El problema del català heavy i el català light va néixer l’any 1986 al voltant del llibre de Xavier Pericay i Ferran Toutain titulat Verinosa llengua. Com que durant el franquisme la llengua catalana no teia funcions oficials perquè no estava reconeguda, no era necessària l’elaboració d’un estàndard. Malgrat això, molts escriptors profans, que no tenien els coneixements adequats de la llengua catalana, es van posar a escriure en aquesta llengua per manifestar-se contra el franquisme, per exaltar la consciència nacional i amb l’objectiu de no perdre el català. Però el conflicte va venir després, durant la democratització postfranquista, quan la Universitat de Barcelona va llicenciar els primers estudiants de filologia catalana que tenien l’objectiu de crear un estàndard català modern, ja que les aportacions literàries dels escriptors afeccionats durant el franquisme havien degradat la llengua original introduint tota mena de paraules incorrectes. I aquí va començar el conflicte entre el català light, que defensava la llengua parlada i tenia com a representants Pericay, Fité i Toutain i el català heavy, que era la llengua dels escriptors cultes i defensava gran part dels arcaismes. Cal dir que, en certa manera, el català light era una proposta més possibilista en els temps que es vivien ja que la llengua literària de Fabra es trobava massa lluny de la que s’estava utilitzant a la postguerra.
Posteriorment, Pericay, Fité i Toutain van fundar el Grup d’Estudis Catalans (GEC), en contraposició a l’Institut d’Estudis Catalans i van ser els creadors del model de llengua catalana utilitzat a Catalunya Ràdio, TV3 i al Diari de Barcelona, respectivament. És aquí on es veu que la polèmica entre el català heavy i el català light, no era només un enfrontament entre profans, sinó entre experts de formació diversa.
Un altre problema era que l’estàndard també havia de tenir en compte les exigències dels usuaris de la llengua ja que aquests el rebrien després a l’escola i en altres usos socials. També s’havia de pensar que els llibres d’estil dels mitjans de comunicació no anaven dirigits només als professionals del mitjà sinó a tot el públic ja que seria a través d’ells que s’implantaria el model estàndard quan estigués consolidat. Els mitjans de comunicació tindrien l’obligació d’adoptar un punt intermedi entre els dos models de català però haurien de privilegiar la llengua viva i combatre les seves formes més artificials. Per tant, més valia utilitzar un barbarisme que tothom entengués, tot i que s’havia d’intentar evitar-los, que no pas un arcaisme, del qual ningú apreciaria el significat.
També hi havia certes paraules polèmiques que anaven sorgint en l’intent de restituir la llengua. Un exemple són els mots barco i vaixell. Vallverdú explicava que més valia acceptar el doblet abans que reduir-lo a només una de les dues paraules.
Podem concloure la dissertació dient que l’IEC no ha reformat fins ara la gramàtica normativa de Fabra, però que hi ha encara moltes qüestions per resoldre. Podem afirmar també que l’estàndard té una forta funció simbòlica a part de la merament comunicativa i que més val arribar a un terme intermedi entre el català light i el català heavy mitjançant un acord, que no pas, acceptar-ne un i rebutjar l’altre. Això és el que en certa manera estan fent els mitjans de comunicació avui en dia, ja que al principi, el seu objectiu era utilitzar el català heavy, però amb el temps, s’han anat afeblint fins arribar a un punt en què gairebé s’utilitza més el català light que no pas el heavy. Els consumidors dels mitjans han estat els principals responsables d’aquest canvi.
