Lisa Tuttle (Houston, 1952) is among the most respected
fiction writers of the moment, having published both short stories and novels.
The topics she is more comfortable with are fantasy, horror and science
fiction, but she says that ghost stories have been her first love. Adria’s News
interviews this multiawarded writer at the Celsius 232 Festival in Avilés to
discover why she decided to move from the United States to Scotland, how was
working with the famous author George R.R. Martin in their co-written novel Windhaven and, above all, to know why
she refused the Nebula Award for her short story ‘The Bone Flute’.
dilluns, 14 de gener del 2013
Lisa Tuttle: “M’encanta la idea que la gent pugui volar!”
If you want to read the interview in English (original version), click here.
Traducció de Nua Watford
Lisa Tuttle (Houston, 1952) és una de les
escriptores de ficció més respectades avui en dia. Ha publicat tant contes com
novel·les. Els temes en els que se sol moure son el gènere fantàstic, el terror
i la ciència ficció, però diu que les històries de fantasmes van ser el seu
primer amor. Adrià’s News entrevista a aquesta multipremiada escriptora a
Avilés, al Festival Celsius 232, per descobrir perquè va decidir mudar-se dels
Estats Units a Escòcia, com va ser treballar amb el famós George R.R. Martin en
la seva novel·la conjunta Windhaven
i, sobretot, per saber perquè va refusar el premi Nebula pel seu conte The Bone Flute.
dissabte, 5 de gener del 2013
Jordi Rosàs: “Aquí la publicitat és un sector de pillos en un país de pillos”
Em trobo davant d’un edifici en reformes. Després de pujar les
escales espero una estona mentre sento com un home canta alegrement mentre
frega el terra. És un lloc bonic, decorat amb colors alegres i pòsters de les
campanyes realitzades per l’agència, entre les que destaca la del cèlebre
anunci de Damm, Mediterràniament. És
llavors quan apareix un dels cofundadors de l’empresa Villar-Rosàs, en Jordi
Rosàs. Em saluda enèrgicament i passem a una sala gran que dóna a la Via
Laietana. Seiem en un dels extrems d’una gran taula de reunions, i després que,
amablement, m’ofereixi un cafè, comencem l’entrevista.
dimarts, 1 de gener del 2013
El gos ple hem llegiu a la Platga
El gos ple hem llegiu a la Platga.
Oi que un enunciat així ens fa mal a la vista?
Les faltes són evidents i en múltiples plans lingüístics: l'ortografia és
defectuosa; la concordança verbal, directament absurda; la puntuació, totalment
desmanegada, i, molt més enllà d'això (segurament, molt més important): semànticament no té ni cap ni peus.
És molt fàcil exigir a altri i criticar per
criticar. Tot i així, hauríem de tenir l'orgull i la dignitat d'aspirar a
criticar bé: no només hem de tenir raó, sinó que ens hem de merèixer que ens la
donin. Per a això, el mínim que ens hem de marcar, i que qualsevol que rebi el
nostre missatge ens reclamarà, és que la nostra crítica sigui, si més no,
coherent.
Vivim en una societat mediocre, d'això cada dia
en tenim més proves. En un model de país (ah, que n'hi ha? –de país, de model?)
on ens n'anem sortint de les coses, així, qui dia passa any empeny, i el que no
es pugui fer avui ben fet ja ho corregirem demà, dir-la de l'alçada d'un
campanar i quedar-se tan ample és el més habitual. Només cal veure fins a quin
punt s'ha arribat a frivolitzar i a transformar en un tòpic el fet de demanar
disculpes per part dels nostres estimats
representants democràtics. Ara bé, que ells ho facin no ens dóna dret a
posar-nos a la seva altura (rebaixar-nos, volia dir) i redactar queixes com la
següent. Es tracta d'una carta al director publicada al Diari de Tarragona el
dia 4 d'octubre, titulada "Centralisme barceloní":
Subscriure's a:
Missatges (Atom)