divendres, 20 de setembre de 2019

2019: Una odissea a l’espai

Opinió 

Si parléssiu amb diverses persones i els hi preguntéssiu de què va Ad Astra (James Gray, 2019) molts us dirien que és un film de ciència ficció que pertany al subgènere  de l’aventura espacial. Altres us dirien que no; que és una pel·lícula existencial i reflexiva sobre la condició humana i els seus límits. I alguns, fins i tot comentarien que és una versió apòcrifa de la novel·la El cor de les tenebres, de Joseph Conrad. Doncs bé, podríem afirmar que Ad Astra és tot això i més. Una pel·lícula inclassificable que situa a James Gray com a una de les grans veus de la seva generació. 

El film comença presentant-nos a en Roy McBride (Brad Pitt), un astronauta de rostre impertorbable amb altes qualificacions i capacitats físiques i mentals. Amb tot, no tardem en descobrir que és algú que està trencat per dins, doncs viu amb un buit existencial d’ençà que va tallar amb la seva parella (Liv Tyler) i, molt especialment, des que el seu pare (Tomy Lee Jones), un reconegut astronauta, el va abandonar per emprendre un viatge als confins del Sistema Solar del que no va tornar. La seva és, doncs, una lluita per intentar tapar tots aquests forats vitals, encara que sigui amb pedaços.