dilluns, 25 d’abril del 2011

diumenge, 24 d’abril del 2011

Sant Jordi esquiva la crisi i venç la pluja

Ubicació: Tarragona, Catalunya

Malgrat les previsions meteorològiques, que anunciaven pluges durant tot el dia de Sant Jordi, Tarragona va poder celebrar la jornada amb total normalitat. Tot i així, les primeres hores van resultar molt incertes i els llibreters temien que el mal temps arruïnés aquella diada tan assenyalada per tots els catalans. De fet, els venedors tenien assumit que el d’enguany seria un Sant Jordi amb menys ingressos, no només per caure en Setmana Santa o cap de setmana, sinó per caure enmig d’una crisi. I aquestes pors es van accentuar al veure que el dia havia començat marcat per la pluja. Passades les nou, però, el Sol va aparèixer rere el vel de núvols que cobria tota la ciutat i els llibreters van poder treure amb un somriure els plàstics dels seus estands de la Rambla Nova, donant, ara sí, l’aspecte habitual d’un dia de Sant Jordi.



Les primeres hores van ser força tristes ja que la gent s’havia quedat a casa dormint pensant que no valia la pena aixecar-se d’hora si la pluja els esguerrava el dia però, pels volts de les dotze, Tarragona ja s’havia despertat, havia penjat senyeres als balcons i bullia d’activitat. Gairebé no es podia imaginar la Rambla Nova més plena: floristes, agrupacions estudiantils i de lleure i gitanes cridaven sense parar per vendre les roses ¾ja fossin convencionals, de paper, de cera, de purpurina o de caramel¾ al millor preu; els polítics, com cada any, es trobaven als seus estands saludant els seus simpatitzants i donant-los enganxines i xapes per promocionar la seva candidatura de cara a les imminents municipals; tarragonins i turistes espitjaven per poder veure els aparadors i cridaven per fer-se sentir entre la multitud i els venedors de llibres no donaven a l’abast. Certament era molt complicat acabar amb les mans buides. Així que, en poques hores, quasi tots els tarragonins duien o bé una rosa a la mà o un llibre sota el braç, si no eren ambdues coses. Segurament, la gent havia pensat que valia la pena aprofitar la treva que havia donat la pluja per adquirir els seus llibres el més aviat possible tement que a la tarda el cúmul de gent fos més gran, com acostuma a passar cada any.

La "Princesa de Jade" va ser el llibre més venut a Tarragona


El migdia no va tallar l’afluència de gent, que estava exhaurint les piles de llibres dels estands i feia que els venedors n’anessin a buscar més a les respectives llibreries. La tarda havia atret més multitud i la Rambla estava col·lapsada tot i que a mesura que passaven les hores ja no era tant per comprar llibres i roses sinó per veure els castells que s’estaven aixecant o els espectacles que s’estaven oferint. Era llavors quan ja es podia discernir quins havien estat els “superventes” del 2011: Si tu em dius vine, ho deixo tot... però digues vine, d’Albert Espinosa, L’home de la maleta ¾Premi Sant Jordi 2010¾, de Ramon Solsona i L’arquitecte, del periodista Martí Gironell.


Tot i això, la literatura local també es va fer un lloc entre els grans noms de la literatura catalana i, concretament, hi va haver dos llibres que fins i tot els estaven superant en ventes. Aquests eren La princesa de Jade ¾guanyadora del Premi Néstor Luján¾ de la reusenca Coia Valls i La Guerra del Francés: la marca de un traïdor, d’Amando Lacueva. Aquests autors juntament amb d’altres, amb una gran presència al Camp de Tarragona, com Xulio Ricardo Trigo ¾autor d’El Somni de Tarraco¾ o Joaquin Biendicho ¾autor d’Els Embolics els Hoover¾ van estar firmant les seves noves novel·les als punts més concorreguts de Tarragona durant bona part de la tarda.
Molts tarragonins i tarragonines, com el Joan, asseguren que la crisi no els ha afectat en la compra de llibres ja que consideren que la cultura del llibre és molt important i que és millor estalviar en altres matèries que no pas amb llibres. “Potser no vaig tant al cinema, però compro els mateixos llibres que abans”. Altres, com la Lucía, aprofiten aquests moments en que l’economia no està en el seu millor moment per comprar llibres de butxaca, més barats que els de tapa dura. El Sergi, per la seva banda, “mira més que abans el preu i si veu dos llibres similars, opta pel més econòmic.

La gent va optar per comprar més llibres en català que en castellà


Els més joves, cada vegada més, són el públic potencial del  Sant Jordi i uns grans amants de la literatura, com la Cristina, de dinou anys, que intenta llegir com a mínim deu llibres a l’any. “M’agraden els llibres de temàtica amorosa i vaig alternant el català amb el castellà. Així vaig practicant les dues llengües”, explica. Altres com el Pau, també inclouen l’anglès en les seves llengües habituals de lectura.


Els editors declaren que el que es ven més per Sant Jordi són llibres en català. “Sobretot molts d’ells best-sellers, llibres premiats o llibres mediàtics d’actualitat”, assegura un dels llibreters de Roslena. Altres, com en Guillem, no hi estan tan d’acord: “El llibre més venut, ja no aquest any sinó de tota la vida, és el Kamasutra”.
Així doncs, el que havia de ser un Sant Jordi passat per aigua va acabar sent una diada memorable, amb gairebé tantes ventes com en edicions anteriors i va aconseguir que gairebé tot Tarragona sortís al carrer, involucrant-se més o menys directament en un dia d’una gran simbologia per a tots els catalans i un dels pilars de la cultura del llibre.


Per veure el vídeo amb les entrevistes als tarragonins i tarragonines, clicar aquí.

dimarts, 19 d’abril del 2011

Julio Manrique: "El teatre és com casa meva"

Julio Manrique (Barcelona, 1973) va formar-se a l'Institut del Teatre i des d’aleshores ha fet teatre, televisió i cinema. A principis de 2011, va substituir a Calixto Bieito en la direcció del Teatre Romea.


Qüestionari

  • Un llibre: Carta breve para un largo adiós de Peter Handke.
  • Una pel·lícula: Barton Fink dels germans Coen.
  • Un actor: Al Pacino.
  • Una actriu: Meryl Streep.
  • Una cançó: I Wanna Hold Your Hand dels Beatles.
  • Un menjar: L’ensaladilla russa.
  • M’agradaria viure a... Siracusa.
  • Un lloc per perdre’t: Islàndia.
  • De petit volia ser... Boxejador.
  • Un defecte: La impaciència.
  • Una virtut: L’entusiasme.
  • Creences: No crec en el Déu cristià del triangle i la barba però tinc alguna fe difusa. Sé que la fe mou coses i jo crec en ‘alguna cosa’.


Arribem puntuals al teatre Romea. Truquem a l’intèrfon i la veu metàl·lica de l’aparell ens dóna pas a un vestíbul fosc, buit i lúgubre. Aguaitem uns minuts que se’ns fan eterns en aquella sala enorme, a l’espera que algú ens rebi. Al davant hi ha unes columnes imponents; a l’esquerra, reposa un piano, a l’ombra, i al fons una escalinata de la que no es veu el final ens fa posar els pèls de punta. L’ambient és molt fred i tens, completament diferent del que presenta el teatre quan acull els més de 500 espectadors de les seves obres. L’enrajolat, blanc i negre, sembla un gran tauler d’escacs on nosaltres som les peces d’un joc de llums i ombres que sembla que no s’acaba mai.

Finalment, sentim una veu al capdamunt de les escales i ens dirigim cap allà, avançant sobre l’elegant catifa vermella que ens ha acompanyat durant tota aquella llarga estona. Al final d’aquelles escales interminables, il·luminades per la tènue llum d'unes làmpades clàssiques de paret, una sala llarga i estreta ens porta al despatx del director artístic del Romea, Julio Manrique. Tres noies treballen amb els ordinadors en una filera de taules plenes de papers i telèfons. Una d’elles, ens porta a la sala del nostre home, no més acollidora que les altres. El seu despatx, de parets grogoses, és força gran, senzill i auster. Una taula gran i desordenada, unes quantes cadires al voltant d'una segona taula, aquesta de vidre, una prestatgeria plena de llibres, un sofà amb coixins de tons verds i un parell de làmpades de peu és tot el que hi ha. Del sostre pengen uns llums antics i l'únic element que dóna vida a la sala és la fotografia d’un espectacle, que ocupa tota la paret del fons. Manrique ens avisa que no disposa de gaire temps; sembla força enfeinat. Porta les grenyes despentinades, barba de quatre dies, una camisa clara i uns texans. Presenta l’aire informal i atractiu que sempre l’ha caracteritzat. Seiem, i veiem com es rasca la barba, impacient, així que comencem a disparar.

divendres, 15 d’abril del 2011

Iñaki Gabilondo: "No us suïcideu, encara!"


Ahir la Facultat de Comunicació de la UAB va acollir un convidat molt especial, sobretot pels estudiants de periodisme. L’expectació per conèixer-lo era tan gran que l’Aula Magna de la facultat ja estava plena a vessar d’estudiants i professors de tot el campus mitja hora abans que comencés la xerrada, programada a les deu del matí. Però tot aquest enrenou estava justificat ja que la persona a la que tots estaven esperant no era ni més ni menys que Iñaki Gabilondo, un dels periodistes més importants d’Espanya, que els va honorar amb la seva presència durant gairebé dues hores.
La conferència, però, va començar amb un imprevist: just quan el degà anava a presentar al convidat, un grup d’unes 35 persones va comparèixer a la sala amb pancartes on s’hi podia llegir clarament el lema: “No als acomiadaments”. Després de llegir un breu manifest reivindicatiu, la comparsa va girar cua i l’acte va poder començar ja sense cap entrebanc.
Manifestants en contra dels acomiadaments

Gabilondo signant un llibre
Iñaki Gabilondo no estava pas a Catalunya de visita sinó que tenia un motiu de pes: la presentació el seu darrer llibre titulat “El fin de una época”, publicat per l’editorial Barril & Barral. David Guzmán i Juan Barril, editor i director de l’empresa, respectivament, i Josep Maria Català, degà de la Facultat de Comunicació, el van acompanyar durant tot l’acte. Ja des de bon principi Gabilondo va voler deixar ben clar que el títol del llibre no era cap paral·lelisme amb la seva vida personal. És a dir, no es referia a què l’etapa que ell acabava de tancar hagués marcat la fi d’una època, com diverses persones havien interpretat erròniament, segons va comentar. Al que realment es refereix és que el món està vivint una “fantàstica transformació” i especialment el món de la comunicació el qual no sabem ni com serà demà. “Estem en una etapa en què tota il·lusió ha de lluitar contra una barrera enorme, contra una onada de menyspreu i escepticisme total”, va anunciar el periodista. En aquesta mirada al futur més immediat, no va trigar a sorgir noms com Facebook o Twitter:  “Les xarxes socials no acabaran amb la nostra professió però sí la modificaran”, va explicar i ho va defensar amb l’argument que les cinc empreses més grans del món no existien fa 15 anys i deuen part del seu èxit a les noves tecnologies.
“L’enemic més gran de la llibertat d’expressió és l’atur”, va dir Gabilondo. Tot i així va voler tranquil·litzar els estudiants dient que sovint es té la sensació que ens ha tocat viure en la pitjor època i això no és cert. “No és la primera ni l’última vegada que el futur està difícil”, va dir el periodista, amb un gran optimisme, recalcant que els horitzons mai no estan del tot tancats. “Moltes de vosaltres penseu que entrar en un mitjà de comunicació és el més difícil i jo us diré que no. En tot cas és la segona cosa més difícil ja que per entrar en una empresa sempre pots recórrer a artificis i influències. El que és més complicat és quedar-te en una empresa ja que has de tenir una forta solidesa personal, una gran capacitat de treball i una mirada crítica. Gabilondo va recalcar que per aconseguir aquests atributs és molt important dominar la llengua i la formació professional però que la nostra personalitat no la constituirien pas els professors ni els programes educatius sinó nosaltres mateixos tenint interès per les coses. Tal i com va dir, els periodistes han d’estar en plena “gimnàstica mental” ja que els periodistes fluixos que no arriben a ser ningú no és per falta d’estudis, sinó per falta de personalitat.
Gabilondo a la conferència
Gabilondo va mostrar la seva preocupació per la salut actual del periodisme ja que creu que les empreses ¾culpables de la crisi¾ han transgredit els principis fonamentals del periodisme i que la lògica del gerent està predominant, actualment, sobre la informació. “Avui en dia, a les fires de la comunicació es parla d’empresa i d’aparells tecnològics en comptes de continguts”, va dir el periodista remarcant la responsabilitat social que hauria de tenir la professió envers la societat, que té el dret a la informació. “No hem de pensar en servir a la ideologia del mitjà. Hem de pensar que la qualitat és més important que l’audiència”, va remarcar. Per això Gabilondo va explicar que els nostres destinataris són capitals. “Nosaltres quan fem la informació ens imaginem una persona física i ens dirigim a ella directament. Però la resta de periodistes actuals, un 98%, no parlen a un oient concret”, va dir deixant ben clar que només que hi hagi una persona que els escolti i els cregui, lluitaran per no perdre-la.  
Els periodistes són persones que haurien de tenir el compromís d’algú que està administrant un bé aliè. Segons Gabilondo el seu sentit ha de ser allò la societat i les persones. “Hem de començar a tenir consciència de servidor. Qui no tingui interès per les coses comunitàries s’ha equivocat de professió”. Parafrasejant a Kapuchinski amb la frase “Los cínicos no sirven para este oficio”, Gabilondo va exemplificar que no s’ha de pensar mai en un mateix si es vol exercir el periodisme amb dignitat. “Sé que és difícil i teniu dret a desanimar-vos i a ser escèptics però mai a rendir-vos perquè la història l’ha d’escriure algú. Així que... no us suïcideu, encara!”.

diumenge, 10 d’abril del 2011

Magí Seritjol: "Tàrraco Viva és un festival que pretén que la història sigui de tots, no només dels especialistes"

Magí Seritjol, historiador i gestor cultural, presenta les seves expectatives de futur sobre Tàrraco Viva, festival que coordina i dirigeix des de la seva primera edició, l’any 1999. Aquest és un projecte basat en la divulgació històrica i patrimonial de la Tarragona romana i que té lloc en aquesta ciutat anualment. La XIII edició se celebrarà entre el 5 i el 15 de maig.

Magí Seritjol, director del festival Tarraco Viva

Com va sorgir la idea de fer un projecte cultural, com és Tàrraco Viva, en els seus orígens, l’any 1999?
De fet hi va haver una edició pròleg l’any 1998, que va ser com una petita prova, tot i que la primera edició va ser l’any 1999. Ja des del 1994-95 jo portava l’àrea de difusió del Museu d’Història de Tarragona i vam pensar què podíem fer per fomentar l’interès cap al món romà i el patrimoni històric. Primer vam investigar què feien la resta de ciutats per saber què hi ha havia al mercat. I el que feien els demés eren coses molt maques però que no ens van acabar d’interessar ja que apostaven per la festa històrica, els mercats, les fires... un model que està bé però que no ens va semblar adient per Tarragona. Nosaltres vam estar-hi molt de temps pensant i, al final, ens vam decidir per fer un festival cultural com pot ser el d’Avinyó, dedicat a la divulgació històrica. És un concepte nou a Europa, aquest.
I quant de temps es triga a per organitzar un festival de tal magnitud?
No parem. Abans d’acabar l’edició present ja estàs pensant en la següent. Se t’acudeixen conceptes que ja no pots aplicar en l’edició que tens per davant però sí de cara a la propera. És un treball a temps complet. Som un festival de producció pròpia i això ens ocupa molt de temps. Parlant en termes estadístics, gairebé el 80% de les activitats són el resultat de la producció del propi festival. És a dir, les encarreguem, produïm i coordinem nosaltres. El nostre repte és, any a any, produir noves activitats i no repetir les de l’any anterior, anar innovant.
Imatge del festival romà Tàrraco Viva
Sempre ha estat el director de Tàrraco Viva?
Sí, sempre ho he coordinat jo. El que passa que a la primera edició estava jo sol i va ser una pinzellada de no res, amb tres o quatre actes. A poc a poc ha anat creixent i a hores d’ara som un equip d’unes vuit persones permanents durant tot l’any, més o menys. I durant el festival acabem sent unes 40 persones.

Quin és l’objectiu que persegueixen totes les activitats que es programen?
La divulgació històrica. És a dir, no ens interessa fer activitats per fer activitats. La nostra finalitat és complir els objectius que ens haguem marcat. El principal objectiu de Tarraco Viva és divulgar la història del món antic, no exclusivament del món romà. Tot se supedita en això. Si una activitat no té continguts didàctics, no la programem, per molt entretinguda que sigui.

Podria posar algun exemple?
Sí. Agafem per exemple el teatre. Generalment, les obres de teatre que s’interpreten són de teatre contemporani sobre un text clàssic, però no deixen de ser teatre contemporani; no s’explica qui era l’actor, qui pagava l’obra, on es representava... Tots els aspectes històrics del teatre antic no són explicats, que és el que més ens interessa  a nosaltres. Més que el propi teatre. Per tant, què programem de teatre? Doncs contactem amb l’aula de teatre de la Universitat Rovira i Virgili, que ha fet un bloc d’investigació sobre el teatre antic a Roma i a partir d’aquí expliquem el paper del teatre en aquella societat. O sigui, ens interessa més el fet històric que no pas les arts escèniques. I així amb tot. No programem res perquè sigui vistós i bonic. Volem divulgar la història.

“El principal objectiu de Tàrraco Viva és divulgar la història del món antic, no exclusivament del món romà”

Quins actes destacaria de l’edició d’enguany?
Bé, aquest any n’hi ha quasi 500. A més a més, hi ha moltes novetats... Potser el que més destacaria és un que encara està en fase de producció que intentarem que vagi bé. Volem recrear com era una sessió del Senat en època republicana. Això és bastant complex, perquè tenim molt poca informació d’aquell moment. Sabem moltes coses sobre la seva política i la seva ideologia però molt poca dels espais on es feien les reunions i de com es feien. De totes maneres, crec que és interessant perquè farem èmfasi en una institució que penso que va ser imprescindible per explicar l’evolució de l’Imperi Romà ja que va significar el pas de Roma com a ciutat-estat a capital d’un Imperi, un fet que no havia passat mai fins llavors. Amb la recreació intentarem explicar que el Senat va ser la peça clau d’aquesta revolució política.
De quin pressupost disposen aquest any?

dijous, 7 d’abril del 2011

Un dia rodó

Escena de l'obra Desclassificats

Ahir va ser un dia rodó. Em vaig llevar força tard, a les vuit del matí, i vaig anar xino-xano cap a la facultat on vaig assistir a una classe que, afortunadament, va acabar abans de les dotze. Millor; així tindria més temps per preparar l’entrevista que havia de fer a un quart de vuit d’aquella mateixa tarda a l’actor i director, entre tantíssimes altres coses, Abel Folk.
L'Abel Folk i jo
Els meus quatre companys de la secció d’espectacles i jo ens vam presentar a la Villarroel puntuals i el nostre home no va trigar a arribar. Durant un instant va passar allò que no vols que passi però que sempre acaba passant, que és quedar-se amb la boca oberta, astorat de tenir un dels personatges més importants famosos de Catalunya al teu davant. Em vaig humitejar els llavis i em vaig presentar tement de no articular bé les paraules, encara presa del nerviosisme de la situació. Afortunadament, tot va anar bé: la rebuda va ser molt càlida i va propiciar un ambient distès i molt agradable. I després de rebutjar educadament una invitació a un cafè ¾l’Abel ja havia fet prou concedint-nos l’entrevista¾ vaig començar a fer les preguntes.

Gairebé vam estar una hora xerrant i vam quedar que després de la funció ens trobaríem de nou per comentar-la plegats. Perdoneu, és veritat. Que encara no us ho havia dit. El cas és que volíem amortitzar al màxim el nostre viatge a Barcelona, així que havíem comprat entrades per anar a veure Desclassificats, una obra que tracta sobre l’ètica periodística que, personalment, i més encara cursant la carrera de periodisme, tenia moltes ganes de veure.
L'Emma Vilarasau amb una companya i jo
Com suposàvem, no ens va decebre. L’hora i quart que va durar l’actuació va passar volant com si les meravelloses interpretacions dels tres protagonistes ¾Emma Vilarasau, com a Sílvia Utgés, Abel Folk, com a Cáceres i Toni Sevilla, com a Víctor Bosch¾ haguessin donat ales a les busques dels nostres rellotges. És una bona obra, que combina l’humor amb un profund missatge que et fa plantejar contínuament si el que fan els personatges és correcte o no i, certament, et fan posar en el seu lloc. Què faries tu en aquesta situació? Li hauries dit d’aquella manera? Hauria de vendre’m per diners? Podria suportar una pressió tan gran com aquesta? Eren preguntes, que no paraven de ressonar als nostres caps una vegada, una altra i una altra.
Com havíem quedat, ens vam trobar amb l’Abel al vestíbul i vam comentar la jugada. Vam ser molt sincers i, de fet, va estar tot dit amb una paraula: excel·lent. Els altres dos actors no van trigar a comparèixer i  els vaig felicitar. Bé, a l’Emma per partida doble ja que, a part d’haver ofert una brillant interpretació, celebrava el seu 52è aniversari.  
I ja fa un dia de tot això... Sembla mentida, va ser tot tan intens que encara retinc tots els detalls. Però bé, crec que ja va sent hora que acabi aquest article ja que d’aquí pocs minuts comença l’entrevista que farà Mònica Terribas al President de la Generalitat, Artur Mas. Amb tots els records de Desclassificats al cap, podré comprovar de primera mà si el paper de Sílvia Utgés s’assembla al de Mònica Terribas tal i com va dir la premsa quan es va estrenar l’obra. I probablement sigui així i hi hagi un paral·lelisme entre les dues dones, les dues tan crítiques, tan lúcides, tan incisives... Així doncs, apagueu els llums i els telèfons mòbils ja que, en breus instants i després de la primera part, ahir a la Villarroel, comença el segon acte!
Mònica Terribas entrevistant a Artur Mas

dimarts, 5 d’abril del 2011

“Si no hi ha feina, me la invento”


Tot just fa una setmana que el programa 30 minuts de TV3, que analitza temes d’actualitat, va tractar un problema estructural que, de sempre, ha preocupat molt a la societat: la feina i l’atur, dues paraules que avui en dia semblen indissociables. Aquesta és una matèria de la que s’ha parlat molt i per això es va optar per enfocar aquesta mateixa qüestió des d’un altre punt de vista en què l’atur, les dificultats econòmiques o la immigració no van ser pas els protagonistes sinó que ho van ser els joves.
Ens trobem en un moment crític. Les estadístiques revelen que més de 700.000 joves espanyols no estudien ni treballen ¾la coneguda generació “ni-ni”¾. Això vol dir que un 20 % de la població no realitza cap tasca productiva per a la societat. Afortunadament, no tot està perdut. Sota el lema "Inventant el futur", el programa 30 minuts va exposar els casos de sis joves emprenedors que s’han mogut, s’han espavilat i, en definitiva, han tingut la iniciativa suficient per iniciar un projecte de futur.
“Si no em cregués el que estic fent no ho estaria fent”
Víctor Guixer té 16 anys i està cursant 2n de Batxillerat. Fa un any que va començar a produir música disco pel seu compte ja que, al ser menor d’edat, no podia ser discjòquei ni entrar a determinades discoteques. “Jo he decidit que m’agrada fer això i ho gaudeixo molt”, explica Guixer, que ha contactat amb productors musicals d’arreu del món com Damion Daniel, un discjòquei de Miami que ha fet gires per tot Amèrica del Nord. Ells dos han fundat Dirty House Society i, recentment, han gravat un disc, Disco Bitch, que una companyia italiana promocionarà per tot el món. Guixer creu que hem de pensar en el present perquè si pensem en l’endemà, la curiositat ens podrà.
“No tinc por al fracàs. Si caic sé que tornaré a sortir”
Jordi Alacraz és empresari turístic des dels 17 anys. Tot va començar quan va crear una primera agència de viatges a Sabadell; ara en té més de 70 i la seva seu és a les Illes Canàries. “Sóc jove i això em permet tenir idees més fresques i gastar més en innovació i en noves tecnologies; Internet és la clau”. El seu pare, que el va ajudar a muntar el negoci ja que estava a l’atur, el defineix com un jove molt nerviós que li agrada tenir-ho tot controlat i portar tota la feina. Alacraz té un nou projecte en ment: muntar una cadena d’hotels.
“Amb pocs diners i amb molta il·lusió es poden fer mil coses”
Carlos Casas és publicista i ha tingut una idea que pot ser revolucionària: com que no es poden instal·lar tanques publicitàries en zones properes a aeroports, Casas ha pensat que pot fer un màrqueting ecològic, plantant milers de flors que configurin la imatge d’allò del que es vol fer publicitat. Amb aquest projecte, els avions veurien aquest terreny durant un interval que oscil·laria entre els 9 i els 14 segons ¾el que suposaria que més d’un milió i mig de passatgers mensuals veiessin l’anunci¾. Ple d’entusiasme declara: “Sóc el suficientment jove com per aixecar-me si fracasso”.
“Quan tu emprens o guanyes o aprens”
Josep Torres té 19 anys i vol crear plataforma a Internet per vendre productes de consum directament al consumidor, sense intermediaris. “El que ha de tenir una bona empresa és un bon equip de treball”, afirma Torres, que creu que els models arcaics de negocis s’han de trencar i vol apostar per la innovació tecnològica. L’emprenedor, que ha estat vivint a Estats Units, explica que a Espanya no es té el concepte de risc, que és vital a la societat nord-americana. “Aquí, quan algú té un projecte i fracassa el tatxem amb una creu. En canvi, als Estats Units, el promocionen com a emprenedor que és. El risc i el fracàs són el camí cap a l’èxit”, exposa amb determinació, “El que és trist, però és que tots els meus coneixements no provinguin de la universitat o de l’escola, sinó dels amics, dels familiars i, sobretot, de la xarxa. Això és preocupant i és un problema del sistema educatiu”.
“M’he mogut molt per instint”
Rafa Pons té 30 anys i s’ha convertit en el seu propi promotor musical en un moment on les productores musicals ja no aposten per ningú. Pons s’encarrega de tot: de la part artística, de la publicitat, de la gestió i de la comptabilitat. “Les xarxes socials han estat bàsiques perquè el nostre projecte arribés fins on ha arribat”, explica el jove mitjançant les quals manté un contacte directe amb els seus fans, parlant-los dels seus discos, escoltant opinions i informant-los de les futures gires que farà.
“Amb perseverança i fe es pot tirar endavant qualsevol projecte”
Pau Garcia-Milà té 23 anys, però amb tan sols 17 va fundar la companyia EyeOs amb el seu soci Marc Sarcós. “Quan vam presentar la iniciativa tothom se’n va riure de nosaltres. Ara, algunes multinacionals són sòcies nostres”, comenta el jove, que és contínuament convidat per a fer conferències a nombroses escoles de negocis arran de l’èxit de la seva empresa i de les bones relacions que manté amb empresaris molt importants, com un dels cofundadors d’Apple. García-Milà diu que el seu error més gran va ser no acceptar de col·laborar amb els fundadors de Twitter, que li van proposar de formar part de l’equip directiu quan encara no era una plataforma coneguda. Tot i així, això no l’ha enfonsat, al contrari, l’ha motivat per aconseguir una gran projecció internacional. Garcia-Milà, creu que els joves tenen un gran potencial perquè són prou ingenus per menjar-se el món. “No saben com, però estem convençuts que ho aconseguirem”
Aquest programa del 30 minuts va deixar palesa aquesta darrera frase presentant com a prova aquests sis casos de joves extraordinaris que, sense que la seva edat fos un obstacle, han aconseguit crear un projecte amb el seu esforç i amb les seves ganes. Ara ens toca a nosaltres: si volem menjar-nos el món només ens cal tenir una idea, un full, un llapis i fer unes quantes trucades. A què esperem, doncs?