dijous, 17 de juliol de 2014

Si Beethoven aixequés el cap…

Opinió 
Reportatge* d'Iris Baño, Adrià Guxens i Víctor Romero.


La música clàssica agrada o no agrada, però té tantes definicions com persones hi ha al món; segurament perquè és màgica, “és vida, és emoció i és sentiment, la unió de l’home amb el cosmos”, tal com expressa el músic i periodista  Fernando Argenta. Malauradament, la música clàssica encara és un estil minoritari per a la majoria del públic, especialment pel més jove. Ens disposem a investigar per què.

Un 28% de catalans escolten música clàssica de manera habitual, segons va registrar un estudi de consum i pràctiques culturals de la Generalitat de Catalunya el desembre de 2004. Aquest mateix estudi afirmava, també, que els joves són el col·lectiu que participa més activament en el consum cultural, situant-se per sobre de la mitjana europea. Però succeeix el mateix en el camp de la música clàssica? Els joves escolten més música clàssica que els adults? A peu de carrer, la realitat entra en contradicció amb les xifres ja que un experiment realitzat durant el mes de desembre a la ciutat de Tarragona va demostrar que els joves no tenen tendència a escoltar música clàssica de manera habitual.

La prova es va realitzar sobre vint persones d’edat, sexe i situació social diferent. Una primera pregunta els demanava si havien estudiat mai música. Els més joves van respondre que sí, a les escoles, mentre que els més grans no havien tingut aquest privilegi. Sorprenentment, però, era aquest últim col·lectiu, el que es considerava més coneixedor de la música clàssica, i n’escoltava més regularment. Tot i així, aquestes qüestions eren l’escalfament del que havia de ser la prova de foc, el detector de mentides que descobriria si realment totes aquelles persones tenien o no coneixements musicals.

En aquesta segona part de l’experiment se’ls va fer escoltar deu de les obres més famoses de la història de la música clàssica. Des de la Primavera de Vivaldi, a l’ària de la Reina de la Nit de Mozart, passant pel El Danubi Blau de Strauss o el Para Elisa de Beethoven. Els resultats van ser desastrosos ja que els enquestats amb prou feina coneixien un parell de les peces que van escoltar. Aleshores va ser el moment de fer-se diverses preguntes: per què totes aquelles persones no identificaven aquestes peces que són tan o més famoses que el Yesterday dels Beatles o el Bad Romance de Lady Gaga? I aquest dèficit de coneixement a què es devia? Era un problema de les institucions musicals del país, dels mitjans de comunicació, de les escoles o d’algun altre factor?


La música clàssica encara està poc acceptada pels joves.

Els projectes de les institucions musicals catalanes
L’Auditori, des dels 15 anys que porta funcionant, ha apostat per la inculcació de la música clàssica als més petits, desenvolupant projectes educativament molt interessants com Sona Bach o Ma me mi mo Mozart, destinats a un públic que comença als dos anys.  Les seves branques d’actuació es divideixen en tres grups: els concerts per a les famílies i les escoles, les accions participatives i les activitats de formació per a mestres i famílies. “La clau és utilitzar peces curtes i no barrejar-hi l’animació”, explica Lluís Torralbo, Tècnic de Producció de l’Auditori i Membre de l’Auditori Educa. “Ara bé”, indica, “el públic jove és el més difícil de tots ja que ens fa pensar en projectes més sofisticats tot i que, segurament, l’al·licient principal per garantir la seva assistència als concerts és el preu, i per això tenim tarifes mínimes”.

Gemma Canadell, responsable del Pla estratègic i Públics del Palau de la Música Catalana, també dóna fe que “el preu és una de les claus per captar el públic adolescent i el que pertany a la primera joventut simplement perquè aquest té menys valor adquisitiu”. Tot i així, també creu que hi ha altres formes més creatives de potenciar la seva assistència als espectacles, com ara donar l’oportunitat que el públic pugui gaudir del concert des de dalt mateix de l’escenari o bé oferint xerrades prèvies als concerts que serveixin per presentar els artistes que hi tocaran. A part d’aquestes estratègies, el Palau també compta amb programes especials pensats per als més petits, com les Escoles al Palau o els Concerts Familiars al Palau. “El que fas, al cap i a la fi, és adequar el contingut, el llenguatge i el mitjà”, comunica Canadell.

El Gran Teatre del Liceu també ofereix un programa destinat al públic jove. El Petit Liceu, n’és l’exemple més clar, ja que duu a terme activitats que abasten des dels dos als divuit anys. “En diem Petit Liceu pel seu format compacte, no pas perquè estigui destinat a la mainada, només”, explica Carles Gibert, Cap de Producció del teatre. “A més a més, nosaltres fem òpera, i crec que afegir un factor escènic a la música és positiu per als nens”, comenta. El Director de Producció i Gires de El Liceu, Eduard Garcia, està encantat amb els infants: “Ells constitueixen la sinceritat personalitzada. Aplaudeixen si els hi agrada, xiulen si no els hi agrades, es distreuen si s’avorreixen i estan en silenci si els has cridat l’atenció.” A més a més, les funcions que ofereixen duren una hora, període que consideren adequat per no sobresaturar els nens.

Mercedes Conde Pons, directora de la Revista Musical Catalana.

Els mitjans de comunicació no ajuden
“Els mitjans de comunicació generalistes no només perjudiquen la música clàssica, sinó que hi estan treballant en contra”, sentencia Fernando Argenta, expresentador de El Conciertazo. Segons aquest periodista i músic, les primeres coses que es carrega la societat quan hi ha crisi són la cultura i l’art i “això és un gran error”, comenta. Gran part dels experts coincideixen amb el comentari d’Argenta.

La directora de la Revista Musical Catalana (RMC), Mercedes Conde Pons, opina que “de tots els tipus de mitjans, la televisió és el pitjor de tots” ja que, actualment, menys programes dedicats a la música clàssica, com Òpera en Texans o el Club Pizzicato, no superen el 2% de share. En aquest sentit, La 2 o el Canal 33 intenten netejar consciències fent aquest tipus de produccions, però la resta de canals ofereixen, en gran part, continguts més superficials que busquen enganxar al gran públic sense tenir en compte el valors que desprenen però que, en canvi, aconsegueixen un 20% de share.

El mateix succeeix a la premsa, on la situació és pitjor que els últims anys. “Abans em deixaven que una entrevista ocupés dues pàgines i ara m’he de conformar amb quatre columnes, i encara gràcies”, es lamenta l'exdirectora de la revista 440 Clàssica, Marta Porter. “Actualment hem de buscar l’anècdota per enganxar la gent i no pots tractar res amb profunditat”, afegeix.

De tot això se’n dedueix que els mitjans de comunicació haurien de fer més per la música clàssica, tal com pensa Cristina Moreno, presentadora de El Rincón de los Niños, de RNE: “Quan els mitjans utilitzen la música clàssica, no diuen què és, ni qui l’interpreta. Se’n fa ús, però no se sap explicar”, indica.

Ara Malikian, músic.

L’educació com a pilar fonamental
La feina dels docents, tant a nivell d’escola com d’institut, és complicada, i més encara la dels professors de música. Francina Gonzàlez, directora de l’IES Lluís de Requesens de Molins de Rei, afirma que la música és una assignatura molt poc valorada a nivell curricular. “Els nens, en canvi, gaudeixen molt a classe perquè poden fer música amb la flauta gairebé sense saber-ne”. Tot i que les hores lectives d’aquesta assignatura disminueixen cada cop més, Joan Lluís Ceprià intenta transmetre el seu amor per la música als més petits impartint classes en una escola de Torrelles. “Si un mateix es creu el clixé ‘la música clàssica és avorrida’, evidentment que els alumnes s’avorriran... ara bé, qualsevol peça pot ser divertida i entretinguda”, explica. Marta Porter, directora de la Revista 440, es mostra més crítica, afirmant que la mancança de la música clàssica és un problema purament educatiu perquè “l’ensenyament musical fa riure, quan hauria de ser un pilar fonamental”. Porter critica, també, que “l’assignatura de música existeix només per fer contents a uns quants”.

Tots els experts coincideixen en  la importància de començar a sensibilitzar els  nens quan són petits. “Els infants són com esponges, en aquesta època no tenen prejudicis de cap mena”, explica Mercedes Conde Pons, directora de la RMC. El periodista Fernando Argenta compara l’aprenentatge musical amb l’aprenentatge d’idiomes: “Com més petit comences, més ràpidament l’assimiles”. Aquesta és part de la tasca de l’Auditori Educa, un òrgan que pretén introduir els nens al meravellós món de la música. Lluís Torralbo, membre d’aquest òrgan,  afirma que “si des d’un principi els nanos s’acostumen a anar a concerts, serà més fàcil que hi continuïn anant”. Per tant, en aquest punt hi ha consens: com abans s’introdueixin els nens a la música,  millor.

L’educació a nivell escolar ha estat molt criticada, però les famílies també juguen un paper important en la formació dels nens. En paraules de Gemma Canadell, directora del Pla Estratègic i Públics del Palau de la Música, “si els pares no escolten música, els nens tampoc ho faran”. Segons Argenta “l’educació dels pares és bàsica i estem donant tota la culpa a la societat i a les escoles, oblidant-nos del paper de les famílies.

Fernando Argenta, periodista musical.

Les noves tecnologies apropen la música als joves
Molts mitjans de comunicació aprofiten les noves tecnologies per apropar la música clàssica als joves mitjançant les xarxes socials i la creació de pàgines web. Aquest és el cas de Catclàssica, un programa de ràdio que només ofereix música clàssica per Internet. D’aquesta manera busquen apropar-se als joves, el sector que més utilitza les plataformes digitals. “Si no aprofites Internet, estàs desfasat”, comenta María Montes Moreno, Web Manager de Catclàssica. La periodista té clar “que les xarxes socials serveixen per unir col·lectius i afavorir la comunicació”.

Però no només els mitjans de comunicació són conscients de la importància de les plataformes digitals per accedir als joves, sinó que les institucions també opten per aquest mecanisme. És el cas del Palau de la Música que, mitjançant les xarxes socials i la pròpia web, busca difusió. Tot i això, Gemma Canadell, directora del Pla Estratègic i Públics del Palau de la Música,  afirma que “el millor feedback és el d’un concert”.

Per tant, les noves tecnologies ajuden a difondre la música clàssica entre els joves sempre i quan, com diu Ramón Gener, presentador del programa del Canal 33, Òpera en Texans, “se’n faci un ús adequat i no s’oblidi la importància de l’educació”.

Tobias Gossmann, director de la Camerata XXI.

Quin és l’estat actual de la música clàssica?
Malgrat la crisi econòmica que ens està afectant local i globalment, els experts opinen que la música clàssica està en el seu millor moment. “Hi ha més orquestres, més auditoris i més programació que mai”, afirma Carles Gibert, Cap de Producció de El Liceu. Alguns atribueixen aquest auge a les noves tecnologies i a la divulgació; altres, al pas d’una dictadura a una democràcia. Però Gemma Canadell, directora de Pla Estratègic i Públics del Palau de la Música, tot i que és optimista, encara no creu que s’hagin solucionat els principals problemes: “Actualment la societat busca el plaer immediat i la música, com a art que transcorre en el temps, no compleix aquest requisit”. A aquests problemes s’hi suma el de l’envelliment de la població ja que, com anuncia Lluís Torralbo, “cada vegada hi ha més gent gran als concerts i s’hauria de cercar un nou públic jove”. El periodista i músic Fernando Argenta, en canvi, és més positiu: “Ara veure un nen amb un estoig de violí pel carrer ja no és veure un extraterrestre, com passava abans”, explica amb sornegueria.

Però són els problemes de la música clàssica un problema econòmic? La majoria d’experts opinen que no hi ha prou subvencions. “La música clàssica i la cultura en general haurien d’estar fortament subvencionades perquè són un bé pel país i per a la societat; un bé al nivell de l’educació i la sanitat i que, per tant, un bé del qual no podem prescindir”, opina Mercedes Conde Pons, directora de la RMC. Marta Porter, directora de la revista 440, també pensa que no hi ha prou subvencions però no creu que l’estat hagi de mantenir la cultura del país. “El que hi hauria d’haver és una forta indústria cultural dedicada a la música clàssica”, comenta. Canadell, en canvi, és del parer que hi ha un excés d’ajudes que, a més a més, estan mal invertides. “S’hauria de destinar la major part de les subvencions a l’educació musical, en comptes de promocionar concerts. Aquesta és l’única forma de ser més visibles i tenir més públic”.

Si mirem cap a la resta del món ens trobem que es viuen realitats molt diferents. “Alemanya és la Meca”, declara Carles Gibert, Cap de Producció de El Liceu, amb contundència. Altres, com Tobias Gossmann, director artístic de l’Orquestra Camerata XXI, no hi estan tant d’acord: “A Alemanya hi ha vuit o deu orquestres que estan en perill de ser retallades, eliminades o fusionades, i aquest fenomen ve bàsicament d’un problema educatiu”, comenta. Torralbo li dóna la raó quan diu que “és mentida que a Alemanya els nens de 16 anys assisteixin a concerts de música clàssica”.

També cal analitzar la relació Catalunya-Espanya. Segons Eduard Garcia, “no tenim res a envejar a cap altra part de l’estat ja que a Barcelona i altres punts catalans tenim la davantera del país”. Porter no hi està d’acord ja que creu que Madrid és superior a Catalunya, musicalment parlant per “l’avantatge de ser capital d’estat que, d’alguna manera, l’ha potenciat naturalment”. Mercedes Conde Pons també creu que Madrid ha agafat la cua del tren a Barcelona, però “principalment, el problema que s’ha de solucionar és el desequilibri entre aquestes dues regions i la resta de comunitats autònomes, algunes de les quals no tenen gaire rellevància cultural”, comenta.

El Gran Teatre del Liceu.


Una mirada al futur
Davant aquest panorama desolador, toca preguntar-se si encara queda esperança. Segurament sí. La clau de la qüestió és, però, començar a viure la música des de petits; no amb un llenguatge  adaptat, sinó tal com és en realitat. Només d’aquesta manera s’aconseguirà una continuïtat en l’aprenentatge musical i deixarem de sentir la típica frase de “aquesta peça em sona... però no sé què és”.

Per arribar a aquest put, però, les institucions polítiques i els mitjans de comunicació tenen molta feina per endavant. No han de deixar que la música quedi en un segon pla, ja que, aleshores, no es progressarà. ”La cultura és, avui, al final de l’agenda política, i la música clàssica és al final de la cultura”, afirma Marta Porter, directora de la Revista 440.
Però estem plantejant una situació idíl·lica i intangible? Potser sí, però com afirma Ramon Gener, presentador del programa Òpera en Texans, ”ara que estem a baix ja no podem baixar més...”, o això esperem


Ramon Gener, presentador d'Òpera en Texans.


*El reportatge data de l'any 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada