L'estiu com a nou punt de partida vital

Estiu 1993, de Carla Simón.

No cada dia veiem un debut al llargmetratge tan brillant com el d'Estiu 1993, de Carla Simón, Premi a la Millor Òpera Prima i Gran Premi de la Generació KPlus al Festival de Berlin i al Millor Film al Festival de Málaga. I si tenim en compte que es tracta d'una producció catalana i en català, rodada amb molt pocs recursos, el mèrit és encara més gran. 

Partint de vivències personals, Simón explica la història de la Frida, una nena de sis anys que comença una nova vida amb els seus tiets després de la mort de la seva mare a causa de la SIDA. La gelosia de la seva cosina –ara germanastra–, més petita que ella, la mala relació amb la seva tieta –ara madrastra– i el difícil procés d'integració amb la resta de nens del poble de La Garrotxa on van a estiuejar seran alguns dels elements que dificultaran l'assimilació d'una nova realitat que encara no ha acabat d'acceptar.

Lady Macbeth, un drama d’època que trenca tots els esquemes

Lady Macbeth (2016), de William Oldroyd.

Amb un títol com Lady Macbeth i veient alguna de les imatges promocionals de la pel·lícula, qualsevol podria esperar que l’òpera prima de William Oldroyd no fos més que un altre drama d’època que se sumaria a la llarga llista de films sortits de la BBC que estem tan avesats –i avorrits– de veure. En certa manera, comparteix molts dels ingredients amb ells: hi trobem lords, ladies, mossos de quadra, criades, cotilles, vestits de gala, sopars plens d’aliments exquisits i una casa senyorial que acull tot tipus d’intrigues. Amb tot, si Lady Macbeth se surt del cànon és perquè compta amb la mirada incisiva d’Oldroyd, que utilitza certes dosis d’humor negre i una aproximació que gairebé frega el gènere del terror i que fa que la seva obra es converteixi en quelcom inclassificable.

En aquest article intentaré separar el gra de la palla esmentant alguns dels films d’època que brillen enmig del cúmul de pel·lícules i TV-Movies sense cap mena d’interès. Tanmateix, acabaré referint-me a alguns títols que, com Lady Macbeth, subverteixen la convenció i ens ofereixen una proposta molt més lúcida i singular.