A Mèxic, a la serralada Tarahumara, hi habita
un dels pocs pobles indígenes que s’ha mantingut apartat de l’home blanc i ha conservat
les seves arrels mil·lenàries. Són els raràmuri, els que caminen veloços, els
dels peus alats...
Santiago Tejedor, periodista i escriptor,
confessa que es va enamorar del verb viatjar ja fa molt de temps. “Viatjar és
una bona manera d’aprendre, però també és la millor manera de desaprendre”. I
és que aquest viatger incansable va presentar ahir a la Universitat Autònoma de
Barcelona el seu nou llibre titulat Amara: Un viaje tras las pisadas del
pueblo rarámuri (UOC), que va ser el resultat del viatge que va fer Tejedor
a Norogachi, a l’estat de Chihuahua (Mèxic), i que li va permetre conèixer ben
de prop els raràmuris, convivint amb ells durant un mes. Era un cabochi
(literalment, el que té aranyes a la cara), mot raràmuri amb la qual els
raràmuri qualifiquen l’home blanc. Utilitzant les paraules del propi autor, aquest
llibre pretenia “donar veu als que no la tenen i mostrar una part del món
sovint oblidada”. La conferència va apropar el públic a la realitat d’aquesta
comunitat i ho va fer al ritme de la música d’Utara i la Virginia, que van
interpretar mitja dotzena de cançons tradicionals índies amb flautes i tambors.
