Irlanda es “cola” als Oscars amb 'Room' i 'Brooklyn'

Si repassem la història recent dels premis Oscar de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències dels Estats Units descobrirem que en els darrers anys la categoria de Millor Pel·lícula és més un amalgama de films de tipus ben diferents que no pas un conjunt homogeni com havia estat anys enrere. Actualment, hi trobem des de grans produccions de directors consagrats a petits llargmetratges independents, com les recents ‘An education’, ‘Beasts of the Southern Wild’, ‘Dallas Buyers Club’, ‘Winter’s Bone’ o ‘Whiplash’.

Com era d’esperar, doncs, aquest any no ha estat pas diferent, ja que hi ha hagut dos films amb pressupostos no superiors als 10 milions d’euros que han aconseguit arribar al cim dels premis més famosos de la indústria del cinema. Estic parlant, és clar, de ‘Brooklyn’, de John Crowley, i ‘Room’, de Lenny Abrahamson, dues pel·lícules irlandeses que s’estrenen a casa nostra el proper divendres dia 26 de febrer. Ara bé, si deixem de banda els seus pressupostos modestos, la seva nacionalitat i que estan protagonitzades per dones, no tenen gaire més elements en comú.

Caroline Link: “I don't think all the German filmmakers have to make a movie about Nazis”

Caroline Link, director of Exit Marrakech.                     Photo: Adrià Guxens

When Caroline Link  (Bad Nauheim, Germany, 1964) started her studies at the University of Television and Film in Munich she couldn’t imagine that only fifteen years later she would win an Oscar. It would be for her film Nowhere in Africa (2001), a very particular portrait of a Jewish family that moves to Kenya to escape from the Nazi regime. With no doubt, the African continent has caught her, since she has now come back to shoot Exit Marrakech, a film that talks about a young man (Samuel Schneider) who decides to experience a liberating trip to get to know himself better and break the chains that tie him to his father (Ulrich Tukur).

Caroline Link: “No creo que todos los directores alemanes tengamos que hacer una película sobre nazis”

 

Caroline Link, directora de Destino Marrakech.             Foto: Adrià Guxens

Cuando Caroline Link  (Bad Nauheim, Alemania, 1964) empezó a estudiar en la Universidad de Cine y Televisión de Múnich no podía imaginarse de ningún modo que sólo quince años después ganaría un Oscar. Sería por la película En un lugar de África (2001), un particular retrato de una familia judía que se exilia en Kenya. Sin duda, el continente africano la atrapó, pues ahora ha vuelto allí para rodar Destino Marrakech, una cinta que cuenta la historia de un joven (Samuel Schneider) que decide hacer un viaje liberador para conocerse mejor a sí mismo y romper las cadenas que lo ligan a su padre (Ulrich Tukur).

Segle XIX, el segle d’or del cinema?

No sé si es deurà a la crisi econòmica, a la crisi política, a la crisi social o a la crisi mediambiental, però als cineastes no els hi agraden els dies en què ens ha tocat viure ja que no paren de fer pel·lícules que ens transporten a èpoques pretèrites o futures. De fet, sembla que l’any 2012 només està de moda per a films apocalíptics sobre desastres naturals. A part d’això, per poca cosa més. 

Algunes pel·lícules de ciència-ficció tenen lloc en un futur proper, altres en un futur llunyà, però poques s’aventuren a posar data als esdeveniments que estan narrant. Per contra, les pel·lícules que ens traslladen al passat són molt més concretes i detallistes, informant-nos ja no només de l’any en què té lloc l’acció dels fets, sinó també del mes i el dia, en la majoria de casos.

Si repassem la història del cinema veurem que cada segle té un parell o tres de pel·lícules més famoses, des de Cleopatra (1963) i Spartacus (1960), com a representants del segle I abans de Crist, a The Last of the Mohicans (1992) i Amadeus (1984), com a exemples de films ubicats al segle XVIII. Amb tot, actualment es pot percebre una tendència creixent en rodar pel·lícules basades en el segle XIX, potser degut a l’enorme material que ofereix aquesta centúria, mare de revolucions, guerres i nombroses obres d’art. I sembla ser que  el segle XIX serà enguany el paraigües de tot un munt d’estatuetes daurades que recauran sobre quatre dels films més esperats d’aquest hivern, l’acció dels quals s’engloba dins d’aquest període històric.

Jaume Figueras: “Em faria molta ràbia que 'The Artist' s’ho emportés tot”

 

Jaume Figueras és el més veterà de tota la plantilla de TV3. Cinèfil com ben pocs, l’afició al setè art li ve de ben jove, una afició que s’ha convertit, amb els anys, en la seva professió. I és que Figueras ha aconseguit el que qualsevol amant del cinema somia: viatjar per tot el món, trepitjar centenars de catifes vermelles, parlar amb les grans estrelles de Hollywood i assistir a gairebé totes les gales i entregues de premis cinematogràfics. Adria’s News es troba amb ell a la Llibreria Laie de Barcelona per repassar la seva brillant carrera i per parlar dels Premis Oscar (prediccions), que se celebraran el proper 26 de febrer. Llums, càmera i acció!

El Discurso del Rey s'imposa com a guanyador absolut dels Oscars 2011

 

Els principals premiats de la nit dels Òscars


   

Ahir, un any més, el Teatre Kodak de Los Angeles va acollir la cita més important per a tots els cinèfils en el marc d’una nit on van brillar més estrelles que mai; la nit en què es van entregar els premis a les millors pel·lícules del 2010: la nit dels Òscars.

Anne Hathaway i James Franco van ser els presentadors de la 83a edició dels Premis de l’Acadèmia en els quals hi van participar 28 produccions diferents. Enguany, l’esforç, el sofriment i la superació personal, ja sigui en el cos d’una ballarina que busca la perfecció, en el d’un rei que desitja poder articular el seu discurs o en el d’un lluitador de boxa que somia amb ser el rei del ring, han estat els principals temes tractats.



Colin Firth, després de recollir l'Oscar

Però només una de les pel·lícules va assolir la immortalitat; només una  va poder gravar el seu nom a la història del cinema. Aquest film, va ser, com tothom sospitava, El Discurso del Rei (The King’s Speech). La pel·lícula es va emportar tres estatuetes a més a més de la de millor pel·lícula, que van ser la de millor director (Tom Hooper), la de millor actor principal (Colin Firth) i la del millor guió original (David Seidler), sent quatre dels guardons més preuats i valorats pels cineastes.

Però també hi va haver un altre discurs que va emocionar a l’audiència, el d’una Natalie Portman visiblement excitada per haver rebut, amb només 29 anys, l’Òscar a la millor actriu, per Cisne Negro (Black Swan), un film que, molt probablement recordarà per sempre, perquè, a part del premi, li ha portat una parella i un fill.

La pel·lícula El Luchador (The Fighter) també va rebre premis destacats. El del millor actor secundari per Christian Bale, i el de millor actriu secundària, per Melissa Leo, que va rebre el guardó de les mans del gran Kirk Douglas, que va fer una aparició inesperada a la celebració.

L'actriu Natalie Portman

Els altres guardonats van ser In a better world (Dinamarca), com a millor pel·lícula de parla no anglesa, La red social (The social network), com a millor guió adaptat, millor banda sonora original i millor muntatge, Inception (Origen), com a millor fotografia, millor mescla de so, millor muntatge de so i millors efectes especials, Toy Story 3, com a millor llargmetratge d’animació i millor cançó, Alícia en el país de las maravillas (Alice in Wonderland), com a millor direcció d’art i com a millor vestuari, The Inside Job, com a millor llargmetratge documental, Strangers No More, com a millor curt documental, The Wolfman, com a millor maquillatge, God Of Love, com a millor curt de ficció i The Lost Thing, com a millor curt d’animació. L’Òscar honorífic es va entregar a Jean-Luc Godard, Francis Ford Coppola i Eli Wallach.

Per contrapartida, la gran derrotada de la nit va ser Valor de ley (True Grit), que no va rebre cap Òscar tot i tenir 10 nominacions. 127 hores (127 hours), Los chicos están bien (The Kids Are All Right) i Winter’s Bone, amb 6, 4 i 4 nominacions respectivament, tampoc van rebre cap estatueta.

Els presentadors de la gala, James Franco i Anne Hathaway

Però a la gala no només hi van haver nervis, tensió i preocupació, sinó que l’humor i els bons moments també hi van ser presents, com quan James Franco es va disfressar de dona o quan Anne Hathaway va cantar Evita. A més a més, diversos actors i directors consagrats, com Halle Berry, Javier Bardem, Scarlett Johansson i Steven Spielberg, van entregar alguns dels guardons.

L’acte va acabar amb l’actuació d’una coral de nens que va interpretar Somewhere Over The Rainbow, d’El Mag d’Oz. A la darrera estrofa de la cançó, tots els guardonats van sortir a l’escenari i els van acompanyar exhibint el seu trofeu.

Malgrat l’emoció i l’expectació de la celebració, va ser una entrega de premis força previsible, amb resultats que corresponien amb els pronòstics dels especialistes i sense cap sorpresa rellevant.

ʻBlack Swanʼ, un thriller que frega la perfecció

Pòster de la pel·lícula Black Swan (Cisne Negro)

Passió, esforç, sofriment, virtuosisme i perfecció. Aquestes són algunes de les paraules que podrien descriure Black Swan (Cisne Negro), la darrera pel·lícula de Darren Aronofsky que retrata, de la manera més dura possible, les condicions amb què han de viure les ballarines d’una companyia de dansa clàssica on la competitivitat i l’enveja flueixen constantment entre les seves integrants.

El film narra l’evolució i la posterior degradació de la Nina Sayers (Natalie Portman), una ballarina tècnicament brillant però que encara no ha sortit de l’ou de la infància. La Nina és escollida per fer els dos papers principals del ballet del Llac dels Cignes: el paper del Cigne Blanc, que representa la puresa i la perfecció i el del Cigne Negre, totalment oposat, que simbolitza la sensualitat i la seducció. Thomas Leroy (Vincent Cassel), el director de la companyia de ballet, veu que la Nina és la viva imatge del Cigne Blanc, però no aconsegueix alliberar prou el seu cos ni el seu esperit per encarnar el paper del Cigne Negre. Per això, la força a abandonar la nena fràgil i innocent que és, per convertir-se en una dona desenfrenada, agressiva i plena de passió.

Natalie Portman en una escena del film

La Nina agafa com a model a seguir a la Beth Macintyre (Winona Ryder), una gelosa i impulsiva ballarina a punt de retirar-se, que havia estat una de les figures de la dansa més destacades de tots els temps. Però l’afany de la Nina per albirar la perfecció utòpica de la Beth és sovint atacat per la seva mare (Barbara Hershey), que la frena constantment sense deixar que desenvolupi la seva pròpia personalitat, i per la Lily (Mila Kunis), una ballarina de la companyia que ho té tot per ser la protagonista i vol arravatar-li el paper principal. Aquesta espiral d’odi, enveja i impotència causarà a la Nina una gran confusió i la convertirà en una dona neuròtica i insegura, amb una doble personalitat i amb una gran obsessió per la perfecció, que acabarà destruint-la, eliminant tots els vestigis de la seva antiga personalitat, equivalent a la del Cigne Blanc, per esdevenir la viva imatge del Cigne Negre, en el qual tant havia aspirat convertir-se.

Black Swan és, a més a més, una pel·lícula plena de metàfores visuals. La majoria d’escenes tenen com a colors principals el blanc i el negre i aquests també queden reflectits en la forma de vestir dels personatges, que duen la roba d’un color o un altre responent al seu caràcter. Un altre exemple són els miralls, on la Nina s’acostuma a mirar i, en els quals, al final, ja no es pot reconèixer.

El film vol representar la dualitat entre el bé i el mal, la dicotomia entre el blanc i el negre. El paper de la Nina comença en el blanc més pur i virginal, però la seva creixent ambició la porta al gris i la recerca contínua de la perfecció la transforma, finalment, al negre, després d’un llarg i dur camí d’esforç i sofriment que la condueix a  la bogeria.

Natalie Portman en una escena de Black Swan

La pel·lícula Black Swan té cinc nominacions als Oscar, que corresponen a la millor pel·lícula, al millor director (Darren Aronofsky) a la millor actriu principal (Natalie Portman), a la millor fotografia (Matthew Libatique) i a la millor edició (Andrew Weisblum). La gala d’entrega dels premis tindrà lloc el pròxim diumenge 27 de febrer i és molt probable que Portman i Aronofsky s’emportin una estatueta a casa ja que Black Swan és un thriller psicològic que, a l’igual que la seva protagonista, mereix ser consagrat i recordat per sempre perquè es troba ben bé al llindar de la perfecció.

*Per veure el tràiler de la pel·lícula, pitjar aquí.