 |
Fotografia: Josep Molina
|
Entrevista publicada a la Revista Musical Catalana del mes de juliol de 2011
Vostè va néixer a Alemanya. Com va arribar a Espanya?
En aquell moment jo estava estudiant a Viena i la meva parella era la viola solista de l'OBC. Va ser una època on vaig viure a les dues ciutats. Quan van convocar les proves per entrar a la Gran Orquestra Simfònica del Liceu em vaig presentar per la plaça de concertino. Em van agafar i em vaig quedar.
I què és el que més li va agradar d’aquí?
Hi ha moltes coses que estan bé. M’agrada la gent, el clima, ja que no plou ni fa fred gaire sovint, i el menjar, que és molt sa i hi ha bon vi.
Alemanya és un país amb molta més tradició musical que Espanya. Ho va notar especialment quan va arribar?
Tampoc és que aquí no hi hagi tradició, simplement és una mica diferent. Alemanya ha tingut a partir del barroc una època amb compositors molt importants. Però en els darrers cent o dos-cents anys també hi ha hagut compositors espanyols i catalans molt destacats com Falla, Granados o Albéniz. Per tant, tampoc és que hagi notat gaire diferència. Potser perquè els grans clàssics es toquen a tot el món.
Com a músic va estudiar violí, piano i direcció i ha fet de concertino, solista, director d’orquestra i professor. Amb quina d’aquestes es queda?
El que primer vaig estudiar va ser violí i tot el tema de la direcció d’orquestra va venir una mica després. Després de treure’m el títol superior de violí a Viena vaig treballar com a concertino i músic de cambra però sempre havia tingut al cap la idea d’estudiar direcció d’orquestra i quan es va cremar el teatre del Liceu vaig tornar a Viena per a estudiar aquesta modalitat. Just després vaig començar a tenir moltes ofertes i me’n vaig anar de Viena altra vegada. Des d’aleshores he anat alternant la feina de director d’orquestra amb la de solista de violí.
Quina qualitat ha de tenir un bon director d’orquestra?
