dimecres, 21 de desembre del 2011

Els diaris digitals: entre la censura i la participació ciutadana


Des que els diaris van començar a tenir presència (o a néixer) a la xarxa, han tingut entre les seves prioritats esdevenir comunitats on-line per tal de donar veu als ciutadans i fidelitzar-los al seu mitjà. Tot i així, aquesta voluntat de deixar participar a la societat ha esdevingut una arma de doble fil: per una banda la presència de comentaris acostuma a atreure més visites al lloc web però pot afectar, també, a la pròpia reputació del mitjà. I és precisament el creixement exponencial dels comentaris el que ha generat un enorme malestar entre els cibermitjans, que no saben com encarar-ne la gestió.
Cal dir que, per manca de consens, cada diari ha seguit un camí diferent per solucionar aquest obstacle: la majoria de les publicacions americanes, com el Wall Street Journal, han optat per deixar el control dels continguts en mans dels propis usuaris. Altres, com el USA Today, demanen un registre previ per poder comentar i un grup força nombrós, entre el que es troba el New York Times, filtra els comentaris abans de donar-los per vàlids. Tot i així, també hi ha altres mètodes menys utilitzats, com el que empra el diari Sun Chronicle: pagar 99 centaus per poder opinar digitalment.
Si mirem cap a casa nostra i agafem com a exemple quatre publicacions digitals prou diferents –La Vanguardia, l’Avui, Vilaweb i Racó Català– la situació és més o menys similar ja que tampoc compten amb sistemes de participació verdaderament directes. En el cas de la La Vanguardia, els seus lectors poden valorar les notícies i poden participar en el “Consell Editorial dels Usuaris de La Vanguardia”. La versió digital del diari Avui va crear la figura del Defensor del Lector (també existent al diari del Grupo Godó), que s’encarrega de transmetre les inquietuds dels usuaris a la xarxa. Si s’hi vol publicar comentaris, però, s’ha d’efectuar un registre. Una cosa semblant passa en el portal informatiu Racó Català, ja que també s’ha d’omplir un formulari d’ingrés per poder participar-hi. VilaWeb, en canvi, no permet que es comentin els articles, però ofereix una altra possibilitat: que es usuaris inscriguin els seus blogs a la pàgina. Això sí, pagant una quota anual de 36 euros.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Petita història a Cop de Rock

*Apunt: El text següent és totalment fictici; no s’ha basat en fets reals ni està inspirat en cap persona o moment en concret. És, tan sols, una petita història en homenatge al musical Cop de Rock i al rock català.



Quin dia, dijous passat! Va ser més que un bon dia ja que finalment, després de tant de temps esperant-ho, havia arribat el moment d’anar a veure el musical Cop de Rock. El matí em va passar molt ràpid i la tarda, volant. Va ser un dia d’aquells en què els minuts corren gairebé sense ni adonar-te’n. Un dia d'aquells que recordaré tota la vida.
***
Eren les vuit del vespre i estava al metro amb  la Júlia, la Núria i el Pau, els meus tres millors amics, més que la meva sang. La Pilar, en canvi, la noia que m’agradava, no havia pogut acudir a aquella cita que cap fan del rock català es podia perdre. Li vaig dir “Vine a la festa! Si no véns et perdràs una vetllada inoblidable. En canvi, si véns, ens ho passarem de conya! Però, malauradament, no la vaig convèncer.
La Pilar era una noia que vaig conèixer a l’Empordà l’estiu de fa dos anys. El seu pare treballava al far del sud d’aquell poble de pescadors i era un home d’allò més estrany. “El boig de la ciutat”, li deien alguns.  Ella, en canvi, no s’hi assemblava gens; era encantadora i molt atractiva. Va ser amor a primera vista. “Envia’m un àngel”, havia demanat no feia gaire. I allà el tenia, davant meu. Com he fet sempre, li vaig explicar tot al meu amic Pau ja que havia de prendre una decisió ben aviat perquè no ens estaríem gaires dies a les platges de la Costa Brava. “Trepitja fort, nano! Dius que és l’amor de la teva vida? Doncs aprofita-ho, llença’t! Qui sap, potser mai trobaràs ningú com ella”. Aquell vespre també vaig trucar a la Júlia perquè m’aconsellés. Des que tinc ús de raó he compartit els meus problemes amb ella i no me n’he penedit mai. “No tinguis pressa, el món no s’acaba amb la Pilar. Hi ha tantes coses a fer que segur que no vindrà d’aquí”. Eren dos suggeriments molt diferents, contraris. És per això que vaig estar rumiant durant força estona, estirat a la sorra de la Miami Beach amb la vista perduda a l’infinit. La meva terra és el mar, vaig pensar. És aquí, on  em sento més a gust, sense cap soroll que distorsioni els meus pensaments, només el murmuri suau de les onades, que acaricien la costa.
Després de una mitja hora llarga, em vaig aixecar. Estava decidit, tothom vol el que no té i jo no tenia xicota. Havia de parlar amb ella aquella mateixa nit perquè ja res podia apagar aquell foc al cor. En aquell moment havia d’actuar com un superheroi i no pas com un covard.

diumenge, 11 de desembre del 2011

El Regne Unit se separa –encara més– d’Europa



Després d’una intensa nit de negociacions que va acabar a les cinc de la matinada, la Cimera de la Unió Europea que es va celebrar el dijous passat a Brussel·les va donar els seus fruits. L’objectiu era modificar els tractats de la UE per tal d’arribar a un pacte fiscal que aconseguís responsabilitzar el governs dels estats que formen la Unió i, sobretot, per mostrar una imatge sòlida de lideratge que contribuís a estabilitzar els mercats financers i que donés confiança als inversors.
A la nit, però, hi va haver una ovella negra que es va negar a acceptar cap dels acords que s’anaven proposant. El dissident va ser el líder del Partit Conservador britànic, David Cameron, de l’ala més euroescèptica del seu govern, que va demanar que s’exclogués el Regne Unit d’algunes normes que s’estaven posant sobre la taula “que podien perjudicar el interessos de la City de Londres”, com va declarar ell mateix, o bé que se li atorguessin una sèrie de privilegis especials. Aquesta vegada, però, el tret li va sortir per la culata quan els 17 socis de l’euro van decidir tirar endavant el nou tractat internacional deixant l’Illa de Gran Bretanya més aïllada del que ja està.

La Cimera Europea va durar des del vespre del dijous fins a altes hores de la matinada de divendres

El tractat, que vol impulsar noves formes de disciplina a l’eurozona i començar un nou sistema de sancions automàtiques pels estats incomplidors de la seva política econòmica, es preveu que se signi el poper mes de març. La República Txeca, Suècia i Hongria van comunicar, amb vacil·lacions, que abans de donar el “sí” definitiu haurien de consultar aquest assumpte als seus respectius parlaments. En canvi, sis països que encara no formen part de l’eurozona –Polònia, Letònia, Lituana, Romania, Bulgària i Dinamarca– van anunciar que s’adheriran a la proposta sense posar-hi cap objecció. La nova base legal estarà lligada a la Comissió Europea, però es farà d’esquenes a la Unió. Aquesta decisió pot provocar que alguns dels sectors que no es miren el nou acord amb bons ulls el titllin de poc democràtic, ja que deixaria el Parlament Europeu, l’únic òrgan escollit directament pels ciutadans, en un segon pla.

David Cameron no ha volgut acceptar les bases legals del nou tractat que redefinirà la política europea

Així, el resultat d’una setmana plena d’incerteses que ha finalitzat amb una intensa i decisiva cimera ha estat una nova Europa sense el Regne Unit que, finalment, ha complert, gràcies a David Cameron, el somni de Margaret Thatcher: desregular l’economia del seu país. Tot i així, l’actuació del premier britànic ha desencadenat al país anglosaxó una onada de protestes provinents tan dels seus socis de govern com de les forces de l’oposició. D’aquesta manera, Nick Clegg, el líder del partit liberaldemòcrata, número dos al govern britànic i europeista fins al moll de l’ós, ha declarat que si ha donat suport a Cameron a l’hora de vetar la proposta de la Cimera ha estat, només, per “un pacte intern de la coalició de govern”. Per contra, Ed Miliband, el líder laborista, va declarar que “Cameron ha dedicat més temps a negociar amb els euroescèptics del seu partit que no pas amb els líders europeus”. La conseqüència, com ja s’esperava, ha estat aïllar-se completament d’Europa, la qual cosa representarà una important pèrdua d’influència en la política econòmica que, a partir d’ara, es tiri endavant des de l’eurozona.

Un David Cameron preocupat

dimarts, 6 de desembre del 2011

El cinema vist des de dos pols oposats



El món del cinema és un món ben complex, amb nombrosos antagonismes i dissidències internes. Potser una de les picabaralles més evident és la que es disputen la indústria de Hollywood, molt tecnòfila i explotadora de les noves tecnologies i el Grup Dogma 95, molt més purità i tecnòfob. No cal posicionar-se a favor de cap bàndol per afirmar que la tecnologia avança de manera natural i amb una lògica pròpia. En el món del cinema això és ben evident ja que no només han estat els aparells i les càmeres els que han millorat amb el pas del temps, sinó també les maneres d’encarar la preproducció, el rodatge i la postproducció. També s’ha vist afectada la distribució, els mètodes de conservació i restauració de les pel·lícules i, fins i tot, la manera de narrar la història i escriure el guió ha canviat ben ràpidament. I malgrat haver viscut de manera simultània tots aquests canvis, Hollywood i el Grup Dogma 95 han encarat l’evolució de les noves tecnologies d’una manera oposada.

La indústria de Hollywood ha aprofitat les noves tecnologies per crear un nou cinema cada vegada més espectacular i ple d’efectes especials que té més amb comú amb la televisió i la publicitat que no pas amb el novè art. I l’única manera que té per aconseguir aquestes vicissituds són els pressupostos milionaris de les majors, que contribueixen a la constitució d’un producte cinematogràfic que permet que l’espectador se submergeixi en una espiral de sensacions cada vegada més al·lucinants i autèntiques.

Per altra banda, una altra aposta de la indústria de Hollywood és l’animació, un gènere que va creixent amb el pas dels any. I les pel·lícules amb aquest format precisament serveixen per atreure a les sales el públic més jove ja que les contínues millores en la tècnica permeten la creació de films cada vegada més detallistes i més precisos en el traspàs de les emocions humanes a figures inanimades que són un al·licient important per als més joves de la família.

El Grup Dogma 95, en canvi, encara les transformacions tecnològiques d’una manera molt diferent. Els seus impulsors, Lars Von Trier i Thomas Vintenberg, demanaven un cinema més auster quan van firmar “El vot de castedat”, nom que li van atorgar a les bases del seu pensament. Aquest manifest parlava de naturalitzar el procés cinematogràfic oferint només pel·lícules de 35mm en color, sense cap mena d’efectes especials ni flashbacks temporals, i que estiguessin rodades en la seva totalitat en espais exteriors, sense la necessitat de platós o estudis. Aquests films, a més a més, no podien ser de gènere i el nom del director no podia aparèixer als crèdits. El resultat eren pel·lícules molt més profundes i dramàtiques, en certa manera, on la interpretació dels actors i la seva quotidianitat eren els elements més importants a tenir en compte. A més a més, la característica estructura de happy-end s’havia acabat.

El problema de tot plegat és que el públic no està gaire avesat al cinema del tipus Dogma 95 i allò que ells consideren normal, pels espectadors és més antinatural que les convencionals pel·lícules de Hollywood, els cànons de les quals ja han assimilat. Per tant, i com gairebé tota proposta avantguardista, el Dogma 95 pot acabar dissolent-se per falta de seguidors, per una banda, i per l’altra, pel fet que alguns dels seus membres no són conseqüents amb les bases firmades, que acaben esdevenint, sobretot, una provocació.

dissabte, 3 de desembre del 2011

Quan Barcelona es converteix en la capital del glamour



El Passeig de Gràcia semblava una passarel·la de moda. Sabates de taló, vestits de lluentons, abrics de pell, bosses de mà de cuir, barrets amb llaços de colors, ulleres fosforescents i joies; sobretot joies: collarets, penjolls, anells, arracades i braçalets eren els protagonistes d’una nit en què Barcelona s’havia vestit de gala. Per un dia Barcelona arravataria a París l’estatus de capital del glamour ja que havia arribat la segona edició del Barcelona Shopping Night.

 S’havien preparat catifes vermelles a fora de les botigues més chic, les portes de les quals estaven ornamentades amb globus de tots colors amb els seus logos estampats amb lletres estilitzades ben grans i als aparadors s’hi havien col·locat les últimes adquisicions, les més trending. La festa, però, era a dins: cambrers d’etiqueta servien còctels gratuïts per a tots els gustos i els dependents i dependentes anaven tan atrafegats corrent amunt i avall per poder atendre tots els clients que la suor es carregava les tones de maquillatge que s’havien aplicat feia unes hores. Però era una ocasió molt especial; tant, que s’havien contractat els disc-jockeys més cool per assegurar un ambient festiu amb la millor música durant tota la nit.

Els llums de Nadal, encesos, acabaven de donar el toc de gràcia a aquella nit màgica. Una nit, que semblava deixar enrere tots els problemes actuals. Ningú pensava en la crisi, ningú parlava de política, ningú estava enganxat al mòbil. No. Tothom estava embadalit davant d’aquell escenari de somni, gairebé extret d’una pel·lícula americana. Homes i dones, joves i grans, barcelonins i estrangers. Tots compartien una cosa: la mirada; una mirada plena d’il·lusió ja que els seus ulls  brillaven amb força enmig d’un mar de flashos de desenes i desenes de càmeres de retratar, que eren còmplices d’un joc on qualsevol podia esdevenir  una estrella per una nit. De fet,brillaven més estels al Passeig de Gràcia que a dalt al cel, que cobria la ciutat com un vel negre.

Es van fer les dotze de la nit, però a diferència del conte de la Ventafocs, la festa no va acabar, ni les limusines es van convertir en carbasses. Al contrari, el bullici era cada vegada major, i l’ambient més dens. Cada cop hi havia més globus al carrer, cada vegada la gent carregava més bosses i cada cop es veien més copes a les mans de la gent. La catwalk continuava i tothom posava a la tarima que cada gran marca havia preparat al costat del seu aparador pensant en com presumirien l’endemà quan publiquessin totes aquelles fotos al Facebook  i al Twitter.

L'esdeveniment havia estat un gran èxit. Havia fet sortir la gent al carrer i els havia fet passar una vetllada memorable. L’intent de situar Barcelona com una de les ciutats més actives i modernes del món havia triomfat i aquest serà l’al·licient per què l’experiència es repeteixi l’any vinent. Crec que els organitzadors poden estar ben contents.

diumenge, 27 de novembre del 2011

Neix el primer televisor en 3-D sense ulleres




La tecnologia està viva ja que com l’energia, es transforma. Aquest fet avui és més evident que mai ja que estem sent els protagonistes del que serà, ben probablement, un dels moments més rellevants de tot el segle XXI, que decidirà el rumb de la ciència dels pròxims anys: l’auge de les imatges tridimensionals. La irrupció del 3-D en el món del cinema ha generat un canvi de paradigma per la indústria tecnològica, que des de fa relativament poc temps, l’està començant a implantar al mercat televisiu.  Toshiba, en aquest àmbit, ha decidit fer un pas més, presentant, ara fa dos mesos, el primer televisor de gran format amb 3-D sense la necessitat de dur ulleres. Fins ara, tots aquests aparells que oferien les imatges de forma tridimensional requerien que els seus usuaris duguessin posades unes ulleres amb lents especials per tal de poder veure els continguts en 3-D. No obstant, aquesta obligatorietat generava una allau de protestes per part dels espectadors.
Per una banda, hi havia un col·lectiu que declarava que les ulleres impedien el desenvolupament simultani d’altres activitats quan es mirava el televisor mentre que un altre grup protestava per la seva incomoditat, que podia generar mal de cap. Tot i així, l’inconvenient més important era l’econòmic, ja que les ulleres costaven una mitjana de 150$ per unitat i la compra d’un d’aquests televisors només n’incloïa un parell. Aquest fet implicava que si es volia gaudir del 3-D amb la família o els amics, s’hauria de recórrer a una despesa important i, per si fos poc, aquestes ulleres no  serien compatibles amb els altres models de televisors en 3-D.
Toshiba ja ha trobat la solució a tots els problemes relacionats amb les ulleres, desenvolupant una pantalla capaç de crear l’efecte 3-D sense precisar l’ús de cap mena de lents. Aquesta nova tecnologia permet que l’espectador tingui la sensació de profunditat (que és la que causa el 3-D) fent que l’ull dret vegi una imatge lleugerament desplaçada respecte l’ull esquerre. Aquest aparell, el 55ZL2, també permet que fins a nou persones se sumin a l’experiència 3-D ja que el seu motor Cevo Engine és capaç de generar nou punts de vista diferents a partir de nous angles de visió que es generarien al detectar les cares dels espectadors, partint de la posició on es trobessin inicialment.
El model 55ZL2, però, també presenta diversos inconvenients, el primer dels quals és el preu. Si ja els televisors que utilitzaven el 3-D amb ulleres eren cars, aquest triplicarà el seu cost. Per altra banda, la conversió tecnològica als continguts tridimensionals encara no ha assolit el seu punt àlgid (els analistes afirmen que aquest moment arribarà en els següents cinc o deu anys) i això implica que els canals de televisió encara no ofereixen prou continguts en format 3-D, la qual cosa pot fer que més d’un s’ho pensi dues vegades abans de comprar un d’aquests aparells.
L’estiu de 2010 la Cable & Telecommunications Association for Marketing (CTAM) va fer un experiment per conèixer com reaccionava el públic amb el 3-D. La prova va comptar amb 425 individus, que van respondre una enquesta sobre la seva familiaritat amb el 3-D. Els resultats van ser que la majoria (57%) consideraven que la televisió en 3-D era més immersiva que la convencional. El 77% va indicar que el 3-D era millor que el 2-D per veure pel·lícules i esports i el 29% va respondre que es plantejarien de comprar-se una televisió en 3-D en els següents 12 mesos.
Els factors que els inhibien de comprar un televisor en 3-D en aquell mateix moment eren diversos: un 68% creia que el cost era molt elevat, un 57% es queixava de la manca de programació en 3-D i el mateix percentatge trobava molestes les lents tridimensionals, dins del qual hi havia un grup nombrós que remarcava que dur posades les ulleres dificultava les seves activitats multitasca (86%).
Així doncs, podem concloure que la gran majoria de la població esperarà a que baixin els preus d’aquests televisors i a què el mercat del 3-D agafi més volada, normalitzant aquest tipus de tecnologies i continguts ja que fins que la indústria audiovisual sencera no aposti de forma massiva pel 3-D, aquest, serà un negoci que penjarà d’un fil.

dimarts, 22 de novembre del 2011

Bibiana Ballbè, un mirall on reflectir-se


Apassionada de mena, entusiasta nata, optimista patològica, vitalista fins a més no poder, amb por que se li escapi pel temps de les mans i molt, molt, curiosa. Així és com es descriu la periodista Bibiana Ballbè, que va oferir ahir una conferència als alumnes de periodisme de la UAB, en el marc del 40è aniversari de la Facultat de Comunicació.
Són dos quarts d’una i Bibana Ballbè arriba a l’Aula Magna amb pas elegant, acompanyada pel degà de la Facultat, Josep Maria Català. Els murmuris cessen i tots els ulls de la sala es  claven en la seva persona, com si encara se’n fessin creus que tenien al davant una de les millors periodistes culturals del país. Però el silenci no triga a convertir-se amb una remor acompanyada d’algun xiulet i diversos crits de ‘Guapa!’. La periodista somriu als flashos de les desenes de càmeres que intenten capturar aquell instant únic. És un somriure encantador i molt contagiós. Ballbè s’asseu a la taula que hi ha preparada a dalt de l’escenari i es treu l’abric marró i també la jaqueta negra, generant una nova allau de xiulets i crits de ‘Guapa’. Només li queda una camisa blanca molt coqueta, però Ballbè deixa ben clar, sense deixar de somriure, que l’strip-tease s’acaba allí. El públic deixa anar un sospir de decepció, però els flashos continuen. Bibiana Ballbè es toca el cabell amb glamour. Té tot el públic embadalit; té tot el públic a la seva butxaca.
El degà descriu a Ballbè com un model a seguir, com “un mirall on reflectir-se”, afegeix, molt suspicaç. El seu discurs és curt, sense ànim de robar temps a la verdadera protagonista d’una conferència titulada: ‘Culturainment’: Una fórmula d’èxit.

Les tres claus de l’èxit: curiositat, constància i mirada pròpia

Culturainment: quan la cultura i l’entreteniment es fusionen
Ballbè és un cul inquiet, ha viatjat per tot el món, ha conegut a centenars d’artistes de primer nivell i sempre ha tingut ben clares les seves dues passions: la cultura i la televisió. És per això que agafant una mica d’aquí i una mica d’allà, ha desenvolupat una estratègia anomenada ‘Culturainment’, que combina la cultura i l’entreteniment. La periodista explica que és l’única manera de no convertir la cultura en quelcom elitista i que, en certa manera, pot resultar avorrit. “L’entreteniment per entreteniment és buit, però si t’entretens mentre estàs aprenent coses acabes sentint-te ple, perquè riure no és cap tonteria, encara que molts ho pensin”, explica Ballbè, Aquesta nova recepta comunicativa només és aplicable a la televisió, el millor format per tractar l’art segons la periodista ja que “si l’art no es veu, no és art”, comenta.
La comunicadora insisteix en apropar la cultura a tothom i admet que “a vegades, parlar de les obres d’art en si mateixes, pot resultar una mica complex per segons qui”. És per això que quan entrevista algú s’interessa més per la persona que per la seva obra, “per què l’única manera d’arribar a l’ànima d’algú és mitjançant preguntes personals; i només coneixent un artista es pot entendre la seva obra”.

“Una idea guardada és una idea morta”

Una periodista bestial

dissabte, 19 de novembre del 2011

Seguiment en directe eleccions generals 20-N




Després de diversos debats electorals, com el de Rajoy i Rubalcaba o el dels caps de llista per Barcelona al Congrés dels Diputats, ha arribat el gran dia, el 20 de novembre; el dia de les eleccions generals. Aquí podreu fer el seguiment en directe de la nit electoral, on els estudiants de segon de periodisme de la UAB, Adrià Guxens, Patrícia Jiménez i Aida Mallofré, seguiran pas a pas tot l’escrutini  a través de diversos canals televisius (TV3, La 1 i Antena 3).  Així doncs, us convidem a seguir amb nosaltres aquesta nit que decidirà el futur polític del nostre país. La cobertura en directe començarà a les 19:30. Si voleu saber més coses sobre els candidats i els partits podeu seguir llegint a baix. També podeu votar a la macroenquesta que trobareu a la dreta.





A Catalunya li corresponen 47 dels 350 escons totals del Congrés dels diputats. D’aquests 47, a les circumscripció de Tarragona i Girona li toquen 6 escons a cadascuna, a Lleida, 4 escons i a Barcelona se li atorgaran els 31 restants. Pel que fa al Senat, a cada circumscripció catalana li pertoquen 4 senadors, dels 264 totals.
Ara veurem les principals formacions polítiques del nostre país:

Partits principals que es presenten a Catalunya
- Cap de llista al Congrés per Barcelona: Senyora Carme Chacón Piqueras.
- Cap de llista al Congrés per Tarragona: Sr. Francesc Vallès Vives.
- Cap de llista al Congrés per Lleida: Sra. Teresa Cunillera Mestres.
- Cap de llista al Congrés per Girona: Sr. Àlex Sáez i Jubero.

- Cap de llista al Congrés per Barcelona: Sr. Jorge Fernández Díaz.
- Cap de llista al Congrés per Tarragona: Sr. Alejandro Fernández Álvarez.
- Cap de llista al Congrés per Lleida: Sr. José Ignacio Llorens Torres.
- Cap de llista al Congrés per Girona: Sr. Josep Enric Millo Rocher.

- Cap de llista al Congrés per Barcelona: Senyor Josep Antoni Duran i Lleida.
- Cap de llista al Congrés per Tarragona: Sr. Jordi Jané i Guasch.
- Cap de llista al Congrés per Lleida: Sra. Maria Concepció Tarruella Tomàs.
- Cap de llista al Congrés per Girona: Sr. Jordi Xuclà i Costa.
- Cap de llista al Congrés per Barcelona: Senyor Alfred Bosch i Pascual (IND).
- Cap de llista al Congrés per Tarragona: Sr. Adam Tomàs i Roiget.
- Cap de llista al Congrés per Lleida: Sr. Xavier Castellana Gamisans.
- Cap de llista al Congrés per Girona: Sra. Teresa Jordà i Roura

- Cap de llista al Congrés per Barcelona: Senyor Joan Coscubiela Conesa.
- Cap de llista al Congrés per Tarragona: Sra. Alba Benedicto Pentinat.
- Cap de llista al Congrés per Lleida: Sr. Josep Maria Carles Aguilà.
- Cap de llista al Congrés per Girona: Sr. Marc Vidal Pou.

Altres partits que es presenten a Catalunya
·         Escons en Blanc (EB).
·         Hartos.org (HARTOS.ORG).
·         Per un món més just (PUM+J).
·         Plataforma per Catalunya (PxC).

Partits principals que es presenten a Espanya
· Izquierda Unida – Los Verdes: La Izquierda Plural (IU-LV): Senyor Cayo Lara Moya.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Un espectacle de porqueria



Eren gairebé les nou del matí quan vaig arribar a la Universitat Autònoma de Barcelona. Estava força adormit, amb els ulls lleganyosos i la mirada cansada. Com cada dia al baixar del ferrocarril, em disposava a caminar fins a la Facultat de Comunicació com un autòmat per acabar de gaudir dels últims instants de tranquil·litat que em quedaven abans de començar les classes. Va ser llavors quan em va embafar una ferum desagradable. Al principi no era gaire molesta però a l’arribar a la Plaça Cívica la pudor era tan insuportable que em va obligar a tornar a la realitat, despertant del meu estat standby. Va ser aleshores quan em vaig aturar per intentar descobrir d’on provenia tota aquella mala olor. No va ser difícil: Només em va caldre mirar al meu voltant.
La Plaça Cívica de la UAB semblava un camp de batalla.  No hi havia ni sang, ni ossos, ni cadàvers, sinó un mar de brutícia que semblava estendre’s pertot. Diversos homes i dones amb cares llargues, que vestien un uniforme de color blau clar, intentaven recollir tota aquella pila de porqueria i l’anaven introduint en enormes bosses de brossa de color negre. Era com si estiguessin enterrant els cadàvers dels caiguts en uns sepulcres foscos. Però no eren els seus morts; no eren les seves deixalles, sinó les dels altres.

Davant dels meus ulls tenia una escena que ben bé es podia classificar com un síndrome de Diògenes a l’engròs

Hi havia restes d’ampolles de vidre, de gots de plàstic, de llaunes metàl·liques, de paper de fumar, de taps de suro, de tovallons de paper i de brics de llet, de suc i de sangria, entre molts altres elements que, pel seu estat, em va costar força d’identificar. La font de la pudor, però, era una altra: les diverses taques multicolors que hi havia escampades pel terra. La majoria eren de color vermell o incolores, però també n’hi havia altres de tons més foscos i de colors rosats. Les pitjors, però, eren quatre tolls d’un color indeterminat, entre el groc , el taronja i el marró, que no em vaig voler preguntar de què podien ser. Aleshores vaig arribar a la mateixa conclusió a la que arriba força gent avui en dia: estava ‘indignat’. Com podia ser que haguéssim arribat fins aquest punt? Davant dels meus ulls tenia una escena que ben bé es podia classificar com un síndrome de Diògenes a l’engròs; una escena que, segurament, si l’haguéssim de descriure amb una paraula diríem ‘deplorable’.
Em vaig mirar el rellotge i vaig veure que m’havia entretingut massa i que ja passava un minut de les nou, així que em vaig dirigir amb pas ràpid cap a la facultat, notant un cruixit a cada pas que feia. Intentava esquivar les escombraries, però em resultava força complicat. Em vaig fixar que al meu davant tenia diversos estudiants que anaven saltant per aixafar les deixalles més grans. Els vaig mirar i els vaig veure contents, orgullosos, somrient al xutar cada llauna o al trepitjar cada tros de vidre. Se sentien importants, grans; eren estrelles, però no de Hollywood. No era una catifa vermella el que tenien als seus peus sinó una catifa de merda, però ells no ho sabien o almenys no ho veien així.
“Som uns hipòcrites”, vaig pensar, “Avui tothom reivindica que es respecti la natura i el medi ambient i paraules com solidaritat, reciclatge i reutilització semblen paraules de moda. I són això, només una moda, ja que malauradament són molt poques les persones capaces de posar a la pràctica de manera eficient tots aquests plantejaments. En canvi, si parléssim amb els responsables de tot aquell espectacle de porqueria, de ben segur que la basta majoria es declararia gran defensora del medi ambient i cooperant amb la solidaritat. Però tot això és una màscara, i les màscares, sense comptaer el Carnaval i un parell més d'ocasions, no s’haurien de dur posades. Per què digueu-me, quants dels assistents a la Festa de la UAB, com tots nosaltres, no s’han queixat alguna vegada de com de brut està un carrer, una plaça o una ciutat? I ara, en canvi, al ser ells mateixos els responsables de la brutícia, escombren cap a casa, metafòricament, quan ho haurien de fer literalment. Amb això queda palès que les persones som com les cebes. Tenim nombroses capes de mentides. Només si les anem traient una per una podem arribar al nostre jo veritable, tan íntim que no el compartim amb ningú, a vegades ni amb nosaltres mateixos.

Els serveis de neteja han de preservar la netedat dels indrets, no pas netejar la brutícia generada per un grapat de mal educats

És per tot això que demano una mica de conscienciació col·lectiva. El cas de l’escenari que es va deixar després de la Festa de la UAB és només un exemple, com podria haver parlat de les tantes altres situacions similars a aquesta que m’he trobat al llarg de la meva vida. I el cert és que es pot passar una gran nit sense haver de causar tot aquesta exhibició, que només acaba provocant malestar i problemes entre els que s’ho troben al dia següent i entre els que ho han de netejar el dia següent, encara no sigui la seva feina, ja que els serveis de neteja han de preservar la netedat dels indrets, no pas netejar la brutícia generada per un grapat de persones mal educades. Si se’ns denomina societats desenvolupades és per alguna cosa, o no? Potser no és més que una altra moda.

divendres, 11 de novembre del 2011

Seguiment en directe del debat entre els caps de llista per Barcelona al Congrés (Eleccions 20-N)


Ens trobem al bell mig de la campanya electoral. Dilluns passat vam poder veure el cara a cara entre Rajoy i Rubalcaba i avui, a les 21:55, TV3 n'oferirà un altre, moderat per la conductora de Els Matins de TV3, Arianda Oltra,  aquest cop amb els caps de llista per Barcelona al Congrés dels Diputats: Carme Chacón (PSC), Josep Antoni Duran i Lleida (CiU), Jorge Fernández Díaz (PPC), Alfred Bosch (ERC-RCAT-Catalunya Sí) i Joan Coscubiela (ICV-EUiA). Aquest post us permetrà a partir de les 21:45 seguir en directe el debat i us permetrà saber a l'instant què diu la comunitat de Twitter sobre aquest esdeveniment político-mediàtic.

dilluns, 7 de novembre del 2011

Cobertura en directe debat Rajoy-Rubalcaba




Aquí podeu seguir en directe la cobertura del debat televisiu entre Mariano Rajoy i Alfredo PérezRubalcaba. Us recordo que la setmana que aquest mateix divendres tindrà lloc el debat entre els cinc caps de llista per Barcelona ales eleccions del 20-N.

dimarts, 1 de novembre del 2011

Xabier Arkotxa: “El periodista ha de ser desconfiat per definició”



Associated Press, Europa Press, Reuters i EFE són noms que se senten diàriament a les redaccions de tots els mitjans de comunicació. I és que les agències de notícies són la matèria primera del periodisme modern, esdevenint el pilar que sosté tota la professió. Però quina credibilitat tenen les agències de comunicació? El redactor de El Periódico i professor de la UAB Xavier Arkotxa s’ha encarregat de resoldre aquesta qüestió en una conferència destinada als estudiants de segon curs de periodisme marcada per la reflexió, el diàleg, les anècdotes i el debat.
“Les agències no neixen per donar suport als mitjans de comunicació, sinó per donar informació als inversors, als bancs i a les empreses”, va començar Xabier Arkotxa per contextualitzar els seus alumnes que, per la cara que posaven, rebien aquella informació com a nova. El periodista va seguir, assenyalant que si aquestes institucions van obrir-se al mercat de la comunicació, no va ser ni més ni menys que per treure’n un bon partit. “Les empreses periodístiques no podien tenir corresponsals arreu del món. I és aquí on entren en joc les agències”, va comunicar el conferenciant.
Arkotxa va explicar que les agències de notícies es van distribuir per tot el món, tenint  cadascuna el monopoli d’una regió diferent i, posteriorment, als anys seixanta, va emergir una nova onada d’agències, aquesta vegada locals. Tot i així, el periodista no es va mostrar satisfet amb la informació que oferien unes i altres. “Els grups globals de comunicació tenen un problema important: el seu discurs i línia editorial estan molt occidentalitzats.” El professor va exaltar aquest punt i va posar com a exemple els  habitants dels països del tercer món, que pateixen reben abans notícies que provenen de fonts internacionals que no pas de les del seu propi país.. “Ara bé”, va advertir Arkotxa, “Les agències locals i regionals tenen un altre problema, tan o més greu que les internacionals: no tenen gaire llibertat informativa ja que reben contínues pressions per part del govern i dels grups financers més influents”.
El periodista de El Periódico havia parlat dels problemes, era el moment d’oferir solucions. “La llengua és la nostra eina de treball i, per tant, l’ortografia és la nostra targeta de presentació”, va dir Arkotxa, que va expressar la desconfiança que li transmetia l’agència Europa Press, font de nombroses errades. “És evident que un mitjà perd credibilitat amb el mal domini de la llengua. La clau definitiva per elaborar continguts de qualitat i no perdre la nostra fiabilitat com a periodistes és tan senzilla com contrastar la informació que rebem”, va declarar Xabier Arkotxa. El conferenciant va precisar que en els temps que corren, el temps per redactar les peces periodístiques és escàs i que les presses molts cops forcen als periodistes a “copiar i enganxar” el que els arriba de les agències directament als seus articles. De tota manera, Arkotxa creu que “les agències són una bona base per començar a treballar, i l’Internet, el telèfon i una mirada crítica faran la resta”.
Un petit debat va tancar una conferència que va servir per tractar amb els futurs comunicadors un aspecte tan essencial a la vida del periodista com són les agències de comunicació, unes armes de doble fil ja que com bé va dir Arkotxa: “Les agències no són Déu, no són infalibles; tot el que ens donen ho hem de comprovar, però això sí, les necessitem, perquè arriben allà on el periodista no pot. Per això, el periodista ha de ser desconfiat per definició”.