L’ambientació
hipnòtica i esteticista i l’omnipresent banda sonora de música electrònica de ‘Eden’
són només el vistós embolcall d’un caramel que deixa un cert regust amarg.
Amarg, com a mínim pel seu protagonista, un entregat Félix de Givry que
interpreta magistralment el descens als inferns d’un antiheroi que lluita per
tal que el seu talent brilli enmig de la foscor de les festes nocturnes. Amb
tot, el personatge central gairebé no desprèn empatia, malgrat els seus
constants fracassos, però el film tampoc la necessita. Al cap i a la fi, el
cinema de Mia Hansen-Løve no acostuma a ser gens autocomplaent. Així, tot i que
la història estigui lleugerament basada en la vida del seu germà Sven (també
coautor del guió), no acabem de percebre que la pel·lícula sigui una crònica negra
de les raves esbojarrades dels
noranta o, com a mínim, no la rebem com el retrat d’una generació, sinó com una
història que algú explica des d'una certa distància.
