Pere Vall: “El cinema català sempre ha intentat existir”

Pere Vall, redactor en cap de Fotogramas.                           Foto: Adrià Guxens

Si qui llegeix aquesta entrevista pertany a la indústria del cinema català o és un cinèfil com déu mana, la presentació de Pere Vall resulta totalment innecessària. Però per respecte a la resta de lectors, diré que ell és un dels grans pilars de la Revista Fotogramas, la publicació de cinema de més èxit a l’estat espanyol, de la que és cap de redacció des de fa dècades. Aquest és el seu càrrec, però Pere Vall és molt més que això; és una enciclopèdia cinematogràfica amb una memòria tan gran que no només recorda els centenars i centenars de pel·lícules que ha vist i revist, sinó que fins i tot pot especificar-te, en la majoria de casos, en quin cinema barceloní les va veure.

Vall em rep a la redacció de Fotogramas de Barcelona, on hi pengen diverses fotografies d’actors i actrius del Hollywood clàssic –firmades per ells mateixos– entre els pòsters d’algunes de les millors portades d’aquesta revista històrica, que va néixer l’any 1946.

Quan veig a Pere Vall per primera vegada no puc evitar de fixar-me en la seva espessa barba, però no trigo gaire a saber per què no se l’afaita. “Hi ha més pel·lícules que necessiten extres barbuts del que t’imagines”. I és que la figuració és una de les seves altres passions, que li permet conèixer de primera mà els protagonistes de la nostra indústria i “fer-se una idea més completa de com es fa una pel·lícula abans de ser senzillament un espectador que s’asseu a una butaca i la veu”.
Adria’s News entrevista a Pere Vall, un periodista que estima tant el setè art i la seva feina que quan li pregunto quants dies de vacances té un treballador de Fotogramas no em sap contestar. “Quan no estic a la revista estic fent d’extra o mirant pel·lícules. Qui necessita vacances, així?”

La revista Fotogramas és el mitjà especialitzat en cinema de referència a l’estat espanyol. Quina responsabilitat teniu?

Tenim la responsabilitat de no només de parlar del cinema americà, del cinema més comercial o de les pel·lícules que més diners faran a la taquilla, sinó que també hem de ser conscients que a Catalunya i Espanya hi ha una indústria molt important plena d'idees. I segurament no tindrà tants diners com l’americana, però sí moltes ganes, i no només de sobreviure, sinó també de donar llum i descobrir nous autors. I aquesta és la nostra manera de treballar: seguir molt de prop el que van fent tant autors consagrats com nous valors del cinema que es fa aquí.

Fotogramas va néixer l’any 1946 i segueix publicant. Això vol dir que ha sobreviscut a diversos moments difícils de la història d’Espanya i s’ha mantingut fins a l’actualitat, on estem patint una dura crisi econòmica. Quin ha estat el secret del llarg recorregut de la publicació?

Per deducció, jo diria fàcilment que el secret ha estat que tenim un públic fidel però també que, a més, hem aconseguit enganxar a noves generacions de lectors, cinèfils o no, perquè tampoc cal que siguin cinèfils. Simplement els ha de compensar anar al quiosc a comprar la nostra revista. I la clau és que som diferents i donem una informació alternativa que no té res a veure amb el que una persona pot trobar gratis a Internet. Els nostres lectors no es conformen amb això i prou.

La vostra publicació recentment ha estat absorbida pel grup Hearst. Com ha afectat que aquesta gran multinacional entri a formar part del projecte?

Ha afectat molt positivament perquè no només conservem la nostra responsabilitat i personalitat, sinó que tenim el suport d'un gran grup mundial, cosa que ens facilita molts contactes a nivell internacional, sobretot a nivell d'Europa i Estats Units, fent que el nostre nom estigui encara més escampat pel món, que ja ho estava, però al fet de pertànyer a aquest grup tan important i amb tanta tradició periodística només hi puc veure coses positives.

Crisi “No es pot comparar el moment de Pa Negre amb el moment actual”

De fet, entrevisteu a cada número estrelles de primer ordre, i si abans dèiem que era la revista de cinema número u a Espanya, com se situa al món?

Doncs des de fora, sense modèstia, jo crec que és de les importants. És un referent aquí i a Europa, però també a fora, als Estats Units, que miren el fenomen Fotogramas amb interès; el fenomen d'una revista especialitzada que sobreviu malgrat les crisis i en un moment que la gent compra menys revistes. Així que ens miren amb molts bons ulls i espero seguir essent un exemple i que es fixin en el treball ben fet.

A part de les notícies internacionals també poseu bastant d’èmfasi a les notícies nacionals, rodatges espanyols, catalans... Com feu el balanç entre el que heu de dir del cinema d’aquí i el de fora, sabent que aquest últim gairebé sempre tindrà més ganxo?

A l'hora de fer el número de Fotogramas s'ha de compensar i s'ha d'entendre que l'important per als nostres lectors és el cinema internacional, que són les nostres portades, el glamour de Hollywood i la cosa més espectacular, però sense oblidar-nos que l'espectador, el públic o l'industria també busquen informació de les pel·lícules que es fan aquí, dels actors que treballen aquí, de les històries que s'ambienten aquí i es produeixen a la nostra terra, perquè són molt importants, i també a nivell internacional tenim uns autors i uns actors que tenen un nom. És qüestió de distribuir i segons el mes, donar-li més importància al cinema espanyol o a l’internacional, en comparació amb els altres continguts de la revista.

Clar, dius que, depenent del mes, el cinema espanyol o internacional agafa més importància, però tot i així Fotogramas és una revista de Barcelona. En quin punt queda el cinema català?

El cinema català és com el cinema espanyol, depèn del moment i dels fenòmens... És clar, no es pot comparar el moment de Pa Negre (Agustí Villaronga, 2010) amb el moment actual, malgrat que hi ha títols com La Plaga (Neus Ballús, 2013) o d'altres que han fet que es posi un focus d'atenció a la indústria cinematogràfica que es fa des de Barcelona o des de Catalunya. També és observar; observar els fenòmens i molts cops sumar-nos i celebrar que des de Catalunya es fan bons documentals, es fan bones comèdies i es fan bons drames o bones adaptacions literàries.

Cinema “És l’únic art sobre el qual tothom opina, tothom en sap i tothom diu ‘m'agrada’ o ‘no m'agrada’, ja que està a l'abast de tothom”

Us heu plantejat mai treure la revista en català o us ho plantegeu ara que hi ha més mitjans que s’estan desdoblant?

No. Ens hem plantejat moltes coses i hi ha moltes propostes i maneres d'evolucionar i convertir-se en una revista dels nostres temps, però, de moment, la possibilitat que hi hagi pàgines en català, no.

Parlem ja de la crítica cinematogràfica en concret, i no tant del periodisme especialitzat en cinema. La crítica ajuda o fa mal al cinema?

Jo crec que ajuda. La crítica ajuda perquè es una visió seriosa, raonada, més o menys divertida, depenent dels casos i depenent de l'autor. És una reflexió sobre les pel·lícules que en cap cas vol fer mal, sinó posar focus d'atenció sobres coses que passen en aquella pel·lícula i sobre maneres de veure el cinema. Jo crec que la crítica és un complement ideal a l’hora de veure una pel·lícula, ja sigui abans o després.

Un bon conegut vostre, el Jaume Figueres, es desmarca de l’etiqueta de crític cinematogràfic. Ell diu que és un cronista cinematogràfic. I és cert que, a vegades hi ha crítics que sembla que vulguin tenir més protagonisme que la pel·lícula en si...

Home, està bé que hi hagi de tot, com a la vida... Que hi hagi els crítics modestos, que volen passar desapercebuts, que no tenen cara i només escriuen, però també està bé que hi hagi estrelles de la crítica que els agradi molt aparèixer als mitjans i parlar davant d'un micro perquè es un reflex de tots els artistes. Si la crítica s’entén també com un art, com un art de l'anàlisi, paral·lel a l'obra cinematogràfica, és normal que hi hagi divos en la crítica, també, i és més divertit; li dóna més varietat al tema i la persona que busca una crítica ja sap perfectament els seus gustos i si ha d'anar cap a les persones que expressen les seves opinions d'una manera més extravertida o més introvertida.

Egos “Si la crítica també s’entén com un art de l'anàlisi és normal que hi hagi divos”

Als crítics us tracten bé, els actors, directors i altres membres de la indústria?

Depèn del mitjà, de la tradició de la persona i del periodista que es dirigeix a aquella persona concreta de la indústria. També a la pròpia industria li interessa estar bé amb els mitjans i ens busca. Altres vegades som nosaltres que els busquem a ells i en alguns moments els dos coincidim en buscar-nos. Jo crec que hauria de ser sempre una relació cuidada, sabent que nosaltres els necessitem i ells ens necessiten a nosaltres.

La professió de periodista especialitzat en cinema té bona salut o també està en crisi, com el periodisme generalista?

El periodisme en general està en crisi però si un és periodista de cinema i té aquesta especialització, a part de controlar més o menys altres temes i altres gèneres, ja té un punt a guanyar. Hi ha poca feina i hi ha pocs llocs de treball, però si tu excel·leixes en alguna especialitat, compta molt més que no que ho controlis tot molt poc, perquè ja tens un tret distintiu. Saber molt de cinema fa que destaquis i que puguis deixar enrere, per dir-ho d'aquesta manera, els milers i milers de persones que cada dia busquen feina.

Has fet d’extra moltes vegades. Aquesta experiència et permet estar en rodatges i veure com funciona tot l’engranatge de rodar una pel·lícula. També t’ajuda a l’hora de parlar de cinema la teva experiència interna a la indústria?

Sí. El fet de fer d'extra o de figurant no només t'atansa al rodatge d'una manera divertida, fent coses diferents tot imitant modestament als actors, sinó que també et permet veure els problemes d'un rodatge, què són les pauses, com costa planificar totes les petites coses que com espectador no veus, què son les llargues hores de rodatge, la calor, els crits, la creativitat del director, la creativitat  dels actors... Et fas una idea més completa de com es fa una pel·lícula abans de ser senzillament un espectador que s’asseu a una butaca i la veu.

Festivals “Si una pel·lícula té una mala crítica en un festival tindrà un pes a sobre que li costarà de treure”

El cinema és un art relativament jove, comparat amb els altres. Fa això que encara estigui malt vist per les arts clàssiques? Encara costa d’acceptar?

Jo crec que el cinema té una part bona i una part dolenta. En primer lloc, sempre serà un espectacle popular, mantenint l’esperit del seu naixement en una barraca de fira, al costat de, què se jo, la dona barbuda i el mono que salta, i aquesta etiqueta l’arrossegarà tota la vida. El cinema és l’únic art sobre el qual tothom opina, tothom en sap i tothom diu “m'agrada” o “no m'agrada”, ja que està a l'abast de tothom i més ara, en èpoques de pirateria i de descarregues, on tothom es veu capacitat per opinar sobre una pel·lícula, sovint, amb una sola frase. Perquè la gent no llegeix i no escolta música clàssica, i són molt pocs els que tenen una opinió, molt poca gent va a exposicions i et costa trobar algú que opini sobre la última exposició del Museu Thyssen. En canvi, les pel·lícules entren a la nostra vida i, amb ignorància o amb saviesa, tothom parla de cine, i això fa que, per altra banda, el cinema sigui considerat més que un art un entreteniment, que també ho és, i amb molt d'orgull els que vivim del cinema i els que el veiem l’hi considerem, tot i que, evidentment, també és un art.

Quina funció té el cinema?

Quan portes tants anys veient cinema, i de tantes èpoques i estils, saps que hi ha pel·lícules que només t'entretenen i que oblidaràs al cap d'una estona d'haver-les vist, d’altres que són més espesses i que només compleixen una funció, d’altres que tenen un missatge social al darrere... Tot depèn del país, depèn de la persona que el fa i depèn del propi públic, però és evident que el cinema ens omple i això és el que fa que aquest art sigui meravellós.

Aleshores per què és important el cinema?

Perquè reflecteix molts temes profundíssims: l'amor, la mort, la lluita de classes socials, la política, la natura, l’economia... Hi ha pel·lícules que tenen la capacitat per parlar de tots aquests temes a la vegada i d'altres només te'n parlen un. Per això crec que el cinema és important, per la seva rapidesa en arribar a la gent, per la seva relativa i, entre cometes, facilitat per connectar amb el públic, perquè és testimoni del que passa en un moment donat. Sense el cinema no sabríem que va ser la postguerra italiana; per sort hi ha el Neorealisme, per posar un exemple.

Precarietat “Hi ha moltes famílies que viuen no només del moment en què s'ha rodat la pel·lícula, sinó dels possibles guanys que tingui”

Existeix el cinema català?

El cinema català sempre ha intentat existir i en alguns moments, alguns anys i alguns períodes existeix més i en d'altres menys, depèn dels diners.

Sembla, però, que hi ha un problema en el propi terme de cinema català, que cadascú sembla que entén d’una manera diferent...

Sí, però segurament és un problema que tenim com a país, o com a realitat històrica i administrativa. El cinema català per mi és sempre el que es fa aquí, sigui en català, sigui en castellà o sigui en anglès, perquè implica estructures industrials, comercial i artístiques, i actors i guionistes que viuen i treballen aquí.

Podríem dir que el cinema català destaca en alguns gèneres en concret o és més aviat transversal?

El cinema català ha tingut de tot: en un moment donat es va sumar a la moda de tot l'estat de les adaptacions literàries, però just morir Franco, quan necessitàvem pel·lícules que parlessin de la nostra història, van sorgir films com La Ciutat Cremada (1976), d'Antoni Ribas. I hi ha un moment en què directors com Ventura Pons i d'altres s'inventen, patenten o popularitzen, la comèdia feta aquí, però també tenim, tornant i mesclant la pel·lícula històrica amb les adaptacions literàries, el cas de Pa Negre i documentals com La Plaga. Crec que, en petit format, i sense posar-nos al nivell de les potències mundials, tenim tots els gèneres.

Pirateria “No hi ha una cultura del respecte a l'obra ni als drets d'autor”

Recentment, el cinema català ha tingut tres grans èxits: Pa Negre gairebé va arribar als Oscars, Albert Serra es converteix en el tercer català que guanya un festival de “Classe A” amb Història de la meva mort (2013) i J. A. Bayona va fer que la seva pel·lícula, Lo Imposible (2012), fos el film espanyol (i català) que més hagi recaptar en taquilla [en el moment de l’entrevista no s’havia estrenat Ocho Apellidos Vascos, que va superar al film de Bayona]. Estem vivint una edat d’or del cinema català?

Podríem parlar d'una edat d'or del cine català perquè tant directors com Albert Serra, Agustí Villaronga i J.A. Bayona són directors que tenen continuïtat i, després d'haver fet aquestes pel·lícules de les quals s’ha parlat tant, segueixen endavant. Ara, el cas de Bayona ja és espectacular perquè ja és un director que roda per tot el món. Tant de bo aquestes pujades de talent tinguin poques baixades i que la creativitat segueixi a aquest nivell.

Què és més important per a una pel·lícula: ser un èxit de públic, de crítica o estar premiada pels grans festivals?

Crec que el millor seria que una pel·lícula agradés als festivals i que després a la taquilla hi hagués una resposta, o bé que no passessin pels festivals però que igualment el públic d'aquí i de fora estigués interessat en veure el film. I jo crec que Pa Negre és un bon exemple d’aquesta unió, ja que va passar molt bé al Festival de Sant Sebastià i després va ser un èxit de taquilla.

El cinema té molts fronts oberts, actualment: la caiguda d'espectadors, sales tancant, l’IVA del 21%, la pirateria... Quin és el problema que més mal està fent al cinema i que s’hauria de resoldre primer?

Jo crec que el problema principal és la pirateria i la falta de consciència, ja que quan tu t’estàs baixant no una pel·lícula, sinó mil, estàs perpetuant uns costums dolents i no ets conscient que estàs perjudicant a moltíssima gent. No hi ha una cultura del respecte a l'obra ni als drets d'autor i hi ha molta gent que diu: “Ah, és una pel·lícula espanyola, doncs la baixo perquè tampoc l'aniré a veure”. Doncs no la baixis, no ho sé...  Hi ha una falta de respecte a la feina de moltíssima gent, i hi ha moltes famílies que viuen no només del moment en què s'ha rodat la pel·lícula, sinó dels possibles guanys que tingui la pel·lícula. A partir d’aquí jo crec que la pirateria escampa tots els altres temes, com la promoció, les subvencions i la protecció de l'Estat. Tot està relacionat.

Prejudicis “La gent que diu que el cinema català és dolent fa anys que no veu pel·lícules ni catalanes ni espanyoles”

Recentment ha nascut l’Acadèmia del Cinema Català i els Premis Gaudí. Calia la creació d’aquest òrgan, tenint ja el seu homòleg espanyol?

Jo crec que esta bé que les hi hagi les acadèmies, els actes públics, la promoció i la premsa especialitzada en cinema, ja que tot contribueix a què el cine taqui els mitjans de comunicació i que aquest tingui tanta importància, o ho intenti, com el futbol, la política, la corrupció o la crisi. Així, els Oscar, els Goya, i ara també els Gaudí, són moments clau en què nosaltres estem molts contents perquè els informatius fins i tot poden obrir amb una notícia de cinema.

Els festivals també ‘taquen’ els mitjans de comunicació i aquí en tenim un de molt important: el de Sitges. Quin paper juguen els festivals de cinema a Catalunya?

Els festivals a Catalunya i al món ajuden a donar a conèixer les pel·lícules, a vegades positivament i altres negativament, perquè si una pel·lícula té una mala crítica en un festival tindrà un pes a sobre que li costarà treure’s, si la gent es fia de les crítiques. Però els festivals, com els premis, són una celebració del talent i només poden aportar coses bones, en general.

Cap on va el cinema català?

Més que cap a on va el cinema català, cap a on m'agradaria que anés el cinema català. I m'agradaria que anés cap a l'expansió, però sent conscients que ha de seguir sent diferent, que ha de tocar totes les temàtiques, que no ha de distingir gèneres, que ha de fer la pel·lícula espectacular perquè la vegi molta gent però sense oblidar-se de la petita història ni del petit documental de personatges anònims. El cinema català, com tots els cinemes del món, hauria d'estar connectat amb la societat, estar connectat amb l'art,  amb el crític i també amb el públic.

Però també és cert que el cinema català té una mica l’etiqueta de “cinema avorrit”, així com el cinema espanyol té l’etiqueta de “cinema dolent”. Per què encara duren aquests prejudicis?

La gent que diu que el cinema català és dolent fa anys que no veu pel·lícules ni catalanes ni espanyoles. Es van quedar amb l'ultima que van veure, potser fa deu anys, i només fan que repetir clixés i no analitzar, no pensar... Són uns mandres mentals carregats d’uns tòpics que ja els hi van bé, perquè són incapaços de pensar per ells mateixos i es creuen graciosos utilitzant frases fetes i estereotips que no tenen res a veure amb la realitat, sortosament ara.

Cinema “Sempre serà un espectacle popular i mantindrà l’esperit de barraca de fira”

  

 Cicle de cinema català

1. ALBERT SERRA, cineasta guanyador del Festival de Locarno 2013. (Català)
2. ÀLEX GORINA, presentador del programa Sala 33, del Canal 33 (Català)
3. ÀNGEL COMAS, historiador i crític de cinema (Català)
4. ÀNGEL SALA, director del Festival de Sitges (Català)
5. ARNAU BATALLER, compositor de bandes sonores (Català)
6. CARLES BOSCH, periodista, documentalista i director de Balseros, film pel qual va estar nominat a l'Oscar. (Català)
7. CAMILO TARRAZÓN, president del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya (Català)
8. DANI DE LA ORDEN, director de Barcelona, nit d'estiu (Català)
9. ESTEVE RIAMBAU, historiador i crític de cinema i director de la Filmoteca de Catalunya (Català)
10. FERRAN MASCARELL, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Català)
11. JAUME FIGUERAS, presentador del programa Cinema 3, del Canal 33 (Català)
12. JAUME ROURES, soci fundador de Mediapro (Català)
13. MAR COLL, directora de Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella (Català)
14. MARC PRADES, co-fundador de Screenly (Català)
15. NEUS BALLÚS, directora de cinema i guanyadora dels Premis Gaudí 2013 amb La plaga (Català)
16. NORA NAVAS, actriu a Pa Negre i Tots volem el millor per a ella (Català)
17. PERE PORTABELLA, cineasta i polític (Català)
18. PERE VALL, redactor en cap de la revista Fotogramas (Català)
19. SERGI CASAMITJANA, director de l'ESCAC (Català)
20. SUSANNA JIMÉNEZ, cap de coproduccions de TV3 (Català)