J.A. Bayona acaba
d’estrenar amb magnífics resultats de crítica i públic Un monstre em ve veure, el
film que tanca la seva personal trilogia sobre la relació mare-fill. El
director barceloní ja va sorprendre l’any 2007 amb L’orfenat, una de les millors òperes primes espanyoles de la
darrera dècada, apadrinada pel gran Guillermo del Toro. Amb tot, i malgrat
l’èxit, Bayona va tardar cinc anys a estrenar una nova pel·lícula. Va ser L’impossible (2012), una producció molt
més gran i que comptava per primera vegada amb repartiment internacional. Si
posem el focus en el seu darrer treball, no és difícil de veure que Un monstre em ve a veure segueix el llegat
de la seva predecessora; un últim projecte personal abans que el director es
llenci de cap a l’univers dels blockbusters
amb Jurassic World II.
Dit això, podria utilitzar
aquesta màquina del temps per rescatar films i referències que, com el propi
cine de Jota, es basin en la relació
materno-filial, encarnada en els tres films per Belén Rueda i Roger Príncep;
Naomi Watts i Tom Holland; i Felicity Jones i Lewis MacDowgall, respectivament.
Tot i així, sabent que molts altres mitjans ja hauran fet un exercici similar,
penso que és més interessant centrar-se en el gènere al qual pertany Un monstre em ve a veure que, en certa
manera, fusiona el terror de L’orfenat
i el drama de L’impossible, que
convergeixen en un emotiu drama fantàstic.
