dilluns, 30 de juliol del 2012

Laura Ruiz Ferreres: “M’encantaria poder tocar més sovint a Catalunya”





Poca gent pot aconseguir en una vida el que Laura Ruiz Ferreres ha aconseguit amb tan poc temps. Als disset anys va anar a estudiar clarinet a Londres, d’allí va anar a fer un màster a Suïssa i actualment resideix a Alemanya, on és professora catedràtica de clarinet a la Hochschule für Musik und Darstellenden Kunst de Frankfurt.

Entrem plegats en un bar del barri de Sants i per casualitat o pel destí, sona música clàssica per l’altaveu. És una entrevista llarga però el temps passa volant. La Laura explica la seva experiència com a solista i com a professora, comenta com va aconseguir dominar els dos sistemes de clarinet, el francès i l’alemany, i ens posa al dia de tots els seus projectes, presents i futurs. Adria’s News entrevista aquesta jove promesa de la música clàssica nascuda a Amposta però que ha assolit un reconeixement internacional; aquesta talentosa clarinetista que vol tocar més a Catalunya però no troba el moment oportú. Música maestro!

dijous, 26 de juliol del 2012

Funny Games: la violència com a entreteniment




Hi ha algunes pel·lícules que resulten impactants. Per mil motius. Per violentes, per dramàtiques, per la seva bona (o mala) qualitat. Funny Games es va estrenar el 1997, i sembla tenir una mica de tot això. Obra del director austríac Michael Haneke, explica la història d'una família prototípica (el pare, la mare, el nen, el gos) que es disposa a passar una o dues setmanes a la seva caseta del llac. Allà coneixeran dos sinistres personatges aficionats al golf que aviat es revelaran com un parell de perfectes malalts mentals, que gaudiran torturant i assassinant pel simple fet de fer-ho. Intentaré explicar què m'ha cridat l'atenció d'aquesta pel·lícula sense revelar massa del seu contingut, cosa que sempre és difícil.

dilluns, 23 de juliol del 2012

George R.R. Martin: “L’hivern no arriba només a ‘Invernalia’, sinó al món sencer”

                                                                                                   Foto: A. Guxens


Que t’arribi la fama als 60 anys no deu ser fàcil d’assimilar, però George R.R. Martin l’accepta, tot i que sap que és una espasa de doble fil. Per una banda, la fama li ha atorgat visibilitat i ha fet augmentar exponencialment les vendes de tots els seus llibres, però per l’altra, Martin sap que té l’obligació de satisfer un públic que ja s’ha estès per tot el món. És per això que en només quinze dies l’escriptor de Nova Jersey ha passat pel Clarion West Writers Workshop, a Seattle, per la Comic-Con de San Diego i per Espanya, on es troba actualment. Martin visitarà Barcelona durant els propers dies  però si es recordarà el seu pas per aquest país serà per la setmana que ha passat a la ciutat d’Avilés (Astúries) on ha ocupat, sense cap mena de dubte, el tron de ferro del Festival Celsius 232, que ha celebrat enguany la seva primera edició. Amb tot, ja és la tercera visita de Martin a Astúries, tot i que les dues vegades anteriors, durant la Semana Negra de Gijón del 2001 i del 2008, no havia assolit, ni de lluny, la popularitat que ostenta ara gràcies a la reeixida sèrie de televisió de l’HBO.

La primera vegada que veig a George R.R. Martin és a la roda de premsa que ofereix just el dia després d’arribar. Avança amb passos lents, molt silenciosament, cap a la taula que li han preparat. Se’l veu cansat. Com sempre, duu les seves inconfusibles ulleres, els seus característics tirants, la seva inseparable gorra i la seva coneguda barba d’aire gandalfià. A més a més, honora a tots els presents amb la samarreta d’una de les grans cases de Westeros, en aquest cas la dels Greyjoy on a sobre d’un gran kraken daurat hi brilla el seu lema: ‘We do not sow’ (Nosaltres no sembrem). Martin sap, però, que totes les paraules que digui allí, en aquella sala plena de càmeres i micròfons, seran com llavors que podran germinar. Per això vigila molt el que diu; per això controla molt les seves paraules, mesurant-les una per una, sense que aquest fet tregui intensitat a la seva veu com un tro.

diumenge, 15 de juliol del 2012

Barreges indigestes

La perpinyanesa Maria Geoffroy, recentment campiona de rem a França, celebrant la victòria amb la senyera estelada.



Vamos a contar mentiras, tralará...


Fa massa temps que dura la cantarella sobre això de barrejar futbol i política. Amb aquesta darrera Eurocopa, el vas de la hipocresia ha vessat, ha esclatat i ha fet una taca d'oli massa gran com per permetre'ns seguir aguantant tant de cinisme sense dir res.
Ens expliquen amb molta saviesa que aquesta mescla és odiosa. Els qui ho afirmen, ja em perdonareu d'anar al gra, ho fan tergiversant mesquinament l'ús del terme política, i a sobre de dues maneres alhora!

dimecres, 11 de juliol del 2012

L’economia que amaga un got de capuccino



El Economista Camuflado (Tim Harford) és molt més que un llibre d’economia; és un manual de vida escrit de manera gairebé novel·lada amb fils conductors molt marcats que intenta –i aconsegueix– explicar gran part l’economia que s’amaga a la vida quotidiana d’un ciutadà corrent i que amb prou feines aconsegueix entreveure. Amb raó Tim Harford ha aconseguit vendre milers de còpies arreu del món ja que a partir de supermercats i gots de capuccino explica amb humor i ironia els principals conceptes que sostenen la teoria econòmica. I el millor de tot és que ho fa en menys de 1.000 pàgines, cosa bastant rellevant tenint en compte l’enorme quantitat de compendis que circulen amb definicions metafísiques de difícil comprensió per a aquells que intenten iniciar-se en l’intricat món de l’economia.

diumenge, 8 de juliol del 2012

Crisi Civil



Ens trobem immersos en la major crisi social des de la Guerra Civil, als anys ’30. Vuitanta anys després tornem a estar en una situació de desassossec brutal en la població, però hi ha alguns canvis. Si durant la Guerra Civil la República percebia clarament qui era l’enemic que la faria caure sota el jou del feixisme, ara no sabem contra qui hem de lluitar concretament ni com fer-ho.

dimarts, 3 de juliol del 2012

Lluís Llach i l'amor homosexual


Memòria d'uns ulls pintats es basa en records en blanc i negre per captivar el lector.


Amb Memòria d'uns ulls pintats el cantautor català Lluís Llach s'ha estrenat en el món literari. Llach ha muntat una història de ràpida lectura fent que el protagonista (en Germinal, un nom que acabes estimant) expliqui directament la seva vida. El veterà cantant, i ara novell novel·lista, s'endinsa en el món de la Barceloneta dels anys trenta del s.XX i narra una dolça història d'amor i d'innocència entre dos nois.