Clàudia Pujol: “La feblesa del nostre país és el que ens costa a vegades d’anar tots a una”

Clàudia Pujol.                                                                                  Foto: Adrià Guxens

Clàudia Pujol es descriu com una persona inquieta i com algú que vol saber de tot. Potser per això, la seva trajectòria professional és llarga i passa per molts suports, des d’escriure novel·la negra a participar en grans publicacions catalanes, com Descobrir Catalunya o Cuina. Diu que la Garrotxa és el seu indret preferit i gaudeix amb el bon menjar, especialment amb un bon jabugo, un bon formatge i un bon vi. Ara ja fa diversos anys que es va posar al capdavant de la revista Sàpiens, la publicació d’història més llegida del país i la més llegida en català. Una revista atacada per alguns historiadors al principi però que ara s’ha convertit en un referent, també per ells. L’any passat va engegar la campanya d’El món ho ha de saber, que volia donar a conèixer el procés català a més de 10.000 personalitats d’arreu del món. Adria’s News entrevista a Clàudia Pujol un dia després que s’anunciï la famosa pregunta de la consulta catalana per parlar sobre la campanya, el procés i la revista.

La Sàpiens s’ha implicat molt en el debat sobiranista. Per què?

Nosaltres considerem que vivim un moment històric i ens semblava que, a través de la revista, alguna cosa havíem de fer, ja que Sàpiens és la revista d’història més llegida d’aquest país, i la revista més llegida en català. A més, tenim moltíssims seguidors que ens estan demanant informació per poder entendre el que està passant i que els expliquem les raons històriques. I en un moment determinat d’aquest any [any passat per al lector], en un sopar, ens van preguntar què faríem pel Tricentenari, ja que alguna cosa havíem de fer a banda de publicar els articles que poguessin ser de la guerra de successió de 1714. I vam començar a donar-hi voltes.

I d’allí va sorgir la idea de la campanya El món ho ha de saber?

Clar, nosaltres partim de la base que la causa catalana és un tema bastant desconegut a nivell mundial. La gent coneix molt més Barcelona que  no pas Catalunya  i no els hi vinguis a explicar la seva història! Llavors, molt sovint, als debats sempre que es parla de Catalunya, és pel tema econòmic. Els hi volíem explicar: “Escolta, que Catalunya és una nació que té mil anys d’història! Que en aquests mil anys d’història 700 anys ha estat sobirana i que en els últims 300 anys a causa, evidentment, doncs de la pèrdua de la guerra de successió hem estat  doncs tutelats i absorbits per l’estat espanyol”.

Semblant a la situació escocesa...

Sí, però el nostre cas no va ser una assimilació com l’escocès, amb un acord comú, sinó que vam estar sotmesos a l’estat espanyol perquè van voler centralitzar-ho i unificar-ho tot. Tot  i què no va ser una cosa amigable, l’anhel de llibertat dels catalans ha perdurat, ha romàs inalterable, en tot aquest temps. I des de la Renaixença hi ha un seguit d’autors que comencen a reivindicar i a proclamar-ho, fent el tema més popular.

Consulta “Estic molt contenta que finalment no hàgim hagut de fer el ridícul davant d’Espanya per no posar-nos d’acord”

Un llibre era el millor format per explicar la causa catalana al món?

Creiem que sí. A més, està dividit en diversos blocs: la primera part serveix per explicar que som una nació mil·lenària, amb unes institucions pròpies des de fa molts segles, que ha sofert unes certes vicissituds al llarg del temps. També incloem una mica les aportacions de catalans il·lustres al llarg de tota la història, tant a nivell d’institucions, a nivell comercial i a nivell de solidaritat, entre d’altres. Llavors, hi ha un tall molt important al 1714, i ens semblava que això també ho havíem d’explicar. Per tant una part de llibre és sobre el 1714, però pensat molt perquè pugui interessar al públic estranger. O sigui, nosaltres consideràvem que els hi havíem d’explicar el setge de Barcelona per tal que entenguessin que aquí uns milers de persones van lluitar radicalment per les seves llibertats en un moment determinat. Però també els hi havíem d’explicar que, com les guerres en l’època moderna, hi havia combatents de tots els països. I aquí hi havia germànics, hi havia italians, hi havia savoians, hi havia flamencs,  hi havia irlandesos... Hi havia un mica de tot. Generals molt importants que en passar per aquí ningú els coneix però que als seus països tenen monuments.

Buscàveu una major familiarització amb el tema...

Exacte. I per explicar-li, doncs, perquè en un moment determinat Catalunya aposta per l’Arxiduc i no per Felip V, què passa després de la guerra, com són les negociacions d’Utrecht, com els catalans es queden sols, etc. I l’altra part, evidentment, és la que, segurament, suscitarà més debat, sobretot a Espanya, i és la que explica com han estat aquests tres-cents anys de relació a nivell econòmic, a nivell de infraestructures, a nivell de repressió política, què ha passat amb el tema institucions, amb el tema llengua, focalitzar tot això. Buscar coses que a l’estranger puguin captar l’atenció. Per exemple, que a Gaudí el van empresonar per parlar en català. I llavors, l’últim article, sí que és un article clarament del procés, o sigui dient: “Escolta, què pot aportar Catalunya com un estat d’Europa?”

Un procés que ja té pregunta. Què en penses?

Jo estic molt contenta que finalment puguem decidir aquest tema. O sigui, jo crec que no hem de cometre l’error de dir: “Oh, és que jo segurament hagués decidit la segona pregunta i ja està”. Crec que aquest debat no l’hem de fer perquè, per a  mi, el més important, és que des d’Unió Democràtica, Convergència, Esquerra Republicana,  Iniciativa i les CUP s’han posat d’acord, amb lo difícil que és això en aquest país! S’han posat d’acord per una vegada! Tenim pregunta doble, és igual, com vulguis dir-li, i també una data. Doncs escolta’m, estic molt contenta que finalment no hàgim hagut de fer el ridícul davant d’Espanya per no posar-nos d’acord, ja que per a mi la feblesa del nostre país és el que ens costa a vegades d’anar tots a una. Ja discutirem després si som de dretes, d’esquerres, o del que sigui. Però posem-nos d’acord per una cosa, vaja que des del meu punt de vista transcendeix tota la resta.

Campanya “Nosaltres no som tan ingenus com per pensar que el Barak Obama en el seu proper discurs dirà I am a Catalan des del balcó de la Generalitat o que la propera pel·lícula de l’Spielberg anirà sobre almogàvers”

Traurà el Sí-Sí més d’un 50%?

Home, jo espero que sí. Evidentment, no tinc una bola màgica, però vaja, quan es va anunciar la pregunta vaig fer un tuit: “Ja tenim portada de Sàpiens del novembre 2014, l’emperadriu Sissí. [Riu]

Per tant, creu que ja hi ha una majoria social a favor de la independència?

Fins que no es voti no s’acabarà sabent perquè mai hem votat exactament per això, però jo tinc la sensació que sí perquè aquí és la societat civil qui ha impulsat els polítics. A Escòcia el procés ha sigut just al revés, o sigui que són els polítics qui ho han decidit i ara estan intentant tenir la majoria social. Tinc la sensació que per a nosaltres hauria de ser més fàcil que per a ells perquè la gent  hi és. La gent ho demana, i escolta’m, la majoria ha de ser com més gran millor però si hi ha 50+1, ja està. Ja ho tenim.

Com es van triar les 10.000 persones a les quals es van enviar els exemplars de El món ho ha de saber?

Hem fet dues tries. Primer, el sentit comú. Ens vam reunir diverses persones i potser sembla que 10.000 no és res, però 10.000 noms és una bestiesa, tot i que al final n’hem tingut 15.000, perquè va anar molt bé. Llavors la primera cosa va ser apuntar tots els caps d’estat i de govern, tots els ambaixadors, tots els directius de les principals empreses, rectors de les principals universitats i directors dels mitjans més influents. Llavors, per altra banda, si realment volíem que aquesta llista, a part del sentit comú fos representativa, necessitàvem la implicació de la gent que viu al carrer, o sigui que també ho vam articular a través del casals catalans.

En quin sentit?

Vam demanar a tots ells que ens ajudessin a poder arribar, doncs, a aquell tertulià d’una ràdio escocesa que és influent però que ni tu ni jo des d’aquí no en tenim ni idea o un periodista de no sé quin mitjà que potser és mes influent que la Kirchner o un videoblogger de Chicago que no sabem que existeix però que té els seus seguidors. Llavors, vam enviar la informació a tots els casals catalans. N’hi ha que han respost molt bé i ens han ajudat molt; d’altres menys. Però realment han sigut molt importants per poder fer aquesta llista, a la qual, evidentment, hi falta molta gent perquè no deixa de ser una cosa subjectiva, també. Però, vaja, és bastant representativa.

10.000 noms són molts. Va ser difícil contactar amb les personalitats, un cop decidides?

 Clar, n’hi ha que són molt fàcils perquè pots enviar els llibres al Parlament Europeu o a les Nacions Unides i ja en tens 600 de cop. Ara, n’hi d’altres que són molt complicats de trobar i la majoria van ser enviats al lloc de treball, ja que tenim pocs domicilis privats. Per exemple, als escriptors, cantants i tot això, molt sovint s’enviava el llibre a la productora o al seu mànager o agent literari perquè, clar, trobar el domicili particular de tota aquesta gent sí que és molt difícil.

Història “Tenim el prejudici que la història és una cosa molt feixuga però tot depèn de com te l’expliquin”

Heu tingut alguna resposta d’algú?

No, perquè els enviaments s’han començat a fer aquesta setmana. [actualment ja han respost diverses personalitats, com el President de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, els Reis d’Holanda i de Bèlgica, el Príncep de Gal·les, la Primera Ministra de Quebec, l’exprimer ministre britànic Tony Blair, l’entrenador del Manchester United, l’actor Kenneth Branagh i una llista que encara segueix].

I n’espereu?

Home, nosaltres no som tan ingenus com per pensar que després d’això el Barak Obama en el seu proper discurs dirà I am a Catalan des del balcó de la Generalitat o que la propera pel·lícula de l’Spielberg anirà sobre almogàvers. Evidentment, no. Però per a nosaltres, el que seria important és que els líders d’opinió, periodistes i polítics que són més reacis a això no s'hi mostressin tant i que comencessin a haver-hi, doncs, més opinions, i de resultes que entenguin que tenim tot el dret del món a elegir el nostre propi destí nacional, que és una qüestió democràtica.

Per tant l’objectiu principal és que ens entenguin...

Sí i també el reconeixement, però primer cal el coneixement i la idea de la campanya és això. Aquesta és la nostra història, doncs conegui-la, i llavors podrà fer-se una opinió per poder parlar amb una mica més de propietat.

Com vau decidir el tema de la tria aleatòria?

Això va costar bastant i per això els que n’entenen de màrqueting ens van haver d’ajudar perquè nosaltres aquí sabem fer revistes i llibres, i la primera idea era que la gent pogués elegir, però el que passava era que en el fons les persones realment conegudes són 100 o 200, i són els principals polítics, actors i esportistes o músics. Clar, llavors per la gent pot ser una mica desmotivador, perquè si jo ho vull enviar el llibre al Bruce Springsteen, la Julia Roberts o al Kevin Spacey i ja estan triats dius, “va, ja no ho faig!”. Llavors ens va semblar que una cosa que era molt més democràtica atzarosa era més com un joc de dir: “a veure qui em toca? I si et toca el del rifle dels Estats Units, bueno, doncs, mala sort.

Però també hi ha qui ha pogut triar d’una manera no aleatòria...

Sí, perquè vam demanar a 60 personalitats de la societat civil catalana que ens diguessin una persona i ells sí que van poder elegir a qui volien enviar-li. Per exemple, el Pep Guardiola ens va dir que ho volia enviar al Garri Kaspàrov i el Quim Monzó a la model Bar Refaeli... Perquè a nosaltres també ens anava bé de tenir persones conegudes que donessin suport a aquesta iniciativa, però la resta de gent era un sorteig totalment aleatori.

Primer es van enviar llibres a 10.000 persones. Després de quatre setmanes a 5.000 més i aquests 5.000 eren personalitats de la Unió Europea. Per què tots de la UE?

Sí, eren majoritàriament de la Unió. Això també és una cosa que a Europa el tema català se’l miren amb interès, saps? Per tant, vam afegir persones que en un primer moment no havíem afegit.

Doncs veia al web que Tony Blair o Eric Abidal encara no n’havien rebut cap...

[Riu] Em sembla que ara ja han estat adjudicats, tot i que no ho sé segur. És molt curiós que en un projecte així, clar, poses el nom del primer ministre actual i l’anterior. Però el Blair era més enrere, encara, perquè hi va haver el pas d’en Gordon Brown, i un dia determinat dius: “Ostres, però si no hi ha el Blair! [Riu]. Aleshores, aquesta llista progressivament es va anar ampliant perquè teníem molts correus de persones d’Alemanya, França, o d’on sigui, que ens deien: “Us falta una empresa molt important d’Alemanya!”. I l’afegíem. O sigui que, una bona part l’hem fet nosaltres des d’aquí, una altra part amb la col·laboració dels casals catalans i la tercera part, a través del feedback que hem tingut d’una manera o d’una altra.

Historiadors “Al principi deien a les universitats d’història: ‘Qui vegi llegir el Sàpiens, el suspenc’ i ara són els primers que truquen”

Ara s’ha allargat la campanya. Per què?

Nosaltres hem tancat la campanya i amb tres setmanes vam arribar als 10.000. Llavors, clar, això no podia parar i el que vam decidir és anar afegint adreces; teníem ja unes 15.000  adreces preparades i un pla B, C, D... Per tant, teníem 15.000 adreces i al final han estat 14.513 persones, les que han participat. Llavors, els enviaments es van tancar el 2 de desembre. El que passa és que teníem peticions de molta gent que ens deia: “Escolta, a mi em faria il·lusió enviar-li a no sé quin meu amic que vaig conèixer a l’Erasmus que vaig fer a Roma o jo voldria enviar-ho a la meva tieta que viu a Massachusetts”. Llavors, per petició popular, el que hem fet és que fins després de Reis la gent pot enviar més llibres des de la nostra web, posant el nom i l’adreça de la persona.

I preveieu alguna mena d’assistència per si algú vol enviar-li a alguna personalitat coneguda però que no té manera d’aconseguir la seva adreça?

No. Ja no busquem més adreces, perquè sembla que no, però 15.000 adreces pot ser una autèntica bogeria. Per tant, si li volen enviar al Dexter, fantàstic, però que, per favor, ens posin la seva adreça postal i llavors li farem arribar.

Després de Reis, quan es tanqui la campanya, què passarà?

En principi la campanya s’acaba. El que passa que estem en un any socialment molt intens i, a veure, tampoc sabem si tornarem a ser portada de La Razón, però per nosaltres, en principi, la campanya està acabada. Llavors el que nosaltres sí que fem a part de tots aquests enviaments és buscar a persones que puguin fer l’entrega a mà i  fer fotos. Per exemple, ahir en Ramon Tremosa tenia la possibilitat de donar-li a mà al Mario Draghi, el president del Banc Central Europeu, i li va donar. En tenim la foto, per assegurar-te que arriben, almenys. Seria injust assegurar que l’Obama se’l llegirà. No. Nosaltres assegurem que l’enviem, que l’adreça és la correcta. Però clar, a partir d’aquí ja depèn d’ells. Home jo espero que, de les 15.000 persones que ho enviem alguna o altra resposta hi hagi, encara que no sigui directa per tal d’anar creant el clima d’un millor coneixement del nostre tema.

Parlem de Sàpiens. Què és el que la fa una revista especial?

Podríem dir que té un eslògan, que és: “Divertir-se amb la història”. O sigui, tenim una mica el prejudici que la història és una cosa molt feixuga o molt pesada però nosaltres diem que pot ser molt feixuga i molt pesada depenent de com te l’expliquin. I nosaltres ho intentem de manera fàcil, amb moltes anècdotes, de forma molt periodística però sense oblidar tot el rigor històric. Per tant la fórmula Sàpiens és la de periodista més historiador; el periodista hi posa l’agilitat amb recursos propis de la literatura i l’historiador s’assegura que tot el que es digui sigui correcte. No hi ha notes al peu de pàgina.

És, per tant, com una finestra que proporciona certa llum en determinats temes...

Sí, ja que els dos peus de Sàpiens són la divulgació i la recerca històrica. Llavors, nosaltres intentem estar bastant atents a totes les notícies i arxius que van sortint i, en la mesura de les nostres possibilitats, que són poques, ni que sigui un parell de cops a l’any, paguem un viatge en algun poble que s’hagi descobert algun text, per saber més d’un determinat tema. Generalment, no són troballes que canvien la història, allò de dir: “Hem descobert qui va matar Kennedy”. No, no ho sabem, tot i que jo tinc la meva teoria [Riu], però a vegades sí que són peces per completar una mica més el trencaclosques de la història.

Infantesa “Abans de ser responsable, quan era petita, volia ser detectiu privat”

Sàpiens és una de les poques revistes en català que no han tancat durant la crisi. Com ho heu aconseguit?

És un moment complicat i per això estem fent milers de coses per aconseguir que la revista vagi bé, tot i que les vendes, evidentment, estan estancades. I amb tot el que estem fent, en circumstàncies normals, semblaria que hauríem de pujar de vendes, però no ho fem, tot i que estem aguantant, perquè les circumstàncies són molt dures i tot i així estem complint pressupostos de publicitat i intentem fer moltes altres coses, com ara cursos d’extensió universitària. O sigui, a partir d’una marca que funciona, intentem anar a buscar moltes més visites i negocis.

En sabem poc d’història?

Jo crec que sabem poca història, però tenim un gran interès per aprendre’n perquè, si no, no s’explicaria que Sàpiens vagi bé, ni que hi hagi tant d’interès pels documentals d’història que es fan a prime time o que programes de televisió i de ràdio tinguin tan bona audiència, com el Sota Terra, amb prime time televisiu. Tenim una gran necessitat de saber història.

També has escrit llibres de novel·la negra...

Que has mirat a Google, no? [Riu].

A algun lloc he mirat, sí. També he vist que dius que la novel·la negra i els historiadors tenen un punt en comú, que és que els historiadors són com detectius del passat. Aleshores què són els periodistes?

Són persones molt preocupades i inquietes per saber el què, el qui, el quan, l’on i el per què, i tenen bastantes coses en comú amb els historiadors i els forenses, en certa manera. I jo sóc així, molt inquieta i algú a qui li agrada saber-ho tot. De fet, abans de ser responsable, quan era petita, volia ser detectiu privat. Però bé, al principi de Sàpiens hi havia historiadors molt crítics. Molts. I encara n’hi ha dels que diuen “això és una falsificació de la història, això és una banalització...” Però ara comencen a veure que no només no és negatiu sinó que a més és positiu. Algun cop són ells que em truquen perquè veuen que les coses que abans escrivien pels circuits de l’àmbit acadèmic, acabaven arribant a unes 100 o 200 persones. I ara veuen que ho llegeixen 150.000 persones al mes i, es vulgui o no, el que ells fan té un major benefici social.

És a dir, que estan acceptant el periodisme especialitzat en la història.

Sí, i això és molt complicat, però cada vegada ho van veient més i molta gent que al principi deia a les universitats d’història: “Qui vegi llegir el Sàpiens, el suspenc”, ara són els primers que truquen i et diuen que tenen un llibre que Sàpiens podria ajudar a fer ressò. I home, jo entenc que si tu vols ser historiador, has de llegir més coses, a part de Sàpiens, però tampoc hi ha cap problema per a llegir-lo; no fa cap mal... I si a través del Sàpiens hi ha més gent que s’interessa a fer la carrera d’història, escolta, nosaltres ho celebrem.

Ja per acabar, has estat al Descobrir Catalunya i a Cuina. Quin indret i quin plat em recomanaries?

[Riu] Home, d’indret, la meva Garrotxa. I la de Cuina, va ser una època sensacional, molt creativa, perquè Cuina no és una revista només de cuina, sinó una revista de gastronomia en general. Si t’hagués de dir un plat, doncs no t’ho sabria dir perquè no tinc un plat preferit, tot i que el que més m’agrada a la vida és el jabugo, el bon formatge i un bon vi. I de plat, bé, m’encanta el sushi. Sóc del molt bon menjar.

Interès “Crec que sabem poca història, però tenim un gran interès per aprendre’n”