 |
| Green Room (Saulnier, 2015) |
Vivim en
una època on els discursos xenòfobs, l’homofòbia i la poca tolerància a la diversitat
en general estan capitalitzant bona part de les notícies que ens arriben cada
dia. A vegades, aquestes actituds deplorables s’escolen en algun que altre
míting polític; d’altres, es materialitzen en forma d’atacs violents que poden
o no, haver-se cobrat víctimes mortals. Amb aquest panorama sembla perfectament
comprensible que diversos cineastes hagin volgut posar fil a l’agulla per
intentar retratar l’origen d’aquestes actituds recriminables i posar, així, el
seu granet de sorra en l’eterna lluita per construir una societat més justa,
plural i respectuosa.
Per
aconseguir-ho, veiem com molts directors utilitzen la història com a eina de
denúncia principal i viatgen fins al Tercer Reich de Hitler o la Guerra de
Secessió dels Estats Units per mostrar els orígens d’aquestes actituds que
volen condemnar. Penso en pel·lícules tan recents i premiades com Der
Untergang (Hirschbiegel,
2004) o 12 Years a Slave (McQueen,
2013). Amb tot, hi ha un altre grup de cineastes, probablement més valent que l’anterior,
que decideix fugir de subterfugis i paral·lelismes per atacar el conflicte
d’una manera més directa, sense tapar-se els ulls, per tal de mirar de fit a
fit el nostre present sense por. Un present on hi conviuen certes comunitats
d’ideologies dubtoses que estan disposades a atemptar contra totes aquestes
llibertats que tants anys hem trigat a aconseguir.
