dilluns, 14 de gener del 2013

Lisa Tuttle: “I love the idea that people can fly!”




Si voleu llegir la traducció de l'entrevista al català, cliqueu aquí.


Lisa Tuttle (Houston, 1952) is among the most respected fiction writers of the moment, having published both short stories and novels. The topics she is more comfortable with are fantasy, horror and science fiction, but she says that ghost stories have been her first love. Adria’s News interviews this multiawarded writer at the Celsius 232 Festival in Avilés to discover why she decided to move from the United States to Scotland, how was working with the famous author George R.R. Martin in their co-written novel Windhaven and, above all, to know why she refused the Nebula Award for her short story ‘The Bone Flute’.

Lisa Tuttle: “M’encanta la idea que la gent pugui volar!”




If you want to read the interview in English (original version), click here.

Traducció de Nua  Watford

Lisa Tuttle (Houston, 1952) és una de les escriptores de ficció més respectades avui en dia. Ha publicat tant contes com novel·les. Els temes en els que se sol moure son el gènere fantàstic, el terror i la ciència ficció, però diu que les històries de fantasmes van ser el seu primer amor. Adrià’s News entrevista a aquesta multipremiada escriptora a Avilés, al Festival Celsius 232, per descobrir perquè va decidir mudar-se dels Estats Units a Escòcia, com va ser treballar amb el famós George R.R. Martin en la seva novel·la conjunta Windhaven i, sobretot, per saber perquè va refusar el premi Nebula pel seu conte The Bone Flute.

dissabte, 5 de gener del 2013

Jordi Rosàs: “Aquí la publicitat és un sector de pillos en un país de pillos”





Entrevista a càrrec d'Anna Guxens.

Em trobo davant d’un edifici en reformes. Després de pujar les escales espero una estona mentre sento com un home canta alegrement mentre frega el terra. És un lloc bonic, decorat amb colors alegres i pòsters de les campanyes realitzades per l’agència, entre les que destaca la del cèlebre anunci de Damm, Mediterràniament. És llavors quan apareix un dels cofundadors de l’empresa Villar-Rosàs, en Jordi Rosàs. Em saluda enèrgicament i passem a una sala gran que dóna a la Via Laietana. Seiem en un dels extrems d’una gran taula de reunions, i després que, amablement, m’ofereixi un cafè, comencem l’entrevista.

dimarts, 1 de gener del 2013

El gos ple hem llegiu a la Platga




El gos ple hem llegiu a la Platga.
Oi que un enunciat així ens fa mal a la vista? Les faltes són evidents i en múltiples plans lingüístics: l'ortografia és defectuosa; la concordança verbal, directament absurda; la puntuació, totalment desmanegada, i, molt més enllà d'això (segurament, molt més important): semànticament no té ni cap ni peus.
És molt fàcil exigir a altri i criticar per criticar. Tot i així, hauríem de tenir l'orgull i la dignitat d'aspirar a criticar bé: no només hem de tenir raó, sinó que ens hem de merèixer que ens la donin. Per a això, el mínim que ens hem de marcar, i que qualsevol que rebi el nostre missatge ens reclamarà, és que la nostra crítica sigui, si més no, coherent.
Vivim en una societat mediocre, d'això cada dia en tenim més proves. En un model de país (ah, que n'hi ha? –de país, de model?) on ens n'anem sortint de les coses, així, qui dia passa any empeny, i el que no es pugui fer avui ben fet ja ho corregirem demà, dir-la de l'alçada d'un campanar i quedar-se tan ample és el més habitual. Només cal veure fins a quin punt s'ha arribat a frivolitzar i a transformar en un tòpic el fet de demanar disculpes per part dels nostres estimats representants democràtics. Ara bé, que ells ho facin no ens dóna dret a posar-nos a la seva altura (rebaixar-nos, volia dir) i redactar queixes com la següent. Es tracta d'una carta al director publicada al Diari de Tarragona el dia 4 d'octubre, titulada "Centralisme barceloní":