El final ha arribat, tal com anuncia el lema de Harry Potter and the DeathlyHallows (Part II), que arriba als cinemes aquest divendres 15 de juliol, una setmana després de la seva première a la capital britànica. El director del film, David Yates, sabia que no podia fallar als milions de fans que estan esperant amb anhel l’èpic desenllaç de la saga Harry Potter i per això ens ofereix una pel·lícula plena d’acció, drama, amor i suspens i amb una bona banda sonora, aconseguint superar de bon tros la seva predecessora.
La idea de separar en dues pel·lícules el darrer llibre de J. K. Rowling no va ser rebuda amb gaire entusiasme pels seguidors del jove mag però el cert és que es necessiten més de 150 minuts per tancar com déu mana aquesta història que ha marcat tota una generació.
 |
| Harry Potter (Daniel Radcliffe) |
HarryPotter and the Deathly Hallows (Part I), estrenada el novembre de 2010, va ser una pel·lícula més aviat fluixeta –m’atreviria a dir que va ser la pitjor de les set que ja s’han estrenat–, exempta d’acció i de bons diàlegs. Però tampoc s’hi podia fer gaire més perquè era una pel·lícula més aviat reflexiva, on la por, la desesperació i les ganes d’abandonar eren les autèntiques protagonistes d’un film on el Harry (Daniel Radcliffe) i els seus dos inseparables amics, el Ron (Rupert Grint) i l’Hermione (Emma Watson) havien de trobar els horrocruxs, uns objectes que contenen parts de l’ànima de Lord Voldemort, el mag més temut de tots els temps i antagonista de Potter.
Però tot l’esforç dels protagonistes i les seves ganes de lliurar el món de la seva principal amenaça, donen els seus fruits a la darrera pel·lícula de la sèrie, on ja de bon principi comencen a buscar el quart horrocrux en una recerca que els acaba portant a Hogwarts, on creuen que també s’amaga un altre d’aquests objectes maleïts. Però no es troben pas amb l’escola de màgia plàcida i acollidora dels cursos anteriors, sinó amb un Hogwarts molt més lúgubre, tenebrós i silenciós que mai, regit pel professor Severus Snape, que, amb mà de ferro, acata les ordres de Lord Voldemort.
 |
| Els protagonistes, en una de les escenes de la pel·lícules |
A poc a poc, però, es va erigint un sector d’estudiants i professors que decideixen fer front a aquesta situació decadent, encara que els hi vagi la vida. Així, arriba la batalla final, tan esperada pels pottermaníacs i que, sens dubte, serà recordada com quelcom èpic. I és precisament en el transcurs de l’enfrontament quan apareixen molts dels personatges que ens han acompanyat en les darreres entregues de la saga i que, per bé o per mal, hauran de decidir de part de qui estan. És una seqüència dramàtica, aterradora i, en certa manera, apocalíptica –els maleficis dels dos bàndols acaben per destruir gran part de l’escola de Hogwarts– però que porta intercalats forces moments emotius que mostren la part més humana dels nostres herois. Aquesta situació acaba convergint a l’esperadíssim duel final entre en Harry i en Voldemort, que revelarà a tots aquells que no s’hagin llegit el llibre qui viu i qui mor.
Ja en els darrers minuts, com a cloenda, trobem una seqüència que mostra el que passa 19 anys després, quan les ferides de la guerra ja han cicatritzat. Yates ha sabut portar prou bé a la pantalla aquest fragment que correspon a l’epíleg de la darrera novel·la de Harry Potter, molt criticat pels lectors. I és amb un tren, acompanyat per l’emotiu tema musical Leaving Hogwarts de la primera pel·lícula, com la història del jove mag arriba al final, acomiadant la infantesa de tots aquells que, com els propis actors, han crescut amb es llibres de J. K. Rowling. Porteu mocadors, perquè a més d’un se li escaparan les llàgrimes.
Article publicat al Diari de Tarragona del 14/07/2011
Fotografies de la Warner Bros
 |
| Els herois de la pel·lícula |
