Susanna Jiménez: “No crec que la llengua sigui un factor d’èxit o fracàs en una pel·lícula”

Susanna Jiménez, cap de coproduccions de TV3.           Foto: Adrià Guxens

“En l’últim any no hem participat en cap pel·lícula com a coproductors, sinó que només hem fet compra de drets d’antena”. Així de contundent es mostra la responsable de coproduccions de TV3, Susanna Jiménez, quan li pregunto per les retallades pressupostàries que han afectat durant els últims anys a Televisió de Catalunya. Pel·lícules com Bicicleta, cullera, poma, Tres dies amb la família, La plaga o Pa Negre són alguns dels seus grans èxits, tot i que recentment TV3 també ha apostat molt fort pel format de les TV-Movies, que, com comenta Jiménez, acostumen a girar a l’entorn “d’un context històric, d’un biopic, d’un retrat d’una època o d’una novel·la”.

Adria’s News entrevista a Susanna Jiménez per parlar de llengua, de subvencions i de coproduccions per poder, així, fer una radiografia d’un dels motors audiovisuals més importants del país.

Carles Bosch: “No existirà cinema català si Televisió de Catalunya no torna a ser el motor audiovisual”

Carles Bosch, periodista i documentalista.                       Foto: Adrià Guxens

Carles Bosch (Barcelona, 1952) és un dels grans referents del periodisme català modern. Implicat des del principi en el naixement de Televisió de Catalunya i, molt en especial, en la creació del programa 30 minuts, Bosch ha voltat per desenes de països per donar les claus dels conflictes que han sacsejat el món des de llavors. Tot això utilitzant una eina, la del reportatge audiovisual, que ha anat masteritzant amb el temps. Però la seva vinculació amb el periodisme de qualitat sembla que no ha estat suficient per garantir la seva vinculació amb Televisió de Catalunya, ja que Bosch acaba de rebre un cop baix que l’ha deixat tocat. “A mi m’han fet mal”, comenta, referint-se a l’ERO que ha afectat a tots els majors de 61 anys de la televisió pública. A més a més, va ser una marxa que no el va deixar amb gens bon gust de boca, doncs el seu penúltim documental, que s’havia d’emetre en prime time, “el van censurar”.

Però la trajectòria de Carles Bosch no només ha brillat en el terreny del periodisme pur i dur, sinó que també ha triomfat en el terreny del llargmetratge. Per això quedo amb ell a Bausan Films, la productora que va ajudar-lo a tirar endavant el seu primer documental per a cinema: Balseros. Un debut, el seu, que arribar fins al cim de la indústria del cinema mundial en ser un dels cinc nominats a l’Oscar al millor documental l’any 2002. “El cinema documental serveix per explicar la possibilitat d’un món millor”, comenta Bosch, admetent que aquesta frase pot sonar una mica cursi. Aquest gènere, amb el que va repetir després a Setembres (2007) i Bicicleta, cullera poma (2010), on retratava com l’Alzheimer estava afectant la vida de l’expresident Pasqual Maragall, li ha donat moltes alegries, tot i que ara no descarta iniciar-se en el món de la ficció, ja que sempre ha tingut al coco una pel·lícula sobre la Guerra d’Iran.

Adria’s News parla amb Carles Bosch per conèixer què pensa sobre la Televisió de Catalunya actual, per saber com va viure l’experiència de trepitjar la catifa vermella dels Oscars i per descobrir com veu la indústria del cinema català.

Homenatge a Mònica Terribas

Aquesta, ha estat una setmana trista pels catalans ja que Mònica Terribas i Pep Guardiola deixaven ahir els respectius càrrecs com a directora de Televisió de Catalunya i com a tècnic del FC Barcelona, respectivament. Curiosament, Terribas i Guardiola també es van estrenar junts. Va ser el vuit de maig d’ara fa quatre anys, un dia esperançador on el poble català va augurar-los el millor. I, sens dubte, la resposta d’aquests dos referents no ha estat decebedora, al contrari, ja que han fet que Catalunya assoleixi una projecció fins ara mai vista. L’un, aconseguint l’etiqueta de “millor equip del món” pel Barça; l’altra, fent que Televisió de Catalunya (TVC) recuperi el lideratge, després de vuit anys foscos.

A en Pep no he tingut el plaer de conèixer-lo, però a la Mònica sí. Era el desembre del 2010, després d’una entrevista que vafer a Umberto Eco a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Quan vaig parlar amb ella i li vaig alabar els mèrits com a directora de TVC, em va contestar un “a veure fins quan dura, això”. I, sincerament, pensava que aquest país no seria capaç de destituir una professional de tanta qualitat com és Terribas, però dec ser massa innocent, encara. La política, com sempre, s’ha posat on no li pertoca. Recordo, encara, com el President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas va riure, com qui no vol la cosa, els acudits de la Gala dels Premis Gaudí, fins i tot aquells on se li demanava que no fes fora a Terribas que, per cert, seia al seu costat. Doncs ja està; ja està fet.

Com a periodista que sóc estimo la meva feina i la feina ben feta dels professionals. I Terribas ha marcat un abans i un després a la història del periodisme de Catalunya. Per aquest motiu li dedico un breu diccionari de 20 paraules que la caracteritzen:

TV3 i les xarxes socials: les dues cares de la moneda

Reportatge realitzat conjuntament amb Iris Baño, Mireia Biel, Cristina Ciudad, Alba Mora i Xènia Santigosa.

Amb el present reportatge, Adria’s News vol apropar la realitat de la televisió pública de Catalunya, TV3, i analitzar quin ús fa de les xarxes socials per demostrar com l’aparició d’aquestes noves eines ha canviat les seves rutines periodístiques i la seva manera d’interactuar amb una audiència cada vegada més activa. Per això s’han escollit dos programes ben diferents: el primer, el TN Migdia, com a paradigma de programa que no utilitza les xarxes socials, i, el segon, el Banda Ampla, que desapareixerà de la graella aquest mateix dijous, com a exemple de mitjà que fa un servei exhaustiu de les xarxes socials.

Per aconseguir una bona anàlisi s’ha entrevistat els responsables dels dos programes –l’editor del TN Migdia, Daniel Bramon, i la directora i presentadora del Banda Ampla, Lídia Heredia–. Així mateix, també s’ha contactat amb Marc Mateu, màxim responsable de xarxes socials de TV3, amb Toni Sellas, expert en aquesta temàtica i, finalment, amb Ferran Clavell, cap de continguts dels Serveis Interactius de la Televisió de Catalunya.

Lídia Heredia: “El Twitter ha acabat amb els SMS a la televisió”

Entrevista feta conjuntament amb Iris Baño, Mireia Biel, Cristina Ciudad, Alba Mora i Xènia Santigosa

Lídia Heredia no té Twitter ni Facebook, però està al capdavant del Banda Ampla, el programa de debat ciutadà que s’emet cada dijous a TV3; un programa que la mateixa Lídia defineix com “una petita mini-xarxa social de 90 persones”. És per això que parlem amb aquesta cèlebre periodista sobre les noves tecnologies i les plataformes digitals emergents, pocs mesos després d’inaugurar l’any acadèmic 2011-2012 de la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Com va sorgir la idea del Banda Ampla?

El Banda Ampla sorgeix d’una petició de la direcció de TV3 ja que feia molt temps que no hi havia a la graella un debat de participació ciutadana. És a dir, TV3 no buscava una tertúlia d’experts, sinó una tertúlia molt més oberta a tothom. En certa manera, es volia recuperar la  tradició que havien deixat en Joaquim Maria Puyal, en Josep Cuní i en Ramon Pellicer.

Quan de temps es triga a preparar un programa?

Tota una setmana. Nosaltres treballem de dimecres per dijous següent. Al principi ens costava més ja que treballàvem a 15 o 20 dies vista. Això passa perquè és un programa nou, que  no té referents directes i, amb el pas dels programes, veus que necessites coses que no havies previst i altres coses que havies planejat no funcionen. Per tant, els primers mesos són de reajustos. Per altra banda, si preparem un tema per dijous següent però durant el cap de setmana passa alguna cosa rellevant, solem canviar el tema excepcionalment i preparem el programa de dilluns a dijous.

Com escullen els temes del programa?

Tenim el calendari d’actualitat, que seguim molt de reüll perquè tampoc volem que ens marqui excessivament ja que no tots els temes que són notícia tenen les possibilitats d’obrir un debat. El que fem és estirar el fil de les notícies per trobar el tema de reflexió i muntar el programa. D’una banda, per tant, hi ha l’agenda d’actualitat i els imprevistos i de l’altra, els temes que treballem des d’aquí. A vegades també tinc capritxos de fer algun tema en concret, però que de seguida, si ens hi posem i no funciona, l’abandono. El problema és que la idea t’ha d’aguantar 90 minuts i no totes les idees valen per això. Després hi ha el que proposa la gent. És el cas d’un malalt de bipolar de Tarragona que ja havia trucat feia un any i que ara li fem el programa dedicat. És a dir, no responem de seguida als temes del ciutadà, però sempre ho acabem tenint en compte.

Distribueixen els debats d’alguna manera especial?

Un cert equilibri l’hem de mantenir. Però a vegades, mantenir temes de caire molt vital, sense que estiguin lligats necessàriament a l’actualitat... mirem que no se’ns empalmin més de dos, ho distribuïm una mica. A més, com que som una redacció molt periodística, el cos ens demana connectar amb l’actualitat, que després no vol dir que agradi més, ja que moltes vegades són aquests debats atemporals els que crien més a la població. És a dir, volem un equilibri sense obsessionar-nos.

Què és el que més li agrada del Banda Ampla?

A mi m’agrada que cada setmana toquem realitat. A mi m’agrada molt estar al carrer com a periodista i com que fa molts anys que no hi sóc. I amb el Banda Ampla no vaig al carrer, però el carrer ve al plató i que hi hagi 90 persones al paltó cada setmana és fantàstic. A més a més, intentem buscar la realitat, no ho fem pas per a treure les conclusions que a nosaltres ens agradarien, que és una temptació molt gran quan fas un debat. Nosaltres en això som molt honestos i sempre els dic a la gent que el programa està a les seves mans. Jo sé més o menys què pensa cada persona i ells poden dir el que vulguin. És com una mini-xarxa social de 90 minuts i 90 persones, com si tothom pogués fer un SMS verbal. I això m’agrada. Cadascú és responsable del que dirà i si a vegades et quedes estupefacte amb un comentari, no hi pots fer res; és el que hi ha. Podem fer veure que no hi és, podem tapar-nos els ulls, podem pensar que vivim en un altre país, però, escolta’m, això és el que hi ha i, per tant, en aquest sentit, la utilitat del programa és que detecti realitat, no que ens pinti les coses de color de rosa. A vegades, em diu algú: “Al programa hi ha parlat molta gent castellana”, però és que en aquest país hi ha més gent que parla el castellà i nosaltres no busquem equitat, sinó realitat.

I el que menys li agrada?

No em molesta res, però al tractar-se d’un programa en directe, de 90 minuts, no saps si realment anirà com penses i quan acabes sempre canviaries alguna cosa.

“El Twitter és molt irreflexiu, si te’l creus al peu de la lletra estàs mort”

Recorda alguna anècdota?

Home ens han passat coses, però jo trobo que, per l’arriscat que és el programa, ens en podrien haver passat moltes més. Portem 80 programes amb 90 persones amb un micròfon al davant, en directe, i no entenc com no ens ha passat alguna cosa més grossa. La gent, en general, dóna una lliçó: és molt educada. I allò que us deia: Què dirà la gent del carrer? Doncs coses amb molt de sentit comú. Els ciutadans s’expliquen com s’expliquen, no són professionals dels mitjans. Però sempre recordaré l’anècdota de ‘la pollastrera’, que segurament heu vist, però coses així desagradables no n’han passat. Un dia, algú s’ha esverat una mica, però molt poc.

Bibiana Ballbè, un mirall on reflectir-se

Apassionada de mena, entusiasta nata, optimista patològica, vitalista fins a més no poder, amb por que se li escapi pel temps de les mans i molt, molt, curiosa. Així és com es descriu la periodista Bibiana Ballbè, que va oferir ahir una conferència als alumnes de periodisme de la UAB, en el marc del 40è aniversari de la Facultat de Comunicació.

Són dos quarts d’una i Bibana Ballbè arriba a l’Aula Magna amb pas elegant, acompanyada pel degà de la Facultat, Josep Maria Català. Els murmuris cessen i tots els ulls de la sala es  claven en la seva persona, com si encara se’n fessin creus que tenien al davant una de les millors periodistes culturals del país. Però el silenci no triga a convertir-se amb una remor acompanyada d’algun xiulet i diversos crits de ‘Guapa!’. La periodista somriu als flashos de les desenes de càmeres que intenten capturar aquell instant únic. És un somriure encantador i molt contagiós. Ballbè s’asseu a la taula que hi ha preparada a dalt de l’escenari i es treu l’abric marró i també la jaqueta negra, generant una nova allau de xiulets i crits de ‘Guapa’. Només li queda una camisa blanca molt coqueta, però Ballbè deixa ben clar, sense deixar de somriure, que l’strip-tease s’acaba allí. El públic deixa anar un sospir de decepció, però els flashos continuen. Bibiana Ballbè es toca el cabell amb glamour. Té tot el públic embadalit; té tot el públic a la seva butxaca.

El degà descriu a Ballbè com un model a seguir, com “un mirall on reflectir-se”, afegeix, molt suspicaç. El seu discurs és curt, sense ànim de robar temps a la verdadera protagonista d’una conferència titulada: ‘Culturainment’: Una fórmula d’èxit.

Les tres claus de l’èxit: curiositat, constància i mirada pròpia

Culturainment: quan la cultura i l’entreteniment es fusionen

Ballbè és un cul inquiet, ha viatjat per tot el món, ha conegut a centenars d’artistes de primer nivell i sempre ha tingut ben clares les seves dues passions: la cultura i la televisió. És per això que agafant una mica d’aquí i una mica d’allà, ha desenvolupat una estratègia anomenada ‘Culturainment’, que combina la cultura i l’entreteniment. La periodista explica que és l’única manera de no convertir la cultura en quelcom elitista i que, en certa manera, pot resultar avorrit. “L’entreteniment per entreteniment és buit, però si t’entretens mentre estàs aprenent coses acabes sentint-te ple, perquè riure no és cap tonteria, encara que molts ho pensin”, explica Ballbè, Aquesta nova recepta comunicativa només és aplicable a la televisió, el millor format per tractar l’art segons la periodista ja que “si l’art no es veu, no és art”, comenta.

La comunicadora insisteix en apropar la cultura a tothom i admet que “a vegades, parlar de les obres d’art en si mateixes, pot resultar una mica complex per segons qui”. És per això que quan entrevista algú s’interessa més per la persona que per la seva obra, “per què l’única manera d’arribar a l’ànima d’algú és mitjançant preguntes personals; i només coneixent un artista es pot entendre la seva obra”.

“Una idea guardada és una idea morta”

Una periodista bestial

Seguiment en directe del debat entre els caps de llista per Barcelona al Congrés (Eleccions 20-N)

Ens trobem al bell mig de la campanya electoral. Dilluns passat vam poder veure el cara a cara entre Rajoy i Rubalcaba i avui, a les 21:55, TV3 n'oferirà un altre, moderat per la conductora de Els Matins de TV3, Arianda Oltra,  aquest cop amb els caps de llista per Barcelona al Congrés dels Diputats: Carme Chacón (PSC), Josep Antoni Duran i Lleida (CiU), Jorge Fernández Díaz (PPC), Alfred Bosch (ERC-RCAT-Catalunya Sí) i Joan Coscubiela (ICV-EUiA). Aquest post us permetrà a partir de les 21:45 seguir en directe el debat i us permetrà saber a l'instant què diu la comunitat de Twitter sobre aquest esdeveniment político-mediàtic.

Polseres Vermelles fa el salt a Amèrica de la mà de Steven Spielberg

Polseres Vermelles, la sèrie catalana escrita per Albert Espinosa i dirigida per Pau Freixas, creuarà l’Atlàntic per tenir la seva pròpia versió nord-americana. El cèlebre director Steven Spielberg i Marta Kauffman, co-creadora de Friends, seran els encarregats d’elaborar aquesta nova sèrie de televisió que emetrà el canal ABC i produirà DreamWorks, arribant als televisors d’Estats Units, Canadà i Mèxic. El nom de la nova producció serà The Red Band Society.

Espinosa ja sabia que hi havia la possibilitat d’adaptar la seva sèrie pel públic americà des de feia diversos mesos, però assegura que no en podia dir res a ningú. La situació ha canviat aquesta setmana, quan diversos mitjans de comunicació nord-americans van fer pública la notícia, que ja ha fet la volta al món. Aleshores va ser el torn d’Espinosa, que va fer el comunicat a través del seu Twitter i es va mostrar, ja des del primer moment, molt emocionat, estant-ne convençut que la història no podria haver caigut en més bones mans. Per una banda, Spielberg sap com tractar amb els nens i les seves pel·lícules saben expressar molt bé sentiments com la tendresa i la mort, tan importants a la història de Polseres Vermelles. Kauffman, en canvi, té la mà trencada en desenvolupar guions que tracten de l’amistat, com bé va demostrar a la sèrie Friends, que té força elements en comú amb la història d’Espinosa.

Els protagonistes de Polseres Vermelles

“Quan Spielberg va veure la sèrie per primera vegada, va riure i va plorar; li va agradar moltíssim. I tot gràcies a Marta Kauffman, que la va descobrir”, va explicar Albert Espinosa, que ja està content pel simple fet que el geni del cinema hollywoodenc hagi vist la sèrie catalana. A més a més, l’escriptor podrà col·laborar com a assessor de guions en el remake de la producció televisiva, que es començarà a filmar el proper mes de febrer. Freixas, per la seva banda, ha anunciat que “el fet que una sèrie feta a Catalunya hagi cridat l’atenció a l’estranger li fa molta il·lusió i està positivament sorprès que d’una cosa que era molt local n’esdevingui una altra molt universal”. Albert Espinosa també s’ha mostrat content al saber que als crèdits de The Red Band Society hi constarà el nom de la sèrie original.

  

L’escriptor ha anunciat que ja és segur que hi haurà una segona temporada de Polseres Vermelles ja que la productora americana no s’hi ha oposat. Al gener començaran els càstings dels nous deu personatges amb que comptarà la sèrie, el rodatge serà al juny i les emissions, al proper setembre de 2012. Espinosa ha assegurat que “el nou producte és de tanta qualitat com la primera temporada ja que ha tingut força temps per treballar els guions i l’evolució que s’ofereix és molt coherent”.

Polseres Vermelles és una història de superació personal basada en la pròpia vida d’Espinosa, on els protagonistes són diversos adolescents que traven amistat en un hospital; una sèrie on els personatges principals no són els metges, com sol passar en aquest gènere, sinó els pacients. A més a més, la sèrie serà doblada al castellà pels mateixos actors originals i es podrà veure properament a Espanya en canals com Neox, Nova o TNT, així com en altres televisions llatinoamericanes com TV Azteca i V-me.

Sens dubte ha estat un any rodó per Espinosa. El seu llibre Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue’m vine va ser un èxit de vendes el passat Sant Jordi, essent el més venut de l’any a Espanya. Però això no és tot. La sèrie Polseres Vermelles ha estat nominada a la millor producció en els Prix Europa 2011 que acollirà Berlin i també ha rebut el premi ONCE Catalunya a la Solidaritat i a la Superació. Si una cosa és ben clara és que quan un projecte es fa amb il·lusió i amb entusiasme, el resultat sempre acaba esdevenint un gran triomf. Polseres vermelles n’és l’exemple.

Els protagonistes de Polseres Vermelles

Lídia Heredia: “Jo tampoc sé què voldré ser de gran”

La presentadora del programa Banda Ampla, Lídia Heredia

Cada any, a principis d’octubre, la Facultat deComunicació de la UAB celebra l’anomenada “Lliçó inaugural del curs acadèmic”. Ho poso entre cometes perquè, com bé diu el propi degà, Josep Maria Català, l’acte té més aviat una funció simbòlica que no pas una voluntat d’estrenar res ja que aquesta presentació sempre té lloc quan el curs ja porta en marxa unes quantes setmanes. Una altra de les característiques d’aquest acte, amb l’objectiu de motivar sobretot els futurs estudiants però sense ànim d’excloure els altres, és que sol tenir convidada una figura de renom dins del món de la comunicació. Enguany, l’afortunada va ser Lídia Heredia, l’actual presentadora del programa de debat de TV3, Banda Ampla.

Heredia va començar dient que quan li van proposar de presentar l’acte li va agafar un atac de pànic ja que no sabia si podria donar cap “lliçó” –paraula que no li agrada gaire –als futurs professionals dels mitjans de comunicació; per això va decidir que explicaria la seva experiència professional, donaria algun consell i compartiria les sensacions que havia tingut a mesura que s’anava fent un lloc en el món del periodisme.

“Em posa de mala llet que una persona amb un mòbil amb connexió a Internet es faci dir periodista”

“Recordo millor els meus primers dies a la Facultat que no pas el que m’hi va portar”, va explicar. “Al llarg de la meva vida he volgut ser de tot: des de veterinària a advocada passant per psicòloga. Però un dia em vaig parar a pensar què era el que veritablement m’agradava: el contacte amb la gent i explicar les coses quan passaven. Aleshores ho vaig tenir ben clar: havia de ser periodista”.

Òpera en texans, una nova manera de veure l’òpera

Em dol dir que, malauradament, la música clàssica i l’òpera en especial, sempre han estat gèneres musicals una mica marginats pel gran públic, especialment pel més jove. Al llarg de la vida, tots hem sentit dir tantes coses sobre aquesta classe de música, que s’han acabat convertint en tòpics: des de l’avorriment que emana la música clàssica de per si fins a sentir dir que ja està passada de moda i no cal tornar-hi, passant per aquelles persones que pensen que només un col·lectiu molt reduït d’experts la pot apreciar. En definitiva, actualment, tots aquells que els hi agrada la música clàssica són vistos com a éssers estranys, com a individus d’una altra època ja que la paraula “clàssica” és un terme tabú quan es parla en termes musicals.

Doncs bé, el Canal 33 ha decidit traspassar totes aquestes barreres de prejudicis i desmentir tots aquests clixés que s’hi relacionen amb una nova aposta cultural. El resultat és Òpera en texans, un programa divulgatiu dedicat íntegrament a l’òpera, que es va estrenar ahir en un horari privilegiat pel que, als ulls de tercers, pot semblar un programa d’audiències molt concretes. I precisament per aquest motiu, l’estrena d’aquest espai cultural és una iniciativa esplèndida ja que es demostra una gran voluntat de transmetre al món d’avui uns valors musicals molt importants que semblen haver-se perdut.  

De tot això se n’encarregarà Ramon Gener, divulgador i cantant d’òpera, que ens acompanyarà durant tot aquest viatge a través de països i èpoques diferents per acostar-nos a l’essència de l’òpera. La seva vitalitat i el seu esperit de comunicador ajudaran a acostar-nos un fenomen a primera vista tan complex com pot semblar l’òpera.  

Per això us dic: doneu-li una oportunitat a Òpera en texans ja que de ben segur que entusiasmarà a tots aquells que ja estan avesats a l’òpera i a la música clàssica i als que no havien volgut o pogut sintonitzar-hi, tindran l’oportunitat de passar una molt bona estona aprenent una bona pila de coses interessantíssimes de la manera més agradable i distesa.

Ramon Gener, en un moment del programa

Carles Prats: "Crec en la televisió pública"

De parla ràpida i discurs apassionat, Carles Prats es defineix com un periodista amb una visió romàntica del món. I és que aquest periodista de TV3 va oferir ahir una xerrada a la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona en honor a les ja tradicionals jornades d’acollida que es programen cada setembre, a l’inici del curs, per donar la benvinguda als nous estudiants.

Ja des del primer moment, Prats va voler transmetre als futurs periodistes la gran motivació que sent per la seva professió. “Segurament haureu sentit que la de periodista, és una feina que no es troba en el seu millor moment i que no és de les més agraïdes, però jo crec que té moltes més cares positives que negatives: és una feina molt variada, que t’ajuda a entendre el per què de moltes coses, et permet conèixer gent molt interessant i sobretot té una important funció social”, va explicar amb entusiasme. I és aquesta funció social la que va ocupar la major part de la conferència, essent la llibertat de premsa el tema estrella. “Sense llibertat de premsa els ciutadans serien menys lliures”, assegurava. “I això es veu clarament amb Rússia, un país que aparentment tenia una democràcia als ulls de tothom, però que si rascaves una mica no trigaves a veure que no era del tot així ja que a la premsa pública, per exemple, no es parlava de l’oposició”.

Durant l’hora i escaig que va durar l’acte també es va posar un altre tema a debat: la dicotomia televisió pública – televisió privada, arran del traspàs del periodista Josep Cuní, expresentador d'Els Matins de TV3, a 8tv, del Grupo Godó. Prats, però, ho tenia clar: “Crec en la televisió pública ja que aquesta té el deure d’oferir a la societat un seguit de continguts que difícilment es podrien trobar en una televisió privada. Ara bé, hem de trobar el punt mig entre el que s’espera de nosaltres com a servei públic i els reclams de la societat.” Tot i així, el periodista de TV3 estava convençut que l’enfortiment d’una privada en català enriquiria el panorama mediàtic del país, causant només una reducció d’unes quantes dècimes en l’audiència de TV3, plenament consolidada. Aquest creixement de 8tv, segons Prats, no causarà altre efecte sobre la televisió pública de Catalunya que encoratjar-la a posar encara més esforç en el que està fent. “No hem de perdre el tren i per aquest mateix motiu el que hem de fer és innovar, familiaritzar-nos amb les noves tecnologies i ser periodistes multitasca”.

L’actual copresentador, juntament amb Núria Solé, dels Telenotícies Migdia de TV3, també va compartir part de les seves vivències professionals, tant en el plató de televisió, com quan va haver de treballar a l’estranger, des del 2002 fins al 2009, com a corresponsal a París i a Brussel·les, i va acabar la xerrada animant als alumnes de nou accés esforçar-se al màxim, no deixar córrer les seves aspiracions i prendre’s aquesta professió seriosament i amb molta il·lusió des del primer dia. Per això va acabar amb un consell: “Porteu sempre un llapis i una llibreta al damunt, sigueu periodistes 24 hores al dia ja des de primer. D’aquesta manera us sentireu i sereu un més de la professió”.

Carles Prats, copresentador dels TN Migdia de TV3

“Si no hi ha feina, me la invento”

Tot just fa una setmana que el programa 30 minuts de TV3, que analitza temes d’actualitat, va tractar un problema estructural que, de sempre, ha preocupat molt a la societat: la feina i l’atur, dues paraules que avui en dia semblen indissociables. Aquesta és una matèria de la que s’ha parlat molt i per això es va optar per enfocar aquesta mateixa qüestió des d’un altre punt de vista en què l’atur, les dificultats econòmiques o la immigració no van ser pas els protagonistes sinó que ho van ser els joves.

Ens trobem en un moment crític. Les estadístiques revelen que més de 700.000 joves espanyols no estudien ni treballen ¾la coneguda generació “ni-ni”¾. Això vol dir que un 20 % de la població no realitza cap tasca productiva per a la societat. Afortunadament, no tot està perdut. Sota el lema "Inventant el futur", el programa 30 minuts va exposar els casos de sis joves emprenedors que s’han mogut, s’han espavilat i, en definitiva, han tingut la iniciativa suficient per iniciar un projecte de futur.

“Si no em cregués el que estic fent no ho estaria fent”

Víctor Guixer té 16 anys i està cursant 2n de Batxillerat. Fa un any que va començar a produir música disco pel seu compte ja que, al ser menor d’edat, no podia ser discjòquei ni entrar a determinades discoteques. “Jo he decidit que m’agrada fer això i ho gaudeixo molt”, explica Guixer, que ha contactat amb productors musicals d’arreu del món com Damion Daniel, un discjòquei de Miami que ha fet gires per tot Amèrica del Nord. Ells dos han fundat Dirty House Society i, recentment, han gravat un disc, Disco Bitch, que una companyia italiana promocionarà per tot el món. Guixer creu que hem de pensar en el present perquè si pensem en l’endemà, la curiositat ens podrà.

“No tinc por al fracàs. Si caic sé que tornaré a sortir”

Jordi Alacraz és empresari turístic des dels 17 anys. Tot va començar quan va crear una primera agència de viatges a Sabadell; ara en té més de 70 i la seva seu és a les Illes Canàries. “Sóc jove i això em permet tenir idees més fresques i gastar més en innovació i en noves tecnologies; Internet és la clau”. El seu pare, que el va ajudar a muntar el negoci ja que estava a l’atur, el defineix com un jove molt nerviós que li agrada tenir-ho tot controlat i portar tota la feina. Alacraz té un nou projecte en ment: muntar una cadena d’hotels.

“Amb pocs diners i amb molta il·lusió es poden fer mil coses”

Carlos Casas és publicista i ha tingut una idea que pot ser revolucionària: com que no es poden instal·lar tanques publicitàries en zones properes a aeroports, Casas ha pensat que pot fer un màrqueting ecològic, plantant milers de flors que configurin la imatge d’allò del que es vol fer publicitat. Amb aquest projecte, els avions veurien aquest terreny durant un interval que oscil·laria entre els 9 i els 14 segons ¾el que suposaria que més d’un milió i mig de passatgers mensuals veiessin l’anunci¾. Ple d’entusiasme declara: “Sóc el suficientment jove com per aixecar-me si fracasso”.

“Quan tu emprens o guanyes o aprens”

Josep Torres té 19 anys i vol crear plataforma a Internet per vendre productes de consum directament al consumidor, sense intermediaris. “El que ha de tenir una bona empresa és un bon equip de treball”, afirma Torres, que creu que els models arcaics de negocis s’han de trencar i vol apostar per la innovació tecnològica. L’emprenedor, que ha estat vivint a Estats Units, explica que a Espanya no es té el concepte de risc, que és vital a la societat nord-americana. “Aquí, quan algú té un projecte i fracassa el tatxem amb una creu. En canvi, als Estats Units, el promocionen com a emprenedor que és. El risc i el fracàs són el camí cap a l’èxit”, exposa amb determinació, “El que és trist, però és que tots els meus coneixements no provinguin de la universitat o de l’escola, sinó dels amics, dels familiars i, sobretot, de la xarxa. Això és preocupant i és un problema del sistema educatiu”.

“M’he mogut molt per instint”

Rafa Pons té 30 anys i s’ha convertit en el seu propi promotor musical en un moment on les productores musicals ja no aposten per ningú. Pons s’encarrega de tot: de la part artística, de la publicitat, de la gestió i de la comptabilitat. “Les xarxes socials han estat bàsiques perquè el nostre projecte arribés fins on ha arribat”, explica el jove mitjançant les quals manté un contacte directe amb els seus fans, parlant-los dels seus discos, escoltant opinions i informant-los de les futures gires que farà.

“Amb perseverança i fe es pot tirar endavant qualsevol projecte”

Pau Garcia-Milà té 23 anys, però amb tan sols 17 va fundar la companyia EyeOs amb el seu soci Marc Sarcós. “Quan vam presentar la iniciativa tothom se’n va riure de nosaltres. Ara, algunes multinacionals són sòcies nostres”, comenta el jove, que és contínuament convidat per a fer conferències a nombroses escoles de negocis arran de l’èxit de la seva empresa i de les bones relacions que manté amb empresaris molt importants, com un dels cofundadors d’Apple. García-Milà diu que el seu error més gran va ser no acceptar de col·laborar amb els fundadors de Twitter, que li van proposar de formar part de l’equip directiu quan encara no era una plataforma coneguda. Tot i així, això no l’ha enfonsat, al contrari, l’ha motivat per aconseguir una gran projecció internacional. Garcia-Milà, creu que els joves tenen un gran potencial perquè són prou ingenus per menjar-se el món. “No saben com, però estem convençuts que ho aconseguirem”

Aquest programa del 30 minuts va deixar palesa aquesta darrera frase presentant com a prova aquests sis casos de joves extraordinaris que, sense que la seva edat fos un obstacle, han aconseguit crear un projecte amb el seu esforç i amb les seves ganes. Ara ens toca a nosaltres: si volem menjar-nos el món només ens cal tenir una idea, un full, un llapis i fer unes quantes trucades. A què esperem, doncs?

Ramon Pellicer: “Busco cada dia anar a dormir amb la consciència tranquil·la per haver fet bé la meva feina”

Ramon Pellicer, editor i presentador del Telenotícies Vespre de TV3, ha presidit la conferencia que ha celebrat la Facultat de Ciències de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona en el marc del seu 40è aniversari i que duia el lema Ser Comunicador avui. Sou necessaris.

Ramon Pellicer amb un grup d'estudiants de periodisme la UAB

Pellicer, antic alumne i exprofessor de periodisme de la UAB, ha manifestat que estava content de tornar a ser a “casa” i, ja des del primer moment, ha animat als estudiants a fer preguntes perquè, segons ell, aquesta és l’única manera de satisfer l’anhel de conèixer i saber coses. I precisament això és el que va fer ell quan va començar a exercir la professió, a Ràdio Mollet. A partir d’allí, amb perseverança i constància, es va anar fent un lloc en el món del periodisme.

“La meva autèntica vocació periodística va néixer durant un 23 de febrer d’ara fa trenta anys” ¾confessa Pellicer¾, “que va ser un dia en què ens van fer fora de la facultat. Quan vam ser al cotxe vam posar la ràdio, però no se’ns informava de res. Va ser aquesta privació d’un dret fonamental, que és el de la informació, el que va despertar, definitivament, el periodista que duia a dins”.

El periodista ha recalcat que la formació és bàsica en aquesta professió ja que et dóna les tècniques i també altres qualitats indispensables per un periodista com l’honestedat, la deontologia, la diversitat, el respecte, la pluralitat i la tendència a l’objectivitat. “Totes aquestes aptituds han de convergir a la credibilitat, que costa molt de guanyar i que, en canvi, és molt fàcil de perdre”, ha explicat. Pellicer ha afegit que l’experiència és molt important per assolir aquest objectiu i que ens ajudarà a encarar-nos amb la informació de la millor manera. “Al cap i a la fi, les notícies sempre giraran al voltant dels mateixos continguts i l’única cosa que canviarà seran els noms”.

Maria José Recader, Ramon Pellicer i Josep Maria Català

Però Ramon Pellicer també ha dit que el periodisme ha evolucionat molt ràpidament perquè s’ha hagut d’adequar a les noves tecnologies i, aquestes, a vegades, “canvien massa ràpid sense que haguem tingut temps d’assimilar-les”. L’aparició d’Internet ha fet aparèixer moltes més fonts d’informació i, la majoria d’elles, poc fiables. A aquest problema se li sumen els interessos polítics i econòmics que hi ha darrere els mitjans. “Per fer front a aquest fet, cal tenir molta confiança en tu mateix. El que busco sempre és poder anar a dormir amb la consciència tranquil·la de què he fet la meva feina el millor possible”, afirma el periodista.

Disseny guanyador

Pellicer, després de contestar les preguntes de diversos estudiants, ha volgut remarcar que de moments de crisi com el que estem passant n’hi ha hagut sempre i que tenir una edat o una altra no és garantia de res a l’hora de trobar feina. “Els més preparats o els que tenen més empenta seran els que trobaran els millors llocs de treball”, ha exposat.

Al final de la conferència s’ha realitzat l’entrega de premis als millors dissenys del logotip que representarà el 40è aniversari de la facultat. Ramon Pellicer i Maria José Recader, Vicerectora de Relacions Institucionals de la UAB, han entregat els guardons als tres finalistes, el guanyador dels quals ha estat Albert González Ortiz, estudiant de quart curs de Publicitat i Relacions Públiques.

Robert De Niro aterra a Barcelona per rodar Red Lights

Només era un quart i cinc de vuit del matí quan un tímid Robert De Niro arribava als estudis de TV3, a Sant Joan Despí, amb un Mercedes blau. El motiu? Que al Plató número 1 de Televisió de Catalunya s’hi rodaran diverses seqüències de la pel·lícula Red Lights, la tercera del director Rodrigo Cortés i que coprodueix TV3. I és que la ciutat comtal ha estat escollida per filmar les escenes d’interiors del llargmetratge.

Cotxe amb el qual ha arribat Robert De Niro

Diversos periodistes han intentat de fotografiar i entrevistar a De Niro però l’actor novaiorquès no ha trigat a tapar-se la cara tant com ha pogut mentre passava de pressa i corrents entre tots els reporters sense respondre a cap de les seves preguntes. “Quan Robert De Niro està immers en un personatge no vol deixar-se fotografiar per no perdre’l”, van explicar els seus productors, Versus. Malgrat això, els membres de l’equip del film l’han descrit com una persona educada, propera i cordial, sense aires de celebritat.

La distribuïdora de la pel·lícula, Warner Bros. Pictures, ja ha anunciat l’argument de la pel·lícula, que explica la historia de Simon Silver (Robert De Niro), un llegendari psíquic, potser el més dotat de tots els temps, que apareix després de trenta anys d’absència per convertir-se en el major repte mundial per a la ciència ortodoxa i els escèptics professionals. Mentrestant, dos investigadors de fraus paranormals, la veterana doctora Margaret Matheson (Sigourney Weaver) i el seu jove ajudant Tom Buckley (Cillian Murphy), estudien diversos fenòmens metafísics amb la intenció de demostrar el seu origen fraudulent.

Les dues escenes que s’han gravat avui tenen lloc en un plató. La primera correspon a un moment del film on el protagonista és entrevistat en un magazine després de 30 anys d’estar desaparegut. A l’altra, hi apareix un Silver 30 anys més jove interpretat per Eugeni Mira, director d’“Agnòsia i “The impossible”. "Per les meves característiques físiques m’assemblo a De Niro, però és que, a més a més, tinc facilitat per imitar-lo; sempre ho havia fet i per això no he hagut de preparar gaire per fer d’ell, però en jove”, assegura Mira. 200 extres, de races i edats diferents a petició de la direcció, hi han participat. “Ens van demanar que si volíem formar part del projecte havíem de presentar-nos, enviar un currículum i unes fotos”, ha explicat una de les figurants, que, com la resta, cobrarà 80 euros bruts.

Cortés va escriure el guió de la pel·lícula fa dos anys però ningú li havia fet cas fins que el va llegir una directora de càsting de Nova York que va oferir els papers principals a De Niro i a Weaver. “Va ser absurdament fàcil que acceptessin el paper”, va declarar el director Cortés ja que no esperava que accedissin. El director del film creia que hauria de recórrer als actors que es trobaven a la segona, tercera o quarta alternativa, ja que els sous que els va oferir eren la meitat del que els hauria pagat qualsevol companyia americana.

De Niro ja ha rodat a l’hotel Majestic i a l’Aeroport del Prat i la setmana vinent ho farà a L’Aliança del Poblenou. Abans de marxar a Toronto a filmar les escenes exteriors de la pel·lícula, però, l’actor ha assegurat que no es perdrà per res del món la gastronomia catalana.

La Marató de TV3 recapta 7.246.114 euros per a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides



Albert Om

Albert Om va conduir la dinovena edició de La Marató de TV3 aconseguint recaptar 7.246.114 euros que es destinaran a la investigació científica de les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. Ha estat l’any que s’han fet més donacions durant el programa.

Durant el programa van anar apareixent més de vint afectats per aquestes anomalies, que van exposar públicament el seu cas. Les lesions que patien eren produïdes, en gran mesura, per accidents de trànsit. A mitja tarda van portar al plató l’esquelet mecànic Rewalk, desenvolupat per una empresa d’Israel, que permetrà a  molts lesionats aixecar-se de la cadira de rodes i caminar. Per altra banda, diversos metges i experts  en aquest camp van acudir al programa per compartir la seva experiència amb tots els teleespectadors.

 “Aquesta edició de La Marató, a més a més de la funció divulgativa i de sensibilització pretenia ser atractiva a l’audiència”, va anunciar el director del projecte, Xavier Abad. Per això, es va comptar amb molts convidats especials. Entre ells hi havia periodistes com Josep Cuní, conductor de La Marató anterior, que tractava de les malalties minoritàries i també celebritats com Rosario, els Lax’n’Busto, el Mag Lari, Gerard Piqué, Dani Alves i diversos actors dels programes d’humor Polònia i Crakòvia, com la Mònica Pérez o el Pep Plaza. Però el moment més emotiu de la nit el van protagonitzar la soprano Montserrat Caballé i la seva filla, Montserrat Martí, que van cantar conjuntament el tema Seràs en el meu cor.

Per fomentar la participació dels ciutadans es van organitzar més de 1.200 activitats entre les que destaquen un partit de futbol, una actuació del grup Macedònia, i dues flashmobs al centre de La Maquinista, on més de mil persones van cantar i ballar les cançons Seré feliç i Sobreviuré.

Per un èxit tan acaparador com el d’ahir, TV3 va haver de mobilitzar més de 2.500 voluntaris repartits entre cinc seus, que estaven destinades a rebre les trucades dels telespectadors. Les noves tecnologies també es van sumar a la solidaritat ja que Facebook va comptar amb més de 74.000 usuaris que van donar suport a la causa. El resultat va ser admirable: 3.262.000 catalans van mirar en algun moment del dia La Marató, que enguany va durar 15 hores i 44 minuts. El programa va obtenir una quota global de pantalla del 21,12% i va ser líder durant el matí.

Els donatius a La Marató encara no s’han acabat ja que fins el dia 31 de gener, la xarxa Servicaixa i La Caixa estaran obertes a rebre més ajudes. Fins avui, La Marató dedicada al càncer ha estat la que ha rebut més diners; un total de 8.712.000 euros. En el conjunt de totes les edicions del programa, que se celebra des de l’any 1992, s’han recaptat 89 milions d’euros que han finançat 535 projectes d’investigació.

Cartell La Marató 2010