dissabte, 27 de desembre del 2014

Crítica de 'El somni d'una nit d'estiu' (TNC)



Joan Ollé comenta que no acaba de saber si la seva versió d’El somni d’una nit d’estiu, que es pot veure al TNC fins el 18 de gener, és una obra d’època o contemporània. I té tot el sentit del món, ja que si bé la seva mirada al text de Shakespeare conserva el rerefons atenès del palau del Duc Teseu i el món de les fades no deixa de ser un bosc, l’embolcall amb que ho presenta tot plegat deixa veure una clara influència de la cultura popular del darrer segle. D’aquesta manera hi trobem des de la Blancaneu fins a dues fades amb l’estètica dels personatges de Rocky Horror Picture Show, passant per un Oberon que sembla tret del món del Màgic d’Oz i un Puck amb la cara pintada de Joker.
Precisament, aquest follet entremaliat que treballa pel rei de les fades és un dels personatges més recordats de l’obra, que Ollé dota de molt més protagonisme en la seva versió que no pas té al llibret original. Potser perquè, al cap i a la fi és el nexe entre totes les històries d’amor i desamor; o potser perquè és el personatge que té més matisos, jugant sempre al límit del món dels humans i el de les fades. Amb tot, probablement la decisió neix del voler aprofitar el gran talent de l’actor Pau Vinyals, que dota de geni i histrionisme aquest personatge, ja de per si carismàtic. També està enorme Xicu Masó, el teixidor que acaba convertit en un burro i que captiva a Titània després que aquesta sigui presa d’un encanteri. Malauradament, però, Ollé, en voler esprémer massa el talent d’aquests dos grans còmics, acaba allargant massa algunes escenes, que perjudiquen el ritme global de la funció.
El somni d’una nit d’estiu és una obra plena de gent jove. A part de Vinyals, hi trobem unes encerades Claudia Benito i Laura Pujolàs en els papers d’Hèrmia i Helena, respectivament, i uns més regulars Albert Prat i Guillem Motos fent dels sempre enfrontats Lisandre i Demetri, aquí massa infantilitzats i exempts de la ironia que desprèn el text original. Amb tot, el més decebedor de tot és veure que alguns dels més reconeguts actors del país, com Lluís Marco o Mercè Aránega no aconsegueixen desprendre prou complicitat en els seus papers d’Oberon i Titània, a més a més d’una desaprofitada Victòria Pagès en el petit paper d’Hipòlita, promesa del Duc Teseu.

Pau Vinyals és en Puck, un follet entremaliat que treballa per Oberon.

El vestuari sempre és un element destacat en una obra teatral, però més encara en aquesta en concret, on ha de mostrar una clara dicotomia entre el món dels humans i el de les fades. La dissenyadora Míriam Compte fa una excel·lent feina en el seu camp, ja que aconsegueix que la roba no només acompanyi als personatges, sinó que els defineixi i protagonitzi algunes de les posades en escena més juganeres de l’actuació, des del joc de barrets entre diversos personatges en una de les primeres escenes fins al continu canvi d’aspecte del follet Puck. Pel que fa a l’espai, la simplicitat del palau, de fusta, però amb una forma que recorda clarament al Partenó de la capital grega contrasta amb un bosc bohemi i desendreçat que sembla provenir de l’imaginari de Matthew Barrie i, més concretament, del seu País de Mai Més. I és que el bosc és la casa de les fades, però, alhora, s’acaba convertint en una via de fuga pels atenesos que busquen la intimitat. I aquest diàleg inter-mundus queda molt clar i ben jugat pels continus canvis d’il·luminació, que redefineixen l’atmosfera depenent d’on vulguin situar a l’espectador, i sempre amb l’ajuda de la música que toca un pianista in situ que és alhora diegètica i extradiegètica, volent aprofundir en aquesta omnipresent ambigüitat que es dóna entre allò més eteri i allò terrenal.

En resum, l’adaptació de Joan Ollé, amb text de Joan Sellent, és encertada i molt adequada per a tots els públics, tot i que li falta l’erotisme, el sarcasme i la mala llet de l’obra original, que acaba convertint la seva versió en un espectacle que, malgrat no ser del tot tradicional, tampoc es pot dir que sigui arriscat.

Xicu Masó i Mercè Aránega, en una escena d'El somni d'una nit d'estiu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada