diumenge, 7 d’agost del 2016

'Escuadrón suicida': Molt soroll per no res

'Escuadrón suicida', de David Ayer

Quan una pel·lícula és un producte planificat tan al detall com un film d’estudi de Hollywood, és normal que els referents, els homenatges i fins i tot la còpia passin per davant de l’originalitat i imposin quelcom tan característic de l’era postmoderna com és l’artificialitat. Però si la pel·lícula en qüestió és, a més a més, un film de superherois, la cosa es dispara. Difícilment es prendran riscos, si bé s’intentarà dotar el producte en qüestió d’una certa singularitat per tal de distingir-lo de les desenes de llargmetratges d’aquest tipus que l’han precedit.
Fa dos anys Marvel ho va aconseguir amb la refrescant ‘Guardianes de la galaxia’ i enguany el seu gran rival, DC, ha intentat aconseguir una victòria similar amb ‘Escuadrón suicida’, dirigit per David Ayer, que s’acaba d’estrenar a casa nostra. Amb tot, els resultats són ben diferents. Públic i crítica van acceptar amb gust el còctel desenfadat i enginyós de la primera, mentre que el to políticament incorrecte i l’estètica psicodèlica del segon film s’han quedat a mig camí per culpa de les píndoles dramàtiques (sobredimensionades, evidentment) que ens volen fer empassar i que no lliguen gens amb el concepte global de la pel·lícula. De fet, la pel·lícula gairebé no aconsegueix ni entretenir, ja que l’espectador té la sensació de que ja ha vist un film semblant moltes vegades.