diumenge, 16 de novembre de 2014

Nora Navas: “Què és més important, quin vestit et poses o com actues en una pel·lícula?”

Opinió 
 
L'actriu catalana Nora Navas.                             Foto: Adrià Guxens.


Quan entrevisto a Nora Navas (Barcelona, 1975) ja queden pocs dies perquè finalitzi l’obra que protagonitza al TNC, Doña Rosita la soltera. “És l’esprint final”, em diu. I és per això que ens citem al mateix teatre a mitja tarda, per tal de no cansar-la i pugui tenir una horeta lliure abans de la funció del vespre després de l’entrevista. 
Nora Navas és una actriu que ha confiat en els instints a l’hora de guiar-se per la vida. “He anat agafant d’aquí i d’allà el que m’agradava”, explica Navas, que ha passat per la carrera d’Humanitats, l’Institut del Teatre, l’escola Nancy Tuñón i que, fins i tot, va viure una temporada a Buenos Aires. Aquesta recerca contínua que li ha permès decidir cada moment quin camí vol seguir també és el mètode que ha fet servir a l’hora de triar els guions als quals ha volgut participar. “Sempre hi ha d’haver alguna cosa estranya a la història i que el personatge em cridi l’atenció”, comenta.
Recentment, hem vist a Navas a pel·lícules de gran èxit, com Pa Negre o Tots volem el millor per a ella, on ha brodat interpretacions que li han valgut més d’un premi. Curiosament, es tracta de dues pel·lícules catalanes, però l’any vinent s’estrenarà amb Gracia Querejeta a Felices 140, un film en el qual compartirà cartell amb Maribel Verdú i Eduard Fernández, entre d’altres. “Ja tenia ganes de dir a Madrid que també sé fer pel·lícules en castellà”, bromeja Navas, que creu que aquesta pot ser una bona porta d’entrada al cinema espanyol.
Adria’s News entrevista a una de les actrius del moment per esbrinar què en pensa del cinema català, per descobrir com aconsegueix les seves reeixides interpretacions i per conèixer la raó per la qual no té intenció de marxar a provar sort a Hollywood.


Darrerament has rebut molts reconeixements, la qual cosa ha provocat un gran desplegament mediàtic. En algun moment has volgut fer una mica com la Geni i desaparèixer?
Quan estàs en un moment així, és com quan poses la llavor al camp: ho llaures tot bé i ho regues per tenir, després, els fruits.
És a dir, els premis...
Sí, i sempre t’agafa una mica de nou. Quan hi estàs, penses: “I quin dia podré descansar?”, però és un moment que has d’aprofitar per veure’t amb gent. I a mi m’agrada estar en aquesta cosa mediàtica quan tinc algo que presentar, i en aquesta època he hagut de presentar la pel·lícula de la Mar Coll, que ha tingut molt bona acollida i, també, l’obra de teatre Doña Rosita la Soltera. I estant en vista de tots, en moments així, penso que és bo.
Comentes que ara presentes la pel·li de la Mar Coll, però ja venies de Pa negre, on vas fer un altre paper que també et va valer molts reconeixements. Has notat, en la teva carrera l’abans i el després de Pa negre?
Sí. La veritat és que pots dir més que no, tens més coses sobre la taula i pots decidir més cap a on vas. I també pots decidir si vols parar un temps, que no cal que estiguis tota l’estona amb l’ansietat. Jo sempre dic que la meva vida va canviar perquè em va trucar l’Agustí Villaronga i no perquè em donessin premis. Aquesta trucada em va obrir moltes portes com a actriu, fins i tot més que mediàticament. I la primera vegada és com “D’on surt, aquesta?”. Sobretot al cercle de cinema de Madrid. I, aquesta vegada, amb el projecte de la Mar, ha estat bé perquè és com una reafirmació d’una feina que vinc fent des que tinc 17 anys.
Però sí que és veritat que a Pa negre vas fer un triplet: Gaudí, Goya i Concha, dos premis d’acadèmies i un premi de festival de classe A. Quina és la distinció més important, per a tu?
La distinció més important, també perquè va ser la primera i perquè jo no m’ho esperava, va ser la del Festival de San Sebastián. Jo m’emociono, encara, perquè és un festival en el qual havia anat d’espectadora i al que havia prestat atenció des que era adolescent. Encara ara, quan veig un vídeo de quan em van donar la Concha se’m posen el ulls plorosos. Però va ser tot molt divertit perquè estàvem en família: érem el Sergi López, el Roger Casamajor, la Laia Marull i jo. Vam presentar la pel·li i va tenir molt de ressò, i haver de tornar per recollir la Concha de Plata en un festival que hi havia estat la Bette Davis va ser algo molt maco.

Acceptació “La primera vegada que em veig en una pantalla em costa moltíssim”

Per tant, t’agraden més els premis dels festivals que no pas els de les acadèmies...
És que als festivals, i aquest any ha passat el mateix amb la Seminci, on he presentat la pel·li de la Mar Coll, hi ha un jurat que està veient totes les pel·lícules. En el fons és puro cine, no? Perquè moltes vegades no sap res de la pel·li que està veient, ni el meu nom ni res, i té una mirada fresca cap al cinema. I, en canvi, als Goya o als premis que hi ha a competició entre tres o quatre ja entra la cosa més mediàtica d’alfombras rojas i em perdo més.
Ara que parles de catifes vermelles, l’any 2000 el Conseller de Cultura, Jordi Vilajoana, va dir que les actrius catalanes no tenen glamour. Què en penses?
Jo crec que tenim el glamour català, jo què sé! [Riu]. Jo crec que sí que en tenim i, si més no, també tenim menys història de catifes vermelles, oi? I jo crec que hi ha molt talent de cinema i de teatre. I què és més important, quin vestit et poses o com actues a la pel·lícula? Jo ho tinc clar...
A Hollywood està clar que el glamour passa pel davant de la interpretació però aquí com ho veus?
Aquí déu n’hi do, lo que pesa. També està bé que es faci perquè és una festa i és una professió que és un entreteniment, i com a tal la gent et vol veure, que ja està bé...  Però quan jo veig a algunes actrius que només van al photocall m’horroritzo. Jo aniré a un photocall sempre que hagi de presentar algo, però si no, ho evito.
Recentment s’ha  creat l’Acadèmia del Cinema Català i els Premis Gaudí, que ja coneixes bé. Creus, però, que era necessària una acadèmia del cinema a Catalunya?
Jo crec que per al cinema català ha sigut molt necessària perquè abans ens perdíem una mica més i no sabíem tant quin cinema estava passant al nostre país. Bé, jo també estava entrant a la indústria i ara queda molt clar, no? Realment, en aquests sis anys ha agafat molt de ressò. I per a mi, guanyar el Gaudí està al mateix nivell que haver guanyat el Goya. I, després, el nostre cinema es pot afegir a un cinema europeu i es pot afegir a un cinema espanyol, però crec que hem de defensar el nostre cinema i els nostres professionals.

Pa Negre “La meva vida va canviar perquè em va trucar l’Agustí Villaronga i no perquè em donessin premis”

Els teus dos grans èxits, Tots volem el millor per a ella i Pa negre són dues pel·lícules parlades en català. Ha estat casualitat?
Casualitat no ho sé, però jo el que tenia ganes de dir a Madrid, ara que he anat a moltes gales, era que jo també sé fer pel·lícules en castellà [Riu]. Jo tampoc he fet molt de cinema, però aquestes dues pel·lícules han estat en català, amb dos directors catalans... Bé, un mallorquí i una catalana, i han arribat molt, molt lluny. Amb Pa negre el Francesc va anar, fins i tot, al Japó i vam estar a la carrera dels Oscar. Ara la pel·li de la Mar ha estat a Miami i jo vaig estar al Festival del Sàhara veient Pa negre amb àrab i en català, i llavors dic: “Caram, quina actriu més catalana que sóc!” [Riu]
Clar, i notes l’etiqueta d’actriu catalana a Madrid?
Sí, jo de moment la veig. Pa negre la vaig fer fa cinc anys o així i tampoc és que m’hagin arribat molts guions, tot i que tinc bastants projectes de teatre i algun projecte de pel·li catalana que defensaré i portaré molt lluny. De cine espanyol vaig estar amb Imanol Uribe fent Miel de Naranjas en un paper petit. És com que no s’atreveixen, però ara ha canviat tot, perquè faré una pel·li amb la Maribel Verdú dirigida per la Gracia Querejeta i crec que és una bona porta per entrar al cine espanyol. Però sembla una mica que, si no estàs a Madrid…  I com que jo no penso moure’m d’aquí! [Riu].
Al cinema català hi ha pel·lícules on es nota que hi ha un afany de normalitzar la llengua. Creus que és necessària, la normalització, en el cinema?
Jo sempre recolzo les pel·lícules. O sigui, parlem en català a Pa negre perquè la historia va passar a Manlleu, i parlem català a la pel·lícula de la Mar Coll perquè és la seva idiosincràsia i la pel·lícula passa a Les Corts. I hi havia una actriu que era argentina i parlava en argentí. Jo sempre recolzo aquest tipus de projectes en què no hi ha un estrès lingüístic. O sigui, a mi m’encanta veure una pel·li polaca subtitulada, i no m’estic fixant si el polaco és d’aquesta manera o de l’altra i crec que hem de relaxar-nos. Hem de respectar la llengua amb la que s’està explicant la historia i sobretot hem de fer subtitulat.

Premis Gaudí “Per a mi, guanyar el Gaudí està al mateix nivell que haver guanyat el Goya”

Tant la Geni com la Florència són dues dones que tenen molta vida interior, que els hi passa molta cosa per dins, que no sempre revelen. Actuar és això? És amagar i no obrir-se i ensenyar?
Depèn del tipus de registre que estiguis treballant, perquè després estàs fent comèdia i has de treure més cap en fora. Però jo sóc una actriu que crec que treballo molt des de lo petit a lo gran. Mira, Carmen Maura em va dir una cosa sobre les càmeres que em va quedar. Deia que quan estàs en un bar i saps que a la barra hi ha un noi o una noia que t’agrada i que t’està mirant, tot el que fas és per aquesta persona, encara què no ho mostris. Doncs a mi m’agrada aquest tipus d’actuació; que lo de dins sigui insinuat a fora, però que no sigui exhibicionista. Que l’actor no passi per davant dels sentiments del personatge.
Vas estudiar a l’Institut del Teatre però no ho vas acabar, i també vas estar a l’Autònoma i et va passar el mateix. Com és?
Pràcticament tot ho he deixat perquè la vida m’ha portat així. Ara, amb una certa distància, veig el meu mètode. He anat buscant sempre, i encara ho faig. Vaig començar a l’Autònoma, com tots en aquella edat, estava perduda i no sabia que fer, així que vaig començar Humanitats, en la que era la primera promoció. I allà vaig entrar a l’Aula de Teatre. A poc a poc vaig veure que anava més a l’Aula de Teatre que a les classes i vaig dir: “Mira, aquí hi ha algo que no quadra”, i vaig anar a l’Institut. I un cop allà, la vida em va portar a que fes un càsting a segon per un programa infantil molt maco per a Canal Plus i em van agafar. Llavors vaig dir: “A veure, jo estic aquí per treballar i ara ja m’ha sortit treball. Bé, pues me’n vaig a treballar”. És a dir, a la vida vas escollint i guiant-te una mica pels teus instints. I després vaig veure que necessitava més formació. Llavors vaig estar a la Nancy Tuñón i sí que ho vaig acabar [Riu]. Vaig estar tres anys i després me’n vaig anar a Buenos Aires. He anat agafant d’aquí i d’allà el que m’agradava.

Normalització “Sempre recolzo els projectes en què no hi ha un estrès lingüístic”

He sentit a gent dir que no es creuen les interpretacions de molts actors i actrius catalans i em preguntava si t’imagines a què es deu?
Doncs la veritat és que no ho havia sentit gaire, això. Crec que és una opinió antiga. [Riu].
Antiga, també, és l’opinió de molts que diuen que el cinema espanyol és dolent i el cinema català és avorrit. Com se superen aquests prejudicis?
Doncs ara s’ha fet Ocho apellidos vascos i em sembla que ha quedat clar que aquests prejudicis s’estan superant, no? És una pel·lícula que ha sigut súper taquillera i me n’alegro moltíssim, perquè parla sobre prejudicis de la pluralitat d’Espanya. Crec que hi ha coses que es van trencant. I sí que a la gent li encanta tenir opinió i opinar, però jo crec que tampoc cal opinar tant. I crec que a Catalunya hi ha hagut molt bon teatre, i molt bona forma de fer teatre, amb companyies molt bones, com Els Joglars, Comediants o La Fura dels Baus, que tenien una forma molt concreta. Però si aquesta forma concreta la poses al cinema, no quadra. Però, també és cert que s’ha fet un llarg camí i no es pot generalitzar, sinó que s’ha de parlar de manera puntual, i crec que hi ha actors súper creïbles al nostre país.
Costa per a un actor o actriu obtenir una certa internacionalització? A fora coneixen a Javier Bardem, Penélope Cruz, Antonio Banderas i poca cosa més. Tu has volgut marxar mai a fer les Amèriques?
Clar, jo crec que això és el destí de cadascú i la vida que cadascú escull. Jo crec que has de tenir claríssim que vols anar a triomfar a un altre lloc perquè sinó t’ensorres. Si ja costa molt fer-te una vida en el teu lloc, per marxar ho has de tenir tot molt clar. Jo tinc família a Los Angeles i quan va haver-hi tot el rebombori de Pa negre, el meu representant em deia: “Ho intentem allà?” Però és que jo no em veig a Los Angeles. És impossible perquè la sola idea ja no em fa feliç. I jo no faré una cosa que no em fa feliç. Ara bé, si a mi em criden per fer cinema a Buenos Aires, a Mèxic o a Colòmbia, igual me voy de cabeza, perquè m’interessa el seu cinema.

Interpretació “M’agrada que l’actor no passi per davant dels sentiments del personatge”

T’inclines més, doncs, cap a Llatinoamèrica...
Sí, molt més. Però sempre marxaria per fer algo, saps? Perquè penso que aquí estic feliç i el teatre d’aquí m’agrada, tot i que també està bé marxar i veure com es treballa a uns altres llocs. Però marxaria amb algo que fer o bé si no tingués una altra opció que marxar…
L’equip de rodatge de Tots volem el millor per a ella era, en bona part, femení, Neus Ballús ha guanyat els últims premis Gaudí i, en el cas de Pa negre, hi havia una dona molt potent al darrere com a productora que era la Isona Passola. Estem arribant a una paritat home-dona en el cinema?
Jo crec que encara falta, perquè tu vas a un rodatge i veus molts més homes que dones. Però crec que sí que s’està respectant aquesta figura femenina molt potent en el cas de la Isona, ja que lo que ella vulgui tirar endavant ho farà perquè té molta força. Però bé, si mires la quantitat de directors de cinema que són homes i els que són dones, doncs encara està molt desequilibrat...
Com esculls els guions?
Per escollir un guió hi ha d’haver alguna cosa estranya a la història i que el personatge em cridi l’atenció. Després, també miro molt el director. Si el guió no és gaire bo però el director t’agrada i té talent, saps que ho podrà transformar tot a millor, i també m’hi ficaria. Però, sobretot la història.
Has fet teatre, televisió i cinema, però has dit alguna vegada que la televisió és el mitjà que menys t’agrada. Per què?
Per la rapidesa amb la que es treballa, sobretot i per la quantitat de feina. També crec que es poden desenvolupar menys els personatges i les històries si mirem el nivell econòmic que tenim. Si tinguéssim la pasta que tenen a Estats Units per fer un capítol de Homeland, pues segurament et diria una altra cosa. Però ara, si puc escollir, prefereixo deixar la televisió una mica de banda.
Encara et fa cosa veure’t a la pantalla?
La primera vegada que em veig a una pantalla em costa moltíssim. Em costa molt, molt. El primer cop que vaig veure Pa negre em va costar molt. La primera vegada que vaig veure la pel·li de la Mar Coll, deia: “No, no, no! No la veig”. Hi ha una cosa d’ego que només et veus a tu i queda malament. Penses en el dia que ho vas rodar i dius: “Ai! Doncs podria haver fet això o fet allò…” I ja ha passat la pel·lícula. Però després sempre hi ha una segona i una tercera vegada que ja pots distanciar-te de tu i veure la pel·lícula.
I la crítica t’afecta?
A mi no m’afecta gaire o intento que no m’afecti, ni lo bo, ni lo dolent. Bé, lo bo em posa contenta i penso, clar que sí, i lo dolent penso que potser tenen raó i ja està, però tampoc m’afecta gaire.

Emigrar “Només marxaria si em cridessin per un projecte concret o no tingués altra opció”

Mar Coll et va fer un càsting per Tots volem el millor per a ella i he llegit que t’agraden els càstings. Tens alguna anècdota d’algun en especial?
Bé, l’Agustí Villaronga em va trucar quatre anys després d’haver fet un càsting amb ell. L’Agustí anava a fer Després de la pluja com a una TV Movie i em va trucar per fer un càsting, ja que li faltava un personatge. I jo estava en una època molt perduda i recordo que el càsting era al costat de la Diagonal i jo acabava de veure un accident horrible al carrer, així que hi vaig arribar com ida de la olla total. Llavors, m’havien posat com una finestra i tenia que parlar des d’allí. Aleshores, em vaig pujar a la finestra, perquè jo sóc molt donar-ho tot, i m’hi vaig penjar. L’Agustí es va quedar com: “Ui, ui, ui! ¡Ésta está loca!”. Jo anava a por todas i es veu que no li va quadrar. Però al cap de quatre anys es va recordar de mi i d’aquest càsting per Pa negre. Quan parlo amb nois joves que es volen dedicar a això, penso que la teva millor carta de presentació és el que facis ho facis molt ben fet. Sinó, no hi vagis.
Quins projectes tens ara entre mans?
Ara acabo diumenge amb Doña Rosita i descansaré una mica, però a l’estiu rodo amb la Gracia Querejeta una pel·lícula amb la Maribel Verdú.
Tens 39 anys.
38.
Perdona, doncs. 38.
Bé, em queda un mes i mig, eh? [Riu]
Ets encara molt jove, però ja has guanyat alguns dels reconeixements més importants. Què et falta per fer, però?
Ui! Moltíssimes coses, mira. La pel·li amb la Gracia Querejeta, una obra amb el Lluís Homar. L’any que ve una obra de teatre amb el Cesc Gay. I viure la vida. Aprendre moltes coses. Fer teatre petit, fer teatre gran i fer pel·lis maques a llocs bonics. Tinc moltes, moltes coses a fer.

Paritat “Quan vas a un rodatge encara veus molts més homes que dones”

Per què és important el cinema?
Jo crec que el cinema és màgia, és catarsis. Posa un mirall davant nostra de les misèries, les belleses i les coses maques del ser humà i ens fa somiar, com la bona literatura. És com la poesia. L’art és necessari per viure.
I el cinema és un art molt jove. Creus que les arts clàssiques encara el tracten com el germà petit?
Jo crec que no perquè és un germà petit que té molta força i s’ha buscat molt bé el seu lloc. El que passa és que, el teatre passa per un moment de crisi però es poden continuar fent obres de teatre i el públic hi ha d’anar perquè si no, es perd l’obra per sempre. O sigui, aquest sí que és un art que, per mi, mai desapareixerà. El cinema, en canvi, té dos virus molt forts. Té el virus de la pirateria, que està perjudicant enormement a les sales de cinema, i també està la dificultat que fer una pel·lícula és molt car. Llavors o apareixen subvencions o apareix un altre sistema de finançament…
Penses, doncs, que està bé que hi hagi subvencions per a la cultura?
Jo crec que sí. Crec que la cultura ha d’estar subvencionada, no al 100%, però hi ha d’haver una ajuda. I després s’han de buscar unes altres formes de finançament. O sigui, buscar això d’empreses que puguin desgravar i patrocinadors privats. Però crec que sí que ha d’haver-hi un recolzament públic perquè la cultura és de la societat i del poble.
Quina funció ha de fer el cinema? Ha de tenir algun missatge en concret?
Una mica de tot, jo crec. Ha d’haver-hi cinema com ànimes humanes hi ha. I com a ànimes humanes, canviem cada dia com som. Un dia necessitarem que ens remoguin, un altre dia una historia més plana, una altre dia riure, una altre dia emocionar-nos. Hi ha molts gustos i hi ha moltes edats. O sigui, que crec que en la variació està el gust.
Existeix el cinema català?
Clar que existeix! [Riu]. Però jo sempre parlo que de lo més concret es fa lo més universal. O sigui que és cinema català, després pot ser cinema espanyol, pot ser cinema europeu, i pot ser cinema mundial. Però existeix el cinema català. Per suposat! [Riu].
Quina reforma s’hauria de fer en l’àmbit del cinema?
 [Pensa] D’això jo no en tinc molta idea, la veritat. Però em sembla que en Ferran Mascarell està buscant formes de finançament diferents i ens hem d’ajuntar una mica tots, no? Amb el cinema espanyol, també, per veure quina és la forma de tirar endavant.
Es pot viure de fer cinema avui, doncs?
És difícil. De veritat que és difícil. Hi ha molta gent que ho està passant molt malament...
Cap on va el cinema català?
Jo crec que va a créixer i a fer-se cada vegada més representatiu de la nostra societat i de la nostra llengua i de fer-se cada vegada més universal. Però jo crec que pot arribar on vulgui arribar, el cinema català.

Cultura “L’art és necessari per viure” 

  Cicle de cinema català
  1. ALBERT SERRA, cineasta guanyador del Festival de Locarno 2013. (Català)
  2. ÀLEX GORINA, presentador del programa Sala 33, del Canal 33 (Català)
  3. ÀNGEL COMAS, historiador i crític de cinema (Català)
  4. ÀNGEL SALA, director del Festival de Sitges (Català)
  5. ARNAU BATALLER, compositor de bandes sonores (Català)
  6. CARLES BOSCH, periodista, documentalista i director de Balseros, film pel qual va estar nominat a l'Oscar. (Català)
  7. CAMILO TARRAZÓN, president del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya (Català)
  8. DANI DE LA ORDEN, director de Barcelona, nit d'estiu (Català)
  9. ESTEVE RIAMBAU, historiador i crític de cinema i director de la Filmoteca de Catalunya (Català)
  10. FERRAN MASCARELL, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Català)
  11. JAUME FIGUERAS, presentador del programa Cinema 3, del Canal 33 (Català)
  12. JAUME ROURES, soci fundador de Mediapro (Català)
  13. MAR COLL, directora de Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella (Català)
  14. MARC PRADES, co-fundador de Screenly (Català)
  15. NEUS BALLÚS, directora de cinema i guanyadora dels Premis Gaudí 2013 amb La plaga (Català)
  16. NORA NAVAS, actriu a Pa Negre i Tots volem el millor per a ella (Català)
  17. PERE PORTABELLA, cineasta i polític (Català)
  18. PERE VALL, redactor en cap de la revista Fotogramas (Català)
  19. SERGI CASAMITJANA, director de l'ESCAC (Català)
  20. SUSANNA JIMÉNEZ, cap de coproduccions de TV3 (Català)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada