dilluns, 7 de maig de 2018

El divorci no sempre és cosa de dos

Opinió 
Jusqu'à la garde, de Xavier Legrand (2017) 

L’any 2013 Xavier Legrand codirigia amb Alexandre Gavras el curtmetratge Avant que de tout perdre, la història aspra d’una mare que tem tant el seu marit que ha de fugir d’ell. Léa Drucker era aquesta mare, igual que també és la mare de la seva òpera prima: Jusqu’à la garde, un film que es va endur premis als festivals de Venècia i San Sebastián. A diferència del seu projecte anterior, bona part del focus d’aquesta pel·lícula recau en la figura del fill, víctima involuntària d’uns pares que no es poden ni veure i que demanen el divorci, si ve el jutge determina que tinguin la custòdia compartida.  
Però Jusqu’à la gardeno és pas una rara avis dins el panorama del cinema contemporani. Sense anar més lluny, el mateix any es va estrenar Loveless (2017), del rus Andrey Zvyagintsev, que explica com el fill d’un matrimoni que es troba enmig dels tràmits del divorci desapareix sobtadament, el que provoca que la parella hagi d’unir forces per trobar-lo. Qui també es troba enmig d’una batalla legal per la seva custòdia és la Maisie, la nena de només sis anys i pilar central del film What Maisie Knew (2012), que coprotagonitzen Julianne Moore i Steve Coogan. Finalment, amb la diferència que no es tracta de nens sinó d’adolescents, TheSquid and the Whale (2005) retrata les conseqüències d’un fracàs matrimonial i els efectes devastadors que la custòdia compartida pot tenir en els fills.