Ramon Gener és el presentador que ens entusiasma cada dimecres a la nit en el programa Òpera en Texans del Canal 33. Ha estudiat humanitats i ciències empresarials, però ha acabat dedicant-se a la seva autèntica passió: la música, l’òpera. Parlem amb ell a la seu de la productora del programa, Brutal Media, i ens rep amb el seu pentinat perfecte, un somriure brillant i amb texans, per suposat, disposat a explicar-nos tots els secrets del programa de moda del 33.
Com sorgeix el projecte d’Òpera en Texans?
Tot va sorgir a partir de les conferències que faig sobre l’òpera. Un dia va venir la Victòria Pardell, que forma part de l’staff del Liceu i va recomanar-li les xerrades a l’Oriol Aguilar, que abans estava a la Corporació Catalana de Televisió de Catalunya i que ara és el director artístic del festival de Perelada. Ell va pensar que de tot allò en podria sorgir un programa de televisió fantàstic i em va presentar a la productora Brutal Media.
Com van decidir el nom del programa?
Hi havia diverses propostes que, a poc a poc, van anar quedant reduïdes a dues: Les 33 òperes que has de conèixer abans de morir i Òpera en Texans. El primer, però, ja limitava el número de capítols i com que els programes es contracten de 13 en 13 resultava una mica estrany... Així que aquest títol, que era meu, va passar a millor vida i l’altre, del director del programa, Xavier Morral, es va quedar.
Per què fer un programa d’òpera i no de música clàssica en general?
El que a mi m’agrada més és l’òpera... el cant i l’òpera, i és per això que les xerrades que faig giren al voltant d’aquests temes.
Abans ja hi havia un programa d’Òpera, al Canal 33. Es deia Va d’Òpera. El mirava?
Sí, el mirava molt.
I què ofereix de nou Òpera en Texans?
Jo tenia clar que no volia fer un programa de plató, ni tampoc un programa d’òpera a la televisió, sinó que volia fer un programa de televisió que parlés d’òpera. És un matís molt petit, però molt important. No volia que et trobessis a la televisió un seguit de gent que xerrava d’òpera. Volia un programa amb un llenguatge i contingut televisiu i, de pas, aprofitaríem per parlar d’Òpera, tot i que en el mateix format podríem parlar de rellotges o de mobles de l’Ikea.
A quin públic es dirigeix?
Intento adreçar-me a tothom i crec que el feedback és molt positiu, tant de les persones que van sempre a l’òpera com de les que no hi han anat mai. Hi ha feedback al meu Twitter i també al del programa i quan vaig al Liceu o a qualsevol espectacle, hi ha gent que em para i em diu que li agrada molt el programa; mai m’he trobat ningú que em digués que no li agradi, que segur que n’hi ha, però, almenys, no m’ho ha dit directament.
Per tant, no va destinat a la persona que ja té uns certs coneixements musicals?
Mai he ensenyat una nota ni una partitura al programa; mai. Aquest era un dels reptes: no ensenyar cap pentagrama perquè ens canviarien de canal. Quan es va emetre Le Grand Macabre vam intentar explicar com funciona la música contemporània sense explicar gairebé res de música i fer tota aquesta feina sense explicar què és una tònica i una dominant és difícil, però ho intentem perquè tothom s’hi pugui agafar.
Tot i així, a vegades sí que utilitza un vocabulari més especialitzat, com quan parlava del ‘la bemoll’ que tenim tots a dins al programa dedicat a Parsifal, de Wagner...
El tema del ‘la bemoll’ era una tema que independentment de tenir o no coneixements musicals et quedes amb aquest titular. Jo a dins meu tinc un ‘la bemoll’ que no sé què és però el sento. No és tant el concepte musical de ‘la bemoll’, sinó com allò que no saps que és que tots tenim dins: el nostre esperit musical.
Ha tingut problemes a l’hora de dissenyar cada programa?
Molts, cada dia perquè quan vaig arribar a Brutal Media sabia molt de música però no sabia res de televisió. El Xavi Morral, en canvi, ha fet molta televisió i m’ajuda a traduir les meves idees al llenguatge televisiu. La meitat de les idees són seves, i l’altra meitat, meves. El contingut, en canvi, és meu.
Com trien les òperes?
