“Les
productores catalanes acostumen a fer inversions petites, molt vinculades amb
l’estàndard de subvenció i poc pensades per aconseguir quotes de públic que
siguin el coixí principal per recuperar aquells costos”. D’aquesta manera es
podria resumir la visió que té el Conseller de Cultura de la Generalitat de
Catalunya, Ferran Mascarell, de la indústria del cinema catalana.
Quedem
amb mesos d’antelació, però finalment acordem una cita al seu despatx, a prop de
l’estàtua de Colom al final de Les Rambles de Barcelona. Em tracta de vostè, independentment
de la meva edat o rang professional. El Conseller, que ocupa el càrrec des del
desembre de 2010, es va trobar a les mans amb una Llei del Cinema que “era
gairebé impossible d’aplicar, però estem refent”, obra del seu homòleg de l’època
del Tripartit, Joan Manuel Tresserras. Amb tot, coincideix plenament amb ell
quan afirma que “el que hauríem d’aconseguir és que el cinema català tingui més
èxit a les sales”.
Adria’s
News entrevista a Ferran Mascarell per parlar sobre l’estat de la indústria de
cinema català, comentar la conjuntura actual de la cultura a Catalunya i
projectar el futur d’un sector que és cada vegada més important.
La Llei del Cinema és una llei del 2010, però s’ha arribat a aplicar mai?
L’esperit de la llei, sí. La
llei amb el sentit literal de la paraula, no. Entre altres coses, i aquesta és
la motivació principal per la que l’estem refent, perquè era molt difícil
d’aplicar. Era gairebé impossible d’aplicar per molts motius, però dit
sintèticament, seria en primer lloc perquè la comunitat europea va impugnar un
aspecte de la llei; en segon lloc perquè la llei encara tenia llenguatge
analògic i estem en temps digitals i en tercer lloc doncs perquè era enormement
costosa d’aplicar i, evidentment, des del 2010 ençà, bàsicament el que hi ha
hagut és una de les crisis econòmiques més importants del nostre temps. Per
tant, per totes aquestes raons, la llei
literalment no s’ha pogut aplicar. Ara, hi havia un argument amb la llei que
predisposava a la recerca d’acords industrials i per aquesta via sí hem arribat
a un acord, que vàrem aconseguir ja fa un parell d’anys amb els distribuïdors
de les companyies multinacionals, que certament ens ha permès tenir un
determinat nombre de pel·lícules doblades a Catalunya.
Clar, comenta que des de la Comissió Europea van impugnar una part de la
llei, però aquesta també va rebre molta oposició dels professionals catalans.
Ha intentat arribar a un acord amb aquests descontents, també?
Bé, des de que vàrem arribar a
l’acord el 2011 amb els distribuïdors i amb els exhibidors, hem anat treballant
a través del concepte de pacte i d’acord. I això ens ha permès a uns i altres
estar raonablement còmodes. Els exhibidors el que necessitaven són pel·lícules
doblades perquè necessiten que la gent vagi al cinema, i els distribuïdors el
que volen és que no es perdi un mercat tan important com el català. Per tant,
aquí tots hem tingut interès en trobar un acord i l’hem anat mantenint fins
ara.
Llei del cinema “Era gairebé impossible
d’aplicar i per això l’estem refent”
En principi, la llei preveia arribar a un 50% de còpies en català i un 50%
de còpies en castellà. Cal establir quotes per arribar a aquesta paritat?
No, jo diria que la principal,
la millor manera de fer-ho és per acords que ens permetin anar progressant de
tal manera que aviat el català tingui en el cine uns nivells de consum similars
als altres àmbits de la comunicació. Per tant, aquest és l’objectiu que
actualment tenim. Ja era l’objectiu de la llei, el que passa és que
probablement estava plantejat de tal manera que ho feia gairebé impossible.
Ara, per arribar a això cal tenir en compte algunes dades, ja que si no,
difícilment entendrem el que estem fent i per què estem fent el que estem fent.
A Espanya s’estrenen aproximadament unes 500 pel·lícules l’any. Si nosaltres
haguéssim de doblar 500 pel·lícules l’any, encara que fos amb un horitzó de 7
anys, que és el que deia la llei, voldria dir que hauríem de posar 500
pel·lícules per uns 80.000 euros de cost, i això són uns 40 milions d’euros.
Però, a més, com es consumeixen aquestes pel·lícules? Bé doncs, d’aquestes 500
pel·lícules aproximadament el 90% del mercat està en mans d’unes 70
pel·lícules. Per tant, si nosaltres fem cas al que era l’ortodòxia de la llei
estem doblant amb un cost extraordinari un gran nombre de pel·lícules que no
ocupen més enllà d’un 10% del mercat. És clar això no té cap sentit. Tot ho hem
canviat de dalt a baix. Primer perquè la comunitat europea ens obliga i,
després, perquè des del punt de vista estrictament racional sembla més
important posar l’accent amb aquelles pel·lícules que tenen una certa quantitat
de públic que no pas amb el conjunt.
I a tot això cal sumar-li la irrupció de la digitalització...
Exacte. Per si no fos prou el
que acabo de dir, les còpies ja no existeixen, ja que, a hores d’ara, al món
del cinema ja no funciona per còpies, sinó a través del sistema digital i això
vol dir que ja no pots mesurar a través del nombre de còpies la presència o no
del cinema doblat. I per acabar-ho d’adobar, el plantejament europeu era molt
simple, i ens venia a dir dues coses. D’una banda deia “amb la llei que heu fet
les pel·lícules europees tenen una menor capacitat de penetració i tenen un
diferencial negatiu respecte el que és les pel·lícules en llengua castellana”
i, a més a més, i això ho deien amb paraules diferents, amb la divisió del 50%
esteu fent que hi hagi un lucre cessant per part dels exhibidors que hauríeu de
compensar. Ells volien dir que si tu posaves dues pel·lícules en català i
castellà en la mateixa sala multicine i amb una s’omplia i amb l’altra no
s’omplia, donaven per suposat que no s’ompliria en català certament la
diferència de públic eren pèrdues per als exhibidors, no? I, és clar, això és
bastant difícil de refutar en termes pràctics i, per tant, tot sumat és el que
ens va portar a renovar la llei i a plantejar-la amb aquest doble missatge.
D’una banda, sempre posarem en primer pla l’acord industrial que està dibuixat
i que ens sembla que és el que ens pot permetre caminar cap aquest estàndard de
consum de cine similar al de la resta de mitjans i, si per les raons que fos,
no hi hagés possibilitat d’un acord, aleshores sí hi ha un conjunt de mesures
que té caràcter doncs una mica més d’obligatori.
Normalització lingüística “Volem que el català tingui
en el cine uns nivells de consum similars als altres àmbits de la comunicació”
Però també cal pensar que amb aquesta modificació hi ha pel·lícules
europees, com Gravity, Skyfall o 12 Years a Slave, totes elles blockbusters,
que s’escaparien de l’obligatorietat del doblatge, quan l’objectiu de la llei
és centrar els esforços en les pel·lícules més comercials i les de públic
infantil...
No és tant així perquè,
justament, el que ningú ens impedeix, és arribar a acords. O sigui, la pròpia
modificació de la llei permet arribar a acords perquè aquelles pel·lícules que
considerem que són de gran públic estiguin també doblades. Per tant, a través
del conveni ho resolem, això.
Abans deia que la digitalització ha canviat la paraula còpia per sessió.
Com és que, essent un assumpte tan important, aquest, encara no està coberta la
digitalització de les sales al 100%?
Respecte la digitalització no cal
fer una llei especial. Respecte la digitalització només cal fer el que hem fet
ara que és, en aquelles comarques de Catalunya on els cines són encara
analògics i on hi ha dificultats des del punt de vista econòmica, donar ajudes
als empresaris perquè puguin tirar el projecte endavant. Són sales de vegades
municipals, o fins i tot associatives, vinculades a ateneus. En aquestes hem
fet una línia especial de crèdit pensada per a aquest tipus de cinemes. Per
tant, no cal fer una llei. És només una línia de política cultural, no cal
arribar més enllà d’això. Això és el que ens permetrà que, en principi, a totes
les comarques de Catalunya, a totes, hi hagi cinema d’estrena a disposició de
tothom. Perquè, si no féssim això, es podria projectar cinema, però seria tot
en còpia antiga i, per tant, tot seria cinema antic.
Quotes “No té sentit doblar per un
cost extraordinari un gran nombre de pel·lícules que no ocupen més del 10% del
mercat”
La llei posa l’accent en la llengua, però la llengua és realment el problema
del cinema català?
Bé, aquest és un problema
diferent, i si parléssim amb la màxima objectivitat, el que hauríem
d’aconseguir és més cinema en català. Que tingués més èxit en les sales
catalanes. Això ja donaria un estàndard de consum en català molt superior al
que ara tenim i a això s’hi hauria d’afegir una determinada franja de
pel·lícula doblada i una determinada franja de pel·lícula subtitulada. Tal com
vostè diu, el primer problema que tenim és, bàsicament, que el cinema fet a
Catalunya té una quota de participació en el mercat cinematogràfic molt petita,
de l’entorn del 8%. I això és molt poc. Si ho compares amb l’estàndard francès,
que és de l’entorn del 60%... Si el compares amb l’estàndard americà, que és de
l’entorn del 90% o amb l’estàndard indi, que és de l’entorn del 98%, clar, és
molt petit. Aleshores, això ens remet a un altre problema, que és com
aconseguim que el cinema fet a Catalunya tingui uns estàndards de qualitat i
d’acceptació per part del públic elevats. Si això creixés exponencialment, si
passéssim d’aquesta tassa del 8% al doble o al triple, ja no estaríem parlant
d’aquest problema. Després, hi afegiríem un percentatge de doblat i un
percentatge de subtitulat i arribaríem, pràcticament, al 50%. Estem parlant
d’això perquè el cinema fet a Catalunya ocupa una franja massa petita del
mercat de cine.
El problema és que moltes pel·lícules catalanes o bé duren poques setmanes
al cinema o bé ja ni s’estrenen. Fa falta múscul a la indústria de cinema de
Catalunya?
Sí. És a dir, la suma d’esgraons
que fan que el cinema català no tingui una gran continuïtat té a veure, abans
que cap altra cosa, amb el propi caràcter de les productores, molt poc
capitalitzades i que fan, normalment, inversions petites, molt vinculades amb
l’estàndard de subvenció i poc pensades per aconseguir quotes de públic que
siguin el coixí principal per recuperar aquells costos. Després, si el sistema
de distribució de cine està tan ocupat per les empreses grans, les pel·lícules
petites produïdes aquí no troben un distribuïdor. Per tant, encara que siguin
bones, que en tenim, no aconsegueixen penetrar en el mercat. Aquí s’ha de
canviar tot una mica de dalt a baix i s’ha de treballar aquest doble àmbit: com
consolidem les nostres productores amb un sistema una mica més a l’americana:
que tinguin més continuïtat i puguin fer tres o quatre pel·lícules, que es
puguin treballar més els guions, etc., i, alhora, com consolidem un sistema
d’exhibició i distribució que tingui en compte el mercat català i el mercat
europeu. Cal dir que també és veritat que amb algunes pel·lícules som molt bons
fent la pel·lícula i fins i tot anant a festivals.
Emigrar “Hem d’intentar que els que
se n'hagin d'anar siguin reconeguts com a part del propi projecte cultural”
Creu que els productora tenen por de produir en català?
Jo diria que més que produir en
català el que tenen por és de traslladar aquesta inversió a un àmbit que fins
ara no ha donat grans rendiments, però insisteixo que les produccions s’han fet
més per cobrir tot el que és la despesa estructural que no pas per guanyar
diners. I, és clar, el bo és que les productores puguin guanyar diners, que
puguin reinvertir en nous projectes i, per tant, que l’estàndard de cost de
producció pugui anar pujant. Aquest és el problema que tenim i al final estem
fent pel·lícules amb un cost de producció massa baix.
Tornem a la llengua. La llei del cinema diu que vol promoure les
pel·lícules en català, tant en versió original com en versió subtitulada.
S’afavoreix, doncs, el subtitulat més que no pas el doblatge?
Sí, però això no té res a veure
amb les nostres pel·lícules. És a dir, les nostres pel·lícules s'han de fer en
català, tot i que es poden produir en altres llengües. Però això és cinema en
català, i el doblatge és diferent. És a dir, el doblatge és una pel·lícula
d'altres països que arriba aquí i perquè connecti amb el nostre públic se la
dobla. Ara, tot fa pensar que en la mesura que les generacions joves van
apareixent a escena les pel·lícules subtitulades van guanyant pes. Hi ha una
certa tendència a anar substituint poc a poc doblatge pel subtitulat, i és molt
probable que s'acabi consolidant com ho han fet la major part dels països del
nostre entorn. De fet, els Països Nòrdics, el que fan és doblar només per a
joves i nens, subtitular la major part per una determinada franja i deixar en
versió original quan és amb anglès per la majoria del públic.
Però també és veritat que si es vol emetre una pel·lícula a TV3 necessites
la versió doblada...
Sí, però tot això anirà canviant
poc a poc...
Visibilitat “El cinema fet a Catalunya
ocupa una franja massa petita del mercat de cine”
És necessari que la normalització lingüística arribi també a l’àmbit del
cinema?
Home, sí, és una decisió que hem
pres tots col·lectivament, no? El català partia de molt avall i ha demostrat
tenir molta força des de dins, per la voluntat dels ciutadans. És una llengua
que poc a poc s'ha anat normalitzant fins a convertir-se en una realitat que
per a molta gent semblava impossible només fa 25 o 30 anys. Jo crec que els
ciutadans de Catalunya hem fet un gran esforç, tot i que també és veritat que
l'Estat ha posat permanentment pals a les rodes i això ens ha complicat una
mica les coses. Davant d'aquesta realitat, home, és voluntat política de la
majoria del poble català que se segueixin fent polítiques de suport per tal que
s'aconsegueixi la normalització absoluta, que vol dir, bàsicament, que tothom
entengui, pugui llegir i pugui escriure com passa a hores d'ara a Catalunya amb
el castellà, i voldria dir, també, que en tots els àmbits del consum cultural,
com a mínim, estiguéssim en un llindar a l'entorn del 50%.
TV3 ha estat una de les grans potes de l'audiovisual català però enguany no
ha produït cap pel·lícula, sinó que ha fet, només, col·laboracions i compra de
drets d'antena. Està deixant TV3 de ser el motor audiovisual d’aquest país?
No, TV3 no deixarà mai de ser el
motor audiovisual perquè juga un paper estratègic i central en tot plegat. El
que està passant TV3 és una conjuntura complicada, com l'estem passant tots a
Catalunya. Però jo crec que TV3 té clarament determinat com un dels seus
objectius aquesta contribució important a l'audiovisual i el seguirà fent. Una
altra cosa és que, a més a més, puguem fer polítiques una mica més sòlides. Per
això nosaltres hem proposat la taxa a les operadores com un element fonamental
per poder crear un fons que ens permeti fer un determinat nombre de produccions
audiovisuals, i, a més a més, amb uns estàndards relativament alts que ens
permetin tant proveir a TV3 com proveir a l'audiovisual cinematogràfic i fer-lo
circular internacionalment.
Doblatge “A mesura que les
generacions joves van apareixent a escena les pel·lícules subtitulades van
guanyant pes”
Abans la seva conselleria es deia Conselleria de Cultura i Mitjans i ara la
Direcció General de Mitjans ha passat a Presidència. Això li dóna menys marge
de maniobra per legislar l’audiovisual perquè s’ha apartat TV3 de les seves
mans?
No. O sigui, això no s'ha notat
en els termes pràctics. Malauradament, el que hem notat és la dificultat
econòmica. La resta és d’on pengen les coses, ja que en termes de política de
govern ningú dubta que l'audiovisual català és una de les potes principals de
TV3.
Hi ha diàleg amb el Ministeri de Cultura espanyol?
[Riu] Sí, diàleg n'hi ha, però
el que passa és que és un diàleg que està muntat sobre idees tan diferents
sobre com s'han de fer les coses que, certament, en fi, nosaltres som el
subestat, i tot aquest debat no hem de perdre de vista, el fet que no discutim
d'igual a igual. Jo si el senyor ministre desitja veure'm, agafaré el tren i me
n'hi aniré; si jo desitjo veure al senyor ministre m'hauré d'esperar. És que
aquí a vegades parlem com si allò que volem
ja ho tinguéssim i no és veritat. És a dir, això passa igual que en el
debat general, no? Falta diàleg. I escolta, el President de la Generalitat ha
dit per activa i passiva que el dia que el cridin ell hi anirà, però si ell
truca al senyor Rajoy, el senyor Rajoy no vindrà. Per tant, aquestes coses
certament no són simètriques.
Com canviaria la cultura si tinguéssim un estat català?
Bé podríem legislar, podríem
dedicar-hi els recursos necessaris i ens posaríem l'objectiu d’estar en la línia de l’estàndard
europeu. I per a mi l’estàndard europeu és mecenatge, propietat intel·lectual,
preus de l'IVA decents i polítiques de subvenció que siguin dimensionades a la
creació de riquesa i a l'aportació que fa la cultura a la riquesa del país.
Televisió de Catalunya “TV3 no deixarà mai de ser
el motor audiovisual perquè juga un paper estratègic i central”
I tenim data per aquesta Llei de Mecenatge o la de Propietat Intel·lectual?
No, data no en podem tenir fins
que no tinguem un parlament sobirà. De moment, les nostres lleis només es poden
fer en el context del parlament espanyol, i fa 25 anys que esperem una llei de
mecenatge, i fa 30 anys que esperem una bona llei de patrimoni i evidentment no
esperàvem la llei de l'IVA. Ningú havia imaginat que poguessin ser tan
desgavellats aplicant un IVA que és impossible... Bé, per tant, perquè tot això
es pugui aplicar necessitem bàsicament un parlament que sigui sobirà.
Són necessàries les subvencions a la cultura?
Sí. No hi ha cap país del nostre
entorn que hagi trobat la manera de no fer-ho, no? Les polítiques culturals
sempre són la combinació de tres coses: d'una banda diner públic, subvencions o
similar, en segon lloc, legislació –és a dir, una bona llei de mecenatge, que
es una subvenció d'una altra manera–, i una bona llei de la propietat
intel·lectual que, a més a més, s'apliqui. És a dir, impedir que hagi pirateria
i que el cost de l’IVA sigui tan alt que dificulta, distorsiona o empetiteix el
mercat cultural. Bé, depèn de com combinis aquestes quatre coses les
subvencions tenen més o menys importància. A Catalunya, de fet, sempre hi ha
hagut poques subvencions per la cultura. El que passa és que parlem molt de les
subvencions perquè no legislem, ja que cap d'aquestes coses que he dit les
legisla el Parlament de Catalunya i, per tant, tenim tendència a centrar-nos en
allò que fem, que és posar-hi algun diner públic. Però el diner públic que
nosaltres hem destinat a la cultura en aquests últims 25 o 30 anys sempre ha
estat per sota del que dediquen els països del nostre entorn.
Govern Espanyol “Ningú havia imaginat que
poguessin ser tan desgavellats aplicant un IVA que és impossible...”
I això per què?
Doncs perquè som un país
empobrit com a conseqüència de com ens tracten les finances de l'Estat. Per
tant, subvencions n'hi ha d'haver. Que es poden inventar fórmules una mica més
eficients? Sí, i nosaltres ho hem fet a la política de subvencions, que ha anat
reduint-se i hem afegit altres variants, com el préstec de capital o allò que
n'hi diem reintegrables (és una part de préstec i una part de subvenció). Totes
elles són fórmules que hem anat inventant, i que són bastant avançades dins del
que són les polítiques culturals. Bé, tot això és el que nosaltres tenim més o
menys desenvolupat i és el que a hores d'ara ens permetria dependre menys del
debat sobre les subvencions. De tota manera, sempre em sembla important dir que
està molt més subvencionat l'àmbit de la mineria, de l’automòbil,
l’hospitalari, l’educatiu, el del transport i el de l'agricultura. I quan dic
força, vull dir molt més subvencionats que l'àmbit cultural.
Els exhibidors es queixen que ells no veuen ni un duro de subvencions quan
molts productors s'estan enriquint. De fet, comentaven que potser caldria que
es destinés una partida més gran a la digitalització de les sales...
Jo crec que la producció a tota
Europa té diner públic, ja que sinó se'n faria molt poca, perquè produir és
molt car i sempre és una aventura aleatòria; mai tens la garantia de l'èxit,
no? El sistema d'exhibició té les seves regles del joc i és bo que rebin ajudes
quan hi han processos de modernització perquè aquests s'accelerin i es facin
bé, i aquí és on hem intentat fer coses. Ara, no em d’imaginar un sistema
d'exhibició fonamentat, més aviat el contrari. El que hem d'aconseguir és que
la gent vagi més al cinema. El nostre sistema d'exhibició no tindria cap dificultat
si enlloc d'anar avall el consum de cinema anés amunt. El consum de cinema a
Catalunya va tenir l'any 2006 una xifra que rondava els 32 milions de persones
que van entrar al cinema, i ara, vuit anys després, no haurem arribat als 17
milions. És a dir, tenim menys de la meitat d’espectadors, i això és una
barbaritat. Si com passa a França o Alemanya, anés creixent el consum
cinematogràfic malgrat la crisi, pràcticament ningú se'n recordaria de parlar
amb termes de subvencions per l'exhibició. I si, a més a més, a Espanya
s'acomplissin les lleis, es respectés la propietat intel·lectual i els nostres
directors de cine no s'haguessin de queixar, no estaríem parlant de
subvencions; estaríem parlant d'un sector que funciona més que raonablement bé.
Subvencions “A Catalunya sempre hi ha
hagut poques subvencions per la cultura, però en parlem molt perquè no
legislem”
Però França i Alemanya tenen models que funcionen molt bé perquè en un
moment determinat es va fer política d’estat i no de partit. En aquesta línia
hi ha sectors que han plantejat que el govern hauria de fer una xarxa de
cinemes públics, així com tenim televisió i radio pública...
No, una xarxa de cinemes públics
no, perquè a aquestes alçades fer-la seria un retrocés i un cost innecessari. A
més, hem demostrat tots plegats que el model de cooperació entre el públic i
privat és bastant més eficient que un sistema públic. Jo sóc molt
social-demòcrata, però també soc molt partidari de la cooperació entre el
sistema públic i el sistema privat. I, per tant, en aquest cas el que s'ha de
fer és un bon sistema cooperatiu entre la voluntat pública de que hi hagi una
xarxa de distribució que posi l'accent en el cinema en català. El que passa és
que per fer-ho necessites alguns recursos, i els recursos no ens vindran dels
pressupostos de la Generalitat perquè estan sota mínims i, a més a més, en una
situació en la que no és clar que l’estat ens ajudi a que això millori de
manera ràpida no? Per tant, ens hem d'inventar fórmules noves, i la fórmula
nova necessàriament és, per exemple, quelcom similar amb el que estem fent amb
la taxa a les operadores mòbils.
El pressupost de cultura se situa al voltant de l’1% del pressupost
general. Com és que se li dóna tan poca importància si la cultura, als Estats
Units, per exemple, és la primera o segona gran industria. Tan costa, aquí, de
parlar de cultura com a quelcom que pot generar beneficis i llocs de treball?
Sí, i jo diria que és perquè la
mirada del món polític i social sobre la cultura és una mica clàssica i retòrica;
allò de la cultura com a sinònim bàsicament de creativitat, tot i que els que
ens dediquem a això diem que la cultura és bastantes més coses: és creativitat
és identitat, és economia, o és cohesió social. Però bé, per una sèrie de
rutines i per una interpretació incorrecta que es fa al llarg del segle XX,
s’entén la cultura com una mena de tercera pota, al costat de l'economia i al
costat de la política, enlloc d'interpretar-la com allò que és, que és fonament
la base sobre la qual hi poses les columnes de la política i l'economia. No és
un formatget on tu hi posis tres porcions iguals, no. Aquesta imatge no és la
correcta. La correcta és un fonament i sobre aquest fonament hi poses
l'economia i la política. I nosaltres veiem la cultura com una cosa intranscendent,
enlloc de veure-la com el fonament. Això és culpa de la societat i de la seva
mirada un pel retòrica i del sector cultural, perquè el propi sector cultural
ha partit massa sovint de que era per definició tan moralment superior que
donava per suposat que tothom ho havia d'entendre, que això no s'havia
d'explicar, que no s'havia de fer comprendre... I ens passen coses com, per
exemple, que tenim molts organismes de participació cultural, però tots ells
són interns; és la pròpia gent de la cultura parlant-se a sí mateixa. En canvi,
no tenim cap Consell Social de la Cultura que ens vinculi amb la resta de la
societat, amb els sindicats i amb les institucions.
Finançament “El model de cooperació
entre el públic i privat és bastant més eficient que un sistema públic”
De fet, hi ha l'expressió que diu que “la cultura catalana es mira massa el
melic”. Fem, doncs, coses massa locals que pensant poc amb l'exportació?
Jo crec que ens pensem que a
l’hora d'explicar-nos a l'àmbit cultural ens hem mirat massa a nosaltres
mateixos i ens hem explicat poc a la societat. En canvi, en l'àmbit de
l'exportació, sent com és un país petit, Catalunya sempre ha tingut molta
habilitat necessàriament, ja que si no,
no hauríem sobreviscut. Sempre als àmbits culturals hem tingut la necessitat de
mirar cap a fora. De fet, si nosaltres mirem quin és el diferencial entre allò
que importem de béns culturals i allò que exportem de béns culturals, nosaltres
som exportadors nets. És a dir, la cultura espanyola, en la globalitat, és
importadora neta. La cultura catalana, en la seva globalitat, és exportadora
neta. És a dir, nosaltres exportem més cultura de la que importem.
Però sí que és veritat que hi ha figures catalanes que tenen èxit
internacionalment i que, en canvi, sembla que des d’aquí no se’ls hi doni gaire
suport perquè sembla que no siguin suficientment catalans pel simple fet
d’haver marxat a provar sort a fora. Parlo de cineastes com J.A. Bayona o Jaume
Collet-Serra.
A veure, jo crec que això té a
veure en un país que ha de dedicar massa energia en l'autoafirmació permanent.
I tot aquest debat polític, s’acabarà quan puguem estructurar un Estat com cal,
puguem estructurar unes polítiques amb continuïtat, i pugem treballar molt la
singularitat, però també la imprescindible universalitat de la cultura
catalana. El dia 18 d'abril, al The New York Times hi havia un article
francament interessant explicant doncs la gran literatura catalana que
s'expressa a través de l'última traducció del Quadern Gris de Pla. Doncs la persona que ho comentava, que era un
reputat crític literari, deia que érem una gran cultura, una gran llengua, i
poc país. I bé, això ells ho noten i probablement nosaltres tot just ara estem
identificant quin és el problema i perquè ens costa tant donar continuïtat a
les coses que permetin que u, la gent no se n'hagi d'anar tant, i dos, els que
se n'hagin d'anar siguin reconeguts com a part del propi projecte cultural.
Cultura “S’entén la cultura com una
tercera pota, al costat de l'economia i la política, quan és el fonament sobre
el qual se sostenen”
Ajudaria, potser, que a l'educació s'incorporés l’audiovisual al
currículum, així com ja hi ha la música i les arts plàstiques?
Home, ajudaria molt que el
conjunt dels ensenyaments artístics estiguessin infinitament més presents en
l'àmbit educatiu. Però això no és un problema estrictament català, sinó un
problema molt més general de l'educació i diria que en termes generals no tots
els països europeus se n'han sortit. Alemanya sí, que és un país on l’educació
musical forma part de l'entranya del propi procés social a les escoles. En el
cas espanyol, no, cero. En el cas català una mica, però no suficient.
El que sí que tenim a Catalunya són algunes de les millors escoles de
cinema de l’estat...
Sí, en el camp de l'audiovisual
tenim un miracle que es diu escoles, com l'ESCAC o la Pompeu. I dic miracle
perquè havent-hi com hi ha un procés previ tan poc educador, la gent que té la
vocació se'n va a les escoles i surt d'allà sent professionalment molt
competitiu. Però és cert que és una de les assignatures a resoldre.
Per què és important el cinema?
Home, el cinema és una de les
branques culturals que millor sintetitza els temps actuals en la construcció
del nostre imaginari individual i col·lectiu. Nosaltres ens construïm
personalment a través dels llibres que hem llegit, les músiques que hem
escoltat i les pel·lícules que hem vist. L'home contemporani, la dona
contemporània, bàsicament, és família, és escola i és consum cultural. A més,
és a través de la cultura que ens expressem, i és a través d’ella ens imaginem
el món i construïm les nostres relacions interpersonals. La construcció de la
identitat de cada persona té en el cinema un dels seus grans eixos.
Existeix el cinema en català ?
[Riu] Sí que existeix, l'audiovisual
català, i espero que el consolidem, especialment el cinema.
Educació “Ajudaria molt que el
conjunt dels ensenyaments artístics estiguessin infinitament més presents en
l'àmbit educatiu”
- ALBERT SERRA, cineasta guanyador del Festival de Locarno 2013. (Català)
- ÀLEX GORINA, presentador del programa Sala 33, del Canal 33 (Català)
- ÀNGEL COMAS, historiador i crític de cinema (Català)
- ÀNGEL SALA, director del Festival de Sitges (Català)
- ARNAU BATALLER, compositor de bandes sonores (Català)
- CARLES BOSCH, periodista, documentalista i director de Balseros, film pel qual va estar nominat a l'Oscar. (Català)
- CAMILO TARRAZÓN, president del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya (Català)
- DANI DE LA ORDEN, director de Barcelona, nit d'estiu (Català)
- ESTEVE RIAMBAU, historiador i crític de cinema i director de la Filmoteca de Catalunya (Català)
- FERRAN MASCARELL, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Català)
- JAUME FIGUERAS, presentador del programa Cinema 3, del Canal 33 (Català)
- JAUME ROURES, soci fundador de Mediapro (Català)
- JOAN MANUEL TRESSERRAS, exconseller de cultura i mitjans de comunicació de la Generalitat de Catalunya (Català)
- MAR COLL, directora de Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella (Català)
- MARC PRADES, co-fundador de Screenly (Català)
- NEUS BALLÚS, directora de cinema i guanyadora dels Premis Gaudí 2013 amb La plaga (Català)
- NORA NAVAS, actriu a Pa Negre i Tots volem el millor per a ella (Català)
- PERE PORTABELLA, cineasta i polític (Català)
- PERE VALL, redactor en cap de la revista Fotogramas (Català)
- SERGI CASAMITJANA, director de l'ESCAC (Català)
- SUSANNA JIMÉNEZ, cap de coproduccions de TV3 (Català)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada