diumenge, 21 de desembre del 2014

Ferran Mascarell: “Estem fent pel·lícules amb un cost de producció massa baix”

 
El Conseller de Cultura, Ferran Mascarell.         Foto: Adrià Guxens.

“Les productores catalanes acostumen a fer inversions petites, molt vinculades amb l’estàndard de subvenció i poc pensades per aconseguir quotes de públic que siguin el coixí principal per recuperar aquells costos”. D’aquesta manera es podria resumir la visió que té el Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell, de la indústria del cinema catalana.
Quedem amb mesos d’antelació, però finalment acordem una cita al seu despatx, a prop de l’estàtua de Colom al final de Les Rambles de Barcelona. Em tracta de vostè, independentment de la meva edat o rang professional. El Conseller, que ocupa el càrrec des del desembre de 2010, es va trobar a les mans amb una Llei del Cinema que “era gairebé impossible d’aplicar, però estem refent”, obra del seu homòleg de l’època del Tripartit, Joan Manuel Tresserras. Amb tot, coincideix plenament amb ell quan afirma que “el que hauríem d’aconseguir és que el cinema català tingui més èxit a les sales”.
Adria’s News entrevista a Ferran Mascarell per parlar sobre l’estat de la indústria de cinema català, comentar la conjuntura actual de la cultura a Catalunya i projectar el futur d’un sector que és cada vegada més important.


La Llei del Cinema és una llei del 2010, però s’ha arribat a aplicar mai?
L’esperit de la llei, sí. La llei amb el sentit literal de la paraula, no. Entre altres coses, i aquesta és la motivació principal per la que l’estem refent, perquè era molt difícil d’aplicar. Era gairebé impossible d’aplicar per molts motius, però dit sintèticament, seria en primer lloc perquè la comunitat europea va impugnar un aspecte de la llei; en segon lloc perquè la llei encara tenia llenguatge analògic i estem en temps digitals i en tercer lloc doncs perquè era enormement costosa d’aplicar i, evidentment, des del 2010 ençà, bàsicament el que hi ha hagut és una de les crisis econòmiques més importants del nostre temps. Per tant, per totes aquestes raons, la  llei literalment no s’ha pogut aplicar. Ara, hi havia un argument amb la llei que predisposava a la recerca d’acords industrials i per aquesta via sí hem arribat a un acord, que vàrem aconseguir ja fa un parell d’anys amb els distribuïdors de les companyies multinacionals, que certament ens ha permès tenir un determinat nombre de pel·lícules doblades a Catalunya.

Clar, comenta que des de la Comissió Europea van impugnar una part de la llei, però aquesta també va rebre molta oposició dels professionals catalans. Ha intentat arribar a un acord amb aquests descontents, també?
Bé, des de que vàrem arribar a l’acord el 2011 amb els distribuïdors i amb els exhibidors, hem anat treballant a través del concepte de pacte i d’acord. I això ens ha permès a uns i altres estar raonablement còmodes. Els exhibidors el que necessitaven són pel·lícules doblades perquè necessiten que la gent vagi al cinema, i els distribuïdors el que volen és que no es perdi un mercat tan important com el català. Per tant, aquí tots hem tingut interès en trobar un acord i l’hem anat mantenint fins ara.

Llei del cinema “Era gairebé impossible d’aplicar i per això l’estem refent”

En principi, la llei preveia arribar a un 50% de còpies en català i un 50% de còpies en castellà. Cal establir quotes per arribar a aquesta paritat?
No, jo diria que la principal, la millor manera de fer-ho és per acords que ens permetin anar progressant de tal manera que aviat el català tingui en el cine uns nivells de consum similars als altres àmbits de la comunicació. Per tant, aquest és l’objectiu que actualment tenim. Ja era l’objectiu de la llei, el que passa és que probablement estava plantejat de tal manera que ho feia gairebé impossible. Ara, per arribar a això cal tenir en compte algunes dades, ja que si no, difícilment entendrem el que estem fent i per què estem fent el que estem fent. A Espanya s’estrenen aproximadament unes 500 pel·lícules l’any. Si nosaltres haguéssim de doblar 500 pel·lícules l’any, encara que fos amb un horitzó de 7 anys, que és el que deia la llei, voldria dir que hauríem de posar 500 pel·lícules per uns 80.000 euros de cost, i això són uns 40 milions d’euros. Però, a més, com es consumeixen aquestes pel·lícules? Bé doncs, d’aquestes 500 pel·lícules aproximadament el 90% del mercat està en mans d’unes 70 pel·lícules. Per tant, si nosaltres fem cas al que era l’ortodòxia de la llei estem doblant amb un cost extraordinari un gran nombre de pel·lícules que no ocupen més enllà d’un 10% del mercat. És clar això no té cap sentit. Tot ho hem canviat de dalt a baix. Primer perquè la comunitat europea ens obliga i, després, perquè des del punt de vista estrictament racional sembla més important posar l’accent amb aquelles pel·lícules que tenen una certa quantitat de públic que no pas amb el conjunt.

I a tot això cal sumar-li la irrupció de la digitalització...
Exacte. Per si no fos prou el que acabo de dir, les còpies ja no existeixen, ja que, a hores d’ara, al món del cinema ja no funciona per còpies, sinó a través del sistema digital i això vol dir que ja no pots mesurar a través del nombre de còpies la presència o no del cinema doblat. I per acabar-ho d’adobar, el plantejament europeu era molt simple, i ens venia a dir dues coses. D’una banda deia “amb la llei que heu fet les pel·lícules europees tenen una menor capacitat de penetració i tenen un diferencial negatiu respecte el que és les pel·lícules en llengua castellana” i, a més a més, i això ho deien amb paraules diferents, amb la divisió del 50% esteu fent que hi hagi un lucre cessant per part dels exhibidors que hauríeu de compensar. Ells volien dir que si tu posaves dues pel·lícules en català i castellà en la mateixa sala multicine i amb una s’omplia i amb l’altra no s’omplia, donaven per suposat que no s’ompliria en català certament la diferència de públic eren pèrdues per als exhibidors, no? I, és clar, això és bastant difícil de refutar en termes pràctics i, per tant, tot sumat és el que ens va portar a renovar la llei i a plantejar-la amb aquest doble missatge. D’una banda, sempre posarem en primer pla l’acord industrial que està dibuixat i que ens sembla que és el que ens pot permetre caminar cap aquest estàndard de consum de cine similar al de la resta de mitjans i, si per les raons que fos, no hi hagés possibilitat d’un acord, aleshores sí hi ha un conjunt de mesures que té caràcter doncs una mica més d’obligatori.

Normalització lingüística “Volem que el català tingui en el cine uns nivells de consum similars als altres àmbits de la comunicació”

Però també cal pensar que amb aquesta modificació hi ha pel·lícules europees, com Gravity, Skyfall o 12 Years a Slave, totes elles blockbusters, que s’escaparien de l’obligatorietat del doblatge, quan l’objectiu de la llei és centrar els esforços en les pel·lícules més comercials i les de públic infantil...
No és tant així perquè, justament, el que ningú ens impedeix, és arribar a acords. O sigui, la pròpia modificació de la llei permet arribar a acords perquè aquelles pel·lícules que considerem que són de gran públic estiguin també doblades. Per tant, a través del conveni ho resolem, això.

Abans deia que la digitalització ha canviat la paraula còpia per sessió. Com és que, essent un assumpte tan important, aquest, encara no està coberta la digitalització de les sales al 100%? 
Respecte la digitalització no cal fer una llei especial. Respecte la digitalització només cal fer el que hem fet ara que és, en aquelles comarques de Catalunya on els cines són encara analògics i on hi ha dificultats des del punt de vista econòmica, donar ajudes als empresaris perquè puguin tirar el projecte endavant. Són sales de vegades municipals, o fins i tot associatives, vinculades a ateneus. En aquestes hem fet una línia especial de crèdit pensada per a aquest tipus de cinemes. Per tant, no cal fer una llei. És només una línia de política cultural, no cal arribar més enllà d’això. Això és el que ens permetrà que, en principi, a totes les comarques de Catalunya, a totes, hi hagi cinema d’estrena a disposició de tothom. Perquè, si no féssim això, es podria projectar cinema, però seria tot en còpia antiga i, per tant, tot seria cinema antic.

Quotes “No té sentit doblar per un cost extraordinari un gran nombre de pel·lícules que no ocupen més del 10% del mercat”

La llei posa l’accent en la llengua, però la llengua és realment el problema del cinema català?
Bé, aquest és un problema diferent, i si parléssim amb la màxima objectivitat, el que hauríem d’aconseguir és més cinema en català. Que tingués més èxit en les sales catalanes. Això ja donaria un estàndard de consum en català molt superior al que ara tenim i a això s’hi hauria d’afegir una determinada franja de pel·lícula doblada i una determinada franja de pel·lícula subtitulada. Tal com vostè diu, el primer problema que tenim és, bàsicament, que el cinema fet a Catalunya té una quota de participació en el mercat cinematogràfic molt petita, de l’entorn del 8%. I això és molt poc. Si ho compares amb l’estàndard francès, que és de l’entorn del 60%... Si el compares amb l’estàndard americà, que és de l’entorn del 90% o amb l’estàndard indi, que és de l’entorn del 98%, clar, és molt petit. Aleshores, això ens remet a un altre problema, que és com aconseguim que el cinema fet a Catalunya tingui uns estàndards de qualitat i d’acceptació per part del públic elevats. Si això creixés exponencialment, si passéssim d’aquesta tassa del 8% al doble o al triple, ja no estaríem parlant d’aquest problema. Després, hi afegiríem un percentatge de doblat i un percentatge de subtitulat i arribaríem, pràcticament, al 50%. Estem parlant d’això perquè el cinema fet a Catalunya ocupa una franja massa petita del mercat de cine.

El problema és que moltes pel·lícules catalanes o bé duren poques setmanes al cinema o bé ja ni s’estrenen. Fa falta múscul a la indústria de cinema de Catalunya?
Sí. És a dir, la suma d’esgraons que fan que el cinema català no tingui una gran continuïtat té a veure, abans que cap altra cosa, amb el propi caràcter de les productores, molt poc capitalitzades i que fan, normalment, inversions petites, molt vinculades amb l’estàndard de subvenció i poc pensades per aconseguir quotes de públic que siguin el coixí principal per recuperar aquells costos. Després, si el sistema de distribució de cine està tan ocupat per les empreses grans, les pel·lícules petites produïdes aquí no troben un distribuïdor. Per tant, encara que siguin bones, que en tenim, no aconsegueixen penetrar en el mercat. Aquí s’ha de canviar tot una mica de dalt a baix i s’ha de treballar aquest doble àmbit: com consolidem les nostres productores amb un sistema una mica més a l’americana: que tinguin més continuïtat i puguin fer tres o quatre pel·lícules, que es puguin treballar més els guions, etc., i, alhora, com consolidem un sistema d’exhibició i distribució que tingui en compte el mercat català i el mercat europeu. Cal dir que també és veritat que amb algunes pel·lícules som molt bons fent la pel·lícula i fins i tot anant a festivals.

Emigrar “Hem d’intentar que els que se n'hagin d'anar siguin reconeguts com a part del propi projecte cultural”

Creu que els productora tenen por de produir en català?
Jo diria que més que produir en català el que tenen por és de traslladar aquesta inversió a un àmbit que fins ara no ha donat grans rendiments, però insisteixo que les produccions s’han fet més per cobrir tot el que és la despesa estructural que no pas per guanyar diners. I, és clar, el bo és que les productores puguin guanyar diners, que puguin reinvertir en nous projectes i, per tant, que l’estàndard de cost de producció pugui anar pujant. Aquest és el problema que tenim i al final estem fent pel·lícules amb un cost de producció massa baix.

Tornem a la llengua. La llei del cinema diu que vol promoure les pel·lícules en català, tant en versió original com en versió subtitulada. S’afavoreix, doncs, el subtitulat més que no pas el doblatge?
Sí, però això no té res a veure amb les nostres pel·lícules. És a dir, les nostres pel·lícules s'han de fer en català, tot i que es poden produir en altres llengües. Però això és cinema en català, i el doblatge és diferent. És a dir, el doblatge és una pel·lícula d'altres països que arriba aquí i perquè connecti amb el nostre públic se la dobla. Ara, tot fa pensar que en la mesura que les generacions joves van apareixent a escena les pel·lícules subtitulades van guanyant pes. Hi ha una certa tendència a anar substituint poc a poc doblatge pel subtitulat, i és molt probable que s'acabi consolidant com ho han fet la major part dels països del nostre entorn. De fet, els Països Nòrdics, el que fan és doblar només per a joves i nens, subtitular la major part per una determinada franja i deixar en versió original quan és amb anglès per la majoria del públic.

Però també és veritat que si es vol emetre una pel·lícula a TV3 necessites la versió doblada...
Sí, però tot això anirà canviant poc a poc...

Visibilitat “El cinema fet a Catalunya ocupa una franja massa petita del mercat de cine”

És necessari que la normalització lingüística arribi també a l’àmbit del cinema?
Home, sí, és una decisió que hem pres tots col·lectivament, no? El català partia de molt avall i ha demostrat tenir molta força des de dins, per la voluntat dels ciutadans. És una llengua que poc a poc s'ha anat normalitzant fins a convertir-se en una realitat que per a molta gent semblava impossible només fa 25 o 30 anys. Jo crec que els ciutadans de Catalunya hem fet un gran esforç, tot i que també és veritat que l'Estat ha posat permanentment pals a les rodes i això ens ha complicat una mica les coses. Davant d'aquesta realitat, home, és voluntat política de la majoria del poble català que se segueixin fent polítiques de suport per tal que s'aconsegueixi la normalització absoluta, que vol dir, bàsicament, que tothom entengui, pugui llegir i pugui escriure com passa a hores d'ara a Catalunya amb el castellà, i voldria dir, també, que en tots els àmbits del consum cultural, com a mínim, estiguéssim en un llindar a l'entorn del 50%.

TV3 ha estat una de les grans potes de l'audiovisual català però enguany no ha produït cap pel·lícula, sinó que ha fet, només, col·laboracions i compra de drets d'antena. Està deixant TV3 de ser el motor audiovisual d’aquest país?
No, TV3 no deixarà mai de ser el motor audiovisual perquè juga un paper estratègic i central en tot plegat. El que està passant TV3 és una conjuntura complicada, com l'estem passant tots a Catalunya. Però jo crec que TV3 té clarament determinat com un dels seus objectius aquesta contribució important a l'audiovisual i el seguirà fent. Una altra cosa és que, a més a més, puguem fer polítiques una mica més sòlides. Per això nosaltres hem proposat la taxa a les operadores com un element fonamental per poder crear un fons que ens permeti fer un determinat nombre de produccions audiovisuals, i, a més a més, amb uns estàndards relativament alts que ens permetin tant proveir a TV3 com proveir a l'audiovisual cinematogràfic i fer-lo circular internacionalment.

Doblatge “A mesura que les generacions joves van apareixent a escena les pel·lícules subtitulades van guanyant pes”

Abans la seva conselleria es deia Conselleria de Cultura i Mitjans i ara la Direcció General de Mitjans ha passat a Presidència. Això li dóna menys marge de maniobra per legislar l’audiovisual perquè s’ha apartat TV3 de les seves mans?
No. O sigui, això no s'ha notat en els termes pràctics. Malauradament, el que hem notat és la dificultat econòmica. La resta és d’on pengen les coses, ja que en termes de política de govern ningú dubta que l'audiovisual català és una de les potes principals de TV3.

Hi ha diàleg amb el Ministeri de Cultura espanyol?
[Riu] Sí, diàleg n'hi ha, però el que passa és que és un diàleg que està muntat sobre idees tan diferents sobre com s'han de fer les coses que, certament, en fi, nosaltres som el subestat, i tot aquest debat no hem de perdre de vista, el fet que no discutim d'igual a igual. Jo si el senyor ministre desitja veure'm, agafaré el tren i me n'hi aniré; si jo desitjo veure al senyor ministre m'hauré d'esperar. És que aquí a vegades parlem com si allò que volem  ja ho tinguéssim i no és veritat. És a dir, això passa igual que en el debat general, no? Falta diàleg. I escolta, el President de la Generalitat ha dit per activa i passiva que el dia que el cridin ell hi anirà, però si ell truca al senyor Rajoy, el senyor Rajoy no vindrà. Per tant, aquestes coses certament no són simètriques.

Com canviaria la cultura si tinguéssim un estat català?
Bé podríem legislar, podríem dedicar-hi els recursos necessaris i ens posaríem  l'objectiu d’estar en la línia de l’estàndard europeu. I per a mi l’estàndard europeu és mecenatge, propietat intel·lectual, preus de l'IVA decents i polítiques de subvenció que siguin dimensionades a la creació de riquesa i a l'aportació que fa la cultura a la riquesa del país.

Televisió de Catalunya “TV3 no deixarà mai de ser el motor audiovisual perquè juga un paper estratègic i central”

I tenim data per aquesta Llei de Mecenatge o la de Propietat Intel·lectual?
No, data no en podem tenir fins que no tinguem un parlament sobirà. De moment, les nostres lleis només es poden fer en el context del parlament espanyol, i fa 25 anys que esperem una llei de mecenatge, i fa 30 anys que esperem una bona llei de patrimoni i evidentment no esperàvem la llei de l'IVA. Ningú havia imaginat que poguessin ser tan desgavellats aplicant un IVA que és impossible... Bé, per tant, perquè tot això es pugui aplicar necessitem bàsicament un parlament que sigui sobirà.

Són necessàries les subvencions a la cultura?
Sí. No hi ha cap país del nostre entorn que hagi trobat la manera de no fer-ho, no? Les polítiques culturals sempre són la combinació de tres coses: d'una banda diner públic, subvencions o similar, en segon lloc, legislació –és a dir, una bona llei de mecenatge, que es una subvenció d'una altra manera–, i una bona llei de la propietat intel·lectual que, a més a més, s'apliqui. És a dir, impedir que hagi pirateria i que el cost de l’IVA sigui tan alt que dificulta, distorsiona o empetiteix el mercat cultural. Bé, depèn de com combinis aquestes quatre coses les subvencions tenen més o menys importància. A Catalunya, de fet, sempre hi ha hagut poques subvencions per la cultura. El que passa és que parlem molt de les subvencions perquè no legislem, ja que cap d'aquestes coses que he dit les legisla el Parlament de Catalunya i, per tant, tenim tendència a centrar-nos en allò que fem, que és posar-hi algun diner públic. Però el diner públic que nosaltres hem destinat a la cultura en aquests últims 25 o 30 anys sempre ha estat per sota del que dediquen els països del nostre entorn.

Govern Espanyol “Ningú havia imaginat que poguessin ser tan desgavellats aplicant un IVA que és impossible...”

I això per què?
Doncs perquè som un país empobrit com a conseqüència de com ens tracten les finances de l'Estat. Per tant, subvencions n'hi ha d'haver. Que es poden inventar fórmules una mica més eficients? Sí, i nosaltres ho hem fet a la política de subvencions, que ha anat reduint-se i hem afegit altres variants, com el préstec de capital o allò que n'hi diem reintegrables (és una part de préstec i una part de subvenció). Totes elles són fórmules que hem anat inventant, i que són bastant avançades dins del que són les polítiques culturals. Bé, tot això és el que nosaltres tenim més o menys desenvolupat i és el que a hores d'ara ens permetria dependre menys del debat sobre les subvencions. De tota manera, sempre em sembla important dir que està molt més subvencionat l'àmbit de la mineria, de l’automòbil, l’hospitalari, l’educatiu, el del transport i el de l'agricultura. I quan dic força, vull dir molt més subvencionats que l'àmbit cultural.

Els exhibidors es queixen que ells no veuen ni un duro de subvencions quan molts productors s'estan enriquint. De fet, comentaven que potser caldria que es destinés una partida més gran a la digitalització de les sales...
Jo crec que la producció a tota Europa té diner públic, ja que sinó se'n faria molt poca, perquè produir és molt car i sempre és una aventura aleatòria; mai tens la garantia de l'èxit, no? El sistema d'exhibició té les seves regles del joc i és bo que rebin ajudes quan hi han processos de modernització perquè aquests s'accelerin i es facin bé, i aquí és on hem intentat fer coses. Ara, no em d’imaginar un sistema d'exhibició fonamentat, més aviat el contrari. El que hem d'aconseguir és que la gent vagi més al cinema. El nostre sistema d'exhibició no tindria cap dificultat si enlloc d'anar avall el consum de cinema anés amunt. El consum de cinema a Catalunya va tenir l'any 2006 una xifra que rondava els 32 milions de persones que van entrar al cinema, i ara, vuit anys després, no haurem arribat als 17 milions. És a dir, tenim menys de la meitat d’espectadors, i això és una barbaritat. Si com passa a França o Alemanya, anés creixent el consum cinematogràfic malgrat la crisi, pràcticament ningú se'n recordaria de parlar amb termes de subvencions per l'exhibició. I si, a més a més, a Espanya s'acomplissin les lleis, es respectés la propietat intel·lectual i els nostres directors de cine no s'haguessin de queixar, no estaríem parlant de subvencions; estaríem parlant d'un sector que funciona més que raonablement bé.

Subvencions “A Catalunya sempre hi ha hagut poques subvencions per la cultura, però en parlem molt perquè no legislem”

Però França i Alemanya tenen models que funcionen molt bé perquè en un moment determinat es va fer política d’estat i no de partit. En aquesta línia hi ha sectors que han plantejat que el govern hauria de fer una xarxa de cinemes públics, així com tenim televisió i radio pública...
No, una xarxa de cinemes públics no, perquè a aquestes alçades fer-la seria un retrocés i un cost innecessari. A més, hem demostrat tots plegats que el model de cooperació entre el públic i privat és bastant més eficient que un sistema públic. Jo sóc molt social-demòcrata, però també soc molt partidari de la cooperació entre el sistema públic i el sistema privat. I, per tant, en aquest cas el que s'ha de fer és un bon sistema cooperatiu entre la voluntat pública de que hi hagi una xarxa de distribució que posi l'accent en el cinema en català. El que passa és que per fer-ho necessites alguns recursos, i els recursos no ens vindran dels pressupostos de la Generalitat perquè estan sota mínims i, a més a més, en una situació en la que no és clar que l’estat ens ajudi a que això millori de manera ràpida no? Per tant, ens hem d'inventar fórmules noves, i la fórmula nova necessàriament és, per exemple, quelcom similar amb el que estem fent amb la taxa a les operadores mòbils.

El pressupost de cultura se situa al voltant de l’1% del pressupost general. Com és que se li dóna tan poca importància si la cultura, als Estats Units, per exemple, és la primera o segona gran industria. Tan costa, aquí, de parlar de cultura com a quelcom que pot generar beneficis i llocs de treball?
Sí, i jo diria que és perquè la mirada del món polític i social sobre la cultura és una mica clàssica i retòrica; allò de la cultura com a sinònim bàsicament de creativitat, tot i que els que ens dediquem a això diem que la cultura és bastantes més coses: és creativitat és identitat, és economia, o és cohesió social. Però bé, per una sèrie de rutines i per una interpretació incorrecta que es fa al llarg del segle XX, s’entén la cultura com una mena de tercera pota, al costat de l'economia i al costat de la política, enlloc d'interpretar-la com allò que és, que és fonament la base sobre la qual hi poses les columnes de la política i l'economia. No és un formatget on tu hi posis tres porcions iguals, no. Aquesta imatge no és la correcta. La correcta és un fonament i sobre aquest fonament hi poses l'economia i la política. I nosaltres veiem la cultura com una cosa intranscendent, enlloc de veure-la com el fonament. Això és culpa de la societat i de la seva mirada un pel retòrica i del sector cultural, perquè el propi sector cultural ha partit massa sovint de que era per definició tan moralment superior que donava per suposat que tothom ho havia d'entendre, que això no s'havia d'explicar, que no s'havia de fer comprendre... I ens passen coses com, per exemple, que tenim molts organismes de participació cultural, però tots ells són interns; és la pròpia gent de la cultura parlant-se a sí mateixa. En canvi, no tenim cap Consell Social de la Cultura que ens vinculi amb la resta de la societat, amb els sindicats i amb les institucions.

Finançament “El model de cooperació entre el públic i privat és bastant més eficient que un sistema públic”

De fet, hi ha l'expressió que diu que “la cultura catalana es mira massa el melic”. Fem, doncs, coses massa locals que pensant poc amb l'exportació?
Jo crec que ens pensem que a l’hora d'explicar-nos a l'àmbit cultural ens hem mirat massa a nosaltres mateixos i ens hem explicat poc a la societat. En canvi, en l'àmbit de l'exportació, sent com és un país petit, Catalunya sempre ha tingut molta habilitat  necessàriament, ja que si no, no hauríem sobreviscut. Sempre als àmbits culturals hem tingut la necessitat de mirar cap a fora. De fet, si nosaltres mirem quin és el diferencial entre allò que importem de béns culturals i allò que exportem de béns culturals, nosaltres som exportadors nets. És a dir, la cultura espanyola, en la globalitat, és importadora neta. La cultura catalana, en la seva globalitat, és exportadora neta. És a dir, nosaltres exportem més cultura de la que importem.

Però sí que és veritat que hi ha figures catalanes que tenen èxit internacionalment i que, en canvi, sembla que des d’aquí no se’ls hi doni gaire suport perquè sembla que no siguin suficientment catalans pel simple fet d’haver marxat a provar sort a fora. Parlo de cineastes com J.A. Bayona o Jaume Collet-Serra.
A veure, jo crec que això té a veure en un país que ha de dedicar massa energia en l'autoafirmació permanent. I tot aquest debat polític, s’acabarà quan puguem estructurar un Estat com cal, puguem estructurar unes polítiques amb continuïtat, i pugem treballar molt la singularitat, però també la imprescindible universalitat de la cultura catalana. El dia 18 d'abril, al The New York Times hi havia un article francament interessant explicant doncs la gran literatura catalana que s'expressa a través de l'última traducció del Quadern Gris de Pla. Doncs la persona que ho comentava, que era un reputat crític literari, deia que érem una gran cultura, una gran llengua, i poc país. I bé, això ells ho noten i probablement nosaltres tot just ara estem identificant quin és el problema i perquè ens costa tant donar continuïtat a les coses que permetin que u, la gent no se n'hagi d'anar tant, i dos, els que se n'hagin d'anar siguin reconeguts com a part del propi projecte cultural.

Cultura “S’entén la cultura com una tercera pota, al costat de l'economia i la política, quan és el fonament sobre el qual se sostenen”

Ajudaria, potser, que a l'educació s'incorporés l’audiovisual al currículum, així com ja hi ha la música i les arts plàstiques?
Home, ajudaria molt que el conjunt dels ensenyaments artístics estiguessin infinitament més presents en l'àmbit educatiu. Però això no és un problema estrictament català, sinó un problema molt més general de l'educació i diria que en termes generals no tots els països europeus se n'han sortit. Alemanya sí, que és un país on l’educació musical forma part de l'entranya del propi procés social a les escoles. En el cas espanyol, no, cero. En el cas català una mica, però no suficient.

El que sí que tenim a Catalunya són algunes de les millors escoles de cinema de l’estat...
Sí, en el camp de l'audiovisual tenim un miracle que es diu escoles, com l'ESCAC o la Pompeu. I dic miracle perquè havent-hi com hi ha un procés previ tan poc educador, la gent que té la vocació se'n va a les escoles i surt d'allà sent professionalment molt competitiu. Però és cert que és una de les assignatures a resoldre.

Per què és important el cinema?
Home, el cinema és una de les branques culturals que millor sintetitza els temps actuals en la construcció del nostre imaginari individual i col·lectiu. Nosaltres ens construïm personalment a través dels llibres que hem llegit, les músiques que hem escoltat i les pel·lícules que hem vist. L'home contemporani, la dona contemporània, bàsicament, és família, és escola i és consum cultural. A més, és a través de la cultura que ens expressem, i és a través d’ella ens imaginem el món i construïm les nostres relacions interpersonals. La construcció de la identitat de cada persona té en el cinema un dels seus grans eixos.

Existeix el cinema en català ?
[Riu] Sí que existeix, l'audiovisual català, i espero que el consolidem, especialment el cinema.

Educació “Ajudaria molt que el conjunt dels ensenyaments artístics estiguessin infinitament més presents en l'àmbit educatiu”

 Cicle de cinema català
  1. ALBERT SERRA, cineasta guanyador del Festival de Locarno 2013. (Català)
  2. ÀLEX GORINA, presentador del programa Sala 33, del Canal 33 (Català)
  3. ÀNGEL COMAS, historiador i crític de cinema (Català)
  4. ÀNGEL SALA, director del Festival de Sitges (Català)
  5. ARNAU BATALLER, compositor de bandes sonores (Català)
  6. CARLES BOSCH, periodista, documentalista i director de Balseros, film pel qual va estar nominat a l'Oscar. (Català)
  7. CAMILO TARRAZÓN, president del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya (Català)
  8. DANI DE LA ORDEN, director de Barcelona, nit d'estiu (Català)
  9. ESTEVE RIAMBAU, historiador i crític de cinema i director de la Filmoteca de Catalunya (Català)
  10. FERRAN MASCARELL, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Català)
  11. JAUME FIGUERAS, presentador del programa Cinema 3, del Canal 33 (Català)
  12. JAUME ROURES, soci fundador de Mediapro (Català)
  13. JOAN MANUEL TRESSERRAS,  exconseller de cultura i mitjans de comunicació de la Generalitat de Catalunya (Català)
  14. MAR COLL, directora de Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella (Català)
  15. MARC PRADES, co-fundador de Screenly (Català)
  16. NEUS BALLÚS, directora de cinema i guanyadora dels Premis Gaudí 2013 amb La plaga (Català)
  17. NORA NAVAS, actriu a Pa Negre i Tots volem el millor per a ella (Català)
  18. PERE PORTABELLA, cineasta i polític (Català)
  19. PERE VALL, redactor en cap de la revista Fotogramas (Català)
  20. SERGI CASAMITJANA, director de l'ESCAC (Català)
  21. SUSANNA JIMÉNEZ, cap de coproduccions de TV3 (Català)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada