dijous, 30 de novembre del 2017

El cinema fantàstic de l’est es mira al mirall


Jupiter's Moon, de Kornél Mundruczó

No hi ha dubte que el cinema fantàstic és, com qualsevol gènere cinematogràfic, un immens oceà ple peixos. Alguns són més grans i d’altres més petits, però entre ells també s’amaga alguna que altra perla de difícil accés que, a primer cop d’ull, passa inadvertida per tot aquell que es vulgui submergir en les seves aigües. Això és especialment cert dins de l’univers de tot aquell cinema d’autor que té una pàtina fantàstica, doncs hi ha certes cinematografies, com l’asiàtica (amb noms propis que van des de Kaneto Shindo a Hayao Miyazaki, passant per Apichatpong Weerasethakul) o la del Nord d’Europa (recordem a Sjöström, Dreyer, Bergman, von Trier o Alfredson) que eclipsen alguns títols certament importants provinents d’altres parts del món.

És per això que en aquest article vull donar una mica de llum al cinema fantàstic més autoral provinent de l’Europa de l’Est, tant per recordar les aportacions d’alguns dels seus grans mestres, com per descobrir alguns dels seus cineastes contemporanis.

dijous, 2 de novembre del 2017

No totes les històries de fantasmes són pel·lícules de por


A Ghost Story, de David Lowery

Va passar pel Festival de Sitges dividint opinions, però es va alçar amb el premi a la Millor Fotografia del Jurat Oficial i el de Millor Pel·lícula que dóna el Jurat Jove; és una cinta el protagonista de la qual és un fantasma, però no és un film de terror; Casey Affleck n’és l’actor principal, però gairebé mai li veiem la cara, doncs roman oculta sota una tela blanca. Parlo, és clar, de A Ghost Story (2017), la minimalista pel·lícula del director David Lowery que s’erigeix com una de les propostes més interessants de l’any.
Podríem dir que A Ghost Story és una pel·lícula poètica, plena de sensibilitat. Una rara avis que mescla el cinema indie nord americà amb la cultura del videoclip d’autor. D’aquí aquest estrany format quadrat amb les vores arrodonides i la rellevant presència de no només música orquestral, sinó també cançons com la genial I Get Overwhelmed, de Dark Rooms.