Mar Coll: “Encara som analfabets en el llenguatge audiovisual i l’educació va molt endarrerida”

La cineasta Mar Coll.                                                      Foto: Adrià Guxens.

Mar Coll (Barcelona, 1981) és una altra cineasta sortida d’aquesta gran escola de cinema que és l’ESCAC, que ha format a directors com J.A. Bayona, Kike Maíllo, Roser Aguilar o Dani de la Orden. “De tarannà tiro més cap a la conciliació que cap a la revolta, tot i que crec que és important tenir un grau de consciència i de no conformar-se amb tot”, comenta Coll. Potser per aquest motiu no s’ha sumat a la tendència general del centre vers el cinema de gènere i ha seguit una ruta molt més personal, tot i que en cap moment considera que les seves pel·lícules “siguin especialment rares”.

La primera d’elles, Tres dies amb la família (2009), li va valer tres premis Gaudí i un Goya, mentre que la segona i darrera, de moment, Tots volem el millor per a ella (2013), també li ha portat alegries en forma de bones crítiques i més guardons. En tots dos casos es nota la influència del cinema gal en l’imaginari d’aquesta directora formada al Liceu Francès, interessada, sobretot, per personatges que no se senten còmodes en el que hauria de ser el seu hàbitat natural. Aquesta aproximació a la narrativa li ha valgut constantment l’etiqueta de “madura”, tot i que Coll explica que “mai m’he considerat especialment madura en relació als meus amics i als meus companys”.

Adria’s News entrevista a Mar Coll per comentar els seus dos films, per aprofundir sobre el seu mètode de treball amb el guió i els actors i per descobrir com algú tan jove veu el futur de la indústria del cinema català.

Recentment hem vist bastantes dones triomfant darrere les càmeres: Neus Ballús a la darrera edició dels Premis Gaudí, Isona Passola com a Presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, i tu mateixa, entre d’altres. Creus que la situació de la dona al cinema s’està normalitzant, poc a poc?

Crec que hi ha una tendència, però és una tendència lenta i si mires els números, continua havent-t’hi una majoria masculina bastant evident. Per tant, el cinema encara segueix sent, sobretot en uns càrrecs molt concrets, com fotografia o direcció, molt masculí, però és evident que, igual que en altres àmbits, també en el cinema hi ha una tendència a revertir aquesta herència.

Les teves pel·lícules tenen a personatges femenins com a protagonistes, però són totes dones rebels, en certa manera. Et consideres rebel?

Buff, no ho sé! [Riu]. Depèn. Sí, en un sentit potser una mica abstracte, tot i que de tarannà tiro més cap a conciliació que cap a la revolta. Però crec que és important tenir un grau de consciència i de no conformar-se amb tot. Això crec que és un acte en si mateix de rebel·lió. De totes maneres, això que dius dels personatges femenins, i tal, és algo del que no vaig ser conscient fins que no m’ho va preguntar algú. Jo quan escrivia no em plantejava que fos excepcional fer protagonista a una dona, o no em plantejava que l’havia de fer inconformista perquè era reflex de la seva feminitat. Va sorgir de forma totalment natural.

Tant a les teves dues pel·lícules com al teu curt, L’última Polaroid, veiem que la protagonista té una amiga molt amiga amb qui té, gairebé, una tensió sexual. Què pretenies aconseguir amb aquests tàndems?

Té que veure amb l’amistat adolescent que, en el cas de les noies, i m’imagino que també amb els nois, és molt intensa. De cop, els teus amics es converteixen en el teu referent, per sobre dels teus pares. És una forma com d’autodefinir-te i autoafirmar-te. I hi ha una idealització que coincideix amb l’època de la pubertat, quan té lloc el despertar sexual, així que tot es barreja una mica, i crec que és molt habitual que sigui així. Llavors, en el cas de L’última Polaroid són dues nenes de 13 o 14 anys que tenen aquesta amistat, i jugo amb aquesta espècie d’ambigüitat. En el cas de la Geni [la protagonista de Tots volem el millor per a ella, interpretada per Nora Navas] passa el mateix, que és que viu la relació que té amb la Mariana des de l’adolescència enlloc de viure-la  des de l’edat madura, i això genera un conflicte entre elles.

Inversió “El cinema català recentment ha recollit la inversió que s’ha fet per part de les institucions”

La Mariana és un personatge de Tots volem el millor per a ella, però també de L’última Polaroid. Casualitat o premeditat?

És volgut, perquè sí que quan estàvem escrivint el guió vam caure en què necessitàvem un personatge extern que revolucionés una mica les coses i disparés l’acció. I pensàvem que aquest personatge podia ser una amiga com ho era una de les dues noies que actuaven a L’última polaroid. Llavors, per recordar-nos que havia de ser una mica així, li vam posar el mateix nom al personatge.

Les dues pel·lícules han rebut bastants premis, molts d’ells ressaltant la interpretació. Com treballes amb els actors?

Jo normalment dic que la direcció d’actors, en el meu cas, té a veure amb l’estructura del guió, amb escriure un personatge que sigui creïble i que parli com una persona normal. I després hi ha una cosa que és vital, que és el càsting. Si t’equivoques escollint l’actor és molt difícil que ho remuntis i lo que segurament hauràs de fer és adaptar el paper a l’actor que has triat i no esforçar-te perquè l’actor que has triat malament faci aquest paper, que no podrà fer mai exactament com tu vols. Llavors, el moment de l’elecció és molt important, el buscar una persona que vagi a favor del paper que fa i que tingui una energia que a tu t’interessi explotar.

He sentit moltes vegades a gent d’aquí criticar com actuen els actors i actrius catalans...

Doncs jo crec que ara hi ha una fornada d’actors interessant i, després, crec que moltes vegades el problema de les pel·lícules d’aquí és el poc que es cuiden les petites parts. És a dir, a Amèrica, si un tio surt i diu només tres frases en tota la pel·li, ho farà de manera impecable i te’l creus perfectament. Aquí, justament amb aquest tema de figuració especial o de petites parts, és on patinem, perquè no se li dedica l’atenció necessària. Es pensa que no passa res i que serà fàcil perquè són tres frases. Però si aquestes tres frases no estan bé et trauran de la pel·lícula. I són tots aquests petits detalls els que s’han d’anar cuidant, a part de lo més important.

Incertesa “No hi ha un contracte de director de cinema per sempre, és un lloc que t’has de guanyar en cada pel·lícula que facis”

A les teves pel·lícules veiem que sempre hi apareixen diverses llengües: el francès, el català, el castellà. Creus, però, que en general, la normalització lingüística encara està massa present al cinema català?

Està menys present, però jo crec que encara està massa present i depèn una mica de amb qui et trobis. Jo, per exemple, a la primera pel·lícula vaig tenir una llibertat absoluta i amb la segona pel·lícula vam tenir una topada que no va arribar a més, però que va ser-hi, ja que quan ja estava acabada la pel·lícula va sortir un lingüista dient que, per contracte, s’havien de fer una sèrie de canvis un cop la pel·lícula acabada. I jo tenia claríssim que una pel·lícula no ha de tenir una correcció lingüística; ha de ser el reflex del que es parla al carrer de totes, totes. I si la gent de Barcelona no diu la jota i si no diu dos quarts, sinó que diu i mitja, i tal, no passa res, perquè dóna riquesa a la pel·lícula i sensació de veritat. És absurd pretendre imposar l’idioma a través d’una ficció; per això ja tenim el telenotícies, que no tracten de buscar un personatge. Així que penso que la correcció lingüística de les pel·lícules és un error absolut, com si de cop volguessis que tots els personatges sortissin amb les camises planxades o que estiguessin tots asseguts.

Els productors tenen por de produir en català?

No tenen por de produir segons quins productes en català. O sigui, és evident que si tu tens una idea i fas una inversió enorme en una pel·lícula, et convé fer-la en un idioma que tingui més públic potencial. Tu no pots fer una pel·lícula de 15 milions d’euros en català perquè difícilment recuperaràs la inversió. Però no crec que els productors tinguin por de fer en català pel·lícules que tinguin una mida que pugui absorbir el públic català potencial.

Has estudiat al Liceu Francès i, com deia abans, el francès apareix a les teves dues pel·lícules. Com t’ha influït França i el cinema francès en la teva cinematografia?

Doncs bé, força. Efectivament, vaig estudiar al Liceu Francès i les novel·les que m’han marcat més, que són les que llegeixes a l’adolescència, eren, probablement, en francès, i tinc tota la cultura francesa molt inculcada. Tinc molts amics que han viscut a França i el meu germà s’hi ha passat deu anys. El fet de ser catalana, també m’ha donat una relació amb França una mica més estreta que si hagués estat de Múrcia, per dir algo... A mi m’agrada pensar que Catalunya se situa a la frontera entre algunes coses, ja que beu de moltes coses espanyoles, però també s’ha volgut emmirallar sempre cap a França. I el cine francès per a mi sempre ha sigut, potser no el que més, però sí que sempre m’ha interessat molt. I tot això no és una cosa intencionada de dir: “vaig a fer una pel·li que sigui francesa”, però sí que es deu notar la influència, perquè ja m’ho ha comentat força gent.

Distribució “Hi ha sectors que patiran, com l’exhibició a sales o els distribuïdors, la funció dels quals està cada vegada més en entredit”

Tenies més pressió en fer l’òpera prima o era més difícil alçar la segona pel·lícula per reafirmar-te?

Tenia una barreja de les dues coses, ja que quan fas la primera pel·lícula tot és inconsciència, si surt malament ningú s’entera... [Riu] Però alhora també tens pressió perquè tens una oportunitat que no pots perdre. En canvi, quan fas la segona pel·lícula ja hi ha una expectativa, hi ha pressió, saps que la gent serà més exigent, i vols satisfer a les expectatives. A més, generalment, la segona pel·lícula és molt més controvertida perquè la gent pensa que faràs una pel·lícula com ells se la imaginen. Però també és veritat que tens més confiança perquè la primera ha anat bé i penses que amb la segona pots repetir. Tant en un cas com l’altre t’ho jugues tot a una carta i si la primera t’ha anat bé i la segona no, vas un a un, oi? [Riu]. Tens un empat.

En les dues pel·lícules utilitzes la càmera d’una manera semblant, com si fos merament un observador més, i deixes que l’espectador tregui les seves pròpies conclusions. Podríem dir que aquest ja és un segell Mar Coll que també veurem a la teva filmografia futura?

Hi ha una qüestió de gust que té que veure amb la forma d’explicar la pel·lícula i, com tu, deixar que sigui l’espectador que interpreti ell sol què és el que està passant. I jo crec que aquesta manera d’explicar ajuda molt a generar aquesta espècie de relació entre l’espectador i la pel·lícula i dotar el film d’aquesta espècie de sobrietat per poder retratar als personatges i el seu entorn com tu vols.

La primera pel·lícula parteix d’un fet real i la segona no. Com influeix el fet de partir d’alguna cosa que t’hagi passat?

Bé, la primera sí que puc dir-te que té a veure amb un món i un tipus de família que conec, i amb uns conflictes que potser jo d’alguna manera també he sentit, però sempre és una ficció. No es pot parlar d’una autobiografia, però sí d’una pel·lícula personal. En canvi, jo no he tingut cap traumatisme, ni tan sols tinc 40 anys, com la Geni, tot i que també és personal en la mirada cap el món. Penso que no és necessari que en una pel·lícula hi hagi referents a coses del teu entorn, però perquè funcioni te l’has de creure molt, i el que expliquis, perquè sigui emocionant i perquè sigui interessant, t’ha d’emocionar i interessar a tu mateix, primer de tot. Si no, és impossible comunicar-ho perquè si algo no t’interessa, és evident que mai serà interessant per a l’espectador. En aquest sentit sí que trobo que la implicació del director en lo que està explicant és fonamental. I crec que es nota molt, a més. I també crec que la majoria de pel·lícules no tenen aquesta implicació...

Les dues pel·lícules tracten sobre la mort, a la primera de manera explícita i a la segona, com a mort d’una identitat. Aquest és un tema una mica fosc, més encara en el teu cas, que ets jove. Però molts diuen que el teu cinema és molt madur, per la teva edat. Com et sents amb aquesta etiqueta?

Lo de la maduresa em sorprèn molt perquè realment és molt reiteratiu. Inclús jo m’estic acostumant [Riu]. Però, al principi, em sobtava molt, ja que jo tenia 27 anys quan vaig fer la primera pel·lícula. I jo pensava: “Quina imatge té de la joventut, aquesta gent? Que som descerebrats? Que he de fer una pel·lícula amb moltes llums i molts colors?” No ho entenia, perquè mai m’he considerat especialment madura en relació als meus amics i als meus companys. Però crec que té que a veure, també, amb el temps que dedico a treballar les pel·lícules. És que jo sóc molt lenta! [Riu]. Entre una pel·lícula i una altra ha passat quatre anys, ja que escric els guions amb molt de temps, perdent-me en el detall, i això fa que tot sembli potser més complex. I potser també es deu a que tracto temes que donen per la reflexió, i si em plantegés un altre tipus de pel·lícules potser no m’ho dirien tant.

Cinema “Estic molt més a favor de les pel·lícules que plantegen preguntes, més que no pas les pel·lícules que les resolen”

A Tots volem el millor per a ella el títol és en primera persona. Com si ens volguessis posar de part de la Geni. Ho vas fer per compensar la lleu antipatia que generava el personatge de Nausicaa Bonnin a Tres dies amb la família?

El títol en primera persona tenia que veure en intentar posar, com tu dius, l’espectador al mateix sac que la família, que en teoria és l’antagonista de la pel·lícula. I segurament nosaltres no ho podríem fer massa millor que ells. Mira com es porten: són uns plastes, però penso que realment volen el millor per a  ella, tot i que no ho saben fer millor. Llavors, per això tots volem, però no sabem.

Has comentat fa un moment, que ets lenta escrivint i que per això fas una pel·lícula cada quatre o cinc anys, una feina que combines amb la docència a l’ESCAC. És un bon equilibri?

Sí, absolutament. La meva idea és poder trobar una forma d’ingressar el que necessito per tirar endavant sense supeditar-ho exclusivament a l’activitat cinematogràfica, perquè això m’obligaria a estar tota l’estona amb projectes i em faria molta por haver de ficar-me en alguna història per una qüestió de subsistència, sobretot si, de cop, tingués que tenir fills i formar una família. Ara bé, això no vol dir que vulgui fer pel·lícules gratis, eh? [Riu]. Però sí intentar tenir uns altres ingressos, que hauria d’ampliar, perquè la docència tampoc és que sigui l’hòstia, però en aquest camí estic, tractant de veure com puc ser independent per no haver de fer pel·lícules només pel tema dels diners.

Ara hi dones classes, però també hi vas estudiar, a l’ESCAC. Creus que és imprescindible estudiar en una escola de cinema?

No. No és en absolut imprescindible i, de fet, ja s’ha parlat molt de la democratització del cinema, en el sentit de que és accessible a qualsevol persona que tingui ganes. Hi ha molts realitzadors i directors espanyols que no han passat per l’escola de cine i són autodidactes. Ells han crescut en el món dels curtmetratges i ara estan fent pel·lícules. Però l’escola de cine el que sí que et dóna és una xarxa de relacions. És a dir, si estàs tu sol amb el teu material, és més difícil conèixer un director de foto que et connectarà o un productor. I això jo crec que és lo millor de l’escola de cine: que facis promoció. A l’ESCAC es nota molt i la gent desenvolupa relacions molt sòlides i molt apassionades que fan que a l’hora de treballar tinguis sempre l’impuls de trucar a un company de classe, ja que no vols trucar algú que estigui molt per sobre ni molt per sota. Així que, si te la pots permetre és potser un camí una mica més fàcil.

Normalització lingüística “És un error absolut, com si volguessis que tots els personatges sortissin amb les camises planxades”

Si te la pots permetre... Però és que és molt cara! Creus, doncs, que el cinema català és massa aburgesat?

Aburgesat crec que no té que veure amb la gent que retrates, sinó amb la forma com ho fas, no? Jo crec que aburgesat és un cinema convencional que no busca remoure i que no experimenta. I això passa com sempre: depèn de quina sigui la teva situació et semblarà més o menys burgès [Riu].  

L’ESCAC és una escola que sobretot és coneguda pel cinema de gènere, un estil molt allunyat del teu. Et vas sentir en algun moment diferent o apartada de la línia de l’escola?

No, jo mai em vaig sentir com un bitxo raro... Però és cert que la filosofia de l’ESCAC és ensenyar el cine com un ofici, i no com un art, i sobretot està pensat per formar tècnics, ja que directors no hem d’oblidar que som 15 de 100 cada any. I l’objectiu era sempre el de buscar el públic i entendre quins són el mecanismes que necessites per captar la seva atenció. Això no significa que hi hagi sensibilitats diferents i que hi hagi molts alumnes que vinguin amb ganes d’explicar coses des d’un altre punt de vista. Però és que també hi ha alumnes que no són cinèfils, tot i que són pocs! El que vull dir és que els professors estan totalment i absolutament oberts a donar suport als projectes que vulguin fer els alumnes si estan fonamentats i són de qualitat. Però no hi ha una línia única. De fet, si mires les cinc pel·lícules que hem fet dins el programa Òpera Prima són ben diferents: Tres dies amb la família, Animals, Eva, Lo mejor de mi i Bloc. Com veus, de comercial, Eva, perquè els altres quatre són més raros..., tot i que jo no considero que la meva pel·lícula sigui especialment rara.

Has comentat que és important el tema del públic. Però per una pel·lícula és més important el públic i, per tant, la taquilla, o els reconeixements?

L’èxit és relatiu, ja que cadascú s’ho mirarà d’una manera o una altra, i no té que veure exclusivament amb la taquilla. Depèn de com hagis concebut la pel·lícula. És a dir, jo dubto que una pel·lícula de l’Albert Serra no sigui un èxit, però són èxits i no són precisament èxits comercials, no? Però això no significa que Lo imposible no sigui un èxit....

T’has plantejat mai marxar a fer pel·lis a l’estranger?

M’ho he plantejat, sí, tot i que l’estranger, per a mi, evidentment no serien els Estats Units, sinó algun país Europeu, com França o Itàlia. I més que marxar a l’estranger, m’agradaria intentar veure com fer una pel·lícula que no fos, només, pel públic espanyol, que ara mateix va decaient [Riu]. Jo vull fer pel·lícules de pressupost entre petit i mitjà per un públic entre petit i mitjà. Però és que no té res a veure la situació del 2010 amb la situació del 2014. Però alhora també és veritat que no sé si em sentiria còmoda intentant explicar una història que passés a França, encara que conegui una mica el mundillo francès.

Públic “Quan fas la segona pel·lícula saps que la gent serà més exigent i vols satisfer les seves expectatives”

Tant Tres dies amb la família com Tots volem el millor per a ella han rebut molt bones crítiques i et volia preguntar si et sembla bé que uns senyors que segurament no han fet mai ni un curtmetratge es posin a comentar i a condicionar l’èxit o el fracàs d’una pel·lícula.

Jo crec que la crítica cinematogràfica ha evolucionat molt, també a partir del moment en què han aparegut molts més mitjans i s’ha democratitzat tot. Ara, tothom pot tenir un blog, tothom pot opinar a Film Affinity, tothom es pot fer seguidor de Davenport 963, i si confies en ell, i això m’ho invento, doncs aniràs a veure les pel·lícules que li agraden. Però, a part d’això jo crec que cada vegada la crítica s’assumeix més com una cosa totalment subjectiva. Ja no hi ha aquesta figura de crític que només va a veure un cop a la setmana la pel·lícula d’estrena i fa la seva columna. Entre altres coses perquè ja no s’ho pot permetre perquè no està pagat igual, m’imagino.

Com és doncs, el crític de l’actualitat?

El crític d’ara jo crec que és una figura molt més polivalent, que participa també del cinema d’una altra manera. Organitza coses, escriu també d’anàlisi, i no només de crítica, i crec que això està canviant el panorama, i penso que és bo. Cal assumir la seva particularitat subjectiva i que es deixin d’utilitzar expressions com ara: “Esta película es así”, i es digui, “A mi me ha parecido que tal”. Perquè és així, perquè ja sabem que cada espectador té una sensibilitat. Una pel·lícula no és una cosa; una pel·lícula són mil coses diferents, i això és el que el crític ha de tenir en ment: no voler reduir la pel·lícula a una sola cosa.

Crítica “Cada vegada la crítica s’assumeix més com una cosa totalment subjectiva”

Per què és important el cinema?

El cinema cada vegada serà més important. Vivim en una societat que tendeix absolutament cap a l’audiovisual on vegada hi ha més pantalles. I crec que ara mateix encara som analfabets en el llenguatge audiovisual i que l’educació va molt endarrerida. És com si no s’estudiés la sintaxis i no sapiguessis que una frase està feta amb un subjecte, un verb i un predicat. És una mica dramàtic que a dia d’avui encara no s’estudiï a les escoles quan és evident que la gent ja no llegeix, sinó que veu tele o navega per Internet. I cal que aparegui als plans d’estudis escolars per poder estar protegits i desenvolupar l’anàlisi i l’esperit crític. I després, el cinema, a nivell més de cinema, i ja no de llenguatge audiovisual, penso que és el reflex de com és una societat, apart que el cinema i, en general, la cultura, et fa més feliç i et permet ser més lliure perquè t’obre la ment.

Creus que el cinema ha de tenir un missatge concret?

No, jo crec que les pel·lícules t’han de fer pensar, t’han d’emocionar, han de ser una catarsis, un moment de mirar-te des de fora i mirar-te cap endins. No és qüestió d’adoctrinar la gent, en absolut. M’horroritzen les pel·lícules adoctrinadores i em semblen feixistes. Jo estic molt més a favor de les pel·lícules que plantegen preguntes, més que no pas les pel·lícules que les resolen. I tornant al que deia abans, per això em semblava tan important protegir el cinema espanyol i el cinema català, perquè jo crec que no pot ser que una societat no tingui la seva cinematografia, que és la seva veu de cara a l’exterior. La gent sap què és Espanya perquè hi ha l’Almodóvar, però és que el que coneixem dels americans és a través de les seves pel·lícules; el que coneixem dels francesos és a través de les seves pel·lícules, etc. La majoria de gent no viatja i, llavors, és a través de les seves pel·lícules i la resta de la cultura que coneixen el món.

Aleshores, quina reforma proposaries per aconseguir tot això que estàs dient?

D’entrada, jo crec que és una qüestió de mentalitat. Hem d’entendre que la cultura no és un extra dins de l’oci, sinó que és el que vertebra una societat. És fonamental perquè les nostra societat sigui més conscient i més culta, i a partir que sigui més culta serà més dinàmica, més emprenedora, tindrà més idees i anirà millor en economia, també, com qui diu, m’entens? Només falta mirar enrere que els moments més gloriosos de totes les civilitzacions estan acompanyats dels moments més gloriosos a nivell artístic. I quan sents els discursos d’algunes persones sembla que tractin la cultura com una cosa pija, com una cosa de l’elit, com que no té que veure amb les coses de veritat, i que és algo, inclús, que fa una mica de por i que no és un assumpte d’ells. Les declaracions del Montoro no es poden deixar de repetir perquè són molt significatives d’això que estic dient, i diu que “el cine espanyol es malo”, com si no fos un problema d’ell, tot i que és la seva feina.

Internacionalització “El que coneixem dels americans és per les seves pel·lícules i la gent sap què és Espanya per Almodóvar”

Podem parlar, doncs, d’un prejudici vers el cinema espanyol i el català?

És difícil d’explicar, però és evident que hi ha un prejudici, perquè el cine espanyol no és valorat a Espanya, tot i que a fora sí que ho és [Riu]. És curiós, no? Quan tu vas a França, saps que hi ha unes sis mostres de cinema espanyol anuals que conviden a tots els agents del cine espanyol, i són festivals grans que tenen un èxit de públic massiu. Però no només a França, sinó que a tot arreu hi ha mostres de cine espanyol. Respecte el prejudici intern, és evident que ha estat el resultat d’una campanya de desprestigi forta per part de la premsa, que ha enfocat la gent del cinema d’aquí  com una banda d’artistes que viuen dels diners públics. I aquesta imatge no es correspon amb la realitat, que és que som uns treballadors que no vivim amb opulència, sinó més aviat en la incertesa [Riu]. I, més que acomodada, jo diria que la situació del 95% dels treballadors del cine és més aviat desacomodada...

Existeix, per tu, el cinema català?

Com que si existeix? [Riu]. Existeix des del moment que hi ha pel·lícules que es fan aquí! Totes aquestes etiquetes: cine català, cine espanyol... Es pot parlar amb termes de producció, es pot parlar amb termes de taquilla, es pot parlar en termes artístics... Però és difícil d’entendre’l com a una cosa concreta, perquè les cinematografies de tots els països són molt variades, i encara ho haurien de ser molt més! Tant, com la societat. Però sí que existeix cine català, des del moment que es fan pel·lícules aquí.

Abans has mencionat a Albert Serra i a J. A. Bayona. El primer és un dels pocs catalans que ha guanyat un festival de classe A i Bayona, amb Lo imposible, ha aconseguit un dels majors èxits de taquilla històrics a l’estat. Estem vivint una petita edat d’or del cinema català?

Jo crec que el cinema català recentment ha recollit la inversió que s’ha fet per part de les institucions, perquè jo sento que hi va haver un moment on es va decidir que hi havia d’haver cinema català, i igual m’equivoco, perquè no tinc cinquanta anys, però tinc la sensació que en el moment en què jo estava sortint de l’escola hi havia una autèntica voluntat de generar una indústria i hi havia una política per recolzar aquesta indústria. I aquest esforç per part de les institucions es va fer amb una voluntat eminentment política, perquè saben que un país fort és un país que té una cinematografia, perquè de cara a fora dóna imatge i sensació de presència. Vull dir, si l’Albert Serra està al Pompidou, la gent sap què és Catalunya. És que és tan fàcil com això...

Moral “M’horroritzen les pel·lícules adoctrinadores i em semblen feixistes”

Es pot viure del cinema?

Sí. Jo hi visc, així que sí [Riu]. Però és una professió, i crec que és normal que sigui així, perquè sinó seria molt acomodat, que té que veure amb la incertesa. La clàssica incertesa són els actors, que normalment estan esperant sempre la trucada, mentre el seu cos canvia i la seva fama es crema. Però tampoc hi ha un contracte de director de cinema per sempre. No hi ha un lloc que tens reservat. És un lloc que t’has de guanyar en cada pel·lícula, en cada feina que facis, i crec que és normal que sigui així.

Per dedicar-se al cinema s’ha de tenir sempre més d’un projecte sota el braç?

Jo fins ara tenia sempre un projecte entre mans perquè tenia la confiança de què sortiria i per no dispersar-me. Però és veritat que ara tinc com dues o tres històries que m’agradaria tirar endavant. Ara bé, no sé en quin ordre podrien sortir però.

I per què aquest canvi?

Suposo que perquè la situació és la que és. Abans si algú trucava li deia directament que no [Riu]. Però ara, potser dic: “Bueno, de moment deixem-ho aquí al costat perquè potser sí que ho faré, si realment arribo a enamorar-me d’aquesta història”.

Són històries que ens permetran veure a una Mar Coll en un registre diferent? Comèdia, potser?

No ho sé. És que ara mateix està tot en un estat molt primari, tot i que probablement, no [Riu].

Cap on va el cinema català?

Buff! [Pensa] És una època molt boja, aquesta que estem vivint, i és impossible fer una predicció. Jo sóc optimista i penso que el sector de l’audiovisual està pujant, que cada vegada hi ha més interès, més maneres de consumir, més gent que produeix i, per tant, el que passa és que ara mateix estem una mica desorientats. Però hi ha coses que han de canviar, i que es treballarà des de el sector perquè canviïn. També és un moment que crec que els cineastes comencen a ser més actius i hi ha sectors que probablement patiran, com és l’exhibició a sales o els distribuïdors, la funció dels quals està cada vegada més en entredit. Perquè exactament què fan? Però tirarem endavant.

Creus que hi ha pedrera de joves?

Hi ha molta pedrera. Cada vegada hi ha més alumnes a l’ESCAC i és evident que tard o d’hora es començarà a fer cine a les escoles. De fet, sé que ja hi ha batxillerats artístics que comencen a fer curts i la gent disfruta. El cine és un art popular que es disfruta consumint i que cada vegada, també es difrutarà més fent.

Projectes “Em faria molta por haver de ficar-me en alguna història per una qüestió de subsistència”

  Cicle de cinema català

1. ALBERT SERRA, cineasta guanyador del Festival de Locarno 2013. (Català)
2. ÀLEX GORINA, presentador del programa Sala 33, del Canal 33 (Català)
3. ÀNGEL COMAS, historiador i crític de cinema (Català)
4. ÀNGEL SALA, director del Festival de Sitges (Català)
5. ARNAU BATALLER, compositor de bandes sonores (Català)
6. CARLES BOSCH, periodista, documentalista i director de Balseros, film pel qual va estar nominat a l'Oscar. (Català)
7. CAMILO TARRAZÓN, president del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya (Català)
8. DANI DE LA ORDEN, director de Barcelona, nit d'estiu (Català)
9. ESTEVE RIAMBAU, historiador i crític de cinema i director de la Filmoteca de Catalunya (Català)
10. FERRAN MASCARELL, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Català)
11. JAUME FIGUERAS, presentador del programa Cinema 3, del Canal 33 (Català)
12. JAUME ROURES, soci fundador de Mediapro (Català)
13. MAR COLL, directora de Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella (Català)
14. MARC PRADES, co-fundador de Screenly (Català)
15. NEUS BALLÚS, directora de cinema i guanyadora dels Premis Gaudí 2013 amb La plaga (Català)
16. NORA NAVAS, actriu a Pa Negre i Tots volem el millor per a ella (Català)
17. PERE PORTABELLA, cineasta i polític (Català)
18. PERE VALL, redactor en cap de la revista Fotogramas (Català)
19. SERGI CASAMITJANA, director de l'ESCAC (Català)
20. SUSANNA JIMÉNEZ, cap de coproduccions de TV3 (Català)