diumenge, 2 de novembre de 2014

Àngel Comas: “Aviat no hi haurà càmeres de cinema”

Opinió 
L'historiador i crític de cinema Àngel Comas. Foto: Adrià Guxens.

En un principi aquesta entrevista amb l’historiador i crític de cinema Àngel Comas s’havia de fer a Sant Cugat, però finalment la canviem d’ubicació i ens trobem a Valldoreix, tot pensant que allí gaudirem d’una major tranquil·litat. Gran error. De fet, és l’entrevista que més vegades he interromput per la presència de motos, cotxes i gossos. Sobretot gossos, que amb els seus lladrucs impossibiliten una captació neta d’àudio i fan inintel·ligible la nostra conversa cinèfila. A més, fregant a la hipèrbole i el surrealisme, a mitja entrevista ens interromp un personatge que sembla ben bé sortit d’una pel·lícula de Woody Allen. “Què hi feu aquí amb una càmera? Sou de la televisió, oi?”. Però ni la meva negativa evita que ens tracti amb desconfiança i males puces. “Per què heu triat el meu carrer, doncs?” Em disposo a respondre-li un “perquè és tranquil”, però m’aturo, adonant-me de com d’absurda sonaria aquesta frase enmig de la simfonia de gemecs canins que ens envolta. Com aquell qui té preparat un discurs, aquell senyor gran ens explica que “el seu carrer” havia estat una carretera que donava a una riera i a un molí (d’aquí el nom de Calle del Molino). De fet, fins i tot assegura que és el carrer més antic de Valldoreix. Dit això, s’esfuma, com si fos el vell samarità d’una pel·lícula de fantasia que estem protagonitzant sense adonar-nos, com si fóssim en Jim Carrey a The Truman Show.
Adria’s News entrevista a l’historiador i crític de cinema Àngel Comas per conèixer més a fons la realitat de la indústria del cinema de Catalunya i per descobrir quins són els elements que han fet entrar el setè art en una crisi d’infraestructura i de públic.

Per què és important el cinema?
El cinema ha estat molt important com a forma d’oci. El que passa és que ara estan canviant les coses i el cinema no sé si es pot seguir dient cinema o si ja s'ha de dir audiovisual, però continua essent important perquè a part d'entreteniment pot donar formació de la gent que el veu. Hi ha molta gent, com ara jo, que ens hem format amb el cinema, i per això té una responsabilitat vers la societat.

Existeix el cinema català?
Això del cinema català és un tema que és molt controvertit perquè a la societat actual, en que tot es globalitza i on es fan coproduccions entre cinc o sis països, dir cinema català és afegir un nou concepte. Durant el franquisme, totes les pel·lícules fetes a Catalunya es feien en castellà, després es va dir que el cinema català era només el parlat en català i per tant aquest concepte, per mi, depèn de moltes coses. Jo crec que el cinema català és el que es fa a Catalunya per empreses catalanes i potser també podem afegir el que fan directors catalans fora d'aquí.

Com es diferencia el cinema d’aquí, doncs, amb el que es pot fer, per exemple, a Madrid?
El cinema d’aquí ha tingut un estil característic des de la democràcia i ha estat més arriscat que no pas el de Madrid. No sé si això es deu a que s’han fet pel·lícules amb pressupostos més baixos o no, però sempre han estat pel·lícules que buscaven una experimentació, més formal que temàtica.

Cinema català “El cinema català ha estat més arriscat que no pas el de Madrid”

I con ha canviat el cinema català en els darrers anys?
Darrerament, el cinema català ha canviat, com ha canviat el cinema arreu del món. Està patint les conseqüències d'una crisi, evidentment, però també s’ha donat pel canvi d'hàbits dels espectadors, perquè actualment els espectadors ja no tenen el cinema com a única sortida d'oci i no van únicament al cinema per passar l'estona, ni per divertir-se, ni per formar-se... Els últims dos anys s’han fet menys pel·lícules que fa tres anys i el cinema català continua essent, no obstant, fidel a ell mateix en la qüestió d'agafar pel·lícules més per a minories, pel·lícules d'autor, que no pel·lícules per a majories, d'entreteniment, encara que de tant en tant en surti alguna que combina les dues branques, com Pa Negre.

Parlant de Pa Negre, aquesta va ser una pel·lícula que gairebé va arribar als Oscar i, darrerament, Lo Imposible i Història de la meva mort també han aconseguit grans fites, per posar només alguns exemples. Podem parlar d’una edat d’or del cinema català?
Jo penso que no es pot parlar d'una edat d'or del cinema català perquè això son conjuntures que passen, i Pa negre tampoc sé si comercialment va anar tan bé. A mi no m'agrada ser triomfalista en aquestes coses perquè, en definitiva, es tracta que en el món on vivim tot és universal. Ara hi ha països amb un potencial com el català, és a dir, amb una indústria que fa pel·lícules excel·lents però que són poques i així doncs, no crec que sigui cap edat d'or del cinema català.

Diries que el cinema català està anant cap a millor, però?
És una incògnita quin serà el pervindre del cinema català perquè tot dependrà de la seva integració en aquesta nova societat de la comunicació que ja és aquí en aquest moment. Jo no sé si d'aquí a dos o tres anys les pel·lícules es veuran per Internet, només, ni si les sales grans desapareixeran. No en tinc ni idea, però sé que la gent que conec del cinema català saben integrar-se a les xarxes socials i això penso que s’acabaran integrant.

Premis “No els valoro massa perquè són reconeixements corporativistes on es veu claríssimament que hi ha fòbies i fílies”

Si ho tinc ben entès, es volia fer un Hollywood català a Montjuïc, ja fa uns anys. Què va passar?
Això va ser una promesa electoral, i també es va dir que es faria a Sitges. El que passa és que les pel·lícules que es faran seran diferents. És a dir, Bollywood ja no és el mateix perquè la situació ha canviat, però aquí encara seria més diferent perquè les pel·lícules ja no es fan en cel·luloide, i a partir d'aquest any les dues grans fàbriques de matèria primera de cel·luloide ja no en fabriquen. I això què vol dir? Que aviat no hi haurà càmeres de cinema. Tot s'enregistrarà i no es filmarà i no crec que aquí estiguem preparats per fer un nou Hollywood.

Els productors encara tenen por de produir en català?
Tots tenen por de produir en català perquè hi ha un gran risc, ja que amortitzar els costos i poder seguir treballant és molt difícil, s'han de fer coproduccions i això és el que facilita les coses. Han d'intervenir més activament les televisions i aquí només tenim TV3, i aquesta té un pressupost limitat. Sí que els fa por, als productors, sí...

Quin és el gran problema del cinema català?
Es molt difícil de contestar el que s'hauria de reformar perquè entraríem en el terreny de si una pel·lícula s'ha de subvencionar o no i de quina manera. Les reformes de tots els sectors industrials estan patint una gran convulsió i el cinema és un d'ells. El problema que té el cinema és que fins ara la participació dels governs i l'estat era molt gran i, actualment, la societat ja no tolera el sistema de subvencions pur i, per una altra banda, el cinema és cultura també. Llavors què passa? Que si no es reforma res el cinema nord-americà estarà cada vegada més estès a les sales, no permetent que les demés cinematografies surtin. Jo penso que es podrien fer moltes coses al respecte, com sales amb projecció pública en català, per exemple, però alguna cosa s'ha de fer. El que passa és que tot depèn dels diners que es tinguin i de la ideologia dels governants.

Escoles de cinema “No estic segur que els alumnes surtin ben formats, ja que fan un cinema excessivament burgès”

Diries, doncs, que les subvencions són un error?
En principi, una subvenció a una obra d'art pot ser interessant segons la manera en què es doni. No pot ser que hi intervinguin motius comercials ni motius ideològics. El que s’hauria de fer, també, és que una empresa pugui invertir i actuar com a sponsor d’alguna pel·lícula d’una manera més fàcil.

Actualment, hi ha cinemes que estan tancant i a les sales cada cop queden menys espectadors. Què és el que ha desencadenat aquest fenomen?
El problema principal de la caiguda d'espectadors arreu del món és el canvi dels hàbits de vida de la gent. La gent ara va al cinema d'una manera diferent i per això actualment el cinema en general es divideix en dues classes: el de l'entreteniment i el d'autor, o cinema compromès. Aleshores, hi ha públic per a tothom, el que passa és que ens hem de conformar en què hi haurà cada vegada menys espectadors.

Què en penses de la Llei del Cinema?
Quina llei? [Riu] Jo no crec que la Llei del Cinema s'hagi aplicat encara [Riu]. Penso que no, però és molt difícil perquè el problema d'aquestes lleis és que cada vegada que se’n proposa una de nova l’anterior ja queda antiquada. A mi, a més, em va semblar que la darrera llei no tenia en compte les noves tecnologies i, clar, això és fonamental.

Gènere “Penso que les dones tenen la mateixa llibertat i les mateixes oportunitats que els homes”

Un altre tema polèmic a Catalunya ha estat el doblatge. S’ha d’afavorir o s’ha d’eliminar?
Jo no sóc partidari dels doblatges perquè ho desvirtuen tot i, a més, es poden manipular més les pel·lícules, com va passar a l'època franquista. Aleshores, jo penso que el cinema ha de ser en versió original. Ara, jo també entenc que si l'espectador està acostumat a les pel·lícules doblades perquè no sap llegir els títols, perquè no sap, no perquè no pugui, perquè no en sap, jo entenc que es podria fer un 50-50, no?

Aquí a Catalunya tenim moltes productores petites, que fan una pel·lícula cada diversos anys. Aquesta atomització és un problema?
L'atomització sempre pot ser un problema, però això, al mateix temps, dóna peu a fer un cinema diferenciat, perquè jo tinc la teoria que quan un té pocs recursos utilitza més el cervell. A l'època franquista en Carlos Saura feia pel·lícules com La caza, esplèndida, gairebé una obra mestra, i era perquè la censura li impedia explicar les seves pel·lícules tal com ell volia. Després que va passar? Que li deixaven fer tot i es va demostrar que no tenia aquest estímul que tenen les prohibicions. Doncs si tens una productora petita i pocs diners, potser el director s'esforçarà a trobar recursos narratius més barats.

La pirateria és un altre gran problema...
Sí, però la pirateria no sé si afecta massa al cinema fet a Catalunya; afecta molt al cinema nord-americà, però el cinema nord-americà és molt hipòcrita amb tot això perquè ara està culpant als col·lectius dels crítics de fer pirateria quan es fan els passes de premsa. La pirateria tothom sap d'on surt: és en els orígens, i això està claríssim perquè si una pel·lícula te la pengen a l’Emule abans de sortir al carrer, vol dir que no és en els locals on es produeix, sinó en els orígens. Que busquin allà. Els executius nord-americans han de fer bé la seva feina i no culpar els altres. I està clar que la pirateria provoca que les pel·lícules s'hagin d'amortitzar en poques setmanes. Tot això afecta a la creació artística, tot i que a Catalunya no crec que afecti excessivament, però no tinc dades.

Exhibició “Hi ha pel·lícules que no es podrien veure si no es veiessin als festivals”

Les pel·lícules han de tenir sempre un missatge?
El tema dels missatges el va definir molt bé un productor nord-americà que crec que era el Darryl F. Zanuck. Ell va dir que si una persona vol enviar un missatge que se'n vagi a la Western Union, que no utilitzis el cine. Jo no penso que les pel·lícules hagin de tenir un missatge, sinó que han de tenir la visió de l'autor sobre el tema que plantegen, que de fet és un missatge [Riu]. Però si tu et planteges una pel·lícula per enviar un missatge tot està supeditat a ell, i llavors hauràs fet una pel·lícula massa manierista i massa falsa. I si hi ha algun missatge, que no sigui explícit, si us plau...

Potser no és un missatge, però si una posició cultural, la d’utilitzar la normalització lingüística també al cinema. Cal?
La normalització lingüística a través de les arts depèn de com es faci, perquè tu el que no pots fer és una normalització lingüística que faci parlar tota la gent de la mateixa manera. I aquí ens trobem que parla el mateix una persona de barri baix que una persona de l'alta societat. Jo estic en contra d'aquesta normalització lingüística, que tampoc inclou els accents regionals catalans. Sempre es parla amb barceloní, aleshores, on està la normalització?

Té gèneres predilectes, el cinema català?
Jo en aquests moments penso que els gèneres van passar a millor vida ja fa molt de temps. Actualment es barregen. No oblidem que els gèneres van néixer a Hollywood basant-se amb el teatre perquè els crítics s'enteressin de què anava la pel·lícula i perquè d'aquesta manera es podria publicitar millor. Era millor dir un Western que no dir una pel·lícula històrica ambientada als anys tal. Això s'ha desvirtuat per culpa sobretot de la crítica, que per exemple diu que una pel·lícula és de suspense, quan el suspense és un recurs narratiu, i no un gènere. I, a part, al cinema català no li veig cap gènere.

Crítica de cinema “Jo penso que no existeix, excepte a les revistes especialitzades, ja que no es pot fer crítica amb tres ratlles”

Parlant de crítica, el Jaume Figueras sembla que vol desentendre’s de la crítica de cinema, ja que diu que és un cronista cinematogràfic. La crítica fa més mal que bé?  
Bé, no es pot parlar de la crítica a Catalunya si no parles dels diferents mitjans; no és el mateix una crítica de cine, de ràdio o de televisió, que la d’un diari o Internet. A Internet pots dir el que vulguis, en les pàgines que vulguis, i no passa res. Però què és la crítica? Com pots fer crítica en un diari tipus La Vanguardia amb només tres línies? I dic la Vanguardia com puc dir els altres, perquè la crítica és una cosa que ha de justificar una sèrie de coses i no es pot fer amb tres ratlles. Jo penso que la crítica no existeix, excepte a les revistes especialitzades, que aleshores tenen el defecte de ser massa personals i massa poc objectives.

Quin paper juguen els festivals de cinema a Catalunya?
Els festivals a Catalunya ara pateixen la crisi del sector, però juguen un paper molt important. Però és que no només aquí, sinó a tot el món. Ara són una mena de circuits d'exhibició de pel·lícules. Hi ha pel·lícules que no es podrien veure si no es veiessin als festivals i donat el monopoli del cinema nord-americà sobre les sales, un festival de cinema sempre és interessant per això: com a circuit d'exhibició.

Recentment, hem vist triomfar diverses directores: la Mar Coll, la Neus Ballús... Es pot parlar, ja, d'una normalització de gènere al cinema català?
Les dones diuen que encara no hi ha una normalització perquè encara no arriben al 50%, però he de dir que actualment no crec que el fet de ser dona o ser home influeixi a l'hora de poder fer una pel·lícula. Jo penso que les dones tenen la mateixa llibertat i les mateixes oportunitats que els homes.

Gèneres cinematogràfics “Penso que els gèneres van passar a millor vida ja fa molt de temps”

Creus que és necessari estudiar en un escola de cinema per poder dedicar-s’hi?
Estudiar cinema en una escola és necessari sobretot per la part tècnica, ja que per la part artística no n'estic segur i de la manera en què s'ensenya, i estic parlant de Catalunya, no estic segur que els alumnes surtin ben formats, ja que pel que sé, del cinema mut es parla poc i després, els alumnes fan un cinema excessivament burgès perquè jo he vist pel·lícules fetes a Catalunya i també a Espanya que parlen de temes socials des d'una perspectiva i des d'una estètica burgesa, i això és el producte d'haver estudiat en una escola. Perquè tu com vols fer una pel·lícula sobre el que pateixen els obrers amb una estètica burgesa de Hollywood?

Molts d’aquest joves, abans o després d’estudiar marxen precisament allà, a Hollywood, per provar sort. És positiu aquest èxode de talent?
Estudiar a una escola de cinema a l'estranger sempre va bé pel teu currículum, i penso que el millor que es pot fer si es vol fer cinema, si aquí no es pot fer, és anar a l'estranger a fer-lo.

Recentment ha nascut l’Acadèmia del Cinema Català i els Premis Gaudí per donar suport al cinema d’aquí. Quina valoració en fas?
Les acadèmies de cinema són entitats corporativistes, que em sembla bé que existeixin, sempre i quan facin activitats que valguin la pena, però no cal oblidar que una acadèmia no és un sindicat i, per tant, no proporciona feina, sinó que s'ha de veure que pot treure el professional en pertànyer-hi. I en quant als premis, i el Gaudí està entre ells, són reconeixements corporativistes, donats per la gent de la professió, i es veu claríssimament que hi ha fòbies i fílies i, per tant, no els valoro massa, la veritat. Ni els Gaudí, ni els Oscar, ni els Goya; jo valoro només els premis que poden fer els crítics, ja que en els premis corporativistes hi ha massa interessos a tipus personal, i mira que no dic material, sinó personal.

Llei del Cinema “El problema d'aquestes lleis és que cada vegada que se’n proposa una de nova l’anterior ja queda antiquada”

De fet, als Gaudí separen la millor pel·lícula, en llengua catalana, de la millor pel·lícula en llengua no catalana. De nou, la llengua pel mig...
Sí, però penso que diferenciar la millor pel·lícula de llengua catalana de la castellana està bé perquè, en definitiva, seria injust comparar la pel·lícula guanyadora, petita, amb una de més gran, com pot ser Los últimos días, que és una pel·lícula amb més recursos.

També s’està produint un creuament entre cinema i nacionalisme...
El nacionalisme en el cinema és una cosa que sempre ha existit. El cinema nord-americà sempre fa pel·lícules nacionalistes. Mira, ahir vaig veure una pel·lícula del George Clooney on hi va haver un moment en què posen la bandera nord-americana, perquè, clar, és una pel·lícula nacionalista. Agafa les de l'Spielberg, sinó; el nacionalisme està present en el cinema sempre, perquè s'utilitza moltes vegades per fer propaganda. Però cal saber, també, que el cinema nazi del Hitler, estèticament, era una meravella. Però clar, eren pel·lícules racistes, xenòfobes i nacionalistes.

Llengua “Jo estic en contra de la normalització lingüística que no inclou els accents regionals catalans”

Al teu llibre que fas un repàs de la història del cinema català de l’any 1990 fins al 2009 parles dels directors catalans que són ja referents i que quedaran a la història i, després, fas un petit apartat on dius: “Aquests segurament poden ser futures promeses, però encara no se sap”. Avui, a 2014, quins creus que són els noms que abans qualificaves de joves promeses que creus que ja podrien passar a la llista de figures cabdals a la història del cinema català?
No m'atreviria a dir-ho perquè moltes d’aquestes promeses que en un moment es van assenyalar no han pogut fer una segona pel·lícula. Em va dir una vegada un director, i no recordo qui era, que el que costava no era fer la primera pel·lícula, sinó la segona.

Mar Coll, J. A. Bayona i Albert Serra estaven com a promeses. Ara ja els inclouries a la llista gran?
Bé, la Mar Coll, precisament amb la darrera pel·lícula es pot dir que més que una promesa és una realitat, tot i que ha trigat si no m'equivoco tres o quatre anys en fer-la, i a l’Albert Serra jo, ho sento molt, però no estic d'acord amb el seu cinema. No sé si és cinema sincer o no és sincer.


Es pot viure de fer cinema, avui, a Catalunya?
Avui dia no es pot viure pràcticament de res, ni de fer cinema, ni de fer periodisme, ni de res. Fer cinema és una aventura i jo admiro molt a la gent que fa cinema perquè realment és dificilíssim. Es que tu fixa-t’hi: els que cobren més diners, com els directors, fan una pel·lícula cada quatre anys, i tu has de dividir allò entre quatre. Et sortirà una cosa irrisòria. Per tant, no es pot viure, i per això tothom fa altres coses, com donar classes o fer anuncis...


Ajudes “La societat ja no tolera el sistema de subvencions pur” 
  Cicle de cinema català
  1. ALBERT SERRA, cineasta guanyador del Festival de Locarno 2013. (Català)
  2. ÀLEX GORINA, presentador del programa Sala 33, del Canal 33 (Català)
  3. ÀNGEL COMAS, historiador i crític de cinema (Català)
  4. ÀNGEL SALA, director del Festival de Sitges (Català)
  5. ARNAU BATALLER, compositor de bandes sonores (Català)
  6. CARLES BOSCH, periodista, documentalista i director de Balseros, film pel qual va estar nominat a l'Oscar. (Català)
  7. CAMILO TARRAZÓN, president del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya (Català)
  8. DANI DE LA ORDEN, director de Barcelona, nit d'estiu (Català)
  9. ESTEVE RIAMBAU, historiador i crític de cinema i director de la Filmoteca de Catalunya (Català)
  10. FERRAN MASCARELL, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Català)
  11. JAUME FIGUERAS, presentador del programa Cinema 3, del Canal 33 (Català)
  12. JAUME ROURES, soci fundador de Mediapro (Català)
  13. MAR COLL, directora de Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella (Català)
  14. MARC PRADES, co-fundador de Screenly (Català)
  15. NEUS BALLÚS, directora de cinema i guanyadora dels Premis Gaudí 2013 amb La plaga (Català)
  16. NORA NAVAS, actriu a Pa Negre i Tots volem el millor per a ella (Català)
  17. PERE PORTABELLA, cineasta i polític (Català)
  18. PERE VALL, redactor en cap de la revista Fotogramas (Català)
  19. SERGI CASAMITJANA, director de l'ESCAC (Català)
  20. SUSANNA JIMÉNEZ, cap de coproduccions de TV3 (Català)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada