Esteve Riambau: “No hem d'esperar que algú premiï una pel·lícula per reivindicar el seu valor artístic”

Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya.   Foto: Adrià Guxens.

Esteve Riambau (Barcelona, 1955) és crític i historiador de cinema, ha realitzat dos documentals (La doble vida del faquir i Màscares), que va coescriure i codirigir amb la també cineasta Elisabet Cabeza, i des de l’any 2010 també exerceix com a director de la Filmoteca de Catalunya. El seu bagatge porta a Adria’s News a voler-lo entrevistar per entendre el context del cinema al nostre país, per preguntar-li què s’hauria de fer per salvar l’exhibició cinematogràfica i per conèixer com veu el futur del setè art.

Neus Ballús: “Mai a la vida he vist una pel·lícula de terror”

 

La cineasta Neus Ballús.                                                   Foto: Adrià Guxens

Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980) ha estat un dels noms que més ha sonat als cercles de cinema aquest any. La seva òpera prima, La plaga, una pel·lícula amb una vessant documental que retrata Gallecs, un nucli rural del Vallès Oriental, a través de cinc personatges ben diferents, li ha valgut importants guardons, entre els que destaquen quatre premis Gaudí (inclòs el de Millor Pel·lícula) i una nominació als Premis Goya. Amb tot, l’èxit del seu debut a la direcció va començar un any abans a Berlín i no va ser fins al Festival de Màlaga que va començar a recollir reconeixements a Catalunya i Espanya.

Però Neus Ballús és humil i modesta, i segueix tocant ben de peus a terra. “És la primera pel·lícula, així que encara tinc molt a aprendre”, comenta. Com és d’esperar, els premis li han fet molta il·lusió, però el gran moment de satisfacció va arribar “quan vam acabar la pel·lícula”, recorda Ballús, qui solia ser l’única dona a les competicions internacionals, sempre acompanyada de directors.

Adria’s News entrevista a Neus Ballús a la seva productora, el Kinògraf, pocs dies després de la cerimònia dels Premis Goya. Amb ella repassem l’èxit de La plaga, comentem la situació actual de la indústria del cinema al país i ens interessem pel seu pròxim projecte, que tindrà el turisme com a eix central, ja que tractarà “sobre com els europeus viatgem als països del sud”.

Sergi Casamitjana: El cine no és aristocràtic, però gairebé!

El director de l'ESCAC, Sergi Casamitjana.                     Foto: Adrià Guxens.

L’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) és l’únic centre de l’estat que ofereix estudis de cinema homologats a un grau universitari. Per tant, no és d’estranyar que el seu director, Sergi Casamitjana, descrigui el model de l’escola com a quelcom únic. “Nosaltres no només ensenyem cinema, sinó que manufacturem cinema”, comenta Casamitjana. Potser és per això que l’ESCAC no es troba a Barcelona, sinó a Terrassa, una ciutat amb una important indústria tèxtil durant la Revolució Industrial.

Entre costura i costura, l’ESCAC s’ha anat desplegant fins a convertir-se en un dels elements vertebradors de la indústria de cinema catalana i espanyola, i de les seves aules han sortit figures tan destacades com Kike Maíllo (Eva), Mar Coll (Tres dies amb la família), Dani de la Orden (Barcelona nit d’estiu), J.A. Bayona (El orfanato), Javier Ruiz Caldera (Tres bodas de más), Àlex Pastor (Los últimos días)... I aquests només són els directors, ja que l’ESCAC és sobretot coneguda per haver format a tècnics que poden fardar de tenir als seus prestatges més d’un Gaudí i d’un Goya.

Hem acordat 45 minuts d’entrevista a la mateixa seu de l’escola, a Terrassa, però quan arriba l’hora de la cita, en Sergi Casamitjana encara no hi és. Espero cinc minuts i pregunto a recepció, però em diuen que el director no ha arribat. Ja passen vint minuts de l’hora acordada i surto a fora de l’edifici. Per sorpresa meva, el veig assegut, en un banc, xerrant amb un company. En veure’m, es posa la mà al cap i es disculpa. Se n’havia oblidat. Però no perdem gens de temps. Pugem a la sala de professors gairebé corrent i m’ajuda a muntar l’equip de so mentre jo col·loco la càmera. En un moment ho tenim llest. Finalment seran només 15 minuts d’entrevista, ja que té una altra cita just després, però els aprofitem al màxim. Com si es tractés d’una pel·lícula que segueix fil per randa un pla de rodatge, acabo la nostra improvisada i intensa entrevista just a l’hora que hem acordat. Ni un minut més, ni un minut menys. En Sergi s’acomiada amb una nova disculpa i surt corrents de la sala per no fer tard a la seva pròxima trobada.

Adria’s News entrevista a Sergi Casamitjana, l’home que hi ha darrere de l’èxit de l’ESCAC, aquesta particular Masia del cinema de casa nostra que ja fa temps que s’erigeix com una de les potes més importants de la indústria audiovisual catalana i espanyola.

Pere Vall: “El cinema català sempre ha intentat existir”

Pere Vall, redactor en cap de Fotogramas.                           Foto: Adrià Guxens

Si qui llegeix aquesta entrevista pertany a la indústria del cinema català o és un cinèfil com déu mana, la presentació de Pere Vall resulta totalment innecessària. Però per respecte a la resta de lectors, diré que ell és un dels grans pilars de la Revista Fotogramas, la publicació de cinema de més èxit a l’estat espanyol, de la que és cap de redacció des de fa dècades. Aquest és el seu càrrec, però Pere Vall és molt més que això; és una enciclopèdia cinematogràfica amb una memòria tan gran que no només recorda els centenars i centenars de pel·lícules que ha vist i revist, sinó que fins i tot pot especificar-te, en la majoria de casos, en quin cinema barceloní les va veure.

Vall em rep a la redacció de Fotogramas de Barcelona, on hi pengen diverses fotografies d’actors i actrius del Hollywood clàssic –firmades per ells mateixos– entre els pòsters d’algunes de les millors portades d’aquesta revista històrica, que va néixer l’any 1946.

Quan veig a Pere Vall per primera vegada no puc evitar de fixar-me en la seva espessa barba, però no trigo gaire a saber per què no se l’afaita. “Hi ha més pel·lícules que necessiten extres barbuts del que t’imagines”. I és que la figuració és una de les seves altres passions, que li permet conèixer de primera mà els protagonistes de la nostra indústria i “fer-se una idea més completa de com es fa una pel·lícula abans de ser senzillament un espectador que s’asseu a una butaca i la veu”.
Adria’s News entrevista a Pere Vall, un periodista que estima tant el setè art i la seva feina que quan li pregunto quants dies de vacances té un treballador de Fotogramas no em sap contestar. “Quan no estic a la revista estic fent d’extra o mirant pel·lícules. Qui necessita vacances, així?”