he tornat a fer amb Dansa amb Dracs, i repetint les paraules de Nick Nelson: “No pots acontentar tothom, així que intenta quedar tu satisfet”. Per això escriuré els dos darrers llibres amb la major destresa que sigui capaç i crec sincerament que la gran majoria dels meus lectors estaran contents amb el final. Intentar satisfer tothom és un error colossal: no et dic que molestis el teus lectors, però l’art no és una democràcia i mai hauria de ser-ho. Aquesta és la meva història i aquella gent que quedi molesta hauria de sortir a fer les seves pròpies històries; les històries que vulgui llegir.
Acostuma a revisar els fòrums d’Internet per tal de veure les prediccions que fan els fans?
Estic al corrent dels principals fòrums d’Internet que tracten sobre Cançó de Gel de Foc i solia entrar–hi sovint als grups americans i anglesos. Avui en dia el grup més important és Westeros, però vaig començar a sentir-me incòmode fins al punt de deixar d’entrar a aquestes pàgines web. Els fans comparteixen les seves teories; moltes només són especulatives però algunes van en la direcció correcta. Abans d’Internet un lector podia endevinar el final que tu havies planejat per la teva novel·la, però les altres 10.000 persones que llegissin el llibre no l’encertarien i es quedarien sorpreses. Ara, però, aquestes 10.000 persones utilitza Internet i llegeix les teories dels altres i diu: “Oh, Déu meu! El majordom és el culpable”, per posar l’exemple d’una novel·la de misteri. Llavors, penses: “He de canviar el final! La criada serà la culpable!” Però això per la meva ment és un desastre perquè si tu estàs fent bé la teva feina, deixes un munt de claus als llibres que apunten el majordom per ajudar-te a concebre l’autor del crim, però si aleshores canvies el final per acusar la criada, les claus ja no tenen sentit; o estan equivocades o són mentides, i jo no sóc cap mentider.
Amb tot, ha canviat mai alguna de les seves idees per tal que els fans no l’enxampessin?
Recentment hi he estat pensant i he decidit que no canviaré res del que tinc previst. El que he de recordar és que si una persona encerta el final i 10.000 persones llegeixen el seu comentari, aquestes persones no el donaran per bo de seguida i ni que ho fessin, 100.000 persones no veuran mai aquell post a Internet i quedaran igualment sorpreses. He de dir, també, que per cada teoria correcta hi ha, com a mínim, 1.000 teories incorrectes.  La gent tendeix a veure ombres on no n’hi ha, però sí que estic al corrent de tot això. De fet, la meva dona, Parris, acostuma a entrar en aquests fòrums i m’adverteix si hi ha alguna cosa particularment important, però només això.

Art “L’art no és una democràcia i mai hauria de ser-ho”


DINS DE LA HISTÒRIA: “La meva intenció és jugar amb les expectatives dels lectors”

Foto: Anna Guxens

És un escriptor malvat perquè mata a molts dels personatges principals. Com s’hi atreveix?
Bé... El que vull és que els meus lectors se sentin emocionalment involucrats en el que estan llegint. No m’agrada llegir des de la distància i vull que ells ho visquin molt, i s’espantin si alguna cosa dolenta ha de passar; vull que s’espantin. Més enllà de tot això vull deixar ben clar que tothom pot morir. El meu no és un llibre previsible, com molts d’altres, on tu saps que l’heroi està sa i estalvi. No importa els problemes que li sobrevinguin o les coses a les quals s’hagi d’enfrontar; ell tirarà endavant perquè ell... ell és John Carter, ell és l’heroi. Així no és com funciona la vida real i jo vull que els meus llibres siguin versemblants, per la qual cosa cap personatge està segur. El meu objectiu com a escriptor ha estat sempre el de crear històries de ficció potents. Vull que els meus lectors recordin els llibres i la bona estona que van passar llegint-los en una còmoda butaca.
Però qui és l’heroi de Cançó de Gel i de Foc?
No ho sé. Tothom és l’heroi de la seva pròpia història... Tinc més de dotze personatges amb punt de vista i tots són herois.
Una característica molt curiosa dels seus llibres és que ens dóna moltes pistes a través de les flames del Déu Roig, les paraules del Fantasma de Cor Alt o mitjançant les visions de la Casa dels Immortals...
[Riu] Bé, realment són spoilers? Has de prestar molta atenció als llibres per descobrir què signifiquen perquè no tots són el que semblen...
Certament, la trama és molt imprevisible, malgrat donar-nos tants indicis i pistes...
[Riu] Les profecies són, com saps, una espasa de doble fil. Les has de tractar amb molt de compte; vull dir, poden afegir profunditat i interès en un llibre, però alhora tampoc vols ser massa literal o massa simple... A la Guerra de les Dues Roses, que abans mencionaves, hi havia un Lord al qual li havien predit que moriria sota les muralles d’un determinat castell i per això va començar a ser supersticiós i mai s’apropava a cap castell i menys en aquell castell concret. Doncs bé, el cas és que va morir a la primera batalla de St. Paul de Vence i van trobar el seu cos al costat d’una taverna el símbol de la qual era un dibuix d’aquell castell! [Riu] Veus? Així és com les profecies agafen cos: de manera inesperada. Com més les intentes evitar, més t’apropes a que es facin realitat.
Per tant, sempre busca frustrar les nostres expectatives, m’equivoco?
No t’equivoques, no. Aquesta ha estat sempre la meva intenció: jugar amb les expectatives dels lectors. Abans de ser escriptor era un lector voraç, i encara ho sóc, i he llegit molts, molts llibres amb arguments molt previsibles. Com a lector, el que busco en un llibre és que em deleixi i em sorprengui. No vull saber què passarà. Per mi, aquesta és l’essència d’explicar històries i per aquesta raó vull que els meus lectors passin les pàgines febrilment: per tal de saber què passa després. Hi ha moltes expectatives, sobretot en el gènere fantàstic, on tu tens l’heroi i ell és l’escollit, i sempre és protegit pel seu destí. Doncs jo no vull això pels meus llibres.

Destí “Les profecies són una espasa de doble fil”

Per què la seva saga es diu Cançó de Gel i Foc? Pel Mur i els dracs, o per alguna altra cosa que encara no sabem?
Oh! Aquesta és l’associació més lògica, però sí, hi ha més coses al darrere. La gent diu que em vaig influenciar pel poema de Robert Frost, i per suposat que ho vaig fer. Vull dir... El foc és amor, el foc és passió, el foc és el sexe ardent... El gel és la traïció, el gel és la revenja, el gel és... ja saps, la inhumanitat glacial i totes aquelles coses que apareixen als meus llibres.
Quin és el seu personatge preferit?
Tyrion.
Se’n  recorda com se li va acudir aquest personatge?
Bé... L’any 1981 vaig escriure una novel·la amb la Lisa Tuttle que es deia Windheaven. De fet, vam escriure tres històries curtes amb la mateixa protagonista, la Maris, i una vegada escrites vam decidir posar-les totes en un llibre amb tres parts diferenciades. Doncs mentre escrivíem els llibres vam pensar de fer un nan que havia de ser el Lord d’una de les illes. Havia de ser la persona més lletja del món però alhora també la més intel·ligent. El cas és que aquella idea em va agradar i la vaig desar al meu cap fins que va reaparèixer quan estava començant a escriure Joc de Trons. I aquí tens a Tyrion Lannister,
Mata a molts personatges i li agrada en Tyrion... Clarament és un Lannister.
[Riu] Qui sap... Jo sóc membre de totes les cases.
De fet, aquest matí duia una samarreta amb l’emblema de la casa Greyjoy...
[Riu] Tinc una aliança canviant. Vull dir que mentre escric sobre un personatge vaig amb aquell personatge. Tinc una dotzena de personatges amb punt de vista i em converteixo en cadascun d’ells de manera alterna.

Personatges “Tothom és l’heroi de la seva pròpia història”

Parli’m una mica sobre els personatges femenins de la seva obra, perquè són ben diferents... Des de Lady Catelyn a la Reina Cersei, passant per l’Asha Greyjoy, la Melisandre o la Brienne de Tarth...
Bé... Tots aquests personatges han de ser diferents perquè són diferents dones amb diferents experiències vitals. No he cregut mai que totes les dones siguin iguals, igual que no tots els homes són de la mateixa manera. I crec que qualsevol frase de l’estil “totes les dones són... omple l’espai en blanc” està predestinada a errar. Aquestes generalitzacions sempre et porten problemes, per la qual cosa volia presentar els meus personatges femenins amb una gran diversitat, fins i tot en una societat tan sexista i patriarcal com els Set Regnes de Ponent. Les dones allí han de trobar el seu rol i crear-se una personalitat, i així dones amb diferents talents podran trobar maneres de funcionar en aquesta societat d’acord amb qui són.

Un dels personatges femenins més potents és la Catelyn Stark. Parli-me’n una mica.
Bé, volia fer un personatge de mare potent. Les dones en els libres de fantasia acostumen a ser arquetípiques i sempre són problemàtiques. Aquesta mena de llibres són majoritàriament escrits per homes però les dones també els llegeixen massivament. I per això, la dona, a la fantasia, acostuma ser molt atípica... Pot ser la dona guerrera o la princesa rebel que no vol acceptar el que el seu pare espera d’ella, i jo també tinc aquests rols als meus llibres. Amb tot, amb la Catelyn hi ha una clara influència d’Elionor d’Aquitània, la figura d’una dona que va acceptar el seu paper i la seva funció en una societat estreta, i que malgrat això aconsegueix tenir molta influència, poder i autoritat fins i tot acceptant els riscs i les limitacions d’aquesta societat. A més, també és mare... i hi ha una tendència que es pot veure sovint en altres llibres de fantasia que és matar la mare o bé treure-la fora de l’escenari. Generalment ja és morta abans que la història comenci... Ningú no vol saber res de la mare del Rei Artús, ni què pensa ni què està fent, per això l’aparta de la història i jo també volia fer el mateix. I aquesta és la Catelyn.

Al segon llibre en Renly li dóna al seu germà Stannis un préssec. Què insinuava això?
El préssec representa... Bé... És el plaer. És... tastar els sucs de la vida. Stannis és un home molt marcial i està molt preocupat amb el seu deure i amb aquest préssec en Renly li diu: “Olora les roses”, perquè l’Stannis sempre està pensant amb el deure i l’honor, i en què hauria d’estar fent, i mai es para per tastar el fruit. En Renly vol que ell provi el fruit però és una batalla perduda. M’hauria agradat que s’hagués inclòs aquesta escena a la sèrie de televisió perquè per mi aquest préssec era important, però no va ser possible.

Història “L’heroi d’un bàndol és l’enemic de l’altre”


LA SÈRIE DE TELEVISIÓ: “Jo escric els llibres; en David i en Dan fan la sèrie de televisió”

Foto: Anna Guxens

Crec que Joc de Trons va ser, en un primer moment, una reacció a la seva carrera a Hollywood...
Sí. Quan era guionista de Hollywood, cada vegada que escrivia un capítol havia de retallar escenes i reduir batalles per qüestions pressupostàries. Per aquesta raó vaig començar Cançó de Gel i de Foc, perquè volia escriure les meves pròpies històries sense límits. Em vaig dir: “Escriuré tantes escenes amb castells com sigui possible, crearé tants personatges com em sigui possible, escriuré sobre batalles de gran escala...” Realment no m’hauria imaginat mai que s’adaptarien les meves novel·les per a televisió, però en aquella època va haver-hi el boom de la fantasia que va portar Peter Jackson amb El Senyor dels Anells.
Imagino, doncs, que en aquell moment totes les majors van voler aconseguir la seva pròpia història de fantasia per adaptar-la a la gran pantalla...
Sí, però jo no volia que la meva obra es convertís en una pel·lícula. Tot i així, un dia van venir-me a buscar dos productors de televisió, David Benioff i Dan B. Weiss, que volien adaptar els meus llibres per a la televisió i vam organitzar una trobada mítica en un restaurant de Hollywood que es diu ‘The Palm’. Tant en David com en Dan van expressar que els hi agradaven molt les meves novel·les i la seva intenció era d’adaptar-les en una sèrie de televisió. Recordo que estàvem menjant i vam acabar el primer plat i seguíem parlant; vam acabar el segon plat i seguíem parlant; vam acabar les postres i seguíem parlant; i com que vam continuar parlant després, vam decidir quedar-nos a sopar.
Li agrada la sèrie de televisió?
Sí, m’encanta la sèrie de televisió! M’agrada, de fet, gairebé tot el que fa l’HBO, que és, per mi, el Tiffany’s de la televisió. Estic molt involucrat a la sèrie. De fet, escric un capítol per temporada.
No li agradaria escriure més d’un capítol per temporada o ser present al rodatge?
Sí, però malauradament els dies tenen només 24 hores i hi ha gent que pensa que sóc bastant lent escrivint i si a sobre em traslladés a Belfast per participar més activament n la sèrie de televisió, necessitaria més temps per acabar les novel·les i crec que ningú està interessat en què això passi.

No, certament no. Tot i així hi ha algunes diferències entre el show de televisió i els llibres. Per exemple, a la sèrie de televisió es revela clarament l’homosexualitat d’en Loras mentre que als llibres només ens dona algunes pistes per endevinar la seva orientació sexual. Aquest és un exemple, però n’hi ha molts més. Es tot plegat per alguna raó especial? Li diu a en Dan i a en David què cal canviar i què cal mantenir?
Jo escric els llibres, ells fan la sèrie de televisió, per la qual cosa ells prenen aquesta mena de decisions: què cal deixar com està als llibres, què cal eliminar... Cal dir, però, que és lògic que es treguin coses perquè només tenim deu episodis per temporada, però és la seva decisió què incloure i què no. Recordo un capítol on apareixia un consell compost per una dotzena de persones. Tots ells havien de ser personatges que intervinguessin però per això hauríem d’haver contractat a dotze actors i una cosa que he descobert dels actors amb el temps és que tots ells volen cobrar [Riu].

Pel·lícula “No volia que els meus llibres es convertissin en una pel·lícula”

Sí. Sempre hi ha les limitacions pressupostàries...
Per aquesta raó hem de deixar passar coses, però estic molt content de l’adaptació que s’ha fet dels llibres i també de les escenes originals que en Dan i en David han decidit incloure, malgrat pertànyer a personatges que no tenen punt de vista als llibres; escenes com la que apareixen la Cersei i en Robert discutint el seu matrimoni o una altra entre en Varys i en Dit Petit. Del que estic menys content és, lògicament, de les escenes omeses, especialment aquelles que per a mi eren principals, però no hi podem fer res. He d’escriure els llibres, i aquest és el meu principal objectiu, ja que no vull que la sèrie m’atrapi.
Té algun actor o actriu preferits, a la sèrie?
M’agraden gairebé tots. Tenim un càsting impressionant i la directora de càsting, la Nina Gold, és fantàstica. Certament, Peter Dinklage, com a Tyrion, ha rebut molts premis i reconeixements: un Emmy, un Globus d’Or... i tots ben merescuts.

I ara ha estat nominat de nou pels Premis Emmy...
Sí, i estic molt content al respecte, però també estic una mica decebut perquè tot i que hem rebut moltes nominacions, aquestes són principalment per les categories més tècniques i crec que hem tingut molt bones interpretacions amb en Sean Bean (Eddard), en Mark Addy (Rei Robert) i en Harry Lloyd (Viserys) a la primera temporada, que tots ells són fantàstics. Però els nens també són increïbles: Maisie Williams (Arya), Sophie Turner (Sansa)... Lena Headey és una Cersei meravellosa i en Conleth Hill és un Varys genial... Crec que hauríem d’haver rebut més nominacions en els camps artístics.

Sèrie de televisió “Vam estar a punt de venir a filmar a Espanya”

Sap quin és el capítol que escriurà aquesta tercera temporada?
Sí, he escrit el setè episodi (3x07), anomenat ‘Autumn Storms’ (Tempestes de Tardor). Sé que no és un títol brillant com ho va ser ‘Blackwater’ (Aigüesnegres, 2x09), però és el millor nom que he pogut trobar. Com a mínim hi ha diverses tempestes de tardor i plou molt, en aquest capítol... [Riu].

Així que no escriurà el capítol d’un cert casament, que tan vostè com jo sabem...
Bé... Si aquest capítol queda inclòs, finalment, a la tercera temporada apareixerà després del meu, i crec que en David i en Dan el volen escriure ells mateixos.
Es dedicaran dues temporades per adaptar el seu tercer llibre, ja que és més gruixut que els seus predecessors?
Sí. L’HBO ha decidit de dividir el tercer llibre en dues temporades diferents. Més o menys la tercera temporada parlarà de la primera meitat del tercer llibre, i la quarta temporada agafarà la meitat restant i potser també alguns capítols de Festí de Corbs i de Dansa amb Dracs, perquè l’acció serà explicada cronològicament. Els límits entre cada temporada i cada llibre no són clars i, de fet, a la segona temporada ja vam veure algunes coses del tercer llibre.
Hi haurà noves localitzacions a la tercera temporada?
Bé, estem establerts a Irlanda del Nord, que ens dóna molt bones localitzacions. Amb tot, com que aquests llibres parlen de tot un món, nosaltres també hem d’utilitzar tot el món per trobar els escenaris ideals. La temporada passada vam utilitzar Dubrovnik per fer els exteriors de Port del Rei i sé que hi tornaran. La temporada passada també vam utilitzar Islàndia per les terres més Enllà del Mur, i també hi tornaran. La notícia és que aquest any es filmarà al Marroc, segurament pel material de la Daenerys.
Per gravar les escenes de la Badia dels Esclaus, oi?
Exacte, però el cas és que ja vam rodar al Marroc quan vam gravar el pilot. Malauradament, finalment vam descartar tot aquell material, incloent-hi el meu brillant cameo que, del tot segur, m’hauria fet guanyar un Emmy per la millor interpretació de noble pentoshi [Riu]. Bromes apart, som la primera sèrie de televisió que grava simultàniament en quatre països diferents, amb diferent càsting i amb diferents directors.

Localitzacions “L’emplaçament esdevé un personatge més, a la fantasia”

Hi ha alguna localització de Ponent basada en Espanya?
Sí. Dorne és clarament influenciat una mica per Espanya, una mica per Gal·les, perquè cap influència és únicament d’una font. Dorne és una terra molt especial, amb una cultura un pèl diferent que la de la resta de Ponent... va estar apartat políticament de la resta durant molt de temps i també culturalment, a causa de les tradicions que van portar els Rhoynar, però tot i així no ha influït gaire a la resta de Ponent. Per això els dornesos tenen els seus costums particulars. Això també ho veig a la història d’Espanya, particularment en la història morisca, ja saps... va estar realment apartada de França, llavors.
Han pensat d’utilitzar algun dels nostres indrets per a la sèrie de televisió?
Probablement no hauria de dir-t’ho, però vam estar a punt de rodar a Espanya. Teniu molts castells preciosos i molt bones localitzacions, especialment al sud d’Espanya, però finalment vau ser vençuts per Croàcia. Però qui sap? Potser utilitzem Espanya en el futur, que estaria molt bé, i aleshores et podries registrar com a extra [Riu].
Ha creat regnes, ciutats i paisatges molt complexos i diversos. Perquè té tanta cura de l’entorn físic de la seva història?
L’emplaçament és molt important a la fantasia. Crec que això ha estat així durant molt de temps i Tolkien és potser l’exponent més clar. Era un estudiant universitari quan va esclatar el fenomen de l’obra de Tolkien. En aquella època, els estudiants començaven a llegir El Senyor dels Anells i duien xapes amb les paraules “En Frodo viu”. També teníem pòsters als nostres dormitoris, però el que em va sorprendre és que als pòsters no hi apareixien les portades dels llibres o el dibuix de cap dels personatges. Tots ells eren sobre el mapa de la Terra Mitjana; aquella era la primera icona de El Senyor dels Anells, i això remarca la importància de l’emplaçament. L’emplaçament esdevé un personatge més, a la fantasia.
Segurament el Mur és la localització més important dels seus llibres. Com se li va acudir?
Ho recordo molt bé. L’any 1981, en el meu primer viatge fora dels Estats Units, vaig visitar Anglaterra per visitar la meva vella amiga i escriptora Lisa Tuttle. Vaig estar un mes, allí, i vam viatjar a través del territori per visitar els llocs més importants. Quan vam arribar a Escòcia vam visitar el Mur d’Adrià. Recordo que era el final del dia, gairebé el crepuscle. Els busos turístics estaven marxant i el teníem gairebé per nosaltres dos sols. Era la tardor i el vent bufava fort. Quan vam arribar al capdamunt, vaig intentar d’imaginar com hauria estat la vida d’un legionari romà el primer o segon segle després de Crist. Aquell mur era la fi del món conegut i protegia les ciutats dels enemics que hi havia més enllà del mur. I vaig sentir moltes coses allí, mirant cap al nord, i simplement vaig utilitzar-ho quan estava començant a escriure Joc de Trons. Amb tot, la fantasia necessita una imaginació activa. No podia descriure merament el Mur d’Adrià. És molt bonic, però només fa deu peus d’alçada i està fet de pedra i fang. La fantasia requereix estructures més imponents, i per això vaig exagerar els atributs del Mur d’Adrià.

Reconeixement “Som la primera sèrie de televisió que grava a quatre països diferents al mateix temps amb diferents directors i actors”



L’OPINIÓ D’UN MESTRE: “Els meus llibres no són cap al·legoria als nostres dies”

Foto: Anna Guxens

En els seus llibres, en Robb Stark vol que el nord es converteixi en un regne independent. A la societat contemporània hi ha gent que vol que diverses nacions, com Catalunya, Flandes, el País Basc, o Escòcia, per posar alguns exemples, es converteixin, també, en estats independents. Quina opinió en té?
Bé... Aquests casos són diferents que els dels meus llibres, però els trobo molt interessants, com a americà que sóc. Sembla que hi ha dues forces contradictòries: la primera és que aquests regnes o països històrics, en general regnes, que tenen diverses regions amb grups ètnics, volen trencar amb els seus respectius països. Aquesta situació la teniu aquí, a Espanya, amb la regió basca, i en extensió suposo que amb Catalunya, que també vol esdevenir independent. Però al mateix temps ningú vol separar-se del tot; tothom vol formar part de la Unió Europea. És a dir, es volen separar però alhora volen ser part d’un ens polític, econòmic i social més gran. Semblen gairebé impulsos contradictoris... Per mi... No ho entenc del tot perquè provinc d’una tradició diferent als Estats Units. Amèrica és un enorme atuell on hi vam introduir gent de 50 països diferents de tot el món amb les seves respectives llengües, menjars i religions, i en l’espai d’un parell de generacions es van convertir en americans. Tots ells poden mantenir els seus aliments tradicionals i celebren els seus propis festivals, però ja no són italians. Són americans o italians americans.
Això no sembla funcionar d’aquesta manera a Europa, doncs...
Exacte, i això és el que em fa ballar el cap. És a dir, quan vaig viatjar als països de l’Antiga Iugoslàvia  vaig quedar molt impactat perquè ells intentaven seguir el model americà agafant cinc països per formar Iugoslàvia. Mentre en Josip Broz Tito vivia semblava que el seu projecte funcionava i la gent deia: “Soc iugoslau”. Però ja ningú ho diu, això; ells són servis, o croates, o bosnians, i la seva identitat ètnica és clarament més important que formar part d’un nou tot. No volen convertir-se en iugoslaus així com nosaltres ens vam unir per esdevenir americans, però no ho sé... És interessant. Tu segurament ho sabràs millor que jo, ja que no sóc cap expert i tu probablement entens tot aquest procés millor que jo, sobretot pel que afecta a Espanya.
És Cançó de Gel i de Foc un paral·lelisme o una crítica a la nostra societat?
No. La meva feina no és cap al·legoria als nostres dies. Si volgués escriure sobre la crisi financera o el conflicte de Síria, escriuria sobre la crisi financera o el conflicte de Síria sense cap metàfora. Amb tot, és cert que en les meves novel·les apareixen alguns elements que poden reflectir part de la història mundial. Temes com el poder, el sexe, el dolor... He crescut com un lector de ciència ficció, i aquest va ser el meu primer amor, fins i tot abans que la fantasia. Però la ciència ficció, llavors, presentava un món idealista: l’espai, un futur brillant, però desgraciadament aquest optimisme va desaparèixer molt ràpidament i el futur no va ser tan bo com l’havíem pintat. Avui en dia, la ciència ficció és molt pessimista i parla de distopies: sobre un món contaminat, sobre un món podrit... Per suposat preferiria formar part d’un altre món, però no puc. Potser l’hivern no està arribant només a Hivèrnia, sinó al món real.
  

Futur “L’hivern no està arribant només a Hivèrnia, sinó al món real”




Articles relacionats:

10 comentaris:

  1. Molt bona entrevista, felicitats!!!

    Marian

    ResponElimina
  2. Felicitats Adrià. Molt bona entrevista. Has fet preguntes molt interessants i es nota que has llegit els llibres publicats i has mirat la sèrie.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic molt content que hagis gaudit l'entrevista, Teresa. :)

      Elimina
  3. Et felicito, Adrià. Una entrevista extraordinària.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Barrufet. Intento fer el millor periodisme que sóc capaç. Gràcies per comentar! :)

      Elimina
  4. Felicitats Adrià! L'entrevista és genial. Molt ben preparada, preguntes molt interessants i, sobretot, molta complicitat. Enhorabona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Merci, Cris! M'alegro molt que t'hagi agradat! :)

      Elimina
  5. Entrevista molt bona, recomano llegir-la

    ResponElimina