 |
| I, Tonya (2017), de Craig Gillespie. |
Si hi ha un gènere que
va estretament lligat a la temporada de premis cinematogràfics, aquest és el biopic.
Sembla ser que no hi ha actor que es resisteixi al repte de posar-se a la pell d’una
figura “extraordinària”. Que sigui la personificació d’algú conegut pel públic
o d’un heroi anònim és indiferent, ja que el resultat acaba sent el mateix: una
allau de premis i alabances de la crítica especialitzada a parts iguals.
Recordem, si no, els Oscars que van rebre Meryl Streep per The Iron Lady (Lloyd, 2011), Philip Seymour Hoffman per Capote (Miller, 2005) o Julia Roberts
per Erin Brockovich (Soderbergh, 2000),
per només mencionar alguns exemples.
Aquest any, doncs, ha
estat el torn de Margot Robbie, que ha volgut trepitjar fort i reivindicar-se
com a una actriu de primera interpretant a la controvertida figura de Tonya
Harding, la primera patinadora artística sobre gel estatunidenca que va
aconseguir completar amb èxit un triple àxel, un dels salts més difícils
d’aquest esport. La pel·lícula resultant és I,
Tonya, de Craig Gillespie, una proposta més original que la majoria de
biopics que estem acostumats a veure gràcies a un to desenfadat proper a la
comèdia negra, l’ús del fals documental com a eina d’exposició narrativa i
estilística, el trencament constant de la quarta paret i una estructura
totalment fragmentada i no cronològica que no fa més que singularitzar la
pel·lícula.
