diumenge, 21 de setembre de 2014

Neus Ballús: “Mai a la vida he vist una pel·lícula de terror”

Opinió 
 
La cineasta Neus Ballús.                                                   Foto: Adrià Guxens

Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980) ha estat un dels noms que més ha sonat als cercles de cinema aquest any. La seva òpera prima, La plaga, una pel·lícula amb una vessant documental que retrata Gallecs, un nucli rural del Vallès Oriental, a través de cinc personatges ben diferents, li ha valgut importants guardons, entre els que destaquen quatre premis Gaudí (inclòs el de Millor Pel·lícula) i una nominació als Premis Goya. Amb tot, l’èxit del seu debut a la direcció va començar un any abans a Berlín i no va ser fins al Festival de Màlaga que va començar a recollir reconeixements a Catalunya i Espanya.
Però Neus Ballús és humil i modesta, i segueix tocant ben de peus a terra. “És la primera pel·lícula, així que encara tinc molt a aprendre”, comenta. Com és d’esperar, els premis li han fet molta il·lusió, però el gran moment de satisfacció va arribar “quan vam acabar la pel·lícula”, recorda Ballús, qui solia ser l’única dona a les competicions internacionals, sempre acompanyada de directors.
Adria’s News entrevista a Neus Ballús a la seva productora, el Kinògraf, pocs dies després de la cerimònia dels Premis Goya. Amb ella repassem l’èxit de La plaga, comentem la situació actual de la indústria del cinema al país i ens interessem pel seu pròxim projecte, que tindrà el turisme com a eix central, ja que tractarà “sobre com els europeus viatgem als països del sud”.


M’imagino que portes una temporada en la que ja deus estar una mica cansada que t’entrevistin...
Saps què passa? Que ha estat una mica esglaonat, o sigui que sí que és veritat que a partir dels Gaudí la cosa s'ha animat però com que havíem començat un any abans a Berlin, ja havíem fet algunes entrevistes entremig, però realment aquesta setmana ha estat el gran boom.

Però imagino que, ara, després dels Goya, ja deus estar més tranquil·la...
Jo també pensava que després dels Goya la cosa es calmaria però de moment tenim un parell de setmanes encara plenes. Crec que hem arribat a un punt en el que realment hem de posar el punt final al tema de la promoció perquè si no és que no començaries coses noves.

Clar, la promoció us ha dut de Berlin a Màlaga i dels Gaudí als Goya. En quin moment vas pensar que ho havies aconseguit?
Realment, el meu gran moment de satisfacció va ser quan vam acabar la pel·lícula; o sigui, el moment de veure la còpia final i dir: “Ostres, realment això és el que jo volia fer!”. Sentir-te satisfet amb allò que t'havies imaginat i que finalment has pogut materialitzar. Aquest és el moment més feliç, però també és el que també pateixes més, ja que durant el procés anterior tu no saps si realment allò complirà les teves pròpies expectatives i, en el meu cas, que sóc molt autoexigent, era dramàtic, perquè si això no passava voldria dir hauria llançat cinc anys una mica per la borda. Per tant, el moment en que finalment veus la pel·lícula acabada, i és la que volies fer, és el moment més especial. Evidentment, tots els reconeixements exteriors són magnífics, són fantàstics, però van una mica més enllà de les meves primeres expectatives.

Quin recorregut li espera ara a La plaga, a partir d’ara?
Bé, ara s'ha reestrenat i estem esperant que surti el DVD en breu. I a nivell internacional no som nosaltres qui enviem la pel·lícula als festivals, sinó que ara ha arribat un punt en el seu segon any de cicle on realment rebem moltíssimes peticions per projectar-la. Moltes vegades ja no és a competició perquè no és una estricta novetat, però sí que anem amb seccions paral·leles i no para de moure’s. Ara, per exemple, estava enviant un mail a una associació de catalans que fan un cicle de cinema català a Melbourne i, després, està fent una gira per Mèxic en un festival molt xulo que es diu Ambulante. O sigui, que realment s’està movent moltíssim.

Referents “Hi ha cinema català que s'identifica molt més amb coses que es fan a Hollywood que amb d’altres que es fan a França...”

Per tant, penses que La plaga és una pel·lícula que ha tingut més reconeixement a fora que aquí?
Bueno, ara ja no hauríem de dir el mateix, perquè realment això dels Gaudí i la nominació al Goya han fet que la repercussió que La plaga havia tingut a nivell internacional tingui una traducció en el reconeixement aquí, però sí que és veritat que ha fet primer el camí internacional i després ha tingut el reconeixement a nivell català i estatal. El fet d'estrenar a Berlin també et dóna aquesta projecció. Si haguéssim estrenat a San Sebastian, per exemple, o directament a Málaga, doncs segurament hagués estat una mica a la inversa...

Què és el que vols transmetre amb el teu cinema?
D'entrada, quan comences a filmar i comences a fer curts, no ho saps molt bé, i et planteges el teu primer llarg no tant com una decisió reflexionada, en el meu cas, com un impuls d'utilitzar aquest mitjà per explicar preocupacions que tens sobre l'univers; o sigui, no tant pel mitjà en si, sinó que l'utilitzes com una manera de vehicular preocupacions. I, en el fons, és una manera d'entendre el món. Per tant, a mi el que em permet el cinema és apropar-me a persones i a universos que d'una altra forma no ho hauria pogut fer. Per exemple, La plaga m'ha permès conèixer a cinc persones molt diferents de mi amb qui he viscut un procés de cinc anys. Hem fet un projecte junts que ha sortit bé i, per tant, s'ha generat una relació molt més enllà de la pel·lícula. Llavors, aquestes relacions humanes, i aquest conèixer un entorn que no és ben bé el meu i que he descobert gràcies al cinema, per mi és el que l'enriqueix més. Evidentment, hi ha tota la part de conèixer el llenguatge en si i aprendre a utilitzar-lo i com que és la primera pel·lícula doncs encara tinc molt a aprendre. Però tinc moltes ganes d'anar canviant i provant coses noves. Però el punt de partida, per a mi, és parlar de les relacions humanes i del que passa al nostre entorn.

Clar, això és el que el cinema significa per a tu. Però, per què creus que el cinema és important per a la societat? 
Home, jo penso que és evident que el cinema, com tots els productes culturals, no es poden tractar de la mateixa manera que es tracta la  producció de cotxes o la producció de rentadores. O sigui, la cultura i el cinema, com a forma d’art, tenen una funció d'estructurar la realitat que veiem; de donar-li una lectura i, per tant, per ajudar a la gent a reflexionar sobre les coses que passen al nostre entorn. D'alguna forma és pràcticament una eina de comunicació social, també, i de construcció d'una identitat. I quan el cinema comença a  ser cosa passada, doncs serveix com a documentació d'allò que ha passat, encara que no siguin estrictament documentals, ja que moltes pel·lícules tenen un component de documentació del moment en que vivim.

Ajudes “La producció de cotxes o l'agricultura són sectors que han estat molt més subvencionats que el cinema”

Creus que el gènere documental té bona salut, a Catalunya?
Catalunya ha estat sempre un lloc on el documental ha tingut molt bona salut, sobretot a partir del màster de documental de creació de la Pompeu Fabra, del que va fer néixer tota una factoria de nous cineastes, amb mi inclosa. Nosaltres som gent que partim d'allò real però que després hem utilitzat el gènere de maneres molt diverses. Doncs penso que això ha donat moltíssima vida al gènere documental, aquí a Catalunya.

Recentment estem veient a diverses dones triomfar al cinema amb els seus projectes. Mar Coll, Isona Passola i tu mateixa, només per posar alguns noms. Creus que la situació home-dona s’està normalitzant?
Mira, durant aquest últim any he viatjat molt per festivals no només d’aquí Catalunya, sinó d’arreu del món i m'he trobat que la situació és força similar a tot arreu, i la cosa és la següent: en festivals de documentals o de curtmetratges la presència d'homes i dones està molt igualada, com a les escoles de cinema, com a les universitats... Inclús hi ha més dones que homes, a vegades, però quan passem a projectes que requereixen una mica més de recursos i, per tant, de diners, hi ha un sostre de vidre i ens trobem amb infinitament més homes que dones. Moltes vegades estava jo sola a la competició internacional, sempre acompanyada de directors. Llavors, no sé per quin motiu passa ni com es pot arreglar, però el fet és que quan es tracta de projectes que requereixen que algú confiï amb tu a nivell de recursos, no agafen mai a una dona...

Molts titulars han qualificat La plaga com el gran èxit del cinema català d’aquest any, però existeix, per a tu, el cinema català?
Jo penso que no existeix com una corrent unificadora de tot el que passa a Catalunya, igual que no passa a Espanya o a Europa. De, fet hi ha cinema català que s'identifica molt més amb algunes coses que es fan a Hollywood que amb moltes d’altres que es fan a França... O sigui, sí que hi ha una certa manera d’entendre un tipus de cinema com a europeu, segurament més d'autor i una mica més allunyat del gènere, però vaja, jo diria que a nivell català el que tenim són produccions fetes aquí i amb gent que viu o treballa aquí, però sense cap línia determinada de coses concretes que es fan sempre de la mateixa manera. I aquesta és la gràcia, també, no? Que hi hagi una certa varietat...

Llengua “El més estrany és fer pel·lícules a Barcelona on es parla anglès per fer-les més interessants a nivell internacional”

I creus que les produccions fetes aquí estan guanyant terreny o anant enrere?
Doncs això ho desconec perquè sóc molt nova al sector i, per tant, no sé si hi ha hagut un creixement o un decreixement de la producció, ni tampoc quina repercussió té aquest cinema a nivell internacional. El que sí veig és que les produccions més grans cada vegada són més difícils de fer, i això vol dir que és necessari que fem coproduccions amb Europa o amb altres països del món per aconseguir els diners de diferents fonts. Això ha fet que projectes més petits, com el nostre, fins i tot, requereixin una certa participació i una certa vinculació amb altres entorns. I això és molt positiu perquè fa que facis un projecte molt ancorat a la nostra realitat però que tingui un interès universal, i penso que això és imprescindible, ja que s'han de fer projectes pel mercat interior perquè es consumeixin dins de Catalunya, però és que si això no és interessant per un francès, o per un australià, serà difícil aconseguir els diners necessaris per fer-ho.

Què necessitaríem reformar, doncs, de la indústria audiovisual catalana. Què es podria fer per millorar la situació del cinema que es fa aquí?
Home, jo crec que el que es necessita, d'entrada, és un suport de les institucions públiques, que no vol dir que hagi de ser a nivell econòmic només. El que està clar és que es necessita un pla a nivell més general, ja que el cinema és important per una societat. De quina manera podem fer que el cinema formi part de la nostra vida quotidiana i que això, a més a més, doni per viure d'una manera més o menys decent a la gent que si dedica? Tampoc vol dir que aquesta gent s'hagi d'enriquir però el com normalitzem la situació del cinema dins de les nostres vides és una cosa que no es pot fer des d'un sol àmbit de la professió; no ho poden fer els exhibidors sols, o els escriptors, o els productors, sinó que és una qüestió d'Estat. Jo penso que s'ha de plantejar d'aquesta manera i, evidentment, s’ha de donar suport a aquelles produccions que tenen més dificultats però que fan una funció de bé cultural. Per tant, hi ha molta feina a fer, però d'entrada el que crec que el que es necessita és realment un compromís d'aquells que estan governant per regular el sector d'una forma millor.

Has dit que aquesta implicació de les institucions no cal que sigui necessàriament econòmica. Creus, doncs, que el cinema no s’ha de sustentar mitjançant les subvencions?
Hi ha aquesta idea falsa que el cinema és un dels sectors més subvencionats, i això no és veritat. O sigui, la producció de cotxes o, inclús, l'agricultura són sectors que han estat històricament molt més subvencionats que el cinema, que, a més a més, fa una funció de cohesió social, de reflexió, i va molt més enllà dels béns tangibles, que són els que generen una riquesa cultural per tots. Per tant, jo penso que hi ha d'haver una regulació del sector i un suport econòmic, en alguns casos concrets, però que evidentment no representin el 100% del cost d'una producció. Però que, en canvi, el fet que el govern t'ajudi amb una certa quantitat vol dir que, després, un distribuïdor, que és una empresa privada, tingui molts més incentius per després posar diners a la teva producció. I, d'altra banda, realment hem de ser conscients que estem creant cultura, que és pràcticament una qüestió de futur, sobre com és la societat que ens imaginem.

Taquilla “Si milloressin les condicions de treball de la població segurament a la gent no li costaria pagar el que ha de pagar”

A La plaga podem escoltar moltes llengües diferents, cosa poc freqüent a moltes pel·lícules catalanes. Què en penses que la normalització lingüística arribi, també, al cinema?
Jo penso que és imprescindible que es facin les coses en les llengües que s'utilitzen. I és evident que aquí la majoria de la població parla català i, per tant, quan es parla d'històries d’aquí és imprescindible que el català hi surti reflectit. El més estrany és fer pel·lícules a Barcelona on es parla anglès per fer-les més interessants a nivell internacional. Però bé, la nostra postura era dir d'alguna forma és que a Catalunya no només es parla català, ja que el nostre país realment té un component de multiculturalitat enorme. I això ho considerem una riquesa perquè cada llengua és una forma de pensament diferent i el fet que hi hagi gent de les Filipines, de Moldàvia o de Rússia que conviu amb nosaltres vol dir que hem d'acceptar que la seva llengua materna és aquesta i és una riquesa per a nosaltres, perquè aquest pensar d’una altra manera pot contribuir d'alguna forma a una societat més mestissa, però més rica a nivell cultural.

Un dels grans debats actuals de la indústria cinematogràfica és el de la pirateria. Què en penses?
Jo d'alguna forma estic dividida entre els espectadors mitjans, perquè clar, nosaltres diem que al cinema tenim molts problemes però és que tothom té molts problemes i hi ha moltíssima gent sense feina. I no penso que això sigui el que hagi portat a tothom a la pirateria però és veritat que l'encariment del preu de les taquilles o de la compra de DVD's no ha ajudat gaire a que la gent tingui un accés fàcil i legal al cinema. Per tant, si milloressin les condicions de treball de la població segurament a la gent no li costaria pagar el que ha de pagar. L'IVA és una altra qüestió que també ha encarit moltíssim tot això i, per tant, penso que hem de posar fàcil a la gent el consumir cinema de manera regular amb el preu que hauria de tenir.

Ara tenim algunes plataformes digitals per veure cinema a casa.
Sí, i estan molt bé perquè són pel·lícules a un preu molt baix en relació al preu que han costat abans i d'una forma legal i totalment fàcil. Per tant, jo penso que hem de trobar les maneres, i es veritat que la pirateria fins aquest moment a qui estava enriquint era a les operadores i a tota aquesta gent que es dedica a al transferència de dades, en comptes de a la gent que treballem al cinema i, per tant, s'ha de veure realment com regular aquest nou sistema. Però, evidentment, quan veus la pirateria des de dins, després de fer un projecte propi, aquesta comença a fer una mica de mal, perquè descobreixes tota la gent que deixarà d'anar al cinema per mirar-ho a l’ordinador.

Doblatge “Jo sóc una absoluta defensora de la versió original, si no tampoc hauríem fet una pel·lícula en quatre llengües diferents”

Una altra mesura que també ha aixecat polseguera és el de la Llei del cinema i tot el que parla sobre la versió original i la versió doblada.
Jo sóc una absoluta defensora de la versió original, si no tampoc hauríem fet una pel·lícula en quatre llengües diferents. D'una banda, per la qualitat de la pel·lícula perquè quan tu penses en una peça audiovisual la penses com a imatge i com a so, i en el procés del doblatge hi ha molts matisos que es perden. Per començar, que la veu dels protagonistes canvia, i això és un component de creació de la peça molt fort que perds. Per altra banda, penso que és molt bonic tenir sonoritats diferents i el subtitulat no suposa cap problema més que un cert temps per acostumar-s'hi. A més, és relativament senzill, molt més barat i veus el producte com algú originàriament l'ha pensat, sense transformacions.

Abans comentaves el tema de l’increment del preu de les entrades de cinema. Creus que aquesta davallada de públic a les sales és degut a l'encariment de l'entrada?
No, jo no trobo que sigui l'únic factor, el tema de l'IVA i l'encariment dels preus. Jo trobo que durant molt de temps, quan la gent encara anava al cinema i l'utilitzava com entrenament i havia diners per anar a cinema, i hi havia famílies senceres que hi anaven cada setmana, penso que es va desaprofitar una ocasió per realment formar un públic en veure un tipus de cinema diferent. Es va voler esprémer una mica massa la situació, oferint cada vegada productes més fàcils de digerir, amb la qual cosa la gent ha assumit que el cinema és això, i hem perdut l'oportunitat de fer pedagogia en un tipus de cinema diferent. Per tant, hem perdut una oportunitat que és difícil de recuperar perquè ara la gent ja no entén el cinema com a entreteniment pur perquè existeix la televisió i hi ha les descarregues que fan molt de mal. Trobo que els que queden i van a les sales són els cinèfils, per qui anar en una sala fosca i esperar a que comenci la pel·lícula és com un ritual especial que no poden trobar ni a casa seva ni enlloc més i per tant penso que un altre cop aquí els exhibidors s'estan equivocant perquè ara el públic que tenen realment està esperant coses diferents i el que està arribant encara són blockbusters.

Èxode “Si aquí no se'ns posen les condicions necessàries per fer possible els projectes que volem, emigrarem”

Quin tipus de pel·lícules mires?
Jo miro molts tipus de cinema. O sigui, en general, hi ha alguns autors que vaig seguint des de sempre, i després, de tant en tant, busco coses antigues sobre algun tema concret que m'agradi. També quan tinc un diumenge a la tarda lliure per veure la televisió miro el que hi hagi, només per curiositat i per veure quines altres coses fan. Per tant, sóc consumidora de cinema de molts estils diferents.

I de cinema català tens alguns autors de referència?
Sí, clar, molta gent. Especialment, per proximitat, aquella gent que treballa al voltant del màster, amb la qual hem estat en contacte. Professionals com Isaki Lacuesta, el Domi com a muntador, l'Amanda com a sonidista... I bé, vas seguint una mica l'actualitat .

Clar, l’ESCAC sempre ha estat l’escola de cinema de referència a Catalunya i a l’estat. Creus que La plaga ajudarà a donar a conèixer el màster de la Pompeu?
Bueno, no ho sabem, el que passa és que també tenen una naturalesa una mica diferent, l’ESCAC i el Màster, perquè aquest últim no és una plataforma de producció, sinó un lloc de formació de gent. Després sí que té petites iniciatives de produir pel·lícules, però no és una de les potes del Màster i, per tant, és normal que es produeixin menys pel·lícules en una banda que en l'altra. I després, a nivell de reconeixement, jo trobo que és curiós que el Màster porti tants anys de trajectòria sense que hi hagués hagut una pel·lícula reconeguda, però també és veritat que els premis Gaudí són força recents. Amb tot, molta gent que està relacionada d’alguna manera amb el Màster, com en Guerín, l’Isaki Lacuesta, la Merche Álvarez o el Lois Patiño que han destacat molt en diversos certàmens internacionals. El que passa és que potser no havia passat tant a nivell català.

Creus que és necessari anar a una escola de cinema?
Home, jo penso que és important la formació, el que passa que no és important en quin moment la facis, perquè sí que es cert que moltes vegades es comença a estudiar cinema a una edat massa inicial, i és veritat que jo quan vaig començar la universitat no em sentia gens preparada per explicar cap història. Ets molt jove, no has tingut cap experiència sobre la vida o molt poca, i per tant és normal que et costi trobar la teva pròpia veu. Per tant, és veritat que molta gent arriba a aquesta formació en un moment molt inicial quan sovint és molt més tard que tu realment  tens la inquietud d'aprendre cinema. I, després, a nivell personal, pots aprendre moltíssim veient cinema i provant tu mateix coses amb una càmera. Per tant, jo penso que l'experiència és molt important i la formació també ho és, però s'ha de jugar amb el moment en què fas cada cosa, però cada persona és diferent...

Espectadors “Quan la gent encara anava al cinema es va desaprofitar una ocasió per formar un públic en veure un tipus de cinema diferent”

Actualment, hi ha molts joves que marxen a triomfar a fora. En canvi, tu pertanys a un altre grup: el dels joves cineastes que han tingut èxit quedant-se aquí. Què en penses d’aquest col·lectiu que marxa a l’estranger a provar sort?
Jo trobo que és molt positiu treballar amb col·laboració amb altres llocs del món; no serveix de res que ens mirem el melic i ens quedem, només, amb la producció que fem aquí, perquè aleshores tot serà molt local, quan lo interessant és que les coses que fem aquí tinguin interès fora. Per tant, em sembla imprescindible la col·laboració amb l'exterior, on viatjar i tenir coproduccions és molt important. Ara bé, el fet realment d’exiliar-se i haver de dedicar-te al cinema directament a un altre lloc ho trobo una decisió molt personal de cadascú i que moltes vegades no has triat, pràcticament. Perquè, evidentment, si nosaltres continuem aquí i en tres anys no aconseguim aixecar una propera pel·lícula i ens fan una proposta per anar a viure a Berlin perquè allà produirem no sé què, doncs és evident que ho farem, no? És a dir, si aquí no se'ns posen les condicions necessàries i les facilitats suficients com per fer possible els projectes que vols, faràs el que tothom ha fet sempre a la vida, que és migrar.

Hi ha qui creu que a Catalunya hi ha massa productores petites que produeixen només una pel·lícula cada diversos anys. La plaga ha estat produïda per una d’aquestes productores, El Kinògraf. Creus que falta un teixit més fort d’associacionisme?
Jo penso que part de la gràcia és la varietat i la riquesa de maneres de fer. O sigui, estem nosaltres que d'una manera molt artesanal i amb una feina de cinc anys produïm només una pel·lícula i després penso que hi ha d'haver d'altres que facin projectes molt més grans per a l'exportació, en anglès, i que donin feina a milers de persones. I una cosa no treu l'altra perquè són projectes diferents que s'han de fer de maneres. Per exemple, La plaga és una pel·lícula que molt probablement no es podria haver fet amb una estructura de producció enorme ja que nosaltres mateixos hem estat els que hem anat decidint a què destinàvem cadascun dels petits recursos que teníem. I aquest component de control o de tractar totes les parts del procés tu mateix amb les mans fa que la nostra pel·lícula s’hagi generat d'una manera molt professional, però a foc lent.

Exhibició “Trobo que els que queden i van a les sales són els cinèfils, però el que està arribant encara són blockbusters...”

A La plaga veiem una sèrie de personatges que s’aferren a la vida i sobreviuen. Es pot viure, però, de fer cinema?
Per la meva experiència personal se sobreviu, i de manera bastant justa. És més, jo no em dedico només al cinema, sinó que faig altres coses: tallers, classes, sóc muntadora... O sigui, tot gira al voltant del mateix, però és que no hem pogut viure els cinc anys només del procés de fer aquesta pel·lícula; de fet, conec molt poca gent que ho pugui fer només dirigint. Per tant, de moment, amb el moviment que hi ha aquí i el finançament que podem aconseguir és molt difícil, realment.

Clar, dius que ets muntadora, però a La plaga també has dirigit, has escrit el guió... Quina faceta t’agrada més, del cinema?
Totes m’agraden, ja que jo he viscut sempre d'una forma molt integrada. Per exemple, no distingeixo gaire entre guió i direcció perquè són dues coses que van molt juntes, ja que nosaltres hem seguit fent el guió durant el rodatge i jo he seguit fent guió durant el muntatge perquè he refet tota l'estructura. És a dir, són funcions que en un projecte com el nostre, que no té unes fases tan clares com les clàssiques es barregen moltíssim. Amb tot, jo em sento molt còmoda amb el muntatge i penso que és on finalment trobes el llenguatge de la pel·lícula, però vaja, diria que qualsevol part del procés forma part de la creació.

Tota aquesta onada de premis i de projeccions a festivals internacionals s’han traduït en trucades per oferir-te nous projectes?
[Riu] No, de moment no ha suposat cap canvi radical. Sí que ens han proposat anar fer bastantes més xerrades per explicar com vam fer La plaga i perquè la gent entengui d'on hem sortit, però feines concretes, allò que diguis: “Mira, amb això et podràs pagar el lloguer”, de moment, ni una.

Formació “Moltes vegades es comença a estudiar cinema a una edat massa inicial”

La plaga era la teva òpera prima. Creus, però, que tens més pressió ara, a l’hora de fer la segona pel·lícula?
Doncs no t'ho sé dir perquè encara no hem passat a la següent fase. O sigui, realment La plaga va ser un repte personal i col·lectiu molt gran; una cosa que ens vam proposar i que no sabíem realment si acabaríem. Ara parteixes d'una altra posició que és la de fer un altre projecte, i veure si tot això haurà ajudat una mica a que es pugui finançar més fàcilment, però jo penso que l'èxit de La plaga és, segurament, irrepetible, tot i que vull seguir treballant en pel·lícules de les quals estaré satisfeta després. La gran pregunta és la següent: “És tan bo com el que jo esperava? És el que jo desitjava? És el millor que puc fer?” I només et pots provar d'aquesta forma. Després, que això sigui més o menys reconegut, realment depèn tan poc de la pel·lícula i de tu, en concret, que és millor no donar-hi gaires voltes.

Ja tens algun nou projecte en ment?
Sí, és un projecte que està en un estadi molt inicial perquè amb La plaga no hem pogut avançar gaire més, però la idea és treballar sobre el tema del turisme i sobre com els europeus viatgem als països del sud; en concret, havíem pensat en l'Àfrica perquè és on més evident és aquesta diferència social, cultural, lingüística i de color, fins i tot. Volem veure si aquest entorn del turisme permet que les relacions humanes siguin més o menys igualitàries o si aquesta estructura tan bèstia exterior marca una jerarquia que fa impossible les relacions igualitàries. Aquest és el punt de partida, però encara estem en un procés inicial d'escriptura. Per tant, encara queda molt perquè puguem rodar algo.

Tens previst tornar a fer curtmetratges?
Doncs no ho sé. Depèn. Els curtmetratges apareixen una mica en processos intermitjos; quan tens ganes de canviar de tema, de fer algo amb un procés més curt i més fresc. Però de moment desitjo posar-me a escriure sobre això de l'Àfrica perquè en tinc moltes ganes. Així que no he trobat un moment de fer un curtmetratge, tot i que pot ser que mentre estigui treballant en torni a tenir ganes.

Endogàmia “No serveix de res que ens mirem el melic i ens quedem amb la producció que fem aquí, quan lo interessant és que tingui interès fora”

Veurem a Neus Ballús allunyar-se del cinema més realista i documental, per introduir-se a nous estils?
Bé, fent terror és difícil que em vegis, perquè he de confessar que mai a la vida he vist una pel·lícula de terror. Mai a la vida! Però altres generes sí. O sigui, aquí hem fet una aproximació a la ficció i penso que en el següent projecte anirem una mica més enllà, ja que partim d’una idea dramàtica que té un component real i un referent de persones i situacions reals. És això que dèiem d’entendre el cinema com una manera de pensar-nos com a societat. I ja veurem si un dia podem aconseguir els diners per fer alguna cosa una mica més com a divertimento que també està molt bé. I el cinema també ho ha de fer, no?

Parlem de la teva pel·lícula. Per què vau triar el nom de La plaga?
Primer, perquè no en teníem un de millor [Riu]. De fet, els títols són des de sempre una part complicada de decidir, però en aquest cas es diu així perquè a la història sí que hi ha una plaga real que afecta a la collita d'un dels protagonistes i marca d'alguna forma tota la idea de la meteorologia com a eix narratiu. Però d'altra forma també es pot llegir a nivell més metafòric com aquesta situació d'incertesa en la que es troben tots els protagonistes de no poder decidir quin és el seu futur; com si realment els hagués arribat una calamitat exterior i ells no pugessin fer res per canviar-la. Així, pensava que la plaga podia funcionar com aquest estat d'ànim que tenen en comú tots ells.

És que realment la meteorologia és omnipresent al film. Ets de les que segueixen molt el temps, després del telenotícies?
Sí que el miro bastant. Sóc d'aquestes que té un termòmetre a la finestra i quan estem a ple estiu o a ple hivern miro a veure si farà massa fred o no, si plourà o no... Però bé, tampoc sóc de les que mira el temps cada dia, tot i que per a la gent que hem crescut a pobles o en llocs més petits és algo molt evident. A les ciutats sembla que es dilueixi una mica més la importància del temps perquè no té un impacte molt fort en la vida urbana; en canvi quan ets fora és molt més present i realment té rellevància.

Gallecs “El què és positiu és que molta més gent ho coneix i se li ha donat un valor a l'espai”

La plaga també tracta sobre la solitud dels seus personatges. Et consideres solitària, tu, però?
Segurament, si la pel·lícula l'he feta d'aquesta manera és perquè segurament sí que hi ha un component de fer les coses d'una forma una mica aïllada i de tenir la impressió de que estàs sola enmig de les adversitats. Evidentment, no és així, però també veus aquesta progressió a La plaga, on unes persones que comencen com a individus molt aïllats acaben finalment travant unes relacions lleus, però importants, que fan una mica més fàcil el seu dia a dia. Jo penso que a tots ens passa en una mesura més o menys forta. Tots tendim a creure ara mateix que la nostra vida la decidim nosaltres de manera individual i no és així, ja que, a més a més, aquestes petites relacions quotidianes que pots tenir quan vas a comprar el pa o quan parles amb algú al carrer un segon són les que et fan sentir part d'una mateixa estructura.

Un altre dels grans temes que toques és el de la vellesa, quelcom del que ja vas parlar al teu primer curtmetratge, L’avi de la càmera (2005). Et preocupa fer-te gran?
És que trobo que hi ha molta saviesa en la gent gran. A mi m'interessa molt la gent gran com una imatge de tot allò que han viscut abans i tu, realment, quan veus el cos d'algú gran jo no veig algú que està a punt de morir, sinó algú que està carregat de molta experiència. Això és una cosa que sempre m'ha agradat i per això sempre m'he apropat molt fàcilment a la gent gran. El que imagino que estic buscant en ells és un model de quina manera jo em vull fer gran i de quina forma vull suportar aquest pas del temps. I vull fer-ho enriquint-me. Llavors, en el cas del primer curtmetratge, que era sobre el meu avi, jo clarament el veig com un model d'algú que als 80 i pico d'anys té curiositat per les coses i té un motor interior i un esperit molt jove que transcendeix realment l'estat del seu cos. I és el mateix cas en la Maria. Són gent que realment no es rendeix a la situació que li toca viure, malgrat que estiguin molt a prop de la mort. I per això m’hi fixo tant; per poder dir: “Jo de gran vull ser com aquesta persona”.

Precarietat “Conec molt poca gent que pugui viure només dirigint”

La plaga recorda una mica a un western. De fet, fins i tot la música sembla traslladar-nos a l’oest americà. Per què aquest to?
Perquè trobava que aquest espai que està a la perifèria d'una ciutat tenia un component de western intrínseca a la naturalesa del lloc ja que aquest espai va ser expropiat durant el final del franquisme per fer-hi  una macrociutat que no es va fer, finalment, però ara això és literalment una terra de ningú perquè és propietat pública i tota la gent que hi viu o que hi treballa tenen uns permisos provisionals que pràcticament els deixen en estatus d’okupes. Llavors, això li dóna un component una mica estrany al lloc. I, després, també hi ha el component de les fronteres entre el camp i la ciutat, que porta inevitablement a la solitud dels personatges en un estiu de molta xafogor. Però és que tot recorda a un western de l'Oest Americà! [Riu]

Canviarà Gallecs després de La plaga?
Trobo que no, però a Gallecs històricament sempre hi ha hagut reivindicacions i lluites per mantenir-lo tal com és, que continuen avui dia i, per tant, no hi ha res segur. Amb tot, és cert que sí que té un grau de protecció una mica més  elevat que fa uns anys i la vida, allà, continua d'una manera força semblant. El què és positiu és que molta més gent el coneix, que s'ha conegut una mica la història, se li ha donat un valor a l'espai i per a la gent que hi treballa és interessant perquè ara potser la gent té més interès en el que cultiven. Espero que això ajudi, també, a la seva feina.

Indústria “La situació del cinema no es pot normalitzar des d'un sol àmbit de la professió, sinó que és una qüestió d'Estat”

  Cicle de cinema català
  1. ALBERT SERRA, cineasta guanyador del Festival de Locarno 2013. (Català)
  2. ÀLEX GORINA, presentador del programa Sala 33, del Canal 33 (Català)
  3. ÀNGEL COMAS, historiador i crític de cinema (Català)
  4. ÀNGEL SALA, director del Festival de Sitges (Català)
  5. ARNAU BATALLER, compositor de bandes sonores (Català)
  6. CARLES BOSCH, periodista, documentalista i director de Balseros, film pel qual va estar nominat a l'Oscar. (Català)
  7. CAMILO TARRAZÓN, president del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya (Català)
  8. DANI DE LA ORDEN, director de Barcelona, nit d'estiu (Català)
  9. ESTEVE RIAMBAU, historiador i crític de cinema i director de la Filmoteca de Catalunya (Català)
  10. FERRAN MASCARELL, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Català)
  11. JAUME FIGUERAS, presentador del programa Cinema 3, del Canal 33 (Català)
  12. JAUME ROURES, soci fundador de Mediapro (Català)
  13. MAR COLL, directora de Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella (Català)
  14. MARC PRADES, co-fundador de Screenly (Català)
  15. NEUS BALLÚS, directora de cinema i guanyadora dels Premis Gaudí 2013 amb La plaga (Català)
  16. NORA NAVAS, actriu a Pa Negre i Tots volem el millor per a ella (Català)
  17. PERE PORTABELLA, cineasta i polític (Català)
  18. PERE VALL, redactor en cap de la revista Fotogramas (Català)
  19. SERGI CASAMITJANA, director de l'ESCAC (Català)
  20. SUSANNA JIMÉNEZ, cap de coproduccions de TV3 (Català)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada