 |
| Els dos primers números de la revista 440 Clàssica |
Marta Porter és una de les periodistes
musicals més destacades de Catalunya. Ha col·laborat als diaris ARA i Avui i a
les revistes Òpera Actual, Time Out, Hamlet i a la Revista
Musical Catalana (RMC), entre d’altres. També ha estat la primera directora
de la revista 440 Clàssica, la segona revista d’àmbit català dedicada a
la música clàssica. Adria’s News amb ella sobre aquesta nova publicació, sobre
la seva trajectòria professional i sobre l’escenari musical del país.
Com es forma un periodista musical?
Podríem dir que hi ha tres tipus de periodistes musicals: els que venen del món de la música i després es formen com a periodistes, els aficionats a la música que de seguir-la durant tants anys s’han format un criteri musical i treballen com a crítics i, finalment, aquells que vénen del món del periodisme i en un moment donat els hi ofereixen la possibilitat d’encarregar-nos de tot el que és la música clàssica.
I quin és el seu cas?
Jo em trobo en el tercer punt. Treballava a l’Avui i m’ho van oferir perquè tenia formació de ballarina, que va molt lligat a la música clàssica. Aleshores, d’alguna manera, des que era molt petita ja la vaig anar escoltant. A més a més, el meu germà és músic i compositor i podríem dir que la meva família sempre ha estat molt aficionada a la música clàssica i ja de petita anava sovint al Palau de la Música.
Aleshores el seu bagatge familiar va ser suficient per a la seva feina?
No del tot. Quan vaig aconseguir la feina el primer que vaig fer va ser posar-me a estudiar com una boja de manera autodidacta, i vaig posar-me tots els discos que hi havia a casa i més per començar a fer comparatives, escoltant les diferències. El bo hauria estat que anés a algun lloc però com que jo ja estava treballant vuit hores al dia i no tenia temps per res, vaig decidir formar-me d’aquesta manera.
Creu que és poc coneguda la branca del periodisme musical?
És una categoria molt especialitzada dins del món del periodisme ja que hi ha molt poca gent que sigui periodista i tingui criteri musical per dir què és bo i què és dolent. A més a més, la música clàssica té un llenguatge específic, com passa en l’art i la literatura. El que passa és que has de dominar el tema des d’un punt de vista divulgatiu ja que si treballes en un mitjà d’informació diària tu saps que el teu lector pot ser algú que no hi entén gens o un superexpert.
Llavors quin és el registre que utilitza per escriure?
Ni massa tècnic ni massa divulgatiu. Si ho fas massa tècnic el que no en té idea no aprendrà ni entendrà res i si ho fas massa divulgatiu el que hi entén tampoc ho llegirà perquè el tema no li interessarà gens. Trobar el punt mig és el més difícil, el saber parlar per dirigir-te al gran públic.
Des que va començar a ser periodista musical pel Diari Avui no ha deixat el periodisme musical.
Sí, és que a mi m’entusiasma. Quan em van oferir aquesta feina va ser perquè al diari no hi havia ningú que sabés de clàssica i em van fer el favor de la meva vida. Jo sempre he pensat que, com a periodista, em volia dedicar a la dansa i a la música clàssica.
“Qui belluga la música clàssica són les discogràfiques i els agents internacionals”
Vostè sempre ha treballat en premsa. És per algun motiu en concret?
Circumstàncies de la vida. El meu pare era periodista de l’Avui i a més sempre m’havia agradat escriure. La ràdio m’agrada però no n’he fet mai i segurament, a aquestes altures, em costaria.
Com tot, la feina de periodista musical a part d’avantatges deu tenir inconvenients. Me’n sabria dir algun?
Sí, i tant. Hi ha una cosa que em molesta molt que és que la gent que tens per sobre no en té ni idea. El més difícil és convèncer un director o editor d’un diari per què publiquin la teva peça i la considerin important. Aleshores ens trobem amb l’exemple següent: si tu tens una entrevista de Montserrat Caballé, et dirà que sí. En canvi, si li dius que vols publicar una entrevista de Philippe Jaroussky, que ja comença a ser famós i esdevindrà un mite en un futur, l’hauràs de convèncer amb mil i un arguments per què te la deixi publicar. O sigui, és una feina en la qual has de treballar molt aquest aspecte cap als superiors, ja que, per a ells, el més important són els esports, la política i l’economia. I la cultura és el que queda al final. Però, fins i tot dins la cultura, el més important és el pop-rock, el cinema, els llibres i l’art i la música clàssica és al cul de la cultura. Barallar-te per aconseguir espai material per dir “això val la pena” és molt difícil. Aquest desconeixement que té gent que està per sobre teu et dificulta molt la feina.
Sens dubte, haurà conegut moltes persones interessants al llarg de la seva carrera. Qui destacaria?
