“Per primer cop a la història, el periodisme en català de l’àmbit de la música clàssica té competència, i això és bo”. Són paraules de Mercedes Conde Pons, la jove directora de la Revista Musical Catalana (RMC), la primera revista de música clàssica de Catalunya, fundada per l’Orfeó Català l’any 1904. Adria’s News l’entrevista i li pregunta sobre la seva professió, l’evolució de la RMC i com aquesta ha rebut l’arribada de la nova revista 440 Clàssica.
Com es va introduir en el món de la música?
A casa meva la música sempre ha estat present ja que la meva mare és professora de piano a l’Acadèmia Marshal.
En quin moment decideix que s’hi vol dedicar professionalment?
A la primera joventut ja ho tenia clar. Com que no tenia bases sabia que no m’hi dedicaria com a intèrpret, però sí que volia fer un bon servei a la música. Per això vaig decidir estudiar humanitats amb intenció de cursar periodisme després. Al final no vaig fer aquesta última carrera però, en canvi, vaig estudiar un postgrau de gestió i vaig acabar entrant al periodisme de manera natural.
Com van ser els seus inicis als mitjans?
Primer de tot vaig començar a col·laborar a la revista Òpera Actual, l’única publicació en castellà que parla sobre òpera i que no només té distribució espanyola, sinó que també s’exporta a països hispanoamericans. El cas va ser que mentre estudiava humanitats ja vaig començar a veure que m’agradava escriure i vaig buscar-me una beca de col·laboració amb aquesta revista. Primer hi col·laborava fent tasques d’arxiu per tal de conèixer com funcionava el dia a dia de la revista i, de mica en mica, em van començar a posar a prova. Va ser llavors quan vaig començar a assentar les bases del meu estil d’escriptura. En aquella època combinava l’estudi amb la feina. A més a més, quan ja estava acabant la carrera vaig començar a treballar per un diari gratuït que es deia Catalonia Today, on feia crítica de concerts. Al cap de poc temps em vaig posar en contacte amb la Revista Musical Catalana (RMC) i una cosa va portar a l’altra. De fet, crec que la millor manera de començar és aquesta, fent coses sense ni adonar-te’n, de forma relaxada. És així quan aprens més.
“Si la RMC no tingués l’Orfeó Català al darrere, no podria sobreviure”
Com es forma un periodista musical?
Un, d’entrada, s’ha d’emmirallar molt amb el que té al voltant. Si estàs envoltat de persones que estan treballant al sector a nivell professional és perquè tenen prou mèrits per fer-ho i, a poc a poc, vas agafant una mica d’aquí i una mica d’allà. D’aquesta manera comences a forjar-te un criteri i a tenir un estil propi, que vol dir que et desmarques de com fan les coses els altres i deixes de ser un imitador, ja que decideixes quines línies creus que són les millors a seguir. El periodisme és una feina mot subjectiva, i al gènere de la critica això és totalment clar. Un pot dir A i un altre B i no vol dir que un tingui raó i l’altre no. Una altra cosa que em va passar és que, a mesura que passen els anys, veus que algunes persones que eren referents deixen de ser-ho. I, finalment, hi ha la feina d’ofici: has de destacar les idees més importants, ser molt sintètic i sobretot documentar-te molt perquè no et puguin trobar cap error.
La feina de periodista musical és una feina que potser és poc coneguda i poc visible als ulls del públic...
