Més d’una vegada he sentit que algú qualifica l’obra d’Albert Serra (Banyoles, 1975) com una autèntica bogeria. Potser és per aquest motiu que no m’estranyo quan em diuen que la seu de la seva productora, Andergraun Films, on hem quedat per fer aquesta entrevista, es troba a la Plaça Narcís Oller de Barcelona.
Quan arribo, Albert Serra em rep de manera afable i
cordial amb una encaixada de mà i em deixa triar si prefereixo tractar-lo de tu
o de vostè. També m’indica que puc anar preparant-ho tot al pis de dalt mentre
ell acaba d’enviar uns correus, però m’adverteix que no li agrada gens parlar
d’ell mateix. Tot i així, veuré poc després que és una màquina de fer titulars.
Albert Serra comenta que no té gaire relació amb els
cineastes d’aquest país i que els únics que respecta, de fet, són Pere Portabella i Adolfo Arrieta. En canvi, sí que considera que forma part de la
indústria del cinema català. Guanyador del Gaudí l’any 2008 per El cant dels ocells, Serra és un dels
pocs catalans vius que pot dir que ha triomfat en un festival de Classe A, ja
que el seu film Història de la meva mort
es va endur el Lleopard d’Or al Festival de Locarno 2013, tot i que avisa que
els premis no li interessen gens.
En el moment que ens coneixem, Serra no duu posades les
seves famoses ulleres de sol, però les recuperarà just abans de l’entrevista, que
iniciem una vegada ha buidat el contingut d’una petita tassa de cafè d’un glop.
Són les quatre de la tarda, i comencem a parlar a la mateixa hora que Congrés
dels Diputats dóna el tret de sortida al debat sobre la consulta. Però a ell no
li interessa la política; ni la política ni el futbol, ja que afirma que no ha
vist mai ni cinc minuts d’un partit. Conversarem durant una llarga estona, en
la qual em repreguntarà i em comentarà que faig preguntes massa generals. També
divagarà sovint, però al final, compartirà amb Adria’s News la seva visió sobre
el seu cinema, la seva persona i el seu futur.