Crítica de 'Slow West', de John MacLean.

Michael Fassbender i Kodi Smit-McPhee a 'Slow West'.

Slow West és, sens dubte, una pel·lícula singular. Malgrat reunir bona part dels elements que configuren el western convencional, com els caçarecompenses, la set de venjança i un bodycount (en aquest cas, completament literal), el film sembla voler fugir de tota classe d’etiquetes per presentar-se com a una proposta fresca i diferent. Diferent tant pel que fa a les localitzacions –ara ja no estem ni al desert de Tabernas, ni al Monument Valley de Utah, sinó a una Nova Zelanda perfectament recognoscible des del boom d’El Senyor dels Anells–, com pel que fa a la banda sonora, que es configura a través d’una melodia per a cordes en pizzicato que s’apropa més a l’univers melancòlic de Wong Kar Wai que no pas a l’èpica del tàndem Leone-Morricone. I és clar, no podem pas oblidar de referir-nos a la fotografia, l’element més ‘indie’ de la pel·lícula, que aposta per plans poc contrastats de tons pastel, però amb un gran rang dinàmic que semblen voler convertir cada frame en una petita pintura.

Crítica de ‘Jack’, d’Edward Berger

Els joves actors Ivo Pietzcker i Georg Arms.

Sovint, quan se’ns pregunta quina és la funció que ha d’acomplir el cinema ens trobem amb dos tipus de respostes contraposades. Per a uns, el cinema és quelcom que ens ha d’ajudar a evadir-nos de la realitat; per a d'altres, tot el contrari, doncs defensen que el cinema hauria de fer que, precisament, ens capbusséssim de ple en la realitat i, a partir d’aquí, guiar-nos per mostrar-nos les costures més subtils d’aquest teixit en canvi permanent que s’anomena societat. Així, si seguim aquesta dicotomia podríem dir sense equivocar-nos que Jack pertany, sense cap mena de dubte, en aquesta darrera categoria.

El realitzador alemany Edward Berger filma amb nervi i gust l’odissea del Jack que dóna nom al film i el seu germà petit, Manuel, que hauran d’actuar i pensar com a adults si volen sobreviure en un Berlin inhòspit després que la seva mare desaparegui de la nit al dia sense deixar rastre. Però Jack no és un Ulisses, doncs el seu problema no acaba de ser el tornar a casa, sinó el com mantenir la moral alta a mesura que passa el temps i no sap res de la seva mare. Així, l’única sortida que veu possible és la de posar totes les seves forces en l’esperança de recuperar una llar i una família tan escapçades que gairebé semblen impossibles de reconstruir.

Crítica de ‘Lejos de los hombres’, de David Oelhoffen

Els actors Reda Kateb i Viggo Mortensen.

“Per als francesos érem àrabs; per als àrabs érem francesos”. Aquesta frase que pronuncia Daru, el mestre protagonista que interpreta Viggo Mortensen, sintetitza perfectament l’essència de Loin des Hommes, el segon film del director gal David Oelhoffen, que va competir pel Lleó d’Or al Festival de Venècia de 2014 i que s’estrena ara als nostres cinemes. 

Daru va néixer a Algèria, però és fill de colons francesos, per la qual cosa és víctima d’una ambigüitat cultural que li portarà tota classe de problemes i malentesos. Com en Rick de Casablanca, Daru vol seguir vivint aliè a la incipient guerra (la que serà la Guerra per a la Independència d’Algèria), però no tardarà en ser arrossegat pel conflicte bèl·lic, descobrint que la seva veu poc importa a l’hora de decidir per a qui vol donar la cara. La seva pell és blanca i per a la majoria, això serà més que suficient per dictaminar el seu bàndol.