Maren Ade: “After ‘Toni Erdmann’ I think I will never need therapy in my life anymore!”

Maren Ade at the European Parliament. Photo: Matthijs van der Veer

També podeu llegir l'entrevista traduïda al català aquí. 

Maren Ade (Karlsruhe, Germany, 1976) talks with us at Strasbourg with a gracious smile, still not believing the good reception her third film, Toni Erdmann, is having everywhere. Winner of the critic’s prize at Cannes and San Sebastián film festivals, it now has been awarded the LUX Film Prize.

The LUX Prize is a great ambassador for European movies. However, on the other hand, it is a bit sad that we need awards like this to promote our own cinema in order to face the Hollywood invasion in our own countries. Which do you think is the main problem European cinema has to reach audiences?

I think that its biggest issue is to reach a younger audience because of the time they tend to spend nowadays in their laptop. That’s a sad thing, and that’s why I think it’s really important to preserve cinema in its original form: as a place where you can watch a film with other people. Toni Erdmann was really a good example of that, because you could feel a different experience when the cinema was full.

So what would you do the get this young generation back to the movies?

Actually, after the first two weeks Toni Erdmann had been playing at the theatres, I thought it would have been a good idea to make the entrance free or cheaper to people under 25 for the first month. This may had helped young people to rediscover cinema in its original form. When my parents were younger, they went to the cinema every day because they could rely on its program, but this doesn’t exist anymore and cinemas are not those very special places they used to be.

Maren Ade: “Després de 'Toni Erdmann' crec que no necessitaré fer teràpia mai més!”

Maren Ade al Parlament Europeu. Foto: Matthijs van der Veer

També podeu llegir l'entrevista en anglès (v.o.) aquí.

Maren Ade (Karlsruhe, Alemanya, 1976) ens rep a Estrasburg amb un somriure cordial, però encara sense creure’s la bona ratxa per la que està passant la seva tercera pel·lícula, Toni Erdmann. Guanyadora dels premis de la crítica a Cannes i San Sebastián, acaba d’endur-se el Premi Lux que atorga el Parlament Europeu.

El Premi LUX és un gran ambaixador del cinema europeu. Tot i així, no deixa de ser una mica trist que necessitem premis com aquest per promoure i protegir el nostre cinema davant la invasió de Hollywood...

És cert, i crec que el més complicat és arribar als més joves, especialment per tot el temps que passen avui en dia davant de l’ordinador. És trist, sí, i per això crec que és molt important de preservar el cinema en la seva forma original: com a lloc comú on pots mirar una pel·lícula amb altra gent. I Toni Erdmann és un molt bon exemple de tot això, ja que senties la diferència quan el cinema estava ple i quan no.

Llavors, què creu que s’hauria de fer per dur a les sales la generació més jove?

Mira, quan Toni Erdmann ja portava dues setmanes en cartellera vaig pensar que hauria estat una bona idea oferir l’entrada gratuïta o a un preu molt reduït a tots els joves de menys de 25 anys durant el primer mes. Això els hauria ajudat a redescobrir el cinema en la seva forma original. Quan els meus pares eren joves, anaven al cinema cada dia perquè podien fiar-se de la programació, però això ja no passa perquè els cinemes han deixat de ser els temples tan especials que havien estat en el passat.

Brandon Sanderson: “Nothing awesome has happened without imagination”

 

Brandon Sanderson.                                        Photo: Anna Guxens.

Si quereis leer la entrevista traducida en castellano lo podéis hacer aquí.

If we had to describe Brandon Sanderson (Nebraska, 1975) with a word, this would be prolific. He isn’t forty years old yet but he has already written several sagas, namely Mistborn, Reckoners, Alcatraz and Stormlight Archive, although most of them remain still unfinished. “I started writing standalones, but they were secretly a big long epic”, confesses Sanderson. Moreover, it is very easy to see he takes his work very seriously since he uses every instant to write something, either if it is in a plane or between interviews. In fact, we find him with a little notebook in his hand, lest he can progress in his work before we get to the appointment.

Despite knowing Sanderson for his big Mistborn epic, he tells us he started working on The Stormlight Archive back when he was a teenager and he actually doesn’t know yet for which saga he will be remembered by. However, Sanderson hasn’t only delighted us with his genuine work, since he had the immense privilege to conclude Robert Jordan’s Wheel of Time when he passed away in 2007. “When they offered me the assignment I was stunned, amazed and horrified, all at the same time”, says Sanderson, although he quickly adds that putting the full stop to the saga was a little bittersweet since he felt he would like to keep writing about Jordan’s world and characters.

Adria’s News interviews Brandon Sanderson, one of the biggest fantasy writers of our time who is also a big superhero fan (preferring DC over Marvel). His wish, seeing his work turned into videogames.

Brandon Sanderson: “Nada extraordinario ha podido ocurrir sin imaginación”

Brandon Sanderson.                                                    Foto: Anna Guxens.

Traducción de Nua Watford. Podéis leer la entrevista en V.O. en inglés aquí.

Si tuviéramos que describir a Brandon Sanderson (Nebraska, 1975) con una palabra, ésta sería prolífico. Sin llegar aún a los cuarenta años, Sanderson cuenta, ya, con varias sagas, entre las que destacan Nacidos de la Bruma, Alcatraz, la trilogía de los Reckoners y La Guerra de las Tormentas, entre otras, aunque la mayoría de ellas aún siguen abiertas. “Muchos de esos libros los vendí como novelas individuales, aunque yo sabía, secretamente, que se convertirían en sagas épicas”, confiesa Sanderson. Su secreto parece que subyace en el tomarse su trabajo muy en serio y aprovechar cada instante para escribir algo, ya sea durante sus viajes en avión o entre entrevista y entrevista, pues nos lo encontramos con una pequeña libreta en la mano, no sea que tuviera tiempo de avanzar alguna de sus obras antes de que lleguemos a la cita. Además, los proyectos de Sanderson acostumbran a ser a (muy) largo plazo, pues aunque lo conocimos, sobretodo, por la saga de Nacidos de la Bruma, éste empezó a trabajar en La Guerra de las Tormentas cuando era un adolescente, y reconoce que aún no sabe por cuál de las dos acabará siendo recordado.

Pero Brandon Sanderson no sólo nos ha deleitado con su obra original, sino que también ha tenido el privilegio de concluir La Rueda del Tiempo, la famosa saga de Robert Jordan, cuando éste falleció el año 2007. “Cuando me lo pidieron me sentí aturdido, entusiasmado y horrorizado al mismo tiempo”, cuenta Sanderson, aunque añade que poner el punto y final a la saga fue algo un poco agridulce, pues se quedó con ganas de escribir más sobre los personajes y el mundo de Jordan.

Adria’s News entrevista a Brandon Sanderson, este importante escritor de fantasía , confeso fan de los superhéroes (prefiriendo DC por sobre de Marvel), a quién le encantaría    ver su obra adaptada en forma de videojuegos.

Susana Vallejo: “Si las editoriales no se ponen las pilas con el digital, se las van a comer con patatas”

Susana Vallejo.                                                               Foto: Adrià Guxens.

“Estudiar está bien, pero hay cosas que se aprenden de otro modo”, comenta la escritora Susana Vallejo. Quizás es por esto, por su anhelo de aprender y de vivir nuevas experiencias, que ha pasado por multitud de trabajos: desde atender en un hipermercado a vestirse de perro, pero también ha sido modelo de peluquería, ha colaborado en una radio pirata y hasta ha descargado camiones. Son partes de su vida que ha sabido reaprovechar para sus novelas en forma de personajes, situaciones o diálogos.

Ávida lectora de Alejandro Dumas, Salgari y de los grandes clásicos de aventuras de pequeña, Susana nos ha regalado una de las mayores joyas juveniles españolas de los últimos años: la tetralogía Porta Coeli, un historia que empieza dentro del género fantástico aunque acaba llegando a la ciencia ficción en su último tomo. De hecho, lo que para Vallejo está aún en el terreno de la ciencia ficción es la normalización entre papel y digital por parte de las editoriales, que “todavía desprecian enormemente este último formato”, comenta la escritora, que lee en ambos soportes y está trabajando para colgar su obra en Lektu, una plataforma online de venta de contenidos digitales.

Adria’s News entrevista a esta autora madrileña afincada en Barcelona que ha centrado varias de sus novelas en la ciudad condal, ya sea en la del presente, como en Berlín, 109, o en la del futuro, como ocurre en Switch in the Red. “¡Sólo me falta escribir algo de la Barcelona del pasado!”, exclama Vallejo.

Dmitry Glukhovsky: “I want to spread my books like a virus”

Dmitry Glukhovsky.                                                     Photo: Anna Guxens.

Dmitry Glukhovsky is both a writer and a journalist and we cannot understand one without the other. As for the first one, he has written the popular dystopian Metro series and several other books, such as Dusk and Future. As a journalist, he reported the Chernobyl accident, made the first connection to the North Pole and covered the Russian President trips abroad. Where is the connection between both sides, then? Russa itself. Being known for being very critical to Putin’s government, Dmitry has tackled with the stinky things of Russia in his work in a metaphorical way although, sometimes, he has put his finger directly on the wound, like he did in his satiric compendium of tales Stories About Motherland.

Adria’s News interviews Dmitry Glukhovsky in order to know which have been the most striking experiences he has had to face as a journalist, to ask him if he has planned to turn Metro into a movie, besides the already existing videogame, and to request if he is able to forecast the near future of his natal Russia.

Tim Powers: “I’ve always been afraid of meeting myself”

Tim Powers.                                                                Photo: Anna Guxens.

Si queréis leer la traducción al castellano lo podéis hacer aquí.

  

Meeting Tim Powers is a very big privilege, but to chat with him during more than half an hour, being able to stretch the time I have been assigned for this interview, is even better. Nobody complains, since his Spanish editor, Alejo Cuervo, is also with us, enjoying the interview and chipping in from time to time. Who dares, then, to interrupt Tim Powers, a man with an undeniable talent to develop some of the best conspiratorial plots of modern fiction? What’s more, he definitely has the remarkable gift of oral storytelling so that the topics with him never seem to end. There is always something of his past, present or future waiting to ask about.

On the one hand, Powers is a steampunk pioneer, a style you can already find in The Anubis Gates, one of his first and most acclaimed works; on the other hand, Disney turned his novel On Stranger Tides into the forth installment of the famous Pirates of the Caribbean movie franchise, in addition to inspire the videogame Monkey Island. Powers also can boast about being friends with Philip K. Dick (author of Do Androids Dream of Electric Sheep?) and he even managed to create the fictional poet William Ashbless, who has a couple of books published, together with his fellow writer James P. Blaylock.

Tim Powers: “Siempre he tenido miedo de encontrarme conmigo mismo”

Tim Powers.                                                                    Foto: Anna Guxens.

You can read the interview in English (V.O.) here.

Traducción de Adrià Guxens.

Conocer a Tim Powers es todo un privilegio, y aún lo es más charlar con él durante más de media hora, superando el tiempo que me han asignado para la entrevista. Pero nadie protesta, pues su editor en España, Alejo Cuervo, está también presente, disfrutando de la conversación y metiendo baza de vez en cuando. ¿Quién se atreve, entonces, a interrumpir a Tim Powers?, un hombre que además de su innegable talento para desarrollar algunas de las mejores tramas conspirativas de la ficción también tiene el don de contar historias por el medio oral. Y los temas, con él, no se acaban, ya que siempre queda algo de su pasado, presente o futuro por desgranar.

Por un lado, Powers es uno de los precursores del steampunk, estilo que ya se encuentra en una de sus primeras novelas, Las Puertas de Anubis; por otro lado, ha conseguido que Disney lleve a la gran pantalla su novela En costas extrañas, convertida en la cuarta entrega de una de las franquicias más taquilleras del cine moderno, Piratas del Caribe; también puede fardar de ser amigo de uno de los más grandes escritores de ciencia ficción de todos los tiempos, Philip K. Dick (¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?, 1968) y hasta se ha inventado a cuatro manos con su colega James P. Blaylock el poeta imaginario William Ashbless, que ya tiene varios libros publicados.

Patrick Rothfuss: “I doodled ‘Kvothe’ in a notebook in high school calculus”

                                                      Photo: Anna Guxens.

Si queréis leer la traducción al castellano lo podéis hacer aquí.

When I see Patrick Rothfuss (Madison, 1973) for the first time I can’t help feeling for a second like the Chronicler, avid to know the story of this writer that has seduced with his prose several generations all over the world. The fact that we meet in the Hotel Palacio de Ferrera of Avilés instead of the Waystone Inn or that we don’t have three days to talk about his literary universe but less than an hour doesn’t really matter since talking with Patrick Rothfuss it is so interesting itself that it is not hard to forget everything and let yourself flow with his witty answers that are, in a way, like little stories themselves.

“It’s been a weird couple of years”, says Rothfuss when I congratulate him for the success of his work, The Kingkiller Chronicle trilogy, of which he has already published the first two volumes: The Name of the Wind and The Wise Man’s Fear. They’ve definitely had to be crazy as he has not only been writing the third and last book of the series, but also found time to prepare for the recording of his first audiobook, collect funds for social causes, he has two kids, he has given the green light to turn his books into a television show and has published no less than two more books: The Adventures of the Princess and Mr. Whiffle and The Slow Regard of Silent Things, a spin-off centered around Auri’s character.

Adria’s News interviews Patrick Rothfuss, who is undoubtedly one of the greatest fantasy writers of today, at the Celsius 232 Festival in order to ask about how Kvothe’s character was born, to know if Rothfuss was more like Hemme or Elodin during his university professor years and to see what he has planned to write once he finishes The Kingkiller Chronicle. However, Rothfuss tells me that for a while he had the habit of telling one lie in every interview just because he was getting really bored. We hope this is not the case.

Patrick Rothfuss: “El nombre de Kvothe nació garabateando un cuaderno de cálculo en secundaria”

Foto: Anna Guxens.

You can read the interview in English (V.O.) here.
Traducción de Nua Watford.

Cuando veo a Patrick Rothfuss (Madison, 1973) por primera vez me siento, por un momento, como Cronista, afanoso de conocer la historia de este escritor que ha seducido con su prosa a varias generaciones de todo el mundo. Que en lugar de encontrarnos en la posada Roca de Guía lo hagamos en el Hotel Palacio de Ferrera de Avilés o que no tengamos tres días para charlar sobre su persona y su universo literario, sino algo menos de una hora poco importa, pues dialogar con Patrick Rothfuss es suficientemente interesante para que te olvides de todo lo demás y saborees sus interesantes respuestas como si fueran pequeñas historias.

“Han sido un par de años muy extraños”, comenta Rothfuss cuando le felicito por el éxito de su obra, la trilogía Crónica del asesino de reyes, de la que ya ha publicado los dos primeros volúmenes: El nombre del viento y El temor de un hombre sabio. Y, sin duda, han tenido que serlo, pues no sólo ha estado escribiendo el tercer y último libro de la serie, sino que, además, ha tenido tiempo para embarcarse en la grabación de su primer audiolibro, recauda fondos para causas sociales, tiene dos hijos, ha dado luz verde para que se adapten sus libros a la televisión y ha publicado recientemente dos libros más: Las aventuras de la Princesa y el Señor Fu y La música del silencio, un spin-off que se centra en el personaje de Auri.

Adria’s News entrevista en el Festival Celsius 232 de Avilés a Patrick Rothfuss, sin duda, uno de los escritores de fantasía más destacados del momento para conocer cómo nació el personaje de Kvothe, para saber si cuando fue profesor universitario se parecía más a Hemme o a Elodin y para preguntarle qué tiene pensado escribir cuando acabe Crónica del asesino de reyes. Sin embargo, Rothfuss me advierte que durante una temporada tuvo el hábito de decir una mentira en cada entrevista que daba porque acababa profundamente aburrido. Esperamos que este no sea el caso.

Caroline Link: “I don't think all the German filmmakers have to make a movie about Nazis”

Caroline Link, director of Exit Marrakech.                     Photo: Adrià Guxens

When Caroline Link  (Bad Nauheim, Germany, 1964) started her studies at the University of Television and Film in Munich she couldn’t imagine that only fifteen years later she would win an Oscar. It would be for her film Nowhere in Africa (2001), a very particular portrait of a Jewish family that moves to Kenya to escape from the Nazi regime. With no doubt, the African continent has caught her, since she has now come back to shoot Exit Marrakech, a film that talks about a young man (Samuel Schneider) who decides to experience a liberating trip to get to know himself better and break the chains that tie him to his father (Ulrich Tukur).

Caroline Link: “No creo que todos los directores alemanes tengamos que hacer una película sobre nazis”

 

Caroline Link, directora de Destino Marrakech.             Foto: Adrià Guxens

Cuando Caroline Link  (Bad Nauheim, Alemania, 1964) empezó a estudiar en la Universidad de Cine y Televisión de Múnich no podía imaginarse de ningún modo que sólo quince años después ganaría un Oscar. Sería por la película En un lugar de África (2001), un particular retrato de una familia judía que se exilia en Kenya. Sin duda, el continente africano la atrapó, pues ahora ha vuelto allí para rodar Destino Marrakech, una cinta que cuenta la historia de un joven (Samuel Schneider) que decide hacer un viaje liberador para conocerse mejor a sí mismo y romper las cadenas que lo ligan a su padre (Ulrich Tukur).

Ferran Mascarell: “Estem fent pel·lícules amb un cost de producció massa baix”

 

El Conseller de Cultura, Ferran Mascarell.         Foto: Adrià Guxens.

“Les productores catalanes acostumen a fer inversions petites, molt vinculades amb l’estàndard de subvenció i poc pensades per aconseguir quotes de públic que siguin el coixí principal per recuperar aquells costos”. D’aquesta manera es podria resumir la visió que té el Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell, de la indústria del cinema catalana.

Quedem amb mesos d’antelació, però finalment acordem una cita al seu despatx, a prop de l’estàtua de Colom al final de Les Rambles de Barcelona. Em tracta de vostè, independentment de la meva edat o rang professional. El Conseller, que ocupa el càrrec des del desembre de 2010, es va trobar a les mans amb una Llei del Cinema que “era gairebé impossible d’aplicar, però estem refent”, obra del seu homòleg de l’època del Tripartit, Joan Manuel Tresserras. Amb tot, coincideix plenament amb ell quan afirma que “el que hauríem d’aconseguir és que el cinema català tingui més èxit a les sales”.

Adria’s News entrevista a Ferran Mascarell per parlar sobre l’estat de la indústria de cinema català, comentar la conjuntura actual de la cultura a Catalunya i projectar el futur d’un sector que és cada vegada més important.

Dani de la Orden: “M’encanta la pirotècnia i el cinema blockbuster”

Dani de la Orden, director de Barcelona nit d'estiu. Foto: Adrià Guxens

Ni Jean-Luc Godard, ni Xavier Dolan, ni Sofia Coppola, ni Jim Jarmusch. El jove cineasta Dani de la Orden defuig de tot tipus de postureig i declara, sense titubejar, que Armaggedon i La Roca són les seves pel·lícules preferides. Doncs sí, el seu ídol és Michael Bay, tot i que també m’ensenya, orgullós, una fotografia que es va fer de (més) jove amb Quentin Tarantino quan aquest va assistir al Festival de Sitges, ja fa uns quants anys. De la Orden és una de les joves promeses que han sortit de l’ESCAC, una escola on va conèixer els companys de viatge de la que seria la seva òpera prima, Barcelona, nit d’estiu. “Imagina’t que tu estàs boig i et foten en un manicomi amb gent més boja que tu”, comenta sobre el seu pas pel centre, fent broma. Ara està rodant la segona part, Barcelona, nit de reis, que és, en les seves pròpies paraules, “més comèdia i més romàntica”.

Adria’s News entrevista a Dani de la Orden, un jove cineasta que afirma que no té “cap necessitat de marxar a fora” a buscar-se la vida per fer cinema. És una conversa on passem contínuament del català al castellà i que acaba amb una petita sorpresa per part seva, ja que m’ensenya, en exclusiva, el nou videoclip dels Amics de les Arts, que ell mateix va realitzar i editar.

Marc Prades: “Nosaltres des d'Internet tornarem a portar la gent a les sales de cinema”

Marc Prades, co-fundador de Screenly.                          Foto: Adrià Guxens.

Marc Prades és el co-fundador de Screenly, una plataforma online que permet a qualsevol usuari fer projeccions a sales de cinema. “És a dir, dóna la volta a la piràmide i cedeix poder a l'espectador, que pot decidir quines pel·lícules vol veure, en quines condicions, com, quan i amb qui”, comenta Prades, que pretén amb aquesta nova eina vincular-se a les comunitats que treballen en el món del cinema “des de ja fa molt de temps”. A més, tot i que dependrà de les distribuïdores, intentaran que els films del seu incipient catàleg siguin en versió original subtitulada en català o castellà.

Adria’s News entrevista a l’emprenedor Marc Prades a la seu de Screenly o, més concretament, uns pisos més amunt, al terrat, on les campanes de totes les esglésies de Ciutat Vella participaran en la conversa tan bon punt siguin les sis de la tarda.

Jaume Roures: “El cinema català anirà on es mereixi”

Jaume Roures, productor i soci fundador de Mediapro.    Foto: Adrià Guxens.

No cada dia un té la possibilitat d’entrevistar a un emprenedor i empresari tan important com Jaume Roures (Barcelona, 1950), creador del diari Público, impulsor de La Sexta i, per descomptat, soci fundador de Mediapro, des de la qual ha produït films tan coneguts com Los lunes al sol (2002), Salvador (2006) i Camino (2008).

Però el seu nom no fa pas gaires anys que va sonar amb força arran de la col·laboració amb un dels cineastes en actiu més alabats per la crítica i el públic: Woody Allen, amb qui va fer Midnight in Paris (2011), You Will Meet a Tall Dark Stranger (2010) i Vicky Cristina Barcelona (2008), l’estrena de la qual va ocasionar una gran polèmica a la ciutat comtal. “Som el país de l’autoodi”, comenta Roures, que no considera que aquest sigui un dels millors films de Woody Allen, malgrat que el cineasta el col·loqui en el seu top sis. De moment, el realitzador està lligat a una altra productora, però Roures espera que quan acabi puguin tornar a treballar plegats aprofitant la bona sintonia que van tenir i encara gaudeixen.

Adria’s News entrevista a Jaume Roures, un home que odia que es parli de manera pejorativa de les pel·lícules comercials, ja que considera que “hem de fer les pel·lícules perquè les vegi la gent, perquè si no, farem una cosa de la que nosaltres estarem molt contens, les nostres mares també, els tiets i els cosins, però no estarem acomplint amb l'objectiu de per què serveix una pel·lícula, sinó que estarem mirant-nos el melic a nosaltres mateixos”.

Pere Portabella: “Aquesta entrevista no la faig”

El cineasta Pere Portabella al seu estudi.                         Foto: Adrià Guxens.

El 24 de març és el dia que em proposen per entrevistar a un dels cineastes més veterans de Catalunya, Pere Portabella (Figueras, 1929). Des de la seva productora, Films 59, ha produït a directors com Carlos Saura (Los Golfos), Marco Ferreri (El cochecito) o José Luis Guerín (Tren de sombras), però potser el seu èxit més sonat va ser Viridiana, de Luis Buñuel, film guanyador de la Palma d’Or de Cannes l’any 1961.

Aquest serà un dels temes de l’entrevista, en la qual també comentarem la filmografia de Portabella com a director (Vampir, cuadecuc, El pont de Varsòvia, El silenci abans de Bach, entre d’altres), li preguntaré pel rodatge d’Umbracle, on va comptar amb Christopher Lee com a protagonista, i arribarem, a l’últim tram de la conversa, al terreny polític, ja que Portabella va ser un gran militant antifranquista, a més a més de diputat al Parlament de Catalunya i senador entre els anys 1980-1984.

Aquest era el pla, un pla que no es durà mai a terme, ja que la mitja hora d’entrevista que havíem acordat no arribarà ni als cinc minuts de duració, finalitzant per pròpia petició de Pere Portabella.

Nora Navas: “Què és més important, quin vestit et poses o com actues en una pel·lícula?”

 

L'actriu catalana Nora Navas.                             Foto: Adrià Guxens.

Quan entrevisto a Nora Navas (Barcelona, 1975) ja queden pocs dies perquè finalitzi l’obra que protagonitza al TNC, Doña Rosita la soltera. “És l’esprint final”, em diu. I és per això que ens citem al mateix teatre a mitja tarda, per tal de no cansar-la i pugui tenir una horeta lliure abans de la funció del vespre després de l’entrevista. 

Nora Navas és una actriu que ha confiat en els instints a l’hora de guiar-se per la vida. “He anat agafant d’aquí i d’allà el que m’agradava”, explica Navas, que ha passat per la carrera d’Humanitats, l’Institut del Teatre, l’escola Nancy Tuñón i que, fins i tot, va viure una temporada a Buenos Aires. Aquesta recerca contínua que li ha permès decidir cada moment quin camí vol seguir també és el mètode que ha fet servir a l’hora de triar els guions als quals ha volgut participar. “Sempre hi ha d’haver alguna cosa estranya a la història i que el personatge em cridi l’atenció”, comenta.

Recentment, hem vist a Navas a pel·lícules de gran èxit, com Pa Negre o Tots volem el millor per a ella, on ha brodat interpretacions que li han valgut més d’un premi. Curiosament, es tracta de dues pel·lícules catalanes, però l’any vinent s’estrenarà amb Gracia Querejeta a Felices 140, un film en el qual compartirà cartell amb Maribel Verdú i Eduard Fernández, entre d’altres. “Ja tenia ganes de dir a Madrid que també sé fer pel·lícules en castellà”, bromeja Navas, que creu que aquesta pot ser una bona porta d’entrada al cinema espanyol.

Adria’s News entrevista a una de les actrius del moment per esbrinar què en pensa del cinema català, per descobrir com aconsegueix les seves reeixides interpretacions i per conèixer la raó per la qual no té intenció de marxar a provar sort a Hollywood.

Susanna Jiménez: “No crec que la llengua sigui un factor d’èxit o fracàs en una pel·lícula”

Susanna Jiménez, cap de coproduccions de TV3.           Foto: Adrià Guxens

“En l’últim any no hem participat en cap pel·lícula com a coproductors, sinó que només hem fet compra de drets d’antena”. Així de contundent es mostra la responsable de coproduccions de TV3, Susanna Jiménez, quan li pregunto per les retallades pressupostàries que han afectat durant els últims anys a Televisió de Catalunya. Pel·lícules com Bicicleta, cullera, poma, Tres dies amb la família, La plaga o Pa Negre són alguns dels seus grans èxits, tot i que recentment TV3 també ha apostat molt fort pel format de les TV-Movies, que, com comenta Jiménez, acostumen a girar a l’entorn “d’un context històric, d’un biopic, d’un retrat d’una època o d’una novel·la”.

Adria’s News entrevista a Susanna Jiménez per parlar de llengua, de subvencions i de coproduccions per poder, així, fer una radiografia d’un dels motors audiovisuals més importants del país.

Àngel Comas: “Aviat no hi haurà càmeres de cinema”

L'historiador i crític de cinema Àngel Comas. Foto: Adrià Guxens.

En un principi aquesta entrevista amb l’historiador i crític de cinema Àngel Comas s’havia de fer a Sant Cugat, però finalment la canviem d’ubicació i ens trobem a Valldoreix, tot pensant que allí gaudirem d’una major tranquil·litat. Gran error. De fet, és l’entrevista que més vegades he interromput per la presència de motos, cotxes i gossos. Sobretot gossos, que amb els seus lladrucs impossibiliten una captació neta d’àudio i fan inintel·ligible la nostra conversa cinèfila. A més, fregant a la hipèrbole i el surrealisme, a mitja entrevista ens interromp un personatge que sembla ben bé sortit d’una pel·lícula de Woody Allen. “Què hi feu aquí amb una càmera? Sou de la televisió, oi?”. Però ni la meva negativa evita que ens tracti amb desconfiança i males puces. “Per què heu triat el meu carrer, doncs?” Em disposo a respondre-li un “perquè és tranquil”, però m’aturo, adonant-me de com d’absurda sonaria aquesta frase enmig de la simfonia de gemecs canins que ens envolta. Com aquell qui té preparat un discurs, aquell senyor gran ens explica que “el seu carrer” havia estat una carretera que donava a una riera i a un molí (d’aquí el nom de Calle del Molino). De fet, fins i tot assegura que és el carrer més antic de Valldoreix. Dit això, s’esfuma, com si fos el vell samarità d’una pel·lícula de fantasia que estem protagonitzant sense adonar-nos, com si fóssim en Jim Carrey a The Truman Show.

Adria’s News entrevista a l’historiador i crític de cinema Àngel Comas per conèixer més a fons la realitat de la indústria del cinema de Catalunya i per descobrir quins són els elements que han fet entrar el setè art en una crisi d’infraestructura i de públic.