dilluns, 18 de desembre del 2017

Sobre Star Wars Episode VIII (amb spoilers)



Com sempre que veig una pel·lícula de Star Wars no em puc estar de fer els meus comentaris. AMB SPOILERS, això sí. Aquí van: 

En primer lloc he de dir que si ve vaig criticar molt l'episodi VII per ser una còpia de l'episodi IV, estic content que l'episodi VIII hagi proposat quelcom més original i arriscat. I per això m'ha agradat més que el VII, on gairebé només hi havia nostàlgia i auto-homenatge. Amb tot, penso que la nova entrega de Star Wars és irregular. 

En primer lloc, pel que fa a la durada. És un film massa llarg. I això li cobra factura en dos sentits, per mi. Primer al principi, on se'ns mostra una llarga seqüència d'acció amb personatges terciaris que ens són una mica igual i que, esperant a veure algun dels protagonistes, et deixen bastant fred. A més, tota la primera hora de film se'm va fer molt avorrida. No em despertava cap interès. I després al final. O als finals, ja que la pel·lícula té MASSA finals. Arriba un moment on dius prou. També li juga en contra que el triple clímax de batalles creuades (Kylo-Rey, Phasma, fugida de la Resistència) sigui "tan aviat", ja que per mi és el millor de la pel·lícula, i tot el que ve després ja no arribarà a aquest nivell i em sobra. És massa tard per seguir amb una altra aventura al planeta nou. S'hauria d'haver acabat allà. 

dijous, 30 de novembre del 2017

El cinema fantàstic de l’est es mira al mirall


Jupiter's Moon, de Kornél Mundruczó

No hi ha dubte que el cinema fantàstic és, com qualsevol gènere cinematogràfic, un immens oceà ple peixos. Alguns són més grans i d’altres més petits, però entre ells també s’amaga alguna que altra perla de difícil accés que, a primer cop d’ull, passa inadvertida per tot aquell que es vulgui submergir en les seves aigües. Això és especialment cert dins de l’univers de tot aquell cinema d’autor que té una pàtina fantàstica, doncs hi ha certes cinematografies, com l’asiàtica (amb noms propis que van des de Kaneto Shindo a Hayao Miyazaki, passant per Apichatpong Weerasethakul) o la del Nord d’Europa (recordem a Sjöström, Dreyer, Bergman, von Trier o Alfredson) que eclipsen alguns títols certament importants provinents d’altres parts del món.

És per això que en aquest article vull donar una mica de llum al cinema fantàstic més autoral provinent de l’Europa de l’Est, tant per recordar les aportacions d’alguns dels seus grans mestres, com per descobrir alguns dels seus cineastes contemporanis.

dijous, 2 de novembre del 2017

No totes les històries de fantasmes són pel·lícules de por


A Ghost Story, de David Lowery

Va passar pel Festival de Sitges dividint opinions, però es va alçar amb el premi a la Millor Fotografia del Jurat Oficial i el de Millor Pel·lícula que dóna el Jurat Jove; és una cinta el protagonista de la qual és un fantasma, però no és un film de terror; Casey Affleck n’és l’actor principal, però gairebé mai li veiem la cara, doncs roman oculta sota una tela blanca. Parlo, és clar, de A Ghost Story (2017), la minimalista pel·lícula del director David Lowery que s’erigeix com una de les propostes més interessants de l’any.
Podríem dir que A Ghost Story és una pel·lícula poètica, plena de sensibilitat. Una rara avis que mescla el cinema indie nord americà amb la cultura del videoclip d’autor. D’aquí aquest estrany format quadrat amb les vores arrodonides i la rellevant presència de no només música orquestral, sinó també cançons com la genial I Get Overwhelmed, de Dark Rooms.

dissabte, 30 de setembre del 2017

Pel·lícules de tots colors

Victoria and Abdul (2017)

Stephen Frears sembla estar convertint-se en el cronista de la família reial britànica. L’any 2006 va dirigir l’aclamada The Queen, on Helen Mirren interpretava a la Reina Elisabet II, i ara ha volgut retratar a Victoria and Abdul un episodi de la vida de la reina a la que fa referència el títol, amb Judi Dench en el paper de la monarca. No deixa de ser curiós que Dench guanyés el seu únic Oscar l’any 1998 per Shakespeare in Love, on precisament també es va posar a la pell d’una reina, en aquell cas d’Elisabet I.

Però en aquest article no parlarem de sang reial ni de la història de les monarques d’Anglaterra. Ens volem centrar en un altre aspecte del film de Frears, que és la relació d’amistat entre Victòria i Abdul, qui va passar de simple servent a ser a un dels confidents més apreciats per la Reina en els seus últims anys de vida. Però què tenia d’especial aquesta relació? Doncs que Abdul era musulmà, un tret que no era gaire ben vist al cercle de la noblesa britànica de finals de segle XIX. Així doncs, en aquest article repassarem algunes de les relacions interracials més belles del setè art.

divendres, 8 de setembre del 2017

No n’hi ha dos sense tres


L'amant double, de François Ozon



No hi ha dubte que L’amant double, la darrera pel·lícula del director François Ozon, es pot considerar un film d’autor, doncs hi veiem representades totes les seves obsessions: té una dona com a protagonista, hi participen joves promeses del cinema gal, però també estrelles consagrades, l’erotisme hi juga un paper fonamental, hi ha forces elements de suspens i un final en certa manera ambigu.

En resum, és un còctel llaminer no exempt de virtuts, però amb uns quants defectes, així que podem dir moltes coses d’aquest llargmetratge, però no que és una obra rodona. Amb tot, si furguem fins a la medul·la i obviem les capes més llampants, el que ens queda és, bàsicament, la història d’un triangle amorós. En aquest article recordarem alguns dels triangles amorosos més famosos de la història del cinema recent i no tan recent.

diumenge, 13 d’agost del 2017

La mort com a punt de partida del drama

Réparer les vivants (2016), de Katell Quillévéré


Probablement és una de les pel·lícules que passaran més desapercebudes de la temporada estiuenca, però no per això és menys interessant que hits com Spider-man: Homecoming o Atomic Blonde, ben al contrari. Parlo d’un petit film francès titulat Réparer les vivants, dirigit per Katell Quillévéré i que compta amb les muses de Xavier Dolan i Roman Polanski, Anne Dorval i Emmanuelle Seigner, respectivament, com a protagonistes.

Aquest és, sens dubte, un film delicat que llança a l’espectador diverses qüestions bioètiques. Al cap i a la fi, la pel·lícula arrenca amb un accident que deixa la vida d’un jove penjant d’un fil. Serà llavors quan els seus pares hauran de decidir si donen o no el seu cor a una pacient que, d’altra manera, morirà aviat per una malformació cardíaca.

Réparer les vivants forma part d’una llarga tradició dramatúrgica que consisteix en iniciar un relat amb una mort, sovint violenta. Aquest fet és per si sol prou potent per generar un conflicte entre la resta de personatges i donar el tret de sortida, així, a la trama de la història. Recuperem, doncs, algunes pel·lícules que utilitzen aquesta mateixa tècnica.

diumenge, 23 de juliol del 2017

Quan els cineastes filmen trilogies sense saber-ho


In the Mood for Love (2000), de Wong Kar-wai

Quan algú parla de trilogies al cinema, el més probable és que li vinguin al cap sèries de films populars com poden ser Star Wars, Indiana Jones o Back to the Future. En altres paraules, franquícies cinematogràfiques que, si ve poden estar dirigides per cineastes amb un estil personal inconfusible, s’emmarquen en el si de la indústria de Hollywood i ben sovint han estat dissenyades per rebentar la taquilla.

Els títols que he esmentat a dalt es van estrenar als anys 70s i 80s, però la moda de les trilogies segueix avui més viva que mai, com demostren les franquícies de The Lord of the Rings, The Dark Knight o The Planet of the Apes, una saga que ha culminat aquesta setmana amb l’estrena del tercer i darrer capítol de la sèrie, War for the Planet of the Apes, que, com els dos films que el precedeixen, ha estat alabat per la crítica.

Dit això, crec que no és necessari donar volada a les trilogies mainstream, doncs ja són ben conegudes per tots lectors. El que em proposo en aquest article és rescatar vàries trilogies dins del cinema d’autor, moltes de les quals han estat batejades com a tals a posteriori, un cop concloses, doncs es tracta d’històries que sovint tenen diferents protagonistes i no van ser concebudes d’origen com un tríptic, com sí passa a algunes sèries autorals com poden ser els Three Colours  de Krzysztof Kieslowski o a la “Before” Trilogy de Richard Linklater. Amb tot, els títols que mencionaré es poden relacionar entre ells fàcilment, ja que o bé tracten un tema en comú o bé comparteixen la mateixa mirada.

divendres, 30 de juny del 2017

L'estiu com a nou punt de partida vital


Estiu 1993, de Carla Simón.


No cada dia veiem un debut al llargmetratge tan brillant com el d'Estiu 1993, de Carla Simón, Premi a la Millor Òpera Prima i Gran Premi de la Generació KPlus al Festival de Berlin i al Millor Film al Festival de Málaga. I si tenim en compte que es tracta d'una producció catalana i en català, rodada amb molt pocs recursos, el mèrit és encara més gran. 

Partint de vivències personals, Simón explica la història de la Frida, una nena de sis anys que comença una nova vida amb els seus tiets després de la mort de la seva mare a causa de la SIDA. La gelosia de la seva cosina –ara germanastra–, més petita que ella, la mala relació amb la seva tieta –ara madrastra– i el difícil procés d'integració amb la resta de nens del poble de La Garrotxa on van a estiuejar seran alguns dels elements que dificultaran l'assimilació d'una nova realitat que encara no ha acabat d'acceptar.

dilluns, 5 de juny del 2017

Lady Macbeth, un drama d’època que trenca tots els esquemes


Lady Macbeth (2016), de William Oldroyd.

Amb un títol com Lady Macbeth i veient alguna de les imatges promocionals de la pel·lícula, qualsevol podria esperar que l’òpera prima de William Oldroyd no fos més que un altre drama d’època que se sumaria a la llarga llista de films sortits de la BBC que estem tan avesats –i avorrits– de veure. En certa manera, comparteix molts dels ingredients amb ells: hi trobem lords, ladies, mossos de quadra, criades, cotilles, vestits de gala, sopars plens d’aliments exquisits i una casa senyorial que acull tot tipus d’intrigues. Amb tot, si Lady Macbeth se surt del cànon és perquè compta amb la mirada incisiva d’Oldroyd, que utilitza certes dosis d’humor negre i una aproximació que gairebé frega el gènere del terror i que fa que la seva obra es converteixi en quelcom inclassificable.

En aquest article intentaré separar el gra de la palla esmentant alguns dels films d’època que brillen enmig del cúmul de pel·lícules i TV-Movies sense cap mena d’interès. Tanmateix, acabaré referint-me a alguns títols que, com Lady Macbeth, subverteixen la convenció i ens ofereixen una proposta molt més lúcida i singular.

dijous, 27 d’abril del 2017

El cinema no oblida Stefan Zweig


Stefan Zweig: Farewell to Europe (Maria Schrader, 2017).

Malgrat que Stefan Zweig fos un dels més grans escriptors europeus de principis de segle XX, podríem dir que com a societat hem valorat molt poc la seva carrera literària, que ha quedat completament desdibuixada pel pas del temps. En aquest article intentaré projectar una mica de llum sobre la seva figura en un viatge que recorrerà bona part de les adaptacions de la seva obra a la gran pantalla al llarg dels anys.
De fet, no deixa de ser significatiu que enguany faci 75 anys de la seva mort, una efemèride que coincideix amb l’estrena a les nostres cartelleres de la pel·lícula Stefan Zweig: Farewell to Europe, de la realitzadora alemanya Maria Schrader. Es tracta d’un film que recorre els passos de Zweig (interpretat per un inspirat Josef Hader) un cop aquest va abandonar la seva Viena natal l’any 1934, després de l’ascens al poder de Hitler.
Però comencem pel principi. El fet que, com he dit, l’obra de Stefan Zweig fos altament popular i aclamada durant la primera meitat del segle XX fa que no sigui gens estrany que ja des del cinema mut hi hagi hagut cineastes interessats en traslladar les seves històries a la gran pantalla. Curiosament, totes elles de producció alemanya. Em refereixo a noms com El ardiente secreto (Gliese, 1923), La casa al borde del mar (Kaufmann, 1924), Silenciosa acusación (Steinhoff, 1928) i Narkose (Abel, 1929), la primera versió cinematogràfica que es coneix de la que segurament és la seva obra més popular: Carta d’una desconeguda, un drama romàntic que aquí va comptar amb la presència de Renée Heribel i Jack Trevor com a parella protagonista.

dissabte, 8 d’abril del 2017

Els nous talents de l’animació japonesa tenen nom i cognom

'Your Name', de Makoto Shinkai.

Aquesta setmana s’estrena a casa nostra Your Name (2016), el darrer film de Makoto Shinkai, que ha fet història a les cartelleres del Japó. Ni El viaje de Chihiro (2001) ni Titànic (1997) van aconseguir recaptar els 36.30 bilions de iens que s’ha endut aquesta cinta d’animació sobre dos joves que, sense cap explicació aparent, un dia desperten amb els cossos intercanviats. És el tret de sortida d’una història d’amor que versa sobre la lluita que emprendran aquestes dues ànimes bessones per trobar-se i poder, així, conèixer-se personalment.
Per tant, queda clar que el cinema d’animació japonès és molt més ampli que les obres que surten del, per altra banda meravellós, Studio Ghibli. Així, aprofitaré aquest article per destacar els noms d’alguns dels grans cineastes nipons que han desenvolupat les seves carreres dins el món del llargmetratge d’animació, deixant de banda el bast oceà que configuren les sèries de televisió japoneses, que donarien per un altre article.

diumenge, 5 de març del 2017

Quan el talent s’esgota...


'La Gran Muralla', el darrer film de Zhang Yimou.

No entraré en l’etern debat de si el talent és nat o s’aprèn, però del que sí n’estic segur és que aquest va evolucionant, com es pot veure estudiant la filmografia de qualsevol director. De fet, són molt pocs els cineastes que s’han mantingut sempre a dalt de tot, oferint-nos una vegada rere una altra grans pel·lícules. El més normal és patir alguna trompada de tant en tant, per tornar al bon cabal després.
Amb tot, hi ha una sèrie de noms que en el darrer tram de les seves carreres han estat gairebé incapaços de delitar-nos amb joies com havien fet quan es van donar a conèixer. Directors que, o bé per diners han acceptat projectes equivocats, o bé que s’han esforçat massa en mantenir-se fidels al seu estil, quedant-se encallats en quelcom ensopit que denota més avorriment que frescor.
Dic tot això perquè Zhang Yimou, que ara estrena La gran muralla, és un d’aquests cineastes. Al principi de la seva carrera ens va sorprendre amb autèntiques meravelles, com La linterna roja (1991), ¡Vivir! (1994) o El camino a casa (1999), i poc després es va reinventar rodant films de wuxia molt més comercials i internacionals, però no per això més dolents, com són Hero (2002) o La casa de les dagues voladores (2004). A partir de llavors, la seva carrera va començar a estancar-se. Sí que és cert que encara va realitzar algun que altre film interessant, com La maldición e la flor dorada (2006) o Amor bajo el espino blanco (2010), però eren cintes que no aportaven res de nou, sinó una sèrie d’ingredients que ja havíem vist en produccions més antigues. A més a més, no podem obviar que Yimou va realitzar durant els 2000s diversos films terribles, com Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos (2009), o la pròpia La gran muralla, que ha fet que els crítics posin el crit al cel.

dijous, 2 de febrer del 2017

Silenci, es roda una pel·lícula d’animació!


La tortuga roja (2016), de Michel Dudok de Wit.

Actualment, quan es parla de pel·lícules mudes o de films sense diàleg (la diferència rau en si hi ha so sincronitzat o no, independentment de si els actors tenen text), la gent acompanya aquests termes d’adjectius tals com “avorrit”, “antic” o “teatral”. Prejudicis que ràpidament queden desmentits amb la presència de films tan actuals, interessants i cinematogràfics, com La tortuga roja (2016), de Michel Dudok de Wit, una cinta coproduïda per Studio Ghibli que després de passar pels festivals de Cannes i San Sebastián, acaba de ser nominada a l’Oscar al Millor Film d’Animació.

I és que La Tortuga Roja no necessita diàlegs. En té prou amb una història senzilla –un nàufrag que arriba a una illa deserta i passa la resta de la seva vida allí–, un gran disseny sonor i una excel·lent banda sonora de la mà de Laurent Perez del Mar. Però és aquest un cas aïllat? És difícil de trobar bones pel·lícules d’animació sense diàlegs? La resposta és un clar i rotund NO. És més, hi ha una gran tradició d’elaborar films de dibuixos on els personatges o bé no parlen o bé ho fan utilitzant tan sols sons o paraules inintel·ligibles que només serveixen per fer-nos entendre el seu estat anímic.

Aquesta pràctica ja va ser molt habitual al passat, on molts curtmetratges de la Disney clàssica eren configurats segons quest patró. Amb tot, en aquest article vull esmentar diversos títols recents que demostren que la indústria d’animació contemporània segueix creient en el poder de narrar sense necessitat de paraules.

dimecres, 18 de gener del 2017

‘Frantz’, l’amor en temps de guerra


Frantz (François Ozon, 2016)

L’amor, l’amistat, el rancor i el perdó són alguns dels temes que explora el director francès François Ozon en el seu darrer film, Frantz, que no va entusiasmar ni a la crítica ni al públic del darrer Festival de Venècia. Però a mi sí, i força. De fet, va ser una de les millors pel·lícules que vaig veure a la Mostra, per una senzilla raó: tots els matisos i capes que té. Ja al principi del film se’ns presenta un misteri: un jove francès que deixa flors a la tomba d’un soldat alemany en un petit poble germànic. Allà coneixerà la promesa del difunt, un encontre que serà el germen d’aquesta història senzilla a nivell narratiu, però complicada a nivell emocional, que Ozon desgrana amb subtilesa a poc a poc, respectant sempre l’enginy de l’espectador. Filmada en un bellíssim blanc i negre pel director de fotografia Pascal Marti, és impressionant com la figura absent d’un soldat caigut s’acaba convertint en coprotagonista involuntària del metratge.

Frantz és un drama romàntic, però amb un teló de fons molt concret, el de la Primera Guerra Mundial. Arribats aquí m’agradaria destacar diverses pel·lícules que també se sustenten per l’amor prohibit entre dos bàndols enfrontats. I si parlem de conflictes bèl·lics, és evident que hem de parlar del que més s’ha tractat al cinema: la Segona Guerra Mundial. Aquest és el cas de Suite francesa (S. Dibb, 2014), on una Michelle Williams que encarna a una jove gala que espera el retorn del seu marit s’acaba enamorant d’un soldat nazi interpretat per Matthias Schoenaerts.