Animal Horror Movies per a tots els gustos!

The Meg (2018)

Quan arriba la calor del mes d’agost les sales de cinema s’omplen de propostes refrescants on el mar i la platja són alguns dels nexes en comú dels films de la cartellera. Molts d’ells són comèdies de riure fàcil o històries d’un amor efímer d’estiu. Amb tot, hi ha alguns títols que prefereixen subvertir la pau i la calma de les vacances i despertar els pitjors malsons de les profunditats abissals. The Meg, de Jon Turtletaub, és una d’aquestes pel·lícules.  

El film narra l’expedició d’un submergible a la Fossa de les Marianes que es queda avariat al fons de l’oceà. El que no saben els seus tripulants és que en el punt més profund del planeta habita el depredador marí més perillós de tots els temps: el Megalodó. 

És evident que The Megés només un altre exponent de la tendència que va iniciar la ja mítica Jaws (1975), el primer blockbusterestiuenc que va fer que ens ho penséssim dues vegades abans de capbussar-nos mar endins. Des de llavors, hi ha hagut nombroses cintes de taurons assassins que o bé causen el caos en comunitats costeres o bé neden en cercle al voltant de bots salvavides a la deriva. Aquest és el cas d’Open Water (2003), una història basada en fets reals que va ocórrer a Les Bahames. Un altre exemple, encara més recent, és The Shallows (2016), dirigida pel català Jaume Collet-Serra, on l’antagonista de la cinta no era altre que el temut tauró blanc. 

No totes les històries de fantasmes són pel·lícules de por

A Ghost Story, de David Lowery

Va passar pel Festival de Sitges dividint opinions, però es va alçar amb el premi a la Millor Fotografia del Jurat Oficial i el de Millor Pel·lícula que dóna el Jurat Jove; és una cinta el protagonista de la qual és un fantasma, però no és un film de terror; Casey Affleck n’és l’actor principal, però gairebé mai li veiem la cara, doncs roman oculta sota una tela blanca. Parlo, és clar, de A Ghost Story (2017), la minimalista pel·lícula del director David Lowery que s’erigeix com una de les propostes més interessants de l’any.

Podríem dir que A Ghost Story és una pel·lícula poètica, plena de sensibilitat. Una rara avis que mescla el cinema indie nord americà amb la cultura del videoclip d’autor. D’aquí aquest estrany format quadrat amb les vores arrodonides i la rellevant presència de no només música orquestral, sinó també cançons com la genial I Get Overwhelmed, de Dark Rooms.

El mal que amaguen els boscos d'Estats Units

'The Witch' (Robert Eggers, 2015)

Ja fa força temps que el cinema mainstream s’interessa pel terror, probablement perquè és un gènere barat de produir i que sol recuperar fàcilment la inversió a taquilla. El problema és que aquesta estandardització no ha fet més que instaurar en el públic generalista una visió extremadament limitada del que és el cinema de terror, reduint-lo o bé a les pel·lícules de sang i fetge (gore) o bé a aquells films l’única intensió dels quals és generar tensió i ensurts cada cinc minuts (screamers).

És per això que cada vegada costa més trobar films de terror genuïns, que es desmarquin de tots els clixés i estereotips que s’han anat adjudicant a aquest gènere que tradicionalment havia estat pioner i innovador, tant a nivell formal com a nivell narratiu. Així doncs, encara es produeixen films de terror arriscats, que segueixin la pauta de les pel·lícules de sèrie B americanes o el giallo italià, per posar només un parell d’exemples? Afortunadament, la resposta és positiva. Aquest tipus de films no ha desaparegut, senzillament has de saber on buscar.

Àngel Sala: “La ciència ficció ha estat un gènere molt poc apreciat pels productors espanyols”

 

Àngel Sala, director del Festival de Sitges.             Foto: Adrià Guxens.

Quentin Tarantino, David Cronenberg, Anthony Hopkins, David Lynch o Guillermo del Toro són només alguns dels noms dels personatges il·lustres que han passejat per la catifa vermella del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya en el transcurs dels seus 47 anys de vida. Això vol dir que només en queden tres perquè compleixi el seu 50è aniversari, una data assenyalada en la que s’espera que desfili per Sitges alguna de les grans figures del fantàstic contemporani. Si serà Tim Burton, Christopher Nolan, James Cameron o Steven Spielberg és encara un misteri.

Qui ha estat la cara més visible d’aquest certamen, el més important a nivell de cinema de gènere a Europa i un dels capdavanters al món, és Àngel Sala, que porta més de deu anys exercint com a director. “Volia portar el festival cap al fantàstic, però cap a un fantàstic molt obert”, explica, considerant que no només cal projectar les típiques pel·lícules de monstres i naus espacials. La seva etapa com a director ha coincidit amb la crisi econòmica i Sala reconeix que “portem massa anys treballant en condicions difícils”, tot i que segueixen endavant perquè, cada vegada més, “els festivals s’estan convertint en una xarxa de distribució indirecta”, ja que intenten resoldre la manca de distribució convencional d’aquest país, la qual considera un “infern”.

Adria’s News pregunta a Àngel Sala quina ha estat la seva pel·lícula de terror, fantasia i ciència ficció preferida el darrer any i conversa amb ell per aprofundir en la història del Festival de Sitges, una cita cinèfila imprescindible pels amants del bon cinema de gènere.