dijous, 21 de juliol del 2011

Tobias Gossmann: "Un director d’orquestra ha de tenir talent i treballar de valent"

Ubicació: Barcelona, Catalunya
Fotografia: Josep Molina

Entrevista publicada a la Revista Musical Catalana del mes de juliol de 2011
Vostè va néixer a Alemanya. Com va arribar a Espanya?
En aquell moment jo estava  estudiant a Viena i la meva parella era la viola solista de l'OBC. Va ser una època on vaig viure a les dues ciutats. Quan van convocar les proves per entrar a la Gran Orquestra Simfònica del Liceu em vaig presentar per la plaça de concertino. Em van agafar i em vaig quedar.
I què és el que més li va agradar d’aquí?
Hi ha moltes coses que estan bé. M’agrada la gent, el clima, ja que no plou ni fa fred gaire sovint, i el menjar, que és molt sa i hi ha bon vi.
Alemanya és un país amb molta més tradició musical que Espanya. Ho va notar especialment quan va arribar?
Tampoc és que aquí no hi hagi tradició, simplement és una mica diferent. Alemanya ha tingut a partir del barroc una època amb compositors molt importants. Però en els darrers cent o dos-cents anys també hi ha hagut compositors espanyols i catalans molt destacats com Falla, Granados o  Albéniz. Per tant, tampoc és que hagi notat gaire diferència. Potser perquè els grans clàssics es toquen a tot el món.
Com a músic va estudiar violí, piano i direcció i ha fet de concertino, solista, director d’orquestra i professor. Amb quina d’aquestes es queda?
El que primer vaig estudiar va ser violí i tot el tema de la direcció d’orquestra va venir una mica després. Després de treure’m el títol superior de violí a Viena vaig treballar com a concertino i músic de cambra però sempre havia tingut al cap la idea d’estudiar direcció d’orquestra i quan es va cremar el teatre del Liceu vaig tornar a Viena per a estudiar aquesta modalitat. Just després vaig començar a tenir moltes ofertes i me’n vaig anar de Viena altra vegada. Des d’aleshores he anat alternant la feina de director d’orquestra amb la de solista de violí. 
Quina qualitat ha de tenir un bon director d’orquestra?

dimecres, 13 de juliol del 2011

El final ha arribat

Ubicació: Tarragona, Catalunya



El final ha arribat, tal com anuncia el lema de Harry Potter and the DeathlyHallows (Part II), que arriba als cinemes aquest divendres 15 de juliol, una setmana després de la seva première a la capital britànica. El director del film, David Yates, sabia que no podia fallar als milions de fans que estan esperant amb anhel l’èpic desenllaç de la saga Harry Potter i per això ens ofereix una pel·lícula plena d’acció, drama, amor i suspens i amb una bona banda sonora, aconseguint superar de bon tros la seva predecessora.

La idea de separar en dues pel·lícules el darrer llibre de J. K. Rowling no va ser rebuda amb gaire entusiasme pels seguidors del jove mag però el cert és que es necessiten més de 150 minuts per tancar com déu mana aquesta història que ha marcat tota una generació.

Harry Potter (Daniel Radcliffe)

HarryPotter and the Deathly Hallows (Part I), estrenada el novembre de 2010, va ser una pel·lícula més aviat fluixeta –m’atreviria a dir que va ser la pitjor de les set que ja s’han estrenat–, exempta d’acció i de bons diàlegs. Però tampoc s’hi podia fer gaire més perquè era una pel·lícula més aviat reflexiva, on la por, la desesperació i les ganes d’abandonar eren les autèntiques protagonistes d’un film on el Harry (Daniel Radcliffe) i els seus dos inseparables amics, el Ron (Rupert Grint) i l’Hermione (Emma Watson) havien de trobar els horrocruxs, uns objectes que contenen parts de l’ànima de Lord Voldemort, el mag més temut de tots els temps i antagonista de Potter.

Però tot l’esforç dels protagonistes i les seves ganes de lliurar el món de la seva principal amenaça, donen els seus fruits a la darrera pel·lícula de la sèrie, on ja de bon principi comencen a buscar el quart horrocrux en una recerca que els acaba portant a Hogwarts, on creuen que també s’amaga un altre d’aquests objectes maleïts. Però no es troben pas amb l’escola de màgia plàcida i acollidora dels cursos anteriors, sinó amb un Hogwarts molt més lúgubre, tenebrós i silenciós que mai, regit pel professor Severus Snape, que, amb mà de ferro, acata les ordres de Lord Voldemort.

Els protagonistes, en una de les escenes de la pel·lícules

A poc a poc, però, es va erigint un sector d’estudiants i professors que decideixen fer front a aquesta situació decadent, encara que els hi vagi la vida. Així, arriba la batalla final, tan esperada pels pottermaníacs i que, sens dubte, serà recordada com quelcom èpic. I és precisament en el transcurs de l’enfrontament quan apareixen molts dels personatges que ens han acompanyat en les darreres entregues de la saga i que, per bé o per mal, hauran de decidir de part de qui estan. És una seqüència dramàtica, aterradora i, en certa manera, apocalíptica –els maleficis dels dos bàndols acaben per destruir gran part de l’escola de Hogwarts– però que porta intercalats forces moments emotius que mostren la part més humana dels nostres herois. Aquesta situació acaba convergint a l’esperadíssim duel final entre en Harry i en Voldemort, que revelarà a tots aquells que no s’hagin llegit el llibre qui viu i qui mor.

Ja en els darrers minuts, com a cloenda, trobem una seqüència que mostra el que passa 19 anys després, quan les ferides de la guerra ja han cicatritzat. Yates ha sabut portar prou bé a la pantalla aquest fragment que correspon a l’epíleg de la darrera novel·la de Harry Potter, molt criticat pels lectors. I és amb un tren, acompanyat per l’emotiu tema musical Leaving Hogwarts de la primera pel·lícula, com la història del jove mag arriba al final, acomiadant la infantesa de tots aquells que, com els propis actors, han crescut amb es llibres de J. K. Rowling. Porteu mocadors, perquè a més d’un se li escaparan les llàgrimes.
 

Article publicat al Diari de Tarragona del 14/07/2011

Fotografies de la Warner Bros

Els herois de la pel·lícula


divendres, 8 de juliol del 2011

Finite incantatem: s'acaba la màgia de Harry Potter



La capital britànica va reunir ahir les mirades de milers de pottermaníacs d’arreu del món ja que va celebrar la première de la darrera pel·lícula de la saga Harry Potter que posa punt i final a l’aclamat fenomen de masses juvenil.

Després d’unes quantes hores d’incertesa, el Sol va despuntar a Londres convertint la més memorable de les premières, que tanca la història del jove mag interpretat per l’actor anglès Daniel Radcliffe, en la primera gala on la pluja no va ser la convidada d’honor. La preparació ho deia tot ja que no hi va faltar res: ni les pantalles gegants que estaven retransmetent l’esdeveniment en directe, ni els enormes cartells i pancartes amb imatges de les set entregues anteriors, ni els 250 periodistes que hi havia acreditats. Tampoc hi va faltar la característica catifa vermella, aquesta vegada, de gairebé un quilòmetre i mig, que va ser la més llarga que Londres ha vist mai. La catifa va unir la Trafalgar Square, seu de l’esdeveniment,  a la Leicester Square, on s’havien celebrat les premières anteriors i on es visionaria el film.
Trafalgar Square

Van ser 9.000 els pottermaníacs que van assistir a l’encontre, aprofitant que seria l’última vegada que podrien veure junts els seus ídols. Hi havia des de qui anava disfressat dels personatges de les novel·les de J.K. Rowling, qui s’havia pintat al front la característica cicatriu en forma de llamp, qui duia tatuatges amb les frases més cèlebres dels llibres, qui s’havia vestit amb els colors d’alguna de les quatre cases de Hogwarts o qui sostenia pancartes amb missatges tan emotius com: “Seguidors de Harry Potter fins a la mort” o “Gràcies per la meva infància”. Altres, van optar per lemes més picarescos com: “S’ha acabat Harry Potter. Ens veiem a teràpia”. Tots ells eren fans que procedien de tots els indrets del món, com la Nicole Beaudet, de 22 anys, que havia vingut des de Vancouver amb el seu germà Scottie i la seva amiga Lauren o en Robert Connor, que s’havia gastat 5.000$ per tenir lloc a l’esperada première.

Emma Watson (Hermione Granger) i Daniel Radcliffe (Harry Potter)

L’emoció també va quedar palesa entre els actors, sobretot en el Daniel Radcliffe (Harry Potter), el Rupert Grint (Ron Weasley) i l’Emma Watson (Hermione Granger), que van començar els llargmetratges amb poc més de deu anys i ara, amb més de vint, ja tenen un renom en el món del cinema. “Créixer al costat de l’Hermione m’ha convertit en millor persona ja que ella ha estat per a mi com una germana i tots aquests anys, que he passat amb tot l’equip de rodatge, han estat, sens dubte, els millors de a meva vida”, va dir Watson, entre llàgrimes. “Jo, de fet, encara no me’n faig a la idea que tot s’hagi acabat”, va afegir Grint. La creadora dels llibres, la multimilionària J.K. Rowling, també es va desfer en plors, commocionada per aquell moment tan especial. Rowling va agrair als actors que haguessin donat vida als personatges que ella havia creat i també va donar les gràcies als seus seguidors, per tot el suport que li havien donat i l’entusiasme amb què s’havien llegit les seves novel·les, que els havia portat a acampar a Londres diversos dies abans de la première.

El productor del film, David Heyman, també va alabar els tres joves protagonistes de la saga: “Malgrat el fenomen de masses que ha suposat tota la saga de Harry Potter, en Daniel, l’Emma i en Rupert han estat tres joves molt humils, entusiastes i generosos”. Tant ell com el director de les quatre últimes pel·lícules, David Yates, lamentaven, però, que aquest final suposarà la fi de la que ha estat una petita indústria capaç de generar molts llocs de treball ja des de la primera pel·lícula, estrenada l’any 2001. Tot i així, l’esforç invertit en els set primers llargmetratges ha donat els seus fruits ja que, en total, els films han recaptat 6.400 milions de dòlars i s’espera que la darrera entrega, la primera de totes elles en 3D, superi amb escreix els beneficis de les anteriors.
HarryPotter i les relíquies de la mort (Part II), revelarà el final de la història del jove mag Harry Potter que, juntament amb els seus companys, el Ron Weasley i l’Hermione Granger, haurà de destruir els quatre horricreus restants, que contenen parts de l’ànima de Voldemort, abans d’enfrontar-se amb ell per última vegada. La pel·lícula, però, també comptarà amb diversos moments d’humor i de romanç, ja que l’Hermione haurà de definir els seus sentiments d’una vegada per totes.
És evident, però, que per molt que s’acabin les pel·lícules, el nom de Harry Potter seguirà sonant, ja que ha marcat tota una generació. I és que J.K. Rowling ha fet enlairar el gènere fantàstic fins als núvols amb la seva saga de set llibres que ha deixat una empremta inesborrable a milions de persones d’arreu del món, sobretot als més joves, que han crescut amb els seus llibres, tal i com els hi ha passat als tres protagonistes de les pel·lícules. Però el “fenomen Harry Potter” no només ha afectat als lectors sinó que fins i tot la societat britànica ha canviat, introduint paraules com ara muggle (persona no-maga) a l'Oxford Dictionary of English o bé elaborant segells dedicats a cadascun dels set volums.


diumenge, 3 de juliol del 2011

Què en sabem de la música romana?

Ubicació: Tarragona, Catalunya
*Article publicat a la Revista Musical Catalana


No hem de confondre la música antiga amb la música de l’Antiguitat ja que la primera correspon als períodes de l’Edat mitjana i el Renaixement però la segona fa referència  tota la música anterior, on prenen força importància la música de l’Antiga Grècia i la de l’Antiga Roma. Malauradament, gairebé no hi ha divulgació de la música de l’Antiguitat i per aquest motiu se’n sol saber molt poca cosa, especialment de la música romana.
A l’època de la Roma Imperial, la música fonamental per la societat ja que s’utilitzava en múltiples ocasions, com per exemple a les marxes militars, a les cerimònies religioses, als ritus funeraris, als jocs de l’amfiteatre i a les tavernes, on els músics gairebé sempre anaven ebris. La música se solia acompanyar de balls, ja fossin populars i improvisats o bé en forma de sofisticats rituals, quan la música una finalitat més espiritual.
Molt probablement, quan pensem en Roma ens sol venir al cap la imatge d’un gran exèrcit i per això si ens preguntessin quins són els instruments més importants diríem precisament aquests, els que tocaven els militars, és a dir, el cornu i la tuba, els dos de bronze, sense forats i amb l’única diferència que el primer supera pel doble la longitud del segon i presenta una forma circular. Però, per curiós que pugui semblar, aquests no eren pas els més importants sinó que ho era la tíbia, formada per dos tubs de canya units, que podien ser de la mateixa llargada –parells– o de diferent longitud –imparells–. Un d’ells solia mantenir una nota com a base mentre l’altre elaborava la melodia. Era l’instrument més comú de tots perquè es podia utilitzar en qualsevol tipus d’acte ja fos religiós, pagà o militar. La tíbia seria l’equivalent a l’aulos grec, amb la diferència que estava més evolucionada. En el cas de la Grècia clàssica, l’aulos no era gaire ben vist perquè se l’associava amb Dionís, el déu del vi i la disbauxa. Per això es preferia la lira, l’instrument d’Apol·lo, que simbolitzava l’ordre i la bellesa. La lira també es troba entre el ventall d’instruments romans. Es podia tocar pinçada o polsada i la seva música se solia acompanyar amb una veu, que recitava poemes.
A l’actualitat hi ha molts pocs grups que es dediquen a la recerca i a la reconstrucció dels instruments de l’Antiguitat. Un d’ells és Ludi Scaenicique, amb l’objectiu de divulgar la música de l’Antiga Roma, va actuar en el marc del Festival Romà Tarraco Viva que es va celebrar, com cada any, el mes de maig a la ciutat de Tarragona. Els tres concerts que va oferir aquesta companyia italiana van ser un gran èxit, amb gairebé totes les entrades exhaurides.


El grup italià Ludi Scaenici en el marc del festival arraco Viva