Reportatge* d'Iris Baño, Adrià Guxens i Víctor Romero.
La música clàssica agrada o no
agrada, però té tantes definicions com persones hi ha al món; segurament perquè
és màgica, “és vida, és emoció i és sentiment, la unió de l’home amb el
cosmos”, tal com expressa el músic i periodista
Fernando Argenta. Malauradament, la música clàssica encara és un estil
minoritari per a la majoria del públic, especialment pel més jove. Ens disposem
a investigar per què.
Un 28% de catalans escolten música clàssica de manera habitual, segons va
registrar un estudi de consum i pràctiques culturals de la Generalitat de
Catalunya el desembre de 2004. Aquest mateix estudi afirmava, també, que els
joves són el col·lectiu que participa més activament en el consum cultural,
situant-se per sobre de la mitjana europea. Però succeeix el mateix en el camp
de la música clàssica? Els joves escolten més música clàssica que els adults? A
peu de carrer, la realitat entra en contradicció amb les xifres ja que un
experiment realitzat durant el mes de desembre a la ciutat de Tarragona va demostrar
que els joves no tenen tendència a escoltar música clàssica de manera habitual.
La prova es va realitzar sobre vint persones d’edat, sexe i situació social
diferent. Una primera pregunta els demanava si havien estudiat mai música. Els
més joves van respondre que sí, a les escoles, mentre que els més grans no
havien tingut aquest privilegi. Sorprenentment, però, era aquest últim
col·lectiu, el que es considerava més coneixedor de la música clàssica, i
n’escoltava més regularment. Tot i així, aquestes qüestions eren l’escalfament
del que havia de ser la prova de foc, el detector de mentides que descobriria
si realment totes aquelles persones tenien o no coneixements musicals.
En aquesta segona part de l’experiment se’ls va fer escoltar deu de les
obres més famoses de la història de la música clàssica. Des de la Primavera
de Vivaldi, a l’ària de la Reina de la Nit de Mozart, passant pel El
Danubi Blau de Strauss o el Para Elisa de Beethoven. Els resultats
van ser desastrosos ja que els enquestats amb prou feina coneixien un parell de
les peces que van escoltar. Aleshores va ser el moment de fer-se diverses
preguntes: per què totes aquelles persones no identificaven aquestes peces que
són tan o més famoses que el Yesterday dels Beatles o el Bad Romance
de Lady Gaga? I aquest dèficit de coneixement a què es devia? Era un problema
de les institucions musicals del país, dels mitjans de comunicació, de les escoles
o d’algun altre factor?
