Crítica de 'El somni d'una nit d'estiu' (TNC)

Joan Ollé comenta que no acaba de saber si la seva versió d’El somni d’una nit d’estiu, que es pot veure al TNC fins el 18 de gener, és una obra d’època o contemporània. I té tot el sentit del món, ja que si bé la seva mirada al text de Shakespeare conserva el rerefons atenès del palau del Duc Teseu i el món de les fades no deixa de ser un bosc, l’embolcall amb que ho presenta tot plegat deixa veure una clara influència de la cultura popular del darrer segle. D’aquesta manera hi trobem des de la Blancaneu fins a dues fades amb l’estètica dels personatges de Rocky Horror Picture Show, passant per un Oberon que sembla tret del món del Màgic d’Oz i un Puck amb la cara pintada de Joker.

Precisament, aquest follet entremaliat que treballa pel rei de les fades és un dels personatges més recordats de l’obra, que Ollé dota de molt més protagonisme en la seva versió que no pas té al llibret original. Potser perquè, al cap i a la fi és el nexe entre totes les històries d’amor i desamor; o potser perquè és el personatge que té més matisos, jugant sempre al límit del món dels humans i el de les fades. Amb tot, probablement la decisió neix del voler aprofitar el gran talent de l’actor Pau Vinyals, que dota de geni i histrionisme aquest personatge, ja de per si carismàtic. També està enorme Xicu Masó, el teixidor que acaba convertit en un burro i que captiva a Titània després que aquesta sigui presa d’un encanteri. Malauradament, però, Ollé, en voler esprémer massa el talent d’aquests dos grans còmics, acaba allargant massa algunes escenes, que perjudiquen el ritme global de la funció.

El somni d’una nit d’estiu és una obra plena de gent jove. A part de Vinyals, hi trobem unes encerades Claudia Benito i Laura Pujolàs en els papers d’Hèrmia i Helena, respectivament, i uns més regulars Albert Prat i Guillem Motos fent dels sempre enfrontats Lisandre i Demetri, aquí massa infantilitzats i exempts de la ironia que desprèn el text original. Amb tot, el més decebedor de tot és veure que alguns dels més reconeguts actors del país, com Lluís Marco o Mercè Aránega no aconsegueixen desprendre prou complicitat en els seus papers d’Oberon i Titània, a més a més d’una desaprofitada Victòria Pagès en el petit paper d’Hipòlita, promesa del Duc Teseu.

De miserables, res de res

Les Misérables ho tenia tot: bones cançons, bones interpretacions, bones veus, bon muntatge, bona escenografia, bones coreografies i una bona història. I és que l’adaptació musical de la novel·la de Víctor Hugo de miserable no en té res, al contrari, va ser un dels grans luxes de Barcelona fins ahir a la nit, que el Teatre Musical de Barcelona (BTM) va oferir la darrera actuació, després de gairebé mig any d’actuacions.

L’espectacle estava assegurat i el BTM es va omplir de gom a gom. El públic era totalment heterogeni, tant pel que fa al sexe, l’edat i la nacionalitat. Però Víctor Hugo ja ho deia: “Les Misérables es va escriure pensant en un públic universal. No sé si tothom llegirà la novel·la, però sense cap mena de dubte és una novel·la que va dirigida a tothom”. Només va caldre que l’orquestra entonés els primers acords per què el públic embogís, amb la intenció d’assaborir aquella darrera actuació. Segurament, aquest va ser el motiu que va impulsar els espectadors a aplaudir els actors i actrius a gairebé cada número, com a homenatge a la seva feina. Aquest fet, però, va fer empipar forces assistents, que argumentaven que d’aquesta manera “s’aixafaven els finals de les peces musicals” i, alguns, fins i tot declaraven que “les interferències del públic podien provocar que els actors desafinessin en algun moment”. I és ben cert. Musicalment, hi va haver moments que van ballar una mica, però allò no restava importància al conjunt de l’obra, que va aconseguir transmetre la història de Víctor Hugo satisfactòriament.

Julio Manrique: "El teatre és com casa meva"

Julio Manrique (Barcelona, 1973) va formar-se a l'Institut del Teatre i des d’aleshores ha fet teatre, televisió i cinema. A principis de 2011, va substituir a Calixto Bieito en la direcció del Teatre Romea.

Qüestionari

• Un llibre: Carta breve para un largo adiós de Peter Handke.
• Una pel·lícula: Barton Fink dels germans Coen.
• Un actor: Al Pacino.
• Una actriu: Meryl Streep.
• Una cançó: I Wanna Hold Your Hand dels Beatles.
• Un menjar: L’ensaladilla russa.
• M’agradaria viure a... Siracusa.
• Un lloc per perdre’t: Islàndia.
• De petit volia ser... Boxejador.
• Un defecte: La impaciència.
• Una virtut: L’entusiasme.
• Creences: No crec en el Déu cristià del triangle i la barba però tinc alguna fe difusa. Sé que la fe mou coses i jo crec en ‘alguna cosa’.

Arribem puntuals al teatre Romea. Truquem a l’intèrfon i la veu metàl·lica de l’aparell ens dóna pas a un vestíbul fosc, buit i lúgubre. Aguaitem uns minuts que se’ns fan eterns en aquella sala enorme, a l’espera que algú ens rebi. Al davant hi ha unes columnes imponents; a l’esquerra, reposa un piano, a l’ombra, i al fons una escalinata de la que no es veu el final ens fa posar els pèls de punta. L’ambient és molt fred i tens, completament diferent del que presenta el teatre quan acull els més de 500 espectadors de les seves obres. L’enrajolat, blanc i negre, sembla un gran tauler d’escacs on nosaltres som les peces d’un joc de llums i ombres que sembla que no s’acaba mai.

Finalment, sentim una veu al capdamunt de les escales i ens dirigim cap allà, avançant sobre l’elegant catifa vermella que ens ha acompanyat durant tota aquella llarga estona. Al final d’aquelles escales interminables, il·luminades per la tènue llum d'unes làmpades clàssiques de paret, una sala llarga i estreta ens porta al despatx del director artístic del Romea, Julio Manrique. Tres noies treballen amb els ordinadors en una filera de taules plenes de papers i telèfons. Una d’elles, ens porta a la sala del nostre home, no més acollidora que les altres. El seu despatx, de parets grogoses, és força gran, senzill i auster. Una taula gran i desordenada, unes quantes cadires al voltant d'una segona taula, aquesta de vidre, una prestatgeria plena de llibres, un sofà amb coixins de tons verds i un parell de làmpades de peu és tot el que hi ha. Del sostre pengen uns llums antics i l'únic element que dóna vida a la sala és la fotografia d’un espectacle, que ocupa tota la paret del fons. Manrique ens avisa que no disposa de gaire temps; sembla força enfeinat. Porta les grenyes despentinades, barba de quatre dies, una camisa clara i uns texans. Presenta l’aire informal i atractiu que sempre l’ha caracteritzat. Seiem, i veiem com es rasca la barba, impacient, així que comencem a disparar.

Un dia rodó

Escena de l'obra Desclassificats

Ahir va ser un dia rodó. Em vaig llevar força tard, a les vuit del matí, i vaig anar xino-xano cap a la facultat on vaig assistir a una classe que, afortunadament, va acabar abans de les dotze. Millor; així tindria més temps per preparar l’entrevista que havia de fer a un quart de vuit d’aquella mateixa tarda a l’actor i director, entre tantíssimes altres coses, Abel Folk.

L'Abel Folk i jo

Els meus quatre companys de la secció d’espectacles i jo ens vam presentar a la Villarroel puntuals i el nostre home no va trigar a arribar. Durant un instant va passar allò que no vols que passi però que sempre acaba passant, que és quedar-se amb la boca oberta, astorat de tenir un dels personatges més importants famosos de Catalunya al teu davant. Em vaig humitejar els llavis i em vaig presentar tement de no articular bé les paraules, encara presa del nerviosisme de la situació. Afortunadament, tot va anar bé: la rebuda va ser molt càlida i va propiciar un ambient distès i molt agradable. I després de rebutjar educadament una invitació a un cafè ¾l’Abel ja havia fet prou concedint-nos l’entrevista¾ vaig començar a fer les preguntes.

Gairebé vam estar una hora xerrant i vam quedar que després de la funció ens trobaríem de nou per comentar-la plegats. Perdoneu, és veritat. Que encara no us ho havia dit. El cas és que volíem amortitzar al màxim el nostre viatge a Barcelona, així que havíem comprat entrades per anar a veure Desclassificats, una obra que tracta sobre l’ètica periodística que, personalment, i més encara cursant la carrera de periodisme, tenia moltes ganes de veure.

L'Emma Vilarasau amb una companya i jo

Com suposàvem, no ens va decebre. L’hora i quart que va durar l’actuació va passar volant com si les meravelloses interpretacions dels tres protagonistes ¾Emma Vilarasau, com a Sílvia Utgés, Abel Folk, com a Cáceres i Toni Sevilla, com a Víctor Bosch¾ haguessin donat ales a les busques dels nostres rellotges. És una bona obra, que combina l’humor amb un profund missatge que et fa plantejar contínuament si el que fan els personatges és correcte o no i, certament, et fan posar en el seu lloc. Què faries tu en aquesta situació? Li hauries dit d’aquella manera? Hauria de vendre’m per diners? Podria suportar una pressió tan gran com aquesta? Eren preguntes, que no paraven de ressonar als nostres caps una vegada, una altra i una altra.

Com havíem quedat, ens vam trobar amb l’Abel al vestíbul i vam comentar la jugada. Vam ser molt sincers i, de fet, va estar tot dit amb una paraula: excel·lent. Els altres dos actors no van trigar a comparèixer i  els vaig felicitar. Bé, a l’Emma per partida doble ja que, a part d’haver ofert una brillant interpretació, celebrava el seu 52è aniversari.  

I ja fa un dia de tot això... Sembla mentida, va ser tot tan intens que encara retinc tots els detalls. Però bé, crec que ja va sent hora que acabi aquest article ja que d’aquí pocs minuts comença l’entrevista que farà Mònica Terribas al President de la Generalitat, Artur Mas. Amb tots els records de Desclassificats al cap, podré comprovar de primera mà si el paper de Sílvia Utgés s’assembla al de Mònica Terribas tal i com va dir la premsa quan es va estrenar l’obra. I probablement sigui així i hi hagi un paral·lelisme entre les dues dones, les dues tan crítiques, tan lúcides, tan incisives... Així doncs, apagueu els llums i els telèfons mòbils ja que, en breus instants i després de la primera part, ahir a la Villarroel, comença el segon acte!

Mònica Terribas entrevistant a Artur Mas

Neix la revista digital del TNC

La revista digital del TNC

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) va acollir ahir al vespre la presentació del número zero de la seva revista en format digital. Aquest és un projecte pioner a Catalunya ja que, amb aquesta iniciativa, el TNC ha esdevingut el primer teatre català en oferir una publicació periòdica a la xarxa.



Bernat Puigtobella i Sergi Belbel



Sergi Belbel, director artístic del teatre, va voler agrair la feina que havia realitzat Bernat Puigtobella, membre del Consell d'Assessorament Artístic del TNC i Coordinador del Consell de Publicacions, per posar en funcionament la revista, que està en format flash i és totalment interactiva: “Els lectors podran veure vídeos, escoltar clips d’àudio, observar seqüències d’imatges i accedir a diversos enllaços que permetran ampliar la informació que apareixia en el Quadern del TNC, que era la revista que havia ofert fins ara, en format paper”, va explicar Belbel. El ritme de publicació serà de tres números per any, que correspondran als mesos de setembre, gener i abril.



Imma Colomer i Jordi Banacolocha



L’acte va obsequiar els espectadors amb dues actuacions d’alguns dels actors catalans més rellevants del moment. A la primera, Imma Colomer, Jordi Banacolocha i Pau Roca, entre altres, van representar un fragment de l’obra Una vella, coneguda olor, la primera que va escriure el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet i que, en el marc del seu 70è aniversari, servirà per inaugurar el Teatre Principal de Terrassa el pròxim 14 d’abril. La segona intervenció va anar a càrrec de Sílvia Bel, protagonista de l’obra Un mes al camp, que va llegir una carta que havia escrit ella mateixa i que anava destinada a la Natàlia, el personatge que interpreta l’actriu a la funció.

Sílvia Bel, llegint la carta

La revista digital ha apostat per una estructura moderna i amena que permet que el lector s’assabenti de les últimes novetats i que pugui aprofundir en els temes en els quals està més interessat. D’aquesta manera, la publicació comença amb un recull de notícies del món del teatre, segueix amb una explicació de les obres que s’estan representant al TNC, que sovint s’acompanyen d’algun trailer, continua amb una entrevista en profunditat a algun actor, director o dramaturg, a continuació presenta un reportatge històric sobre alguna peça teatral, on s’exposa l’evolució que ha tingut a Catalunya i fa un seguiment de les funcions més destacades. Després s’arriba a una secció anomenada el TNC per dins que vol apropar al lector algun dels espais del teatre, com ara la sastreria, els camerinos, l’escenari, etc. Un cafè amb..., és el títol de la següent secció on es pot llegir una conversa amb  algun personatge relacionat amb el món del teatre  i, finalment, la revista acaba amb informació més generalista, com ara les activitats que es realitzen al TNC o els serveix que ofereix el teatre.

En el transcurs de l’acte, Belbel va voler deixar clar que, tot i que gràcies a les noves tecnologies s’ha pogut realitzar el projecte de la revista digital, aquestes estan fent molt de mal al sector artístico-cultural. “Afortunadament, el teatre no es pot piratejar però altres disciplines artístiques com la música, la literatura o el cinema ja tenen més perill”, va apuntar. El director del TNC va tancar la vetllada animant a la gent a llegir més teatre, fet que segons ell s’està perdent i va recordar que “el teatre autèntic és reclamar que la gent ompli les sales”.

Mar Ulldemolins: "Per mi, cada personatge és un repte"

Parlem amb la Mar Ulldemolins, una actriu vallenca que ha aparegut en diverses produccions teatrals (L’Arquitecte, Electra,...), televisives (Vendelplà, MIR,...) i cinematogràfiques (Mil Cretins, Xtrems,...) i que també ha actuat a les Festes Decennals de la Candela de Valls del 2011.

L'actriu vallenca Mar Ulldemolins

Mar, què signifiquen les Festes Decennals per als vallencs?

Les Decennals pels nosaltres són unes festes molt esperades. És un moment que hi ha gresca contínua. Es fan tantes activitats que ens tornem una mica bojos anant a tot arreu i passant-nos-ho bé. Portes deu anys esperant-ho i quan arriben les gaudeixes molt.

Enguany, a més a més, està a la Comissió Artística de les Festes.

Sí. Aquest any tant jo com altres artistes que participaven a les Festes, com la pallassa Pepa Plana, hem format part de la Comissió.

I quina feina feien des d’allà?

Bé, la Pepa donava idees de pallassos i de circ i jo d’espectacles i de grups de música. A vegades, tenir-nos allà també els va bé per contactar amb gent. A la Comissió parlàvem tots junts, amb el Jordi Bertran (director artístic de les Decennals) i proposàvem idees.  L’inconvenient és que jo havia de contribuir a distància perquè estava treballant a Barcelona. Per aquest motiu no he pogut aportar tant com la resta de membres de la Comissió que es trobaven a Valls.

Ha participat en edicions anteriors de les Festes, ja sigui participant-hi o com a públic?

En les passades Decennals no vaig poder venir perquè estava treballant. Fa vint anys, jo en tenia 10 i recordo que estava de moda el rock català: Els Pets, els Lax’n’busto... M’hi va acompanyar el meu pare.

A la Mar Ulldemolins li encantaria tornar a participar a les Festes Decennals

Aquest any, però, presenta Londres, obra que coprotagonitza amb Pau Roca. De què tracta?

Són dos monòlegs dramàtics que no tenen res a veure l’un amb l’altre i que duren mitja hora cadascun.

Com són els personatges?

Són personatges buits i, de fet, aquesta és l’única relació que tenen entre ells.

Mar Ulldemolins a Londres

Va demanar de participar en aquestes Decennals o bé li van proposar?

M’ho van proposar. El Jordi em va dir que la Pepa venia i jo, en aquella època no tenia res a fer. El Pau va conèixer l’autor del monòleg que vam interpretar. Però clar, al durar només mitja hora no es podia omplir un espectacle. Aleshores li va dir que tenia un altre monòleg, aquest per una noia, i me’l va passar a mi.

No és la primera vegada que treballa amb el Pau Roca.

No. Jo, amb el Pau hi he treballat molt i també amb la directora, Marta Angelat. Ens coneixem molt els tres i ens vam trobar. Aleshores ho vaig dir al Jordi Bertran i ell tenia el programa bastant ple però va poder incorporar l’espectacle a les Festes gràcies, sobretot, a que no requereix més atrezzo que un banquet.

“Les Festes Decennals són el moment esperat per tots els vallencs”

Repetiria l’any vinent?

I tant que tornaria a participar! M’encantaria! A més, aquesta vegada hem hagut de fer dilluns i dimarts perquè dimecres havia d’actuar a Barcelona a L’Arquitecte.

Ha anat o té previst anar a alguns dels actes que es realitzaran en el que queda de Festes?

No he pogut anar a cap actes per sort i per desgràcia. Per una banda està bé perquè vol dir que estic treballant, però per l’altra també sap greu, perquè fa ràbia que no tingui cap buit en els dies que se celebren les Festes.

Descrigui les Decennals en una frase.

Uff... (riu) És molt difícil. Però suposo que... El moment esperat per tots els vallencs.

Per altra banda, últimament ha participat en altres projectes com la pel·lícula produïda per Televisió Espanyola sobre Clara Campoamor, el film Mil cretins de Ventura Pons, i ara actua a L'arquitecte. Té feina consensuada durant els propers anys?

Pa negre, el punt àlgid del cinema català

Pa negre, el film d’Agustí Villaronga, va esdevenir el guanyador absolut de la tercera edició dels Premis Gaudí, que atorga l’Acadèmia Catalana del Cinema (ACA). La pel·lícula, basada en la novel·la d’Emili Teixidor, va guanyar 13 de les 15 nominacions en una gala que va tenir lloc ahir al Teatre Artèria Paral·lel de Barcelona.

Pa negre va obtenir els Premis Gaudí al millor vestuari, a la millor actriu secundària, al millor actor secundari, al millor so, al millor maquillatge i perruqueria, a la millor direcció de producció, a la millor música original, a la millor actriu protagonista femenina, al millor guió, a la millor direcció, a la millor fotografia, a la millor direcció artística i finalment a la millor pel·lícula en llengua catalana. Els únics guardons que se li van resistir van ser el del millor actor protagonista masculí, que va ser atorgat a Eduard Fernández per La Mosquitera i el del millor muntatge, que va guanyar Buried juntament amb el Gaudí a la millor pel·lícula en llengua no catalana.

En canvi, Herois, Los ojos de Julia i Elisa K van ser els vençuts de la nit ja que no van obtenir cap Gaudí. El derrotat principal va ser sens dubte Herois que no es va fer amb cap estatueta malgrat haver tingut 10 nominacions. Les altres dues pel·lícules, amb 6 i 5 nominacions respectivament, tampoc van obtenir cap premi.

El moment més emotiu de la nit, però, va ser quan es va lliurar el Gaudí d’Honor a Jordi Dauder per la seva brillant trajectòria com a actor. Un altre instant especial el va protagonitzar el lliurament del Gaudí al millor documental que va correspondre a Bicicleta, cullera, poma, que explica la dura lluita de l’expresident Pasqual Maragall contra la malaltia que pateix, l’Alzheimer.

La presentació del lliurament de premis va anar a càrrec de Quim Masferrer, que va aconseguir que el President de la Generalitat, Artur Mas, digués en públic que duplicaria el pressupost pel cinema en català. L’acte va comptar amb la presència de reconeguts actors i actrius catalans, com Clara Segura, Santi Millán, Joan Pera o Abel Folk, entre altres, que van fer la lectura dels veredictes.

Tot i així, just abans de la celebració, Santiago Lapeira, de l’Acadèmia Catalana del Cinema, va anunciar que podria haver-hi una irregularitat en el recompte de vots. “El responsable podria haver estat un grup de pressió o lobbie per tal d’afavorir una determinada productora catalana”, va declarar. Per la seva banda, el notari assegura que no hi ha hagut cap mena de frau i que el resultat final és del tot legítim.

Després de la victòria aclaparadora d’ahir, Pa negre s’ha reestrenat als cinemes del país, però s’haurà de preparar pels Goya, que tindran lloc el proper  13 de febrer, en els quals ha rebut 14 candidatures. Els seus principals rivals seran Balada triste de trompeta d’Àlex de la Iglesia amb 15 nominacions, También la Lluvia d’Icíar Bollaín amb 13 nominacions i Buried amb 10.

Aquest article ha estat publicat a: http://www.domenys.net/noudom/index.php/mirall/629-pa-negre-el-punt-algid-del-cinema-catala-

Arrenca el nou curs a l'Escola Catalana de Doblatge

Avui, dilluns vint de setembre, ha tingut lloc a l’Institut d’Estudis Catalans la inauguració del nou curs que ofereix l’ECAD (Escola Catalana de Doblatge). Enguany, el tercer que porta en funcionament, s'ofereix a part del curs biennal d’aprenentatge d’actor de doblatge, el de guió de doblatge en el que s’ensenyarà als alumnes, depenent de l’especialitat que hagin escollit, a traduir, ajustar o corregir els textos que posteriorment seran la base per a doblar una pel·lícula, sèrie, programa o anunci en català.

Una altra novetat d’aquest curs és que la anterior cap d’estudis, Belén Roca, cedeix el càrrec a Yolanda Ledesma, encarregada de l’àmbit de la Lingüística catalana. “Qualsevol proposta és benvinguda a l’ECAD, ja sigui per part de professionals, alumnes o professors”, ha assegurat. Per altra banda els alumnes de segon que cursin l’assignatura de Vocie Craft amb la professora Helen Rowson, rebran un diploma acreditatiu de validesa internacional.

Tots els professors han volgut incidir que el món del doblatge és un món difícil on no tothom hi té cabuda i en què tenir sort és un element crucial, sobretot al principi. Però tenen esperança, sobretot ara, un cop aprovada la Llei del cinema, que obligarà que la meitat de les pel·lícules estiguin doblades o subtitulades al català.

Més informació a http://www.ecad.cat/