Àngel Comas: “Aviat no hi haurà càmeres de cinema”

L'historiador i crític de cinema Àngel Comas. Foto: Adrià Guxens.

En un principi aquesta entrevista amb l’historiador i crític de cinema Àngel Comas s’havia de fer a Sant Cugat, però finalment la canviem d’ubicació i ens trobem a Valldoreix, tot pensant que allí gaudirem d’una major tranquil·litat. Gran error. De fet, és l’entrevista que més vegades he interromput per la presència de motos, cotxes i gossos. Sobretot gossos, que amb els seus lladrucs impossibiliten una captació neta d’àudio i fan inintel·ligible la nostra conversa cinèfila. A més, fregant a la hipèrbole i el surrealisme, a mitja entrevista ens interromp un personatge que sembla ben bé sortit d’una pel·lícula de Woody Allen. “Què hi feu aquí amb una càmera? Sou de la televisió, oi?”. Però ni la meva negativa evita que ens tracti amb desconfiança i males puces. “Per què heu triat el meu carrer, doncs?” Em disposo a respondre-li un “perquè és tranquil”, però m’aturo, adonant-me de com d’absurda sonaria aquesta frase enmig de la simfonia de gemecs canins que ens envolta. Com aquell qui té preparat un discurs, aquell senyor gran ens explica que “el seu carrer” havia estat una carretera que donava a una riera i a un molí (d’aquí el nom de Calle del Molino). De fet, fins i tot assegura que és el carrer més antic de Valldoreix. Dit això, s’esfuma, com si fos el vell samarità d’una pel·lícula de fantasia que estem protagonitzant sense adonar-nos, com si fóssim en Jim Carrey a The Truman Show.

Adria’s News entrevista a l’historiador i crític de cinema Àngel Comas per conèixer més a fons la realitat de la indústria del cinema de Catalunya i per descobrir quins són els elements que han fet entrar el setè art en una crisi d’infraestructura i de públic.

Pere Vall: “El cinema català sempre ha intentat existir”

Pere Vall, redactor en cap de Fotogramas.                           Foto: Adrià Guxens

Si qui llegeix aquesta entrevista pertany a la indústria del cinema català o és un cinèfil com déu mana, la presentació de Pere Vall resulta totalment innecessària. Però per respecte a la resta de lectors, diré que ell és un dels grans pilars de la Revista Fotogramas, la publicació de cinema de més èxit a l’estat espanyol, de la que és cap de redacció des de fa dècades. Aquest és el seu càrrec, però Pere Vall és molt més que això; és una enciclopèdia cinematogràfica amb una memòria tan gran que no només recorda els centenars i centenars de pel·lícules que ha vist i revist, sinó que fins i tot pot especificar-te, en la majoria de casos, en quin cinema barceloní les va veure.

Vall em rep a la redacció de Fotogramas de Barcelona, on hi pengen diverses fotografies d’actors i actrius del Hollywood clàssic –firmades per ells mateixos– entre els pòsters d’algunes de les millors portades d’aquesta revista històrica, que va néixer l’any 1946.

Quan veig a Pere Vall per primera vegada no puc evitar de fixar-me en la seva espessa barba, però no trigo gaire a saber per què no se l’afaita. “Hi ha més pel·lícules que necessiten extres barbuts del que t’imagines”. I és que la figuració és una de les seves altres passions, que li permet conèixer de primera mà els protagonistes de la nostra indústria i “fer-se una idea més completa de com es fa una pel·lícula abans de ser senzillament un espectador que s’asseu a una butaca i la veu”.
Adria’s News entrevista a Pere Vall, un periodista que estima tant el setè art i la seva feina que quan li pregunto quants dies de vacances té un treballador de Fotogramas no em sap contestar. “Quan no estic a la revista estic fent d’extra o mirant pel·lícules. Qui necessita vacances, així?”