dimarts, 30 de novembre del 2010

5-0, victòria aclaparadora

David Villa, eufòric, després de marcar
El Barça va anotar ahir cinc gols al Camp Nou mentre que el Reial Madrid no va fer entrar cap pilota a la porteria de Valdés. Els blancs de Mourinho han cedit el lideratge de la Lliga al FC Barcelona de Guardiola, que s’ha convertit en el capdavanter.
Victòria exultant per uns i derrota fulminant pels altres. I és que el Clàssic d’ahir no va ser un partit com qualsevol altre, sinó un partidàs. El Barça va arrasar i els gols de Xavi (10’), Pedro (18’), Villa (55’, 58’) i Jeffren (90’) van aixecar aplaudiments i crits d’eufòria de tots els seus seguidors. L’emoció no va abandonar el camp blaugrana en cap moment. “Vam dir que el 2-6 era el partit perfecte, però aquest ha estat sens dubte millor”, va precisar Xavi Hernández.
Xavi, després de marcar el primer gol
En canvi, el portugués Mourinho, volia aparentar tranquil·litat quan deia “La semana passada teníem un punt més i avui dos menys. Pet tant, és una derrota molt fàcil de digerir; no és d’aquestes derrotes en què et quedes amb un mal regust, difícil d’acceptar”. L’entrenador del Madrid va explicar que va passar una cosa semblant quan va sortir derrotat del Camp Nou amb l’Inter de Milan i després van acabar guanyant la darrera Champions League.

Ramos atacant a Puyol
El partit, però, no va transcórrer pacíficament ja que Sergio Ramos, del Madrid, va etzibar una puntada de peu a Messi i va cometre altres faltes contra Puyol i Xavi. L’àrbitre, Iturralde González, el va expulsar sense dubtar-ho. Un altre moment de violència per part dels blancs va ser quan Cristiano Ronaldo va empènyer a Valdés i a Guardiola, fent que tot l’equip barcelonista acudís en defensa dels seus companys.
El Camp Nou no va ser l’únic lloc amb incidències ja que Canaletes, punt de trobada de tots els seguidors blaugranes, va ser el focus d’un altre aldarull: algú va trencar el braç d’un dels fanals de la font. Segons la policia, el llum no va poder suportar el pes d’algun barcelonista que presumptament s’hi va asseure al damunt.

Portada Mundo Deportivo

La premsa esportiva afí al Barça ha pogut avui  lluir els seus millors titulars com ara “5-0, bany al Madrid” (Mundo Deportivo), “MOUchísimo Barça ...para tan poco Madrid (Marca) o “5-0, manotada a Mourinho; golejada, humiliació i líders” (Sport). La premsa d’informació general també ha contribuït a exaltar el Barça, com és el cas de La Razón que, fent referència també a les eleccions catalanes del passat diumenge ha titulat: “El Barça guanya per majoria absoluta”.

Gran derrota per Esquerra Republicana que només comptarà amb 10 escons al Parlament

Joan Puigcercós amb alguns dels seus companys de partit com Ernest Benach i Anna Simó

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), presidida per primera vegada per Joan Puigcercós, es va convertir ahir en la cinquena força del Parlament, obtenint només 10 escons (11 menys que al 2006) i un total de 218.046 vots (7%), la meitat dels que va rebre a les anteriors eleccions. La Conca de Barberà ha estat la comarca que més ha votat ERC, amb un 14% de vot i la Vall d'Aran, amb un 3% de vot, ha estat la que menys.
Puigcercós va votar a les 10:00 al barri de Sants de Barcelona i va explicar que era necessari que la gent participés en aquestes eleccions per tal d’aconseguir un Parlament el màxim de representatiu possible, ja que s’hauran de prendre decisions transcendents.
"Ha estat una derrota dura; teníem l'esperança de mobilitzar més gent i guanyar el PPC”, va declarar Puigcercós que considerava que només obtindrien una victòria si guanyaven el Partit Popular. La derrota però no és una cosa d’ara, sinó que ve de quan ERC va decidir formar tripartit per segona vegada. Aleshores va perdre la seva part independentista per haver apostat pel president d'un partit de matriu espanyola.
La pèrdua del monopoli independentista ¾que ha quedat dividit entre  ERC, SI i Reagrupament¾ va ser un dels factors que va fer perdre vots als republicans. Aquesta  fragmentació de la independència “no és bona”, segons Puigcercós.  El secretari general del partit, Joan Ridao, va voler precisar que dubtava molt que els vots que ERC havia perdut se n’haguessin anat a Solidaritat Catalana per la Independència, de Joan Laporta. “El nostre pitjor enemic, però ha estat la desmobilització de l’electorat, que s’ha abstingut de vot”, afirmava Ridao.

Puigcercós durant el discurs postelectoral

A la nit, en ple escrutini, només hi havia quatre militants d’ERC a l’Hotel Altimar, lloc des d’on el partit seguia les eleccions. En canvi, hi havia dos-cents periodistes. Al saber els primers resultats, Jordi Portavella, president del grup municipal d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona, va sortir de l’hotel amb les mans al cap.
Davant de la derrota, Puigcercós haurà de replantejar-se el seu lideratge i el possible retorn de Carod-Rovira ja que ara, als republicans, només els queda l’esperança que CiU els reclami com a aliats. De cara a un futur, Ridao espera que la gent confiï en la marca bona, la seva, ja que té 80 anys d’història.
El líder republicà va agrair tot el suport dels militants, que havien estat “valents” i va insistir dient que no havia estat fàcil fer confiança a Esquerra en aquestes eleccions però que la volen recuperar.”
El seguiment de la jornada electoral el podreu trobar al lloc web que vam crear expressament per al seguiment de les eleccions. En aquesta pàgina hi consta tota la informació que vam recopilar el 28 de novembre de manera clara i senzilla, mitjançant gràfics actualitzats (amb el suport d'El País), enllaços a diferents mitjans de comunicació i el seguiment en directe via Twitter de tot el què va pasar.
Aquest és un article sobre Esquerra Republicana de Catalunya, partit seguit per un servidor en la nit electoral. La resta de partits els van seguir els meus companys: Dani Fernández es va ocupar de Ciutadans, Albert Sánchez del PP, Mireia Biel de Solidaritat, Marina Sánchez d'ICV, Víctor Romero del PSC i Nil Sanmartí de CiU.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Avís!

Us informo que el proper diumenge 28 de novembre, que se celebraran les eleccions al Parlament de Catalunya, els meus companys Mireia Biel, Daniel Fernández, Albert Sánchez, Marina Sánchez, Víctor Romero, Nil Sanmartí i jo, farem un seguiment en directe de les eleccions amb una actualització constant. Per tant, si entreu a http://bit.ly/eleccionsdirecte o a l’enllaç que posarem a als  nostres blogs, podreu estar informats al minut de com estan anant les eleccions. Us hi esperem.

divendres, 26 de novembre del 2010

Shakira: “Jo també sóc una catalana”

Va rodar el videoclip de Loca a la ciutat comtal, està aprenent català, va iniciar ahir el concert al Palau Sant Jordi amb un discurs en català i assegura que li encantaria cantar el Boig per tu. I és que la colombiana Shakira va expressar ahir a l’Hotel W (Hotel Vela) de Barcelona la seva gran estimació envers Barcelona i Catalunya.  
Shakira al concert del Palau Sant Jordi
El darrer cognom del seu nom sencer, Shakira Isabel Mebarak Ripoll, revela que té orígens catalans i per això ha volgut venir a Barcelona, on ha protagonitzat diverses infraccions, com la que va causar banyant-se en una font pública o quan va circular amb moto sense casc. “Reconec que em vaig portar molt malament i si rebo la multa, la pagaré”, va assegurar.

Shakira a l'Hotel W

La roda de premsa també va servir per desmentir diversos rumors, com el que deia que posseïa una casa a Bellaterra i també el que corria anunciant que tenia una relació sentimental amb el jugador del F.C. Barcelona, Gerard Piqué. “Piqué i jo junts? Tot és un waka-waka rumor que se'm waka-adjudica!”, va exclamar.
 
Shakira al nou espot de Freixenet
Per altra banda, la companyia de cava Freixenet, que presideix Josep Lluis Bonet, ha contractat a Shakira perquè sigui la imatge del nou espot publicitari de Carta nevada. En el videoclip, que utilitzarà el tema del seu nou disc Sale el Sol, es podrà veure a la cantant desitjant en català i en castellà unes bones festes. Aquesta vegada, però, es destinarà com a mínim 500.000 euros dels guanys a la Fundación Pies Descalzos, impulsada per la cantant, que inverteix en l’escolarització infantil dels països de l’Amèrica Llatina amb problemes econòmics. Amb els diners que s’obtindran es construiran dues escoles: una a Port-au-Prince (Haití) i l’altra a Cartagena (Colòmbia). A més a més, Shakira ha gravat juntament amb Jaume de Laiguana, un documental produït per Oviedo sota el lema Hagamos que salga el Sol, on s’expliquen els objectius i les tasques que està realitzant la fundació. La cantant ha declarat que treballarà fins a finals de desembre i que després s’agafarà tres mesos de descans per tenir temps de composar les seves cançons.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Ressenya de “Relato de un Náufrago” de Gabriel García Márquez


Títol
Relato de un Náufrago
Autor
Gabriel García Márquez
Editorial
Tusquets Editores, S.A.
Núm. Pàgines
137 pàgines

Tapa de relato de un náufrago de G.G. Márquez
La història que explica aquest llibre va tenir lloc el 28 de febrer de 1955, durant la dictadura colombiana de Gustavo Rojas Pinilla. Vuit  tripulants del destructor Caldas de la Marina de Guerra de Colòmbia van caure a l’aigua després que la nau patís un accident. La recerca dels nàufrags tan sols va durar quatre dies i van morir tots excepte Luis Alejandro Velasco, que va estar a la deriva durant 10 dies. Quan va arribar a terra, es va convertir en un heroi de Colòmbia i es va fer famós al vendre la seva pròpia història; les firmes publicitàries el van contractar per fer màrqueting, les autoritats li van demanar que fes diversos mítings i milers de periodistes d’arreu del món van voler parlar amb ell. Però només un d’ells, G.G. Márquez, tenia la intenció d’arribar al fons de l’assumpte i desmentir qualsevol falsedat que hi pogués haver en la història de Luis Alejandro Velasco. Van ser gairebé tres setmanes en les quals va entrevistar “l’heroi” durant sis hores diàries i, evidentment, hi havia una part fosca en el relat. La tragèdia no es va produir per una mera tempesta tropical com es va anunciar públicament, sinó perquè el destructor feia contraban d’electrodomèstics i una embarcació d’aquest tipus té prohibit portar càrrega ja aquesta que pot originar sobrepès. El resultat de la investigació de G.G. Márquez va ser el llibre Relato de un Náufrago, que li va fer guanyar el Premi Nobel de Literatura l’any 1982.
“El meu heroisme va ser no deixar-me morir”, va dir Velasco a la premsa internacional. L’instint de supervivència el va portar a menjar arrels, peix cru, una mica de gavina i fins i tot va intentar cruspir-se les sabates, el cinturó i la camisa. La soledat i la desesperació van ser un altre factor important en la desolació que va patir el nàufrag durant aquella setmana i mitja; va haver de conviure amb la por d’ésser cruspit pels taurons, les cremades produïdes pel sol i els mals records del dia de l’accident que s’anaven repetint en la seva ment una vegada i una altra . Això sí, mai no va perdre l’esperança.
Aquest, ha estat un llibre com n’hi ha pocs, perquè mostra la gran tasca que va fer G.G. Márquez. És, sens dubte, un autèntic reportatge de periodisme d’investigació, un gènere malauradament molt poc cultivat a l’actualitat i imprescindible per desvetllar els draps bruts de  grans empreses, institucions i governs. També es veuen clarament els interessos econòmics que mouen el món. Primer,  totes les companyies es van interessar de seguida per Luis Alejandro Velasco per augmentar els seus ingressos. En canvi, ara, se n’han desentès totalment perquè aquest personatge ja ha tornat a l’anonimat. Considero que és una història fantàstica que et vol ensenyar que sempre s’ha de tirar endavant i no s’ha de perdre mai la fe.

dijous, 18 de novembre del 2010

Montserrat Rius: “El futur del periodisme és l’especialització”

La Presidenta de la Comissió de Formació del Col·legi de Periodistes de Catalunya va insistir que el periodista multiàrea, multimèdia i polivalent estalviaria molts diners a les empreses
Ramon Company, Pere-Oriol Costa, J.M. Pérez Tornero, Francesc triola i Montserrat Rius

Els estudiants de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona van participar ahir en una tertúlia que va tractar sobre el futur del periodisme i que serà retransmesa el proper divendres a les 20h en el magazine Tots x tots de COMRàdio.
El debat va comptar amb la presència de diferents professionals del món de la comunicació i tots ells van coincidir en què s’havia de reinventar la professió periodística per tal que recuperés el caràcter intel·lectual, cultural i crític que sempre l’havia caracteritzat. “Hem de ser creatius i experimentar”, va dir el director del Departament de Periodisme de la UAB, José Manuel Pérez Tornero.
Però els verdaders protagonistes de la tertúlia van ser els estudiants del grau de periodisme. El director general de la COM, Francesc Triola, els va animar a que fessin la modalitat de periodisme que volguessin i que lluitessin per ella. “Us vindran pressions des de dalt, però encara no les heu de veure. Primer heu d’aprendre l’ofici i intentar ser ètics, després ja sereu tossuts”, va explicar.
A la xerrada es va recalcar que el periodisme és una feina de formació contínua i que és fonamental els estudiants comencin a involucrar-se en la professió. Per aquest motiu la COM inaugurarà a partir del divendres 26 de novembre una nova secció del programa Tots x tots titulada El futur pren la paraula en la que els futurs comunicadors podran participar en una sèrie de debats per poder dir la seva i començar a intervenir de manera activa en la societat.


Es pot escoltar el programa del divendres 22 clicant aquí.

dimecres, 17 de novembre del 2010

El model cosmopolita de Held i l'escalfament global

L’ESCALFAMENT GLOBAL

Avui en dia, l’escalfament global és un dels principals problemes que patim tots a tot arreu. Aquest desastre natural ve produït a partir de les fortes emissions de gasos contaminants, com el CO2, dels països industrialitzats. Aquests gasos, entre altres coses generen el forat de la capa d’ozó que ocasiona una major incidència dels raigs solars a la superfície terrestre i aquests queden atrapats a la nostra atmosfera, fenomen quer coneixem com a efecte hivernacle. Aquesta sobreacumulació de gasos fa augmentar les temperatures del planeta. Aquest procés lent, però constant s’anomena escalfament global.
Per tal de reduir-lo i prevenir les generacions futures d’aquests trastorns ambientals es van realitzar dos grans pactes a escala mundial:
El primer va ser la Cimera de la Terra de Río de Janeiro, que va tenir lloc el juny de 1992 i va reunir els dirigents de 178 països. Allí es va fer la Declaració de Río de Janeiro, que conté 27 principis sobre el desenvolupament sostenible (temes referents a la salut, la contaminació de l’aire, la gestió dels mars, boscos i muntanyes, la desertificació, la gestió de los recursos i residus, etc.). A més a més, es va adoptar un pla d’acció, anomenat Programa 21, que enumerava 2500 recomanacions que calia aplicar un cop va estar feta la Declaració. Els seus postulats encara perduren.
Un altra iniciativa pro-medi ambient va ser el Protocol de Kyoto que és un conveni internacional que afecta als països industrialitzats i que es va celebrar l’onze de desembre de 1997 a la ciutat japonesa que porta el seu nom. El pacte va consistir en què els països industrialitzats signataris reduïssin en un 5.2% les seves emissions, respecte les que emetien el 1990, des del 2008 fins al 2012 (per tant, els que encara s’estan desenvolupant, no entren dins d’aquest acord, perquè el volum dels gasos contaminants despresos en els seus països és nul o ínfim). Aquest conveni va començar a ser efectiu des del febrer del 2005. El seu objectiu principal és parar el canvi climàtic disminuint l’escalfament global. Tot i així no tots els països emissors van firmar el Protocol, com és el cas dels Estats Units d’Amèrica.
El desglaçament dels Pols és un dels principals efectes del canvi climàtic

EL MODEL COSMOPOLITA DE HELD

El món actual està conformat per autoritats polítiques independents però que alhora estan interconnectades. Partint d’aquesta situació i a fi de mantenir una democràcia cal crear uns centres de poder a nivell internacional, interconnectats, que serveixin per implementar drets i normes i alhora fer-los complir.
La clau seria aconseguir uns drets convencionalment reconeguts, la prohibició de fer servir la força per resoldre conflictes i l’establiment d’un sistema de seguretat col·lectiu (tal com es recull en la carta de les Nacions Unides i com especifica la ONU).
S’hauria d’establir un Tribunal Mundial i una Assemblea General que s’escollís per votació. Aquests organismes garantirien la pau mundial i afavoririen l’establiment d’una democràcia a nivell internacional.
La dificultat d’aquest projecte és dotar les organitzacions internacionals de recursos propis per tal que puguin ser centres de decisió autònoms, que no hagin de dependre econòmicament de ningú i així s’evitarien favoritismes.
En aquest organisme internacional hom hi seria representat amb les mateixes condicions (mateix nombre de representants), malgrat que això no acabaria amb les diferències de poder i econòmiques reals que hi ha.
L’assemblea internacional es nodriria dels parlaments regionals formats per tots els estats i agents democràtics. Es fixarien unes normes sobre les quals s’hauria de regir i es dotaria d’autoritat perquè pogués tractar temes d’abast mundial i resoldre els possibles conflictes i problemes.

PREGUNTES QUE ENS HEM DE FORMULAR

1.    Com encaixa el problema de l’escalfament global amb el model de democràcia cosmopolita de David Held?
L’escalfament global és un problema d’abast mundial ja que tots els països, d’una manera o altra, amb el seu afany de desenvolupament, han contribuït a augmentar els nivells de CO2  a l’atmosfera. Aquest problema no el pot solucionar de manera independent i autònoma cada país i, per  tant, és necessari arribar a un acord mundial a fi de posar-hi remei. Per tal d’arribar a aquest conveni internacional, cal recórrer a una organització supranacional que busqui solucions al problema. Cada estat decideix les mesures que cal adoptar per poder-se cenyir al previ acord, atenent a la realitat i circumstàncies pròpies.
Aquesta manera de trobar una solució conjunta a un problema d’abast internacional s’apropa al que deia Held sobre el model cosmopolita d’estat.

2.    El protocol de Kyoto es pot considerar una mesura de democràcia cosmopolita?
El resultat d’haver posat en pràctica puntualment aquest model polític supranacional és el Protocol de Kyoto, un acord en què la majoria dels estats del món desenvolupat van decidir disminuir les emissions de CO2 i, consegüentment, reduir l’impacte de l’escalfament global.
Molts països desenvolupats no podien reduir les seves emissions ja que llavors el seu nivell de  vida es veuria afectat. Llavors, van optar per arribar a un acord de compra de drets d’emissió amb aquells països que emetien per sota del llindar establert i els en sobraven. Això és conegut com el mercat d’emissions.
La posada en pràctica del Protocol de Kyoto, seria la següent: a nivell local, haurien d’existir unes lleis ambientals que establissin el nivell d’emissions al que poden arribar les empreses, una normativa que garantís el manteniment de l’espai públic, etc. A nivell regional, les normes haurien de regular tot el que afectés a les ciutats i poblacions, perquè en base a això, aquestes elaboressin la seva normativa. Una organització supranacional vetllaria per la correcta implantació d’aquestes normes a nivell local i regional.

3.    Punts forts i febles de la democràcia cosmopolita aplicada al protocol de Kyoto
  1. Punts forts:
    • L’aplicació de la democràcia cosmopolita en el Protocol de Kyoto és una solució utòpica al problema de l’escalfament global.
    • És una manera de trobar solucions igualitàries ja que tots els països hi tenen la mateixa representació.
    • La força coactiva que obliga a acatar aquestes mesures és d’abast mundial, per tant, tots els països hi estan sotmesos per igual, sense favoritismes.
  2. Punts febles:
    • Els criteris a seguir per decidir qui formarà part d’aquesta assemblea i qui no són difícils de definir ja que fins ara, funcionava el repartiment un vot per país o depenia de la seva extensió.
    • La dificultat per adoptar unes lleis internacionals que no es contradiguin  amb les lleis locals ja existents.
    • Aquestes mesures s’han de saber adaptar al canvi constant del món en què vivim.
    • No pot obligar a formar-ne part tots els països del món i degut a això la mesura no  resulta del tot eficient.
*Treball fet conjuntament amb la Montse Auguets, la Mireia Folguera i el Miguel Vegas.

divendres, 12 de novembre del 2010

La premiere de la pel·lícula Harry Potter i les Relíquies de la Mort arriba a Londres

Milers de fans van acudir ahir a Leicester Square per poder veure les estrelles de la darrera pel·lícula de Harry Potter, la setena de la saga creada per J.K. Rowling. El nou pentinat d’Emma Watson a l’estil garçon va ser el focus de totes les mirades.
Emma Watson (Hermione Granger)
Tots hi van ser presents. Des dels actors principals fins als secundaris passant pel director, David Yates, i la mateixa Rowling; estrelles que van desfilar per la catifa vermella de Leicester Square després de deu anys de rodatge. “Em vaig sentir buit en certa manera quan vam acabar”, assegurava Daniel Radcliffe (Harry Potter). Però aquella nit el centre d’atenció no va ser pas el protagonista de les pel·lícules, sinó Emma Watson (Hermione Granger) que lluïa un tallat de cabell molt curt, que contrastava amb la visió que tothom tenia d’ella fins aquell moment. “El contracte em va posar moltes limitacions, entre elles la de no tallar-me el cabell i ara que he acabat de filmar, tenia necessitat de fer-ho”, explicava a tothom, que li feia la mateixa pregunta. L’actriu va afegir que tots aquests anys han estat una gran aventura per a tots, però que cal tirar endavant.   

Cartell de Harry Potter i les Relíquies de la Mort
La pel·lícula, que s’estrenarà el proper 19 de novembre a tot el món, és només la primera part del setè llibre de la saga Harry Potter mentre que el final de la història arribarà als cinemes al juliol de 2011. “És la pel·lícula més tenebrosa de totes, plena d’assassinats”,  descriu Kate Muir, columnista del diari The Times.  Un altre fet innovador és que la major part del film passa a fora de Hogwarts, l’escola de màgia on es desenvolupaven les trames anteriors, ja que els protagonistes han de trobar els horricreus que els falten abans de desafiar Lord Voldemort a l’última batalla. La durada de la pel·lícula -146 minuts- també li ha fet guanyar alguna crítica com la de Baz Bamigboye, columnista del Daily Mail: “N’estic segur que hi ha un encanteri que podria haver fet que almenys vint minuts desapareguessin”.
És evident, que el nom de Harry Potter no s’oblidarà fàcilment, ja que ha marcat una generació. I és que J.K. Rowling ha fet enlairar el gènere fantàstic fins als núvols amb la seva saga de set llibres que ha deixat una empremta inesborrable a milions de persones d’arreu del món, sobretot als més joves. En són un clar exemple els tres protagonistes de les pel·lícules, que han crescut llegint aquests llibres. Però el “fenomen Harry Potter” no només ha afectat als lectors sinó que fins i tot la societat britànica ha canviat, introduint paraules com ara muggle (persona no-maga) a l'Oxford Dictionary of English o bé elaborant segells dedicats a cadascun dels set volums.

dijous, 11 de novembre del 2010

Entrevista a la Sharon, una noia de família taiwanesa

Sharon (Yu-Shuan Huang)
On viviu?
Vivim a南投 Nantou des de fa 17 anys. La ciutat més propera, Taichung, és a 40 minuts amb cotxe.

En quin tipus de casa vius?
Vivim en una casa de tres pisos amb un pati gran, que inclou jardí, garatge, i una petita cabana de fusta. La meitat de la primera planta és una farmàcia. És un tipus de casa amb residència i ús comercial, molt típic a Taiwan, on la gent sol llogar el primer pis, si no l’utilitzen.

Qui sou els que viviu a casa?
Jo: Huang Yu-Hsuan (Sharon), 17 anys, filla gran de la família, curs escolar d'alt nivell.
El pare: Huang Chun-Chan (Andy), 42 anys, professor de ciències de la Terra i Física a l'escola secundària.
La mare: 陈超 Chang Chau (Amy), 40 anys (les dones no canvien el seu cognom després del matrimoni), professora de matemàtiques de secundària.
La meva germana petita: 陈韵安 Chang Yun-Un (Ann), 15 anys (en general, els nens prenen el cognom del pare, però aquest és un cas especial), tercer any d'escola superior.
El meu germà menor: 黄彦成 Huang Chung-Yan, 11 anys, 6è de primària de grau.
El meu avi: 陈绍 Chang Xio-Ching, 73 anys, farmacèutic.
La meva àvia: 李雪 Hsu Li-Mei, 69 anys, mestra jubilada d'escola primària.
Encara que no visqui amb ells, també tinc relació amb altres familiars: tinc tres tietes, dos oncles i tres cosins més joves per part de la meva mare. Ells viuen a Taipei, i generalment venen a Nantou dues vegades a la setmana.

Quina és la vostra rutina diària?
De dilluns a divendres: la meva germana i jo anem a la mateixa escola a Taichung. Ens aixequem a les sis del matí i agafem l'autobús per anar-hi. La primera classe comença a les vuit i cada classe dura una hora. Dinem a les dotze del migdia, i descansem fins la una, quan comencen les classes de la tarda fins a les cinc. Arribem a casa a les sis de la tarda. Llavors, sopem, llegim diaris o veiem la televisió fins al voltant de les set o les vuit. Fins les deu de la nit estudiem i després ens dutxem. Abans d’anar a dormir,  naveguem per Internet, llegim i xerrem amb la família durant una estona. Ens posem  al llit al voltant de les onze o les dotze.
El meu germà té un horari semblant. Però ell s'aixeca a les set del matí i el seu horari escolar és de vuit a quatre.
Com que els meus pares són mestres tenen un horari similar.
El meu avi treballa a la farmàcia familiar. L’obre a les set del matí i la tanca a les nou del vespre. Es cuina el sopar al voltant de les cinc de la tarda.
La meva àvia és molt activa, malgrat s’hagi jubilat. Surt amb els seus amics freqüentment i participa en organitzacions no governamentals i activitats de voluntariat.
En general són les dones qui cuinen a les famílies taiwaneses. A casa meva som un cas bastant peculiar, ja que els homes cuinen molt bé i la mare no en sap gaire.
Els caps de setmana és quan passem la major part del temps junts. Sovint, gaudim de l'esmorzar o el sopar a Taichung i anem al centre comercial. De vegades a alguns llocs d'interès turístic. També surto amb amics, vaig al cinema, de compres o a cantar al karaoke. La meva germana i jo anem a la biblioteca per estudiar.

Quina és la vostra llengua materna?
Parlem taiwanès i xinès, malgrat que les cultures de les dues llengües són diferents.

Què acostumeu a menjar i beure?
El nostre esmorzar és xinès i occidental: llet de soja, arròs amb llet, pastes al vapor amb un farcit... són plats comuns d'esmorzar xinès. Mengem torrades, entrepans i pa, també. En general, esmorzem i agafem ràpid l’autobús per anar a l’escola perquè no tenim gaire temps.
Per dinar mengem arròs, quatre plats diferents (carn de vedella, porc, ànec, peix, pollastre al vapor o verdures fregides ...) i la sopa.
El sopar és similar a l'esmorzar. Sol ser a les sis de la tarda.
Durant el dia, piquem entre hores: els entrepans taiwanesos són divins i tenim una gran varietat! Tenim tot tipus de postres, begudes salades o dolces, sopes per triar.

Quines són les principals tradicions i celebracions de la teva família?
Celebrem els aniversaris i dies de festa junts, sortim els caps de setmana i anem de viatge amb la família cada estiu i també durant les vacances d'hivern.
En realitat, a l'antiga Xina, només les persones grans podien celebrar els seus aniversaris. Per tant, el nostre patró normal de la celebració d'un aniversari en l'actualitat és bastant occidental. Dinem en un restaurant agradable, amb coques d'aniversari i regals. Pel que fa a la roba, portem vestits a la xinesa, i hem de menjar ous passats per aigua i fideus dolços.
La data de les celebracions tradicionals es basa en el calendari lunar. Per l’any Nou Xinès  ens reunim i sopem junts. Mengem alguns plats especials com, per exemple, la fondue xinesa. Els adults donen als nens sobres vermells amb diners. Al final de les vacances d’any nou, el 15 de gener, mengem "Yuan Xiao" (una espècie de crestes dolces) i gaudim dels fanalets de colors penjats als carrers.
Pel festival de la Barca del Drac, al maig, hi ha una cerimònia dedicada a un antic poeta i polític, en Chu Yuan. Mengem mandonguilles d'arròs, també hi ha competicions de rem de la barca del drac a tot el país.
Pel festival de la Lluna, el 15 d'agost, mengem els anomenats pastissos de la lluna i la contemplem junts. La major part de la família taiwanesa gaudeix d’una barbacoa.
També és molt tradicional que els mestres siguin molt respectats, sobretot per influència dels meus avis.

Quines són les relacions i la confiança entre vosaltres?
La meva família és molt propera. Compartim molt de temps junts. Prefereixo tractar els problemes pel meu compte, però demano consell als pares. Tic el mateix grau de confiança amb el pare i amb la mare ja que són uns pares molt liberals i els veiem com uns amics, tot i que el pare és més enginyós.
Els meus germans i jo sovint tenim baralles per petites coses, però ens estimem.

Qui és la persona que porta els pantalons a casa?
Crec que és la meva àvia la que porta a la família. Ella és una gran dona.

Com us repartiu les tasques domèstiques?
Hem de rentar-nos el propi plat després del menjar. Els nens han de plegar la roba. En general, cuina la meva àvia. Cadascú ha de posar ordre a la seva pròpia habitació. Pel que fa a la resta del pis, tenim un robot de neteja i una criada que ve un cop per setmana per ajudar a netejar la casa.

La religió és important per a tu i la teva família?
No gaire, però fem culte als déus a les festes tradicionals. És part de la nostra vida. És més una espècie de vestit i una tradició que una religió per a nosaltres.

Quan es pot emancipar-se, beure alcohol, conduir un cotxe, votar...?
En general, marxem de casa quan comencem la universitat. N’hi ha que no marxen de casa els pares fins que comencen a treballar o es casen. L'edat legal per beure, fumar i conduir és de 18 anys. Es pot votar a partir dels vint, quan es considera una persona major d’edat.

Com funciona el matrimoni? (edat, tipus de celebració, es pot triar a la seva parella ...)
Segons la llei, quan un home compleix els 18 anys i una dona en té 16, es poden casar legalment. Normalment es casen abans de complir els 30.
Tenim el casament tradicional xinès, tot i que d’altres opten per un casament més modern, occidental.
Els meus pares em prohibeixen tenir xicot abans d’acabar la universitat.

Com funciona l’herència?
No tenim una tradició particular dins la meva família.

Et donen setmanada?
Sí, uns 16 euros  al mes per comprar les coses que m'agraden, com CD, llibres o entrades per a concerts.
Però els meus pares em paguen la roba i altres coses que necessito.

Portes uniforme a l’escola?
Sí, però quan surto vaig sempre amb texans i samarretes.

Com funciona el sistema educatiu?
A la major part d'Àsia, els joves estudien molt dur per a obtenir bones qualificacions i la majoria van a les universitats després de les escoles secundàries.
Des de l'escola primària fins a la secundària, cada estudiant pertany a una classe concreta, fem totes les classes a la mateixa aula, fins i tot hi dinem. La bona relació entre companys és un dels millors records de l’etapa escolar. També tenim tot tipus d'activitats extraescolars, com trobades esportives, fires, concursos de cant, etc, i a cada classe intentem cooperar i esforçar-nos per competir amb altres classes.

Conclusió
Després de realitzar aquesta entrevista, hem comprovat que la família de la Sharon i el seu entorn és molt diferent al nostre. La seva família intenta mantenir els costums intrínsecs d’allà però a la vegada incorpora trets occidentals més moderns. Si haguéssim de classificar la seva família segons l’esquema d’Emmanuel Todd, es tractaria d’una família anòmica, pròpia de força famílies comunitàries i caracteritzada per l’autoritat de la dona dins la família, en aquest cas, l’àvia.

* Treball realitzat juntament amb Montse Auguets, Laura Chaverri i Patrícia Jiménez.